diumenge, 11 de febrer de 2018

Des/control.

L'estat i les classes dominants tenen pànic de que aquells qui han cedit contínuament al llarg del temps es plantegin què són i què volen realment. Per al poble oprimit mirar-se a si mateix sense por i empoderar-se des del punt de no retorn és un exercici d'honestedat i d'autocreixement alliberador; és precisament la manca de control de la decisió aliena el que fa por. Sense la llibertat d' ésser un mateix, no obstant, no hi ha camí possible ni de portes endins ni enfora.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Algun dia ho podrem tot (però que arribi aviat).

I un dia em vaig perdre, no sé quan va ser, un de tants. Em vaig anar desdibuixant en el temps d’esperar i esperar i d’erosionar la meva personalitat anterior, la que creixia forta sana i amb ganes de viure, la que olorava la vida purament i lliure.

I en l’actualitat els dies ja fa massa temps que es repeteixen; agafo embranzida en silenci, a voltes amb més força, a voltes amb bastanta menys, per a saltar i poder trencar amb determinació i sense dubtes la barrera de la por i els condicionaments (auto)imposats, sense èxit de moment. I mentrestant recordo aquella frase d’ Estellés: “hi haurà un dia en que no podrem més, i llavors ho podrem tot”.


Em dec assemblar al meu país.

divendres, 13 d’octubre de 2017

Conèixer gent nova

És curiós com algunes situacions es repeteixen a la vida en el temps, tot i que no de la mateixa manera, ni des del mateix angle de visió.

El 17 de juliol de 2001, i recordo la data exacta perquè és el meu sant, jo tenia 20 anys i vaig decidir fer un acte d' aquells que queden gravats a la memòria per la seva excepcionalitat i trascendència. El fet és que, desmarcant-me de la tendència nordcoreana (tot sigui dit, aprovada per les dues parts) en la que la meva relació de parella de llavors es trobava, vaig obrir-me a nous horitzons desafiant qualsevol por interna i externa. Ja feia temps que dins meu coïa el fet d'haver-me tancat al món des de massa jove i haver perdut la major part d'amistats de l'adolescència, per no dir totes. És per això que des de feia uns mesos que entrava cada nit als xats de Vilaweb, molt actius i de qualitat en el seu moment, en comparació a tota l'oferta xatística de l'època. No obstant, una cosa és la virtualitat, i l'altra la realitat, i la por a la goma elàstica tensa, que dic jo (és a dir, el temor a un trencament que aparenta molt però que després es queda en màxim un lleuger espetec inofensiu contra el dit o la mà*) sempre fa que costi de consumar-se. De totes maneres aquell dia d'estiu va fer-ho. Vaig anar temorós però decidit a la Sagrada Família i vaig entrar en contacte amb el món exterior, amb gent diversa, de diferents edats i estils, de les quals vaig aprendre i agafar-ne model, que em van aportar aire fresc a l'ànima, i sobretot, el fet que amb alguns/es d'elles, després de vàries "kdds" (quedades), l'amistat es va consolidar i avui en dia, 16 anys després, formen part de les meves amistats més properes. Aquell fet va tenir repercussions positives en la meva vida, em va dur a conèixer gent a partir de la gent i llocs nous, i va oxigenar-me.

Des de fa unes setmanes he tornat a reviure aquell esperit, però ara a causa d'unes altres circumstàncies, i des dels meus 36 anys. No m'havia plantejat conèxier gent nova, simplement ha passat i prou. I l'espontànietat és una de les coses més boniques a la vida. Quan brolla és com un torrent natural imparable, i espanta qualsevol por al què diran, qualsevol ombra de sentiment de culpa, i ens connecta amb el nostre nucli més nucli. A partir d'un esdeveniment recent hem fet grup amb gent d'edats diverses amb qui no ens coneixiem fins fa escassament dues setmanes. I d'ells i elles també n'aprenc, i molt, i també m'aporten matisos, i em fan riure, i em desperten parts de la meva personalitat que duien massa temps adormides, i etc.

No esperava un període de socialització ara mateix, però benvingut sigui!

PD- Visca la NW.

*aplicable a la DUI.
 
ir arriba