dimecres, 15 de març de 2017

Petits moments (I)

En un indret perdut enmig del Land de Brandenburg, al nord-est d'Alemanya, fa uns 3 anys, vaig llevar-me com cada dia amb el temps suficient per a esmorzar quatre coses mal posades i estar llest a les 10 del matí per començar a ajudar en el que fes falta. En obrir la porta que baixava escales avall va venir l'habitual bafarada d' olor de peix fumat de cada matí. Aquell matí no hi era el cap, per sorpresa meva. Tan sols la Su. , que em va dir que també marxaria i que em passava l'encàrrec de, en algun moment del matí, fer sortir les dues gossetes del "jefe", l'Anna i la Lisa, de la raça Mops, a fer pipí a la part de darrere del jardí. El material per a dur a terme la missió era una bosseta amb llaminadures per a gossos.

No em va donar la gana de treballar al jardí com ho portava fent els dies previs. Vaig entrar a la cuina, vaig deixar-la neta com una patena, amb una sensació de buidor a l'estómac per allò de sentir-me responsable de l'hotel rural per un matí.

A mig matí va arribar l'hora del suborn. L'Anna i la Lisa havien d'ésser temptades amb premis per tal que anessin avançant progressivament a través de l'elegant menjador, el llarg passadís emmoquetat, la porta lateral, el tram d'escales i l'obertura que donava a la part de darrera del preciós jardí de l'hotel. Un cop allí havia de confiar que recordessin la seva rutina i buidessin els seus esfínters (alguns cops pobretes es pixaven sobre el parquet de no poder aguantar més, sota la mirada punitiva d'en H., el cap). Vaig respirar tranquil quan les dues Mops van arraulir el pompis tot regant les herbes. Per tornar a la sala, el mateix procediment Hanslgretelià.

Al cap de poc va arribar en H., de pressa i corrents. Hi havia clients que volien prendre el seu Mittagessen. En creuar-nos davant el mostrador, vaig dir-li: "Die Küche ist schon sauber" (La cuina ja és neta). "Das ist schön", respongué alleujat. Vaig sentir-me satisfet aquell dimecres al matí. Havia deixat una cuina llesta per a obrar-hi i havia facilitat la micció de dues senyoretes ben carismàtiques. Ja podia gaudir de la resta del dia amb la sensació d'haver fet els deures.




   

dilluns, 16 de maig de 2016

Fora de joc

Fa més d'una dècada escrivia al lloc web www.relatsencatala.cat

De l' 1 de juliol de 2006, aviat farà 10 anys, en recupero uns versos, aplicables a processos personals o nacionals que a vegades semblen girar en cercles.

FORA DE JOC

Processos
processons
cessió
(al porter, lliure indirecte)
xuto, contra la tanca.
S'ha de repetir.
Xuto contra la tanca.
S'ha de repetir.
Xuto contra la tanca.
S'ha de repetir.
Pèrdua de temps!
Perdo la pilota,
passa al contrari
(però si jugo sol!)
així que la recupero
inicio contraatac
(contra mi, llavors?)
la defensa és veterana
cattenacio, impenetrable,
toco i toco,
centre i bandes
(jugo amb extrems)
el temps passa
em precipito,
penjo pilotes,
no hi ha forma;
demano l'hora:
l'espectacle és penós,
però en aquest partit
vist de dins i de fora,
no hi ha norma.

dijous, 20 d’agost de 2015

El doctor Y.

Com ja vaig comentar en el primer post de reentrada d' aquest estiu, ha estat i per desgràcia empipadora encara és un curs (2014/2015) on he anat de metge en metge des del setembre fins l' actualitat i creuo els dits per a que no duri gaire més la broma, que diu aquell.

Això m'ha fet anar des de la doctora de capçalera fins el substitut de la doctora de capçalera, passant per dues especialistes i algun ecògraf que altre. No m'ha passat per alt la manera de comunicar-se amb els pacients de tots els metges que he anomenat. Si una especialista era més brusca, l'altra era més aviat càlida. Si un ecògraf va ser seriós i formal i vaig haver d'endevinar que cridava el meu nom des del seu despatx, l'altre venia a buscar el pacient de torn a la sala d'espera i fins i tot feia comentaris graciosos mentre t'observava l'interior a través de la pantalleta grisa aquella.

Si la doctora de capçalera és més aviat lineal o dins d'uns cànons que podríem considerar dins la normalitat, el seu substitut, el doctor Y., és excèntric dins la saviesa. El primer cop que el vaig veure, quan li va tocar interpretar les anàlisis i comunicar-me la primera malaltia, vaig pensar que era un personatge del doctor Slump, claríssim. Un "savi distret" adaptant-ho del castellà. Un home amb sobrepès considerable, que amb prou feines podia caminar i per asseure's a la cadira es deixava caure de cop, tot dins una escena amb silenci i estupefacció nipona (goteta de suor). El personatge es comença a perfilar quan parla i veus que el seu estil és proper i que les seves explicacions són del tot entenedores i didàctiques. Potser com a substitut i ja mirant-s'ho des de la seixantena es pot permetre llicències més artístiques - que no populistes, perquè no hi ha cap premeditació en el seu comportament. La naturalitat li raja. Si ha d'incorporar interjeccions que tots diem, com un hòstia o un collons, se li escapen i au (que no és cap malparlat, eh).

Fa uns 10 dies hi vaig anar i com que estem a l'agost, hi era ell. Havia canviat de consultori, ara per tal de no haver d'aixecar-se a cada nou pacient se n'ha buscat un que dóna directament a través d'una porta corredora a la sala d'espera. Així doncs, obria la porta d'esquenes i amb una sola mà, recitava el teu nom, entraves, recordaves de cop aquell rostre proper i aquella personalitat associada campetxanosàvia. Li vaig explicar tot el recorregut des d'aquell primer diagnòstic del setembre, i va exclamar un "collons" amb posterior autotapada de boca com si d' un "emoti-mico" del whatsapp es tractés. Distensió d'ambient necessària. Abans que li digui quina bactèria em fa la guitza i després de sentir el meu relat diu: "deu ser aquesta", i pam, l'encerta. És molt punyetera, diu. Em canvia el tractament i m'explica clarament el perquè. Surto molt més tranquil del que entro (a vegades se surt més nerviós que no pas s'hi entra, en un consultori).

Gràcies doctor "Slump" Y. S'ha guanyat la meva admiració plasmada en un post.
 
ir arriba