Troubadour B

Us presento en Troubadour B. En Brecht va ser el meu company musical durant un temps als carrers de Barcelona, bàsicament al passeig Lluís Companys, i als assajos al Parc de la Ciutadella. Per mi eren uns temps personalment molt durs, però l'activitat musical amb aquest noi flamenc van fer que ho fóssin menys.

Ja el primer dia que vam quedar per veure una mica què fèiem vaig detectar que aquest home era un crack. Tenia una aura musical. De fet, tot i que tocar millor que jo, tenia la paciència necessària amb algú com jo que mai havia rebut classes i que tocava per intuició i autoaprenentatge. Ens enteniem força bé, penso jo, amb les peces que tocàvem. A vegades feia jo els solos, a vegades ell, però sempre cantava ell jejeje excepte al final que em vaig animar a cantar alguna de les meves.

Avui he rebut un missatge d'ell dient-me que escoltés una de les seves noves creacions, i m'ha semblat molt bona. Us passo l'enllaç al MySpace on podreu escoltar més cançons seves. http://www.myspace.com/TroubadourB

"Looking" és realment un pas endavant en les teves creacions, amic.

L'efecte del joc

(Interrompem la treva amb una acció puntual)

Fa poc em deia algú a qui tinc en molta consideració: "Aleix, fer-se gran no té per què implicar créixer en estrés". D' alguna forma, em deixava a entendre que he assumit el paper de l'estressat, un patró que per desgràcia sembla el típic de l'adult. El temps minva, les activitats de lleure són escasses, el panorama s'ennegreix... I s' adquireix una visió negativa de base que no és sana. És llavors quan la meva ment busca en el seu arxiu i troba la sentència en una cançó dels Oasis (ja mencionat abans en altres posts, compte) que diu "nobody ever seems to remember life is a game we play" (ningú sembla recordar que la vida és un joc que juguem). El joc! A veure, no el joc que li pugui agradar al Tiger Woods (Tigre Boscos o Tigre Fustes, com vulgueu jijiji) que es veu que ara s'ha descobert que a part d'infidel té tendències ludòpates, sinó el joc en el sentit d'esplai, de relax, de fer volar les fantasies, alliberar la ment, projectar els desitjos; en definitiva, fer de la vida quelcom més agradable, tractar com es mereix el cantó de nen/a que ens queda dins. Sembla que si ens fem grans l'hem de matar, aquest infant. Oh, pobre innocent, no el mateu, si us plau. Què farem sense ell? On ens refugiarem? D'on treurem el bri d'esperança necessari per tirar endavant quan les coses van maldades?

L'efecte del joc és fantàstic. Abans que els més radicals digueu que s'ha d'anar en compte, ja ho dic jo...Qui juga amb foc es crema. Però no hem d'arribar a aquests extrems... Jugar és beneficiós, és terapèutic, relaxant, si es fa bé, i permet vèncer moltes pors. L'humor és joc. És manllevar la tensió que porten els esdeveniments vitals, és païr-los de forma més fàcil i divertida.

Preguem doncs per a poder aconseguir l'estat òptim per a poder somriure, per a poder destensar-nos, jugar amb amics, amb parella, amb família, amb mascotes, jo què sé! Fem-nos aquest plantejament, i sempre que les circumstàncies ens ho permetin, enjogassem-nos amb la vida.

PS-Avui he anat a visitar els meus exalumnes, i m'han transmès en escassos 3/4 d'hora una calidesa difícil de descriure. Ho he intentat amb aquest post. Us deixo amb aquesta peça instrumental dels The Corrs: Joy of life (l'alegria de viure).

Etern viatger

Fa un temps la blogger Sauze em va demanar de fer una col·laboració per a uns escrits seus que volia disposar en forma de presentació visual. Em va demanar si li podia compondre breus peces instrumentals per a complementar les seves paraules i imatges, i no vaig poder dir que no.

El primer resultat el podeu veure al seu blog, en el següent enllaç:

http://alotroladodelsauze.blogspot.com/2009/12/el-eterno-viajero-entre-acordes.html

A veure si us agrada com queda tot junt.

Abraçades.