divendres, 7 d’abril de 2017

Amics per sempre

Amics per sempre és el títol de la darrera novel·la de Lluís-Anton Baulenas. Vaig sentir que en parlaven a la ràdio fa unes setmanes i la temàtica em va atreure immediatament. Serà el llibre que rebré enguany per Sant Jordi. 

El 1992 és un any important a la meva vida, i també per la ciutat de Barcelona. Els Jocs Olímpics, que molts des d'alguns sectors dels que serien "dels meus" van rebutjar, van enxampar-me en una edat en la que no tenia criteri encara per a plantejar-me tantes coses. Després vaig saber de la fastigosa operació Garzón amb la detenció i tortures de militants independentistes. Un cas lamentable, condemnable i que fa poc Brussel·les va sentenciar a favor dels independentistes torturats.

Els Jocs Olímpics van ser un canvi per a la ciutat de Barcelona, com ho va ser el gol de Koeman a Wembley per al cantó blaugrana de la ciutat. De tot allò en fa enguany 25 anys, i era ahir. Jo tenia 11 anys. Tota aquella època, que potser el propi juliol descrigui amb més detall, si és que ja no ho vaig fer amb anterioritat, va marcar-me molt positivament, però alhora va conviure amb un episodi lamentable per a la història d'Europa i de la humanitat: la guerra dels Balcans, incloent la guerra de Bòsnia. 

La primera guerra de la qual vaig ser conscient a la meva vida va ser la guerra del Golf Pèrsic. La segona va ser la guerra dels Balcans. Em va impactar fortament, i encara a la meva habitació, a l'escriptori, hi ha un adhesiu que clama "Catalunya amb Bòsnia". Recordo les impactants imatges que arribaven al TN, ja fossin de l'anomenada "Avinguda dels franctiradors" o la bomba del mercat durant el setge de Sarajevo, com de la matança d' Srebrenica. Brutalitats imperdonables dels inhumans xètnics serbis, que no acceptaven la voluntat lliure del poble bosni de configurar-se en estat independent.

Abans d'ahir el canal 33 emetia dos documentals sobre el setge de Sarajevo: "Bona nit Sarajevo" i "El setge". Aquest segon em va afectar especialment. En les dues s'emfasitza com Sarajevo era una ciutat on convivien pacíficament musulmans, croats catòlics, serbis ortodoxos i ateus. 

Bona nit Sarajevo

El setge

Comentant-ho amb el meu amic J.C.V., em va parlar d'una cançó i videoclip de Brams, basat en una història real de la guerra de Bòsnia, dirigit per en Joan Lluís Bozzo, director de Dagoll Dagom. Val molt la pena.




El meu amic CH. en el seu dia em va deixar un llibre anomenat "Adiós Sarajevo", el relat de dues germanes bòsnies del setge: una fuig de la ciutat cap a Croàcia, l'altra es queda a viure la barbàrie a la capital bosniana. Em va fer plorar aquest llibre quan vaig llegir-lo, ara deu fer uns 2 anys com a molt.




Parlant amb la D., em va dir que la seva família van tenir allotjats a casa els fills de la filla de la cosina de la seva àvia com a refugiats. La filla de la cosina de l'àvia estava casada amb un home croat i vivien a Sarajevo. Ella va morir durant el setge.

Avui 7 d'abril fa 25 anys que la comunitat internacional va reconèixer Bòsnia com a estat independent. Una comunitat internacional que va fer el ridícul en aquell conflicte, va permetre que morís molta gent sense moure un dit, i 25 anys després veiem la mateixa història tristament a Síria. 

Barcelona va ser molt solidària amb Bòsnia, va acollir-ne refugiats, alguns d'ells a Calella, als blocs a tocar de la nacional, va aportar diners per a la reconstrucció de barris i està agermanada amb Sarajevo des del 1996. 

El llibre d'en Baulenas juga molt bé ja d'entrada amb el títol "Amics per sempre" per a lligar la cançó emblema dels Jocs Olímpics (ja bé cantada per en Carreras i la Brightman com pels Manolos) amb la solidaritat amb les víctimes de la guerra dels Balcans. Tinc ganes de descobrir-ne els detalls, de veure com les dues situacions, la de la guerra i la de la Barcelona olímpica, s'entrellacen i de quina manera em transporten a les sensacions de 25 anys enrere.




Escut que alhora configurava la bandera original de Bòsnia sobreposat a la que fou imposada des de la comunitat internacional.



dimecres, 15 de març de 2017

Petits moments (I)

En un indret perdut enmig del Land de Brandenburg, al nord-est d'Alemanya, fa uns 3 anys, vaig llevar-me com cada dia amb el temps suficient per a esmorzar quatre coses mal posades i estar llest a les 10 del matí per començar a ajudar en el que fes falta. En obrir la porta que baixava escales avall va venir l'habitual bafarada d' olor de peix fumat de cada matí. Aquell matí no hi era el cap, per sorpresa meva. Tan sols la Su. , que em va dir que també marxaria i que em passava l'encàrrec de, en algun moment del matí, fer sortir les dues gossetes del "jefe", l'Anna i la Lisa, de la raça Mops, a fer pipí a la part de darrere del jardí. El material per a dur a terme la missió era una bosseta amb llaminadures per a gossos.

No em va donar la gana de treballar al jardí com ho portava fent els dies previs. Vaig entrar a la cuina, vaig deixar-la neta com una patena, amb una sensació de buidor a l'estómac per allò de sentir-me responsable de l'hotel rural per un matí.

A mig matí va arribar l'hora del suborn. L'Anna i la Lisa havien d'ésser temptades amb premis per tal que anessin avançant progressivament a través de l'elegant menjador, el llarg passadís emmoquetat, la porta lateral, el tram d'escales i l'obertura que donava a la part de darrera del preciós jardí de l'hotel. Un cop allí havia de confiar que recordessin la seva rutina i buidessin els seus esfínters (alguns cops pobretes es pixaven sobre el parquet de no poder aguantar més, sota la mirada punitiva d'en H., el cap). Vaig respirar tranquil quan les dues Mops van arraulir el pompis tot regant les herbes. Per tornar a la sala, el mateix procediment Hanslgretelià.

Al cap de poc va arribar en H., de pressa i corrents. Hi havia clients que volien prendre el seu Mittagessen. En creuar-nos davant el mostrador, vaig dir-li: "Die Küche ist schon sauber" (La cuina ja és neta). "Das ist schön", respongué alleujat. Vaig sentir-me satisfet aquell dimecres al matí. Havia deixat una cuina llesta per a obrar-hi i havia facilitat la micció de dues senyoretes ben carismàtiques. Ja podia gaudir de la resta del dia amb la sensació d'haver fet els deures.




   

dilluns, 16 de maig de 2016

Fora de joc

Fa més d'una dècada escrivia al lloc web www.relatsencatala.cat

De l' 1 de juliol de 2006, aviat farà 10 anys, en recupero uns versos, aplicables a processos personals o nacionals que a vegades semblen girar en cercles.

FORA DE JOC

Processos
processons
cessió
(al porter, lliure indirecte)
xuto, contra la tanca.
S'ha de repetir.
Xuto contra la tanca.
S'ha de repetir.
Xuto contra la tanca.
S'ha de repetir.
Pèrdua de temps!
Perdo la pilota,
passa al contrari
(però si jugo sol!)
així que la recupero
inicio contraatac
(contra mi, llavors?)
la defensa és veterana
cattenacio, impenetrable,
toco i toco,
centre i bandes
(jugo amb extrems)
el temps passa
em precipito,
penjo pilotes,
no hi ha forma;
demano l'hora:
l'espectacle és penós,
però en aquest partit
vist de dins i de fora,
no hi ha norma.
 
ir arriba