dijous, 5 de juliol de 2018

Relats conjunts: My Guinness


Fa poc temps que freqüento els pubs irlandesos de Barcelona; de fet, ho faig des que vaig reunir prou forces per a trencar la barrera de paper i obrir-me al món. Visitem sovint aquestes delegacions no oficials irlandeses amb en M., la N., l'H. i la G. He de confessar que la primera vegada que vaig tastar la Guinness, fa uns mesos, no em va agradar gaire. Beure-se'n una pinta sencera em resultava els primers cops tota una odissea, i sovint recorria a la mitja pinta com si d'un 1+1 del bàsquet de quan jo era nen es tractés: primer una mica i després ja veurem. Això de veure Guinness, però, em fa sentir adult. Fa unes setmanes me'n vaig demanar una "d'entrenament" ja que marxo a Londres en breu. Va ser en un pub que d'aquí uns anys forjarà una trobada important a la meva vida, i que d'aquí una dècada ja no existirà i ens en lamentarem amb els amics. Això de beure Guinness amb el temps s'ha tornat més plaent, i les pintes ja entren més fàcilment, fins i tot m'agrada i la desitjo quan tinc molta calor. Com diu en M., quan entrem al Michael Collins les preocupacions es queden al carrer. Tenim 22 anys i ens volem menjar el món, com el lleó a aquest pobre senyor que apareix al quadre que mirem fixament, mentre reflexionem sobre com serem quan en tinguem trenta-i-escaig.

___________

Feia molts anys que no participava a relatsconjunts.blogspot.com i m'ha fet moltíssima il·lusió tornar-ho a fer i retre de pas un sentit homenatge i record dels meus primers passets amb aquesta cervesa, ara ja fa uns quants anys.

dimecres, 21 de març de 2018

Slowin' down

Una forma d'arribar a la feina diferent. Un rol amb records d'"adol-essència". Dues variants de cansament. Punteria autosorprenent. Veure els/les companys/es a càmera lenta (i per tant, llurs matisos). Un "no-adéu".

Un passeig riera avall sota el sol. Un vaivé ferroviari que gronxa el mar -com a l'Osman de Mar i Cel- i un violinista d'aspecte eslau que pinta les ànimes del vagó de color verd "Amélie" amb les seves notes. Un dinar cuinat amb la cura de sempre.

Un vespre sota la manta a quatre cames sense plantejar-se gran cosa com feia anys que no ho feia. Converses telemàtiques còmplices i divertides.

Un sopar fet amb la cura de sempre. L'estranyesa de no preocupació (masses anys on la norma ha estat l'excepció).

Un cor que batega més pausat.

Slowin' down.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Des/control.

L'estat i les classes dominants tenen pànic de que aquells qui han cedit contínuament al llarg del temps es plantegin què són i què volen realment. Per al poble oprimit mirar-se a si mateix sense por i empoderar-se des del punt de no retorn és un exercici d'honestedat i d'autocreixement alliberador; és precisament la manca de control de la decisió aliena el que fa por. Sense la llibertat d' ésser un mateix, no obstant, no hi ha camí possible ni de portes endins ni enfora.
 
ir arriba