dimecres, 31 de desembre de 2008

Pau


Posant aquest títol, m'he sentit com Nigel Planer interpretant en Nil a "Els joves". "Pau tios". Però lluny de voler fer broma, aquest post és seriós, i solemne. Fa unes setmanes a la feina algú de qui encara en conec poc em va dir des de l'ordinador del costat: "peace!", i va aixecar la mà dreta amb el símbol de la victòria. I ara hi penso, en aquest gest, quan acaba l'any, i en comença un de nou, i els regals que estan rebent els palestins per aquestes festes són bombes, missils, destrucció, mort, terror. D'acord, m'he posicionat sempre a favor del poble palestí, però aquest post és un crit a la PAU per a aquest any que comença. És un crit que normalment queda ofegat, perquè per a aquests grans conflictes internacionals, de poc serveix, a no ser que hi hagi molta voluntat i gran capacitat de lideratge amb fons espiritual important (com Gerry Adams, líder del Sinn Féin, persona a qui admiro).

Més enllà dels conflictes internacionals, la PAU és també interioritzable. És cert que a la vida ens passen coses que la desfan en el nostre interior, la trenquen, la desordenen, i després costa reconstruir-la, tornar-la a sentir. No val la pena fer-se mala sang, em dic a vegades. Però tampoc aprovo el posat "panxacontenta" com si res no passés en un conflicte. Ambdós posats són contraris al diàleg. Després la feina ja és personal, d'acabar de tancar les ferides que comporta qualsevol procés d'aquest tipus. Deixar passar el temps és un mal mètode per a resoldre satisfactòriament un conflicte? El temps ho cura tot, diuen. El temps ho malcura tot, potser? El temps serveix si hi ha un treball.

Quan miro l'Orient mitjà, no sé si hi ha hagut gaire treball, i sobretot, gaire treball per les institucions europees que podrien dir-hi i fer-hi quelcom més que declaracions institucionals que són simbòliques, però que poc efecte pràctic tenen.

És difícil, ho sé, però el meu cor encén una flama en favor d'aquest sentiment conciliador en aquest any que ara comença, suposo que creient-me la falàcia d'any nou vida nova, però confiant en que si hi ha treball, els fruits es recullen, tard o d'hora.

I mentre escric i acabo aquest post, internament aixeco la mà dreta, els dits en posició de victòria, i em dic: "peace!"



dijous, 25 de desembre de 2008

Bon dia de Nadal i Bones Festes a tothom!!


Aquesta és la felicitació que he fet aquest any i quefaig extensiva a tots els companys blocaires. El cert és que és un goig tenir-vos sempre presents, a les verdes i a les madures, i també és un plaer comentar-vos. Els meus desitjos, a part del que escric en la postal, són de reconciliació si aquest és el cas. Una reconciliació que us tanqui les ferides, que us dongui pau, la pau necessària per a seguir endavant amb cor i cap clars.
Us vull punxar alguna cançó de Tomeu Penya. Recentment he estat escoltant "Paraules que s'endú es vent", el seu últim disc, que ja vaig comprar farà un any però que encara no havia escoltat amb el deteniment que requereix, i l'altre dia mentre em movia en cotxe per la baixa i l'alta Segarra em va acompanyar dins la nit freda. Des que era petit (jo) que a casa l'hem escoltat gràcies a mon pare. "Arrels" o "Els cors ferits" encara sonaven el 1989 quan faltava poc per canviar del pis a la casa. Eren banda sonora d'infantesa, i porten records també del viatge amb els meus pares a Mallorca el setembre de 1991, anant en bicicleta lliurement per l'albufera...Potser no tenim tots els discs des de llavors, però sí uns quants, tanen cassette com en CD. Més tard, "Això és pecat" va esdevenir un referent de barbacoes amb els amics, aportant la calidesa necessària davant el fred garrotxí o tortosí. Sempre la seva veu potent i càlida (sento repetir aquest adjectiu tants cops!) enforteix qualsevol cor ferit, i en un matí de dia de Nadal no pot sonar millor :)
Els millors desitjos per a tots vosaltres, amics/gues blocaires!





He penjat "paraules que s'endú es vent" però "I love you" que no l'he trobada també és genial!

dijous, 11 de desembre de 2008

Presses

Presses no. Les presses són males conselleres. Un moment de presses és inconcebible, perquè en les presses no existeixen els MOMENTS en majúscules, encara que usem constantment l'expressió "un moment, si us plau". Quan els meus alumnes m'atabalen amb les seves peticions reiterades, amb les seves locucions en estèreo, amb el recordatori constant del nom que van decidir posar-me els meus pares, desitjo ser capaç d'usar un to de veu harmònic que desfaci qualsevol pressa interior susceptible de ser despertada per inoculació. En les presses es perden els matissos i jo, que em considero una persona amant dels detalls, no puc permetre que aquests es quedin en la forma i desaparegui el contingut per manca de temps. No. Presses antinaturals. Presses = saltar-se passos i després falla. Com alguns alumnes: volen resultat immediat. No cal que miri gaire lluny, em puc mirar a mi mateix i veure com m'instal·lo sense adonar-me'n en aquest estat d' avançar per avançar. Després busca-li el sentit i clar que no en té! On has teixit el significat del que passava? La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur. Gran eslògan que corria fa temps per tv3. Fa un temps, una blocaire em va dir en referència a una altra blocaire, que sembrés bambú (en un tema determinat). Per la meva impaciència indomable, en aquell moment allò semblava impossible. Però era savi. El temps m'està demostrant que aquelles paraules eren plenes de raó, i encara que el resultat -ara per ara irresolt- no sigui finalment el desitjat, el missatge m'haurà fet guanyar en qualitat. I si ho és, millor que millor.

10 respiracions profundes fan molt! I la calma interior, és el que quan la irradiem les persones del nostre entorn se sentin a gust amb nosaltres.

divendres, 5 de desembre de 2008

Avis materns

La casualitat fa que cada tarda, quan torno de l'escola on estic treballant en aquesta època, passi per la ronda de dalt pel costat del cementiri on estan enterrats els meus avis materns. Sempre que hi passo els envio un petó en un d'aquests rituals personals que té cadascú. El meu és aquest.

L' àvia va morir molt jove, amb 59 anys. Em va deixar moments intensos i inesborrables, claus per a la meva bonica infantesa. Els dissabtes al matí hi anava, i hi dinava. Com a bon explorador de curta edat, per instint buscava les joguines o objectes transformables en joguina que hi hagués per la casa. Si jo llavors en tenia 3, el meu tiet en tenia 16 més, 19. Mentre ell menjava les fabuloses patates fregides a daus de la meva iaia, amb salsa de tomàquet de pot de vidre, jo li'n reclamava com un bon pesadet. El record encara roman a la llengua. Després venia el meu dinar. Em muntava cotxes i naus espacials amb els grans coixins de l'habitació del meu tiet, i un cop dins menjava el segon plat. La sopa de primer no podia menjar-la per risc de mullader. Sopa de lletres! Mmm, i de fideus...Sempre he estat bon menjador. I els segons plats que mesclaven llegum, truita i carn a la planxa o rebossada, és que no tenien preu!! D'aquí deuria començar la meva posterior afició pels plats combinats, i per a decorar bé els plats quan cuino. Són records que s'han d'emmarcar, perquè la influència que va tenir aquella gent sobre la nostra persona va ser fortíssima, tant que no en som gaire conscients. De fet potser no ho som en general, de la influència que podem tenir sobre les altres persones... Sempre faré aquest homenatge a la meva àvia materna, quan veia al matí La bola de cristal amb l'Alaska... (un dia ja parlaré del ritual que era els dissabtes llevar-se d'hora i veure Cajón desastre a tv1).

El meu avi matern vaig conèixer-lo ben a fons quan vaig viure amb ell, del febrer del 2004 a l'estiu del 2005, quan va morir. Fins al moment, era un referent de pau, d'harmonia. Venia els dissabtes i portava els diaris, i era una d'aquelles persones que vols tenir prop teu, perquè et transmeten una calma que es nota tant... Quan vaig conviure-hi, aquells dos piscis es van conèixer millor, tan per bé com per alguns conflictes que foren del tot minoritaris. Allà al seu pis, dormia a l'habitació del meu tiet, aquella on de petit jugava amb els coixins grossos. Ara encara hi eren. D'aquesta etapa en recordo moltes coses...El menú fix que teniem apuntat, el dia de les compres, que era el dimarts, la meva època de pràctiques en un centre per a discapacitats a Mataró, etc. Moltes coses que podria dir però que es queden aquí al meu cor a punt per a ser recordades amb tendresa, siguin les que siguin.

El proper cop que passi prop del cementiri de st gervasi, tornaré a agraïr-los i honrar-los amb la meva salutació plena d'afecte.

Us estimo.

aleix.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Què hi puc fer...

Avui he dialogat amb mi mateix, i m'he dit...Per què te n'has anat? És evident que no m'hauria d'haver mogut d'on ho he fet. Però estava tan nerviós, la veritat, que...No he sabut reaccionar. Clar que, si m'hagués quedat, potser encara m'hauria sentit pitjor després, veient tanta aigua i patint set...I ara quan ho relato em vénen al cap cançons, o trossets, com l'inici de Moulin Rouge: the greatest thing, you'll ever learn, is just to love, and be loved in return... I també em ve: What can I do...to make you love me? I perillosament m'endinso en aquest món, i en sóc conscient. Se m'ericen els pèls i tot quan hi penso...

Avui és un dia que en un passat va tenir una significació per a mi. No sé si dir que ja no la té, potser és veritat, que no la té. La va tenir en el seu passat, i crec sentir-me prou sencer com per afirmar que avui, al 2008, ja no la té. Em vaig quedar sol donant-li la importància que tenia. Fa deu anys, feia muntatges de teatrets improvisats a lameva habitació, feia sopars romàntics. En tenia 17 i no he perdut l'essència. Crec que evidentment he canviat en segons quines coses. M'he tornat més responsable, m'he sensibilitzat més cap a segons quins temes, i això sí, he crescut en estrés. L'experiència m'ha fet veure que es pot passar del tot al no-res en qüestio de segons, i que quan això et pasa et replanteges la teva noció de "tot". I em costa, eh, que els piscis som així...I jo potser una mica més. Crec que cada dia em conec més, i ara només em falta aplicar els coneixements a una situació favorable. I per què no, la que porto plantejant dins el meu cap últimament, m'agradaria especialment.

What Can I do...

dimecres, 12 de novembre de 2008

Assaig d'amor

Va ser ahir quan et vaig veure mentre baixava les escales, i vaig exclamar-me en silenci. Veig tants rostres últimament...Alguns que m'agraden, d'altres que no, d'altres que em són indiferents; alguns de faccions dures, igualment atractius; d'altres de faccions corves, dolços i melosos. Ahir era un rostre transparentat per uns ulls clars (a determinar). El roig que vesties pal·lesava la palidesa de la teva pell. Les galtes arrodonien el conjunt. Dolça com una melodia de piano...

Avui m'han vingut ganes de fer jocs de paraules, i he pensat en un anagrama d'Aleix.

Malgrat no deixa de ser un assaig.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Amics + cara B

Volia dedicar-hi un post especialment. Jo, que internament tendeixo a una mirada negativa, suposo que per els entorns que he conegut, he de reconèixer que la vida m'ha somrigut en les últimes setmanes, si més no en un aspecte. Es tracta d'amics, amics que havia deixat enrere quan tenia 15 anys per a tancar-me en una relació. Els amics de tota la vida d'EGB, amb qui fèiem les bromes i trapelleries (deixem-ho així), amb qui criticàvem a les noies quan ens criticaven a nosaltres, amb qui reiem desacomplexadament... Doncs bé, fa cosa de dues setmanes, va produïr-se un sopar amb la gent d'EGB (amb quasi tots). Allò va ser l'inici d'aquest reencontre, i allò de "ens hem de trucar", o "ja ens trucarem", va deixar de ser un fals mite per a ser veritat. La setmana després, ja vaig quedar, i aquest dissabte altre cop. És com recuperar la relació amb tanta naturalitat que no sembla que hi hagi hagut un parèntesi de 12 anys pel mig... Sembla increïble però és així. Quan la vida sembla que em somriu, no me la crec gaire. Penso que porta el ganivet amagat. Però crec que finalment he decidit creure-me-la. Fóra estúpid no fer-ho. Si desvirtués les oportunitats, què em quedaria? Quin joc macabre seria? Tinc ganes d'assimilar en positiu les coses que m'estan passant.

D'altra banda, mentre sopàvem en J. em va parlar d'alguns casos de ruptures. Em va explicar un cas que ja no em sembla gaire infreqüent. Ella té depressió. Ell l'ajuda i l'ajuda, s'hi desviu. Al final la resposta que troba és que ella el deixa i li solta la frase: la depressió me l'has causada tu. Em recorda un cas que em llegia mon pare l'altre dia, d'una dona amb problemes sexuals, i la conducta comprensiva i cooperativa del marit per ajudar-la a superar-ho. Quan ella va curar-se, se'n va anar amb un altre. No cal que siguin dones, també passa al revés, de ben segur. Però em fa pensar, en coses. Per què passa? No es veu l'esforç de qui hi ha al costat? No es valora? Per què es conviu doncs amb aquella persona, per a tenir un suport constant, tot i no considerar-lo com "la persona"? És això tenir una mica de barra? És tenir més barra encara escudar-se darrera de la pròpia fragilitat per a no haver de donar explicacions? Com se sap si és un cas així o realment no es dóna a l'abast? Por de dir les coses clares de bon inici, o immaduresa per no voler acceptar la pròpia responsabilitat (és més fàcil culpar enfora)? Són reflexions que deixo a l'aire. Espero haver-me expressat bé sobre el que volia dir.

divendres, 7 de novembre de 2008

Hola hola

Wow quant de temps sense escriure al bloc, i és que m'he deixat portar pel cos i la ment i em demanaven repòs. Ara qui em demana pas són els pensaments acumulats però no sé si podré fer-los passar en ordre i sense que explotin...! Servidor és un gran acumulador de tensió, no fa falta gran cosa per a que l'Aleix es tensi, és una pena. Però no és per què sí! Quan has funcionat durant molts anys d'una determinada manera, sembla una quimera canviar d'estil, desmarcar-se, és tan biològicament determinat que em fot. És el pilot automàtic. Per fi tinc feina, i es va completant el meu horari. Però no vull que sigui un mer completar, ni molt menys. Sóc conscient de les meves prioritats, i aquelles més profundes són aquelles que més costa abordar. Hi penso quan torno en cotxe de la feina i tinc Barcelona als peus. Abans reconec que pensava sovint: com he arribat fins aquí? D'on han sortit aquests vint-i-set anys? Del no-res? Vaja, a vegades he tingut aquesta horrible sensació. Penso en els últims anys de la meva vida i intento integrar-los, però el dolor sovint és difícil d'integrar. Difícil però no impossible. A vegades és tan "fàcil" com acceptar que a la vida pot passar de tot, i que ara tot és adaptar-se. És que fins que no xoquem, no veiem la necessitat de canvi (de marxa). En el meu cas acostuma a ser un canvi on predomini l'afecte, i la fredor provocada pel dolor s'esvaeixi. Cada cop que començo a treballar a una nova escola m'estimbo. Tot de relacions socials de cop i volta, et comencen a presentar gent, aquest és el tal, aquest el qual, veus rostres nous que intentes retenir, alguns et sonen d'anteriors escoles, i sense saber com, ets allí, amb un grapat de nens que et miren, i d'altres xerren, i penses: com collons he vingut a parar aquí??! T'oblides que t'hi has posat, a fer de mestre, i que fins i tot n'estudies la carrera en aquests moments...Però estàs encarrilat, i això fa vertigen. Suposo que el dia que passi unes oposicions encara en farà més, però després vindrà la calma de saber que la inestabilitat laboral se'n va. També pensava avui mentre em sentia partícep d'un "rally" que avui és divendres, i fa temps que trobo a faltar aquella sensació de divendres, de que algú t'espera, per a fer la conxorxa més íntima que pugui existir en tots els Països Catalans i part de l'estranger! Enyor, sí... Molts anys amb aquesta sensació i sembla que no sàpiga viure'n sense. Sempre penso no osbtant que aquest període, per molt difícil i cruel que hagi estat en un passat curt, i difícil que pugui ser a ràfegues, és necessari per a conèixer-me, reemprendre tasques que vaig deixar arraconades fa un temps. Si tens algú sempre és més fàcil però corres el risc de perdre-t'hi com a persona, d'arribar a dependre'n en excés (la dependència sempre existeix). Ais, alhora ho enyoro i alhora em costa obrir-me a l'experiència. Així que guanyarem en flexibilitat, de fet, crec que en vaig guanyant. El meu cor desglaça a bon ritme. La meva ment procura no pensar en qui m'ha provocat la més gran de les ambivalències.

Jo només desitjo calma...

divendres, 24 d’octubre de 2008

Meme de cançons

M'he permès fer aquest meme que la Nymnia proposava obertament per a tothom. Em feia il·lusió!!

En algunes he respòs amb dues cançons, no sé si és gaire il·legal o què, però ho he cregut més just.


Home o dona?:
I'm the man (Joe Jackson)

Descriu-te:
Bittersweet symphony (Richard Ashcroft)

Pisces Fish (george harrison)

Descriu com la gent et veu:
Four seasons in one day (Crowded House)


Descriu com sents que ets:
Foto (Joan Miquel Oliver)


Descriu com vols ser:
Alegria (Antònia Font)

Why worry (dire straits)


Descriu al teu ex novio/a:
Le Matin (Tiersen)

Naomi (Tiersen)


Descriu a la teva parella actual:
Sound of silence (Simon & Garfunkel)


(jajaja no en tinc :p)

Descriu on voldries estar:
somewhere only we know (keane)

Descriu què vols fer:
I want to break free (Queen)


Descriu com vius:
under pressure (queen & bowie)


Descriu com estimes:
two of us (The beatles)


come what may (Moulin Rouge)

dijous, 23 d’octubre de 2008

M'he enamorat...

Ha estat aquesta tarda. Es diu Leslie i és actriu...No sé quina edat té ella en el moment en que m'he enamorat del blau dels seus ulls i la ingenuïtat del seu rostre, només sé que no és la mateixa que deu tenir ara. Bé, no és cap secret que tinc una debilitat per les noies amb ulls clars, pell blanca i cabells castanys llisos (en principi).

I ha estat just en aquesta escena que us penjo i que dura set minuts, no sé si en el dia d'avui sereu pacients de veure-la. A mi m'ha retornat per uns moments el sentiment de t-e-n-d-r-e-s-a! I això per a mi és molt. He anat cap al pis escoltant el Rue des Cascades de Yann Tiersen i el disfrutava junt amb cada detall dels carrers...

I enamorat de la vida per uns segons altre cop...M'havia oblidat com n'era de bonic.

Slow down...


divendres, 17 d’octubre de 2008

Projectes

Avui faré una cosa que no faig gaire sovint, una enumeració al més pur estil Núr . Tinc una sèrie de projectes entre mans, i necessito organitzar-los i posar-hi ordre.

  • començar a treballar a l'ensenyament públic aquest curs (no depèn gaire de mi, sinó del ritme al que avancin les llistes).
  • començar a estudiar magisteri d'anglès tan bon punt em validin la matrícula (avui he parlat amb una excompanya de feina que també hi cursarà el magisteri d'anglès, i m'ha dit que les dues primeres setmanes t'angoixes. Espero que no sigui així!). A més a més he de seguir tramitant convalidacions. Avui he fet tràmits claus, però encara queda feina.
  • dilluns hi ha una primera reunió amb 3 companys/es per a plantejar la viabilitat d'un gabinet psicopedagògic.
  • agafar un cas per a tractar psicopedagògicament al meu exinstitut. Ja hi vaig treballar el curs sencer de fa dos anys, i part del passat. Aquest any intentaria agafar un alumne.
  • crear una nova banda de música, després d'uns 5 anys de ser-hi per últim cop.

Llavors és quan tot s'ajuntarà. M'ho veig a venir, passaré del no-res al "sí-tot" jijiji. I llavors busca't temps. El que sí que tinc clar és que hi ha dos punts que necessito vitalment, que són els que m'aporten dinerets! Si no, hauré de deixar coses, i em temo que el primer seria el pis. Però ei, que som humans, i per tant, limitats...

L'important d'aquests punts per a mi és que tenen sentit. No són feina per a omplir i tapar buits. Són les coses a les que la meva trajectòria vital m'ha dut. M'ha dut a la psicologia i l'ús d'aquesta per a millorar en l'ensenyament, m'ha dut als idiomes i m'ha dut a la música.

Hauré de millorar certs aspectes d'organització, això sí. Sóc molt organitzat, però això contrasta en que no tinc certs hàbits de recollir escriptoris i/o papers que no estan dotats d'un marc on ser organitzats (i també és cert: tinc un munt de papers!). Si ma mare pogués intervenir ara mateix diria LLENÇAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA'LSSSSSSSSSSSSSSSSSSSS jejeje. I mira que jo ja vaig fent cribatges, i encara n'hi ha.

Confio que aquests punts em portin pel bon camí. Això i combinat amb la natació, ara que sembla que agafo el ritme. M'agradaria poder dir aviat que he tornat a la normalitat del tot, i que el meu sistema nerviós ja no sembla una pràctica d'ELECTRONOVA (juguetes para compartir).

dijous, 16 d’octubre de 2008

Crònica

Bé, finalment aquesta passada nit ha arribat el gran dia del concert d'Amy MacDonald a Terrassa. He recollit el meu cosí a Cerdanyola puntual a les nou, i hem enfilat cap a Terrassa. Cap problema d'aparcament. Uns tres quarts d'hora abans de l'inici del concert, entrem a la Faktoria d' arts (c/ de la rasa). Hi toquen quatre noies que formen un grup del qual no puc descobrir-ne el nom. Ella recorda una mica de look i veu a l'excantant de la Oreja de Van Gogh, l'Amaia. No obstant, poc cas d'aquest grup, almenys per part meva. S'acosten les 22:30 i volem l'Amy. Ens hem posat a una sisena fila més o menys, així que estem prop de l'escenari. Surten els backliners a afinar i afinar...Sembla que no s'acabi mai. Apareix la banda en escena mensy l'Amy, que finalment fa acte de presència. Comença amb una cançó que no figura a l'àlbum i que no havia sentit mai abans. Segueix amb "Poison Prince", "L.A.", "Footballer's wife" i "A wish for something more", totes de l'àlbum. Canta Mr Brightside, que no hi figura. Una de les primeres grans ovacions és per "Mr Rock & Roll", que contrasta amb la lenta "Youth of today". S'ha de dir que la veu de l'Amy passa d'aguts a greus en qüestió de segons. Té una gran veu i té presència sobre l'escenari, i sembla que s'ha aprimat uns quilets darrerament. L'acompanyen un baixista, que fa els cors, un guitarra solista (ella fa la rítmica, una mica baixa de volum pel meu gust) i un bateria, que toca tota l'estona amb escombretes segons el meu cosí, que d'això de bateries hi entén. La veu va encaixant bé en les cançons, també li hagués desitjat un punt més de volum però pot passar. La segona gran ovació de la nit és per a "This is the life", que sona una mica assincopada però que rendeix el públic. Segueixen "Barrowland Ballroom" i "Run", si no m'equivoco. Els bisos són una versió en acústic -ella sola- de "Dancing in the dark" de Bruce Springsteen, "The road to home" (en el meu disc hi és perquè me'l vaig comprar a Anglaterra. Es veu que el distribuït aquí no hi és - ho descobreixo en comaprar la caràtula amb la d'un noi que hi ha per allí i que també esperarà firma) i Let's start a band, amb trompeta inicial inclosa, que fa les delícies de la gent. Dura una horeta i poc, però està prou bé, i per quinze euros, genial.


Al final el meu cosí i jo avancem cap a l'escenari. Intentem que els backliners ens donguin algun "setlist" o pues, però no tenim sort. Un d'ells llença un grapat de pues i tohom hi acudeix com si fóssin els caramels que tiren els reis mags a la cavalagada. Una noia confón una burilla de cigarreta amb una pua i se n'adona al cap d'uns segons. Després cauen les tovalloletes plenes de suor, però tampoc a les nostres mans. La intenció és demanar-li a algun backliner que li porti la caràtula i el retolador permanent a l'Amy i m'ho torni, però finalment apareix el bateria per allí i li comento. Em diu que cinc minuts i ho fa. Va desmuntant la bateria i el criden un grup de noies jovenetes que es volen fer fotos i petonets amb ell. Mentrestant comentem la jugada amb dos nois que són al costat. Finalment se li planteja el tema al noi, i accedeix. Agafa 4 llibrets de CD i un setlist i se'n va a que li firmi, suposadament, l'Amy. Torna al cap d'un minut amb tot firmat. El dubte és si ha estat ell, o ha estat veritablement l'Amy MacDonald... Ulls que no veuen... Però jo crec que sí, que ho és. Aquí hi ha el resultat:





dimecres, 15 d’octubre de 2008

Yes!!!!

Fem-nos uns riures, ballem un xotis o un mengem entrepà de calamars, el que vulgueu (volgueu? arrrrrrrgh Núr, help!), per a celebrar la meva recent admissió a l'escola universitària Cardenal Cisneros, adscrita a la Universitat de Alcalá de Henares (Alcalà de fenassars mola el triple!!). Sí!! Ara tinc la porta oberta a estudiar magisteri d'anglès. La veritat és que és una bona notícia enmig d'un període tèrbol. És un jonc bell en un estany enllotat i entollat, és un caramel per obrir enmig d'embolcalls, és el paper que feia dies que buscaves, yes!!! Yes yes yes yes yes!!! English teacher soon!! Bad times are falling down, falling down, falling down, bad times are falling down, my fair Xitus!!

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Relats Conjunts

Veient aquest cavall, el senyor en qüestió se'n recorda que així de botorut li va quedar el cap aquell dia que, quan caminant tranquil·lament per l'Avinguda mare de Déu de Montserrat de Barcelona, i sense saber com, va rebre un impacte al crani i a l'esquena que el va fer caure a terra, mig estabornit. Un grup de persones va atansar-se al voltant de l' home, oferint-li ajut. Mentre l' home era assegut, encara amb l'esglai al cos i amb un trau al cap que li rajava sang avall pel front, algú va identificar l'objecte causant. Un cavall de fusta: el cos, un pal a posar entre les cames; el cap, una peça imitant un perfil equí pla i el cabell fet amb roba. Un cavall extrany, de color blau i amb pèl blanc, que faria por a qualsevol nen.

Dos dies més tard, una mare en un 2n 4a li pregunta al seu fill on és l'altre cavallet que té. El nen, que té dos anys, assenyala el Machupichu. La mare li torna a preguntar: "no no, fillet, l'altre, el blau...No l'he trobat per enlloc". Llavors el nen, fent ús de la seva innocència natural, assenyala la finestra del dormitori dels pares. La mare queda extranyada. L'infant torna a assenyalr, cara de badoc. La mare comença a lligar caps... Aquell dia havia fet neteja, havia obert la finestra per a ventilar... La mare pregunta insistent: "cavall-finestra?cavall-finestra?". La resposta posa els pèls de punta: és un riure confirmador-ulls atxinats per l'expressió- que creix en intensitat i voluptuositat.

25 anys després, aquell nen torna a somriure mentre narra altre cop la història, aquesta vegada al seu bloc personal.

dijous, 9 d’octubre de 2008

Determinant

Un fetus és al ventre de la seva mare. Quan en duu 7, deixa d'alimentar-se correctament. Pel motiu que sigui, el metge decideix esperar als 9 mesos, i no forçar el part en aquell moment.

Quan neix, ha d'estar dos mesos a l'incovadora. Neix amb un pes infrahumà. Dos mesos de mala nutrició l'afecten al desenvolupament, i la discapaciten psíquicament per tota la vida. La condemna és contundent: tot et serà més difícil de l'habitual. Tu tindràs un afegit que et posarà pals a les rodes. Serà una font d'estrés permanent per a tu i colateralment per la gent que t'envolta.

Gent que es sentirà trista quan 20 anys després, amb tota una lluita, vegi com intentes llevar-te la vida, o si més no ho facis veure. Perquè per dins el teu sentiment és aquest.

El nostre és el de donar-te motius per a que no pensis això.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Allibera la teva ànima!

Post que ja anuncio que tindrà els comentaris tancats je je.

Avui surt a la venda el nou disc d'Oasis, el seu setè àlbum d'estudi: DIG OUT YOUR SOUL.

Pel que he escoltat, segueix en la molt bona línia del seu sisè disc d'estudi, el "Don't believe the truth". Un Liam Gallagher que segueix obsessionat amb la figura de Lennon, però a part d'això, el so ja característic de la banda torna a escena.

La seva estratègia de màrqueting ha consistit en reunir músics del metro de Nova York que aprenguéssin les seves cançons i les toquéssin abans que l'àlbum sortís a la venda, mentre al costat hi havia un cartellet que posava "You're listening to new Oasis songs".

Així que després de Definitely Maybe, (What's the story)Morning Glory, Be Here Now, The Masterplan, Heathen Chemistry, Don't Believe The Truth...

Dig Out Your Soul!


The shock of the lightning:



Vídeo de l'evolució:

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Qüestió de principis

Desig,
intenció,
guspira.
Unir
esperit i
serenor.
Qualitat,
utilitat,
intriga...
Entendre,
tornar a
sentir
(?)

dijous, 2 d’octubre de 2008

Alliberament


Les circumstàncies de la vida varen dur-lo a rebre aquest malefici: per sempre poruc, per sempre pensatiu. No va ser fins que va ser capaç d'escriure-ho, que va desfer la conjura.

dimecres, 1 d’octubre de 2008

El repte de la Myself

M'ha fet molta il·lusió rebre aquest repte per part de la Myself, així que el faig ara mateix.

1. Agafa el llibre més proper, ves a la pàgina 18 i transcriu la quarta línia.

"(...) agudiza el placer de vivir, lo que aún sigue siendo posible. Olga ya no (...)"
Llibre: El amor que nos cura, de Boris Cyrulink.
Em queden trenta pàgines per a acabar-lo i podria dir que és un dels llibres més interessants que he llegit mai, sobre com recuperar-se d'una experiència traumàtica (concepte de resiliència). Cada subapartat convida a llegir-lo, i fila tan prim que dóna gust endinsar-s'hi.

2. Explica l' últim que has vist a la tele.

L'últim que he vist a la tele ha estat aquest migdia quan era al pis. Estaven fent el T-vist a TV3 amb aquesta presentadora que diu "tan sexieeeee" (perquè ella no diu sexy, ella pronúncia sexie, i m'atreviria a dir que fins i tot "sexeh" directament). Estaven parlant de fórmula 1, que tampoc és un tema que m'apassioni gaire.


3. Quins projectes tens entre mans ara?

Doncs la pregunta arriba en un bon moment. Ahir vaig enviar per correu postal la sol·licitud de preinscripció per a cursar la meva segona carrera: magisteri en llengua estrangera (anglès). Ho faré (si m'accepten) en la modalitat semipresencial (a distància a efectes pràctics) a l'escola universitària Cardenal Cisneros, adscrita a la Universidad d'Alcalá de Henares (que ahir vam traduïr amb la Núr com a "Alcalà de fenassars").

També i com sempre, seguir intentant trobar moments per a gravar les meves cançons.

D'altra banda, anar-me consolidant en el pis.

(d'aquí envio una pregunta a la Myself: quina carrera estàs fent? :) Per cert, el CAP sempre és una bona eina, jo el vaig fer).

4) Quin material t'agradaria provar?

Quin material? Què vol dir això? Tu te n'has sortit prou bé responent Myself, però jo no sé què dir...(també tela marinera a qui se li hagi acudit aquesta pregunta!). Agafant una mica el teu fil, m'agradaria provar un llit d'aigua...

Doncs jo aquest cop, i per variar una micona, proposo aquest repte, que ara es dirà "El repte d'en Xitus", per la Ka!! Ja ho saps Carola, t'ha tocat! Fes un espai en el vostre bloc ;)

I evidentment queda obert també a tothom qui el vulgui fer!

Moltes gràcies altre cop Myself per pensar en mi.

Cançons

Ahir un trajecte més amb el meu Aygo-Oasis (altrament anomenat "cotxitus") del Guinardó cap a les Corts (la vorera de l' Avinguda Madrid on visc pertany a les Corts, ho he comprovat). Vaig escoltar dues cançons in a row que em van fer plorar a l'alçada del Camp Nou (s'entén que no plorava per mal joc o mals resultats jeje).

Primera.





Segona.


Discover Josep Thió!



Disfruteu-les.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Dia de derbis




Dia de derbis avui. El de la ciutat de Liverpool, en aquests moments al minut 70 amb victòria parcial del Liverpool per 0-2 (merda!). El de la ciutat de Barcelona, avui a les 22:00.

Come on Everton!!Visca el Barça!!

dijous, 25 de setembre de 2008

Retorn

El trajecte interbarceloní entre el barri del Guinardó i el barri de les Corts és un moment del dia en que penso. Ja altre cop rutinari, agafo el cotxe i vaig de casa els pares al pis compartit. Escolto música o bé ràdio. Si és ràdio, normalment enganxo "l'ofici de viure", programa conduït per Gaspar Hernández, continuació del programa que feia a les nits abans i que es deia "Una nit a la terra". Bé, ahir només posar la ràdio una invitada del programa va dir una frase molt interessant i certa, d'aquelles que vas assentint a mesura que l'escoltes. Tampoc res de l'altre món, però ho va dir. A mesura que madurem, veiem que una de les tasques més difícils a la vida és escollir el nostre camí, i com sabem que realment ens convé? Doncs tenim la pista de les emocions.
Però bé, ahir pensava, i fa dos dies també, i em permetia avançar. fa dos dies era dins el meu cotxe i sota la pluja. Trànsit lent de les Corts al Guinardó, però m'era igual, no tenia pressa. Ahir mirava el cel quan anava per la ronda del mig (també mirava la circulació, òbviament), i era un capvespre bonic. Avui també.
Pensava en la meva pròpia història personal, i es fa més evident aquest fet, aquest retorn. Un retorn de l'ansietat a la normalitat, en fase esglaonada. Com si fos la retirada de la guàrdia civil del territori del principat. Sóc molt prudent, perquè he patit molt, sense exagerar, moltíssim. M'he allunyat de mala manera de mi mateix...Vaig passar a veure el món amb por, per això n'he parlat tantíssim, perquè ha estat el meu sentiment primordial durant els últims anys. Em fa cosa dir-ho, perquè és fort, als meus ulls. La meva interpretació de la realitat i l'estat de perplexitat que em va deixar un esdeveniment vital han fet que no hagi tingut un dia a dia de qualitat, que tampoc tenia abans d'aquest fet. Un procés de canvi, si senyor, allargat en el temps. El canvi és constant, sí, però aquest canvi "gran", ha costat. Sí, eren molts anys els que el conillet A havia compartit amb la conilleta B, tants com una dècada. Hi ha hagut sofriment i de molt jove. Els anys en que havia d'estar disfrutant i sortint, convivia amb estats d'ànims i situacions diferents a aquests. Fins a cert punt no en culpo a ningú, sinó que intento trobar-ne l'explicació, i crec que ho vaig fent. En aquests últims dies he tingut un acostament a la millora física, a deixar el dolor diari enrere. Encara hi és però és la determinació mental la que m'hi està duent, a aquesta quasi superació.
Vinga, Xitus, crec que queda poc.
És un retorn, un retorn a mi. A pensar sense por per a viure sense por. A donar-me la primera prioritat de pensament, i en positiu. A recuperar el desig, la il·lusió. A ser realista, saber el que es cou dins meu més enllà de la meva façana. A entendre i acceptar els meus punts febles, que en són uns quants. Quan en Xitus es tanca al món, s'hi tanca de veres, s'hi tanca fermament, fa veure qùe s'obre, però segueix tancat. I aquests períodes duren, perquè sóc poc hàbil per a tornar-m'hi a obrir. Durant cert temps l'elaboració de la vida no hi ha estat, i sense teixir els dies, la sensació és de no avançar. Un bon dia no te n'adones, i hi ets... I notes l'ànima carregada, com un cansament que no perceps...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Ja tinc entrades!/Tarda a Terrassa

Bé, ja tinc dues entrades per anar a veure l'Amy MacDonald a Terrassa el proper dia 16 d'octubre (s'ha canviat la data!). Es veu que n'Amy ha cancel·lat el concert que tenia programat a Madrid així que el concert de Terrassa serà l'únic que farà a l'estat espanyol. He fet bé d'anar-hi avui...

He sortit de casa cap a les quatre i poc de la tarda, tenint en compte que plovia i calculant que potser a la Faktoria d'arts de Terrassa obririen cap allà les cinc, em semblava l'hora correcte. Portava jo el meu paperet amb les indicacions anotades per arribar-hi que dona la mateixa pàgina web de la Faktoria (on no he sabut trobar cap horari d'atenció al públic). A l'alçada de la sortida 17 de la C-58 però apareix un cartell rere uns matolls que em diu quela rambla està tallada, i proposa un recorregut alternatiu. No obstant no li he fet cas i he seguit tossut a per la sortida 21, la de Terrassa centre. Un cop a dins, l'evidència de la rambla Egara tallada em fa buscar un pla alternatiu...He aparcat al pàrquing de la plaça del progrés. Després intuïtivament m'he mogut cap a la rambla, l'he creuada, i he intentat seguir les indicacions per cotxe però a peu. Al cap de poc he trobat una indicació cap a l'Ajuntament i l'oficina de turisme, i he anat a preguntar: resulta que ho tenia a tocar! Una noia molt amable m'ha atès i m'ha donat un plànol que utilitzaré el proper cop que hi vingui.
Val, sóc davant la Faktoria d'Arts del carrer de la Rasa, i la persiana metàl·lica està mig baixada. Aaaai!! Per què això? O obert, o tancat, però no em feu dubtar...Truco al meu cosí per fer temps a veure si obren mentrestant, però res. Vaig a un caixer a consultar el saldo (quasi m'han de recollir de terra, aviat hi haurà restriccions), i des del caixer observo com un home gosa entrar a la Faktoria. Quan jo he acabat de fer les meves operacions, l'home surt. Li pregunto si sap si està obert, i em diu que "a dalt les escales hi ha un despatx, potser t'atenen". Entro, pujo i pico al despatxet. Li pregunto al noi que surt si està obert i em diu que no, però que igualment, què vull. Entrades. De qui? AmyMacDonald. Cap problema, passa.




Reproducció molt petita de part de l'entrada





Bé! Les podré comprar. És aquest noi amb barba i que en fa dos com jo (tampoc és difícil) amb qui comentem la cancel·lació del concert de Madrid, el fenòmen que ha suposat aquesta escocesa de 20 anys, que si jo la vaig conèixer a Anglaterra i els teus amics holandesos te'n van parlar, que com s'ho farà per omplir un concert amb un àlbum (em diu que té molt bones versions, li dic que he sentit alguna cosa gravada en directe al mateix pub on varen debutar els Oasis, el King Tut's*, el qual vaig visitar quan vaig estar a Glasgow fa dos anys). El noi tot preocupat per si els que han comprat les entrades presencialment no s'assabentaran del canvi de data (perquè a les entrades posa el 15; a la web avisa que és el 16). També m'ensenya el sobre amb les que els queden: no n'hi ha més de 15, màxim 20. No havia estat mai en aquest lloc, de fet crec que és la tercera ocasió que visito Terrassa (la primera per anar a sopar a casa l'excantant del grup que vaig tenir, la segona i durant una setmana quan vaig treballar-hi en una escola). La Faktoria em sembla un lloc interessant, un lloc d'aplec del jovent (dins el qual m'incloc, òbviament). Li pregunto si no és massa petit i em diu que s'obren unes portes (les assenyala) i que la sala és tot junt, màxim unes mil perones. Concert íntim doncs! A veure si podrà caure una fotografia amb ella o un disc signat! Ja es veurà. He aconseguit autògrafs més difícils.


Acabem la conversa i surto tot cofoi a retrobar el meu cotxe (que la noia de l'oficina d'informació m'ha encerclat al mapa - bé, ha encerclat la plaça on hi ha el pàrquing que conté el meu cotxe que aviat em contindrà a mi). La rambla Egara esta en obres pel nou metro, i em recorda la rambla de Sabadell (allà amb l'afegit que hi han trobat restes arqueològiques que han paral·litzat les obres).


Ara només falta trobar la sortida cap a Barcelona, i la meva intuïció no funciona tan bé com abans. Em fa por posar-me a la Rambla de baixada per les obres, així que vaig a buscar alguna avinguda que em resulti gran. Vaig tirant i tirant, i trobo una indicació cap a l'estació de RENFE, i com que ho conec de quan vaig estar a l'escola, hi vaig, i segueixo llargues avingudes fins que trobo un "totes direccions", i per uns moments tinc un dejà vi o com s'escrigui i ems embla que estic agafant el mateix camí que feia l'autobús quan anava a Les arenes-La grípia aquell març de 2007 (un dia faré un post sobre les meves experiències i sensacions com a professor a l'escola pública). Finalment i després d'un "Altres direccions" inquietant, arribo a una rotonda on assenyala C-58 Barcelona. Ue! Ja estem en el bon camí. Giro per un lloc incorrecte (tampoc massa ben indicat) i veig que no puc prosseguir el meu camí cap al trencant que duu a la C-58, perquè una filera de cotxes m'ho impedeix. Retrocedeixo, torno a fer la rotonda d'abans, ara provo el següent a l'esquerra a veure si aquest em permet girar. Sí, ja està, ja hi sóc, tard o d'hora apareixerà la C-58. Tard o d'hora...Tard... Crec que he fet una volta impressionant, un tour turístic improvisat per la capital mundial de l'hoquei herba. Qui llegeixi aquest post i sigui de Terrassa (tinc la constància que hi ha algú), pot riure quan vegi el plànol i el trajecte.






Vermell: recorregut d'arribada. Verd: recorregut de tornada. Intermitent: a peu.



De tornada hi ha retencions però jo ja estic feliç amb les dues entrades (finalment el meu cosí s'hi apunta) pel dia 16.



*Xitus al King Tut's, Glaschu (Glasgow), juliol 2006

Números privats

Ho he de dir, no m'agrada rebre trucades sota "número privat". A vegades és algú que té por de que no li agafis el telèfon, i així s'assegura el benefici del dubte. Ahir a la tarda vaig rebre dues trucades de número privat en poc temps, i no em va agradar. Normalment és propaganda de la mateixa companyia, però no sé si un diumenge a la tarda...

dimarts, 16 de setembre de 2008

Liar!

El que més em fot de la gent que menteix és que es pensen que sóc gilipolles.

S'atrapa abans un mentider que un coix

L'home sense ombra

Avui m'he llevat després de dos dies de fort refredat (per fi un refredat, feia molt de temps que no em refredava i havia de prendre gelocatils a contracor). Atent, expectant, podria ser que avui ja em truquéssin. D'una banda sí, de l'altra no. És clar que estaria bé que fos que sí, que em truquéssin, però llavors només d'imaginar-me la situació he vist que no ho estic gens de preparat per a tornar a la feina (de fet, incorporar-me a un lloc nou). Suposo que la falsa alarma d'avui (de moment no m'han trucat, i no crec que ho facin) m'ha fet posar-me en òrbita de cara a un futur imminent.

Amb ma mare hem parlat del cas important que està passant en l'àmbit familiar i que ens té a tots amb l'ai al cor, i que sembla no aturar-se. Suposo que ahir vaig telefonar a la persona incorrecta per a parlar-ne. Adéu.

Sóc a la biblioteca (estança de casa amb molts llibres) i el Misto reposa entre coixins a sobre el sofà improvisat. I jo penso...Penso en com últimament li he donat més importància a la feina, com si fos una amenaça. I això m'ha condicionat, i s'ha endut tot el meu món primordial, aquell que dóna un sentit particular a la vida. Ja, la feina és important també, però ja sé el que em dic.

He agafat la guitarra electroacústica, que té les cordes gastades ja i requereix un canvi, i he entonat "Cast no shadow" d'Oasis, que va bé en un dia gris així. He tingut sensacions semblants a la meva adolescència (i no tant adolescència), quan aquests dies eren els que em motivaven i la tardor era la meva estació de l'any favorita. Aviat en faré un post d'això, de com em motivava la tardor.

"Quan li van treure l'ànima, li van robar l'orgull."

"Cast no shadow" és una cançó d' Oasis inclosa en un dels seus dos més exitosos àlbums, el "What's the story morning glory", que està dedicada (que no composada en base a) al geni de Richard Ashcroft, l'ex cantant de The Verve ara en solitari (i que realment és un geni). Si escolteu la ràdio, actualment fa de sintonia de tancament del programa nocturn d'esports de Catalunya Ràdio, "Els millors anys de la nostra vida" (amb Bernat Soler).

dilluns, 15 de setembre de 2008

Residus

Va passar un dia
Coses que no et van agradar
Però vas fer el que vas aprendre
Aprendre a callar

L'espina quedava dins teu
A cada cop que rebies
La por es feia més forta
amb el pas dels dies

I quan te'n vas adonar
que no volies fer mal
te n'havies fet a tu
me n'havies fet a mi

I quan te'n vas adonar
que volies canviar
havien passat masses anys
(malgrat no és mai massa tard).

dimecres, 10 de setembre de 2008

Una de Beatles.

Avui vull penjar una cançó en especial. És una cançó per a algú amb qui comparteixo el gust pels quatre de Liverpool; alhora algú que va viure un esdeveniment vital no gaire agradable semblant al meu. Però justament penjo aquesta cançó per a que si mai tens un moment baix, et faci ser més forta, "Miss Beatle".

Així que espero que la disfrutis (queda't més amb la música que amb la lletra).

Martha my dear:

diumenge, 7 de setembre de 2008

Avís

Ja està en marxa el meu bloc sobre psicologia! Faré el que podré però sempre amb il·lusió.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Relats conjunts

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883
Tu no hi entens de buidors. I si algun dia et veiéssis desposseïda de tot el que tens...? Però no, no em vols fer cas. Ignores com has arribat aquí. Els cors que has destrossat, les ments que has utilitzat, les mentides que has dit tan frescament, i fins i tot, l'assassinat que vas manar fer... Fas valdre la teva imatge com a ostentació, la supèrbia s'encarna en tu, i tothom t'admira (són superficials, però humils).
Però, saps una cosa? Et pressionaré, cada dia, i especialment cada nit. Lluitaré i llutaré, trucaré a la porta, per manifestar-me, per tornar-me evident; quan ho faci, serà amb tal força que la condemna serà implacable. No vulguis demanar clemència, llavors, serà massa tard...
(Cartes des del subconscient, volum I)

dijous, 4 de setembre de 2008

frase

Com es fa quan no creus en els miracles però sents que en necessites un?

(des)ús







Pren-me

llença'm,

omet-me,

com has fet.


Quan el meu caràcter desperti,

no recordaré qui ets.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Tot això, t'ho dono.

Cliqueu per a llegir la cançó mentre escolteu el post, o per a llegir el post mentre escolteu la cançó...;)



T'ho dono, en llatí adaptat i ajuntat, "Tibidabo". Diuen que és el que li deia el dimoni a Jesucrist des de dalt la muntanya que nosaltres coneixem amb aquest nom.

Avui hi he anat, amb ma germana. L'he anada a buscar i hem anat cap allà, entre el tràfic barceloní. Feia temps que volia anar a veure "El camí del cel", la nova adaptació que van fer del parc d'atraccions, una obertura del parc com a tal, amb accés amb tiquets a les atraccions clàssiques (avió, sínia, cavallets, atalaia), com un parc d'atraccions integrat. Les altres atraccions ja amb un preu més car, darrera d'una entrada. Jo em moria de ganes de pujar a l'anterior "tibimàgic", ara rebatejat com "el racó de les bruixes i els bruixots", és a dir, el tren penjat que s'endinsa en túnels plens de follets...Mira que en fa d'anys que no hi anava...I per mi el tibidabo té una màgia especial, de records d'infantesa, de pors primerenques, ajustaments entre la realitat i la ficció...Il·lusions que desembocaven en una escapada a la muntanya màgica. Ah, no hi hem pujat perquè no duiem diners suficients. De fet tampoc era la intenció inicial. Hem comprat una aigua i una fanta de taronja, una bossa de patates, i ens hem assegut a unes taules de picnic cobertes. Tot xerrant i recordant vegades que hi havíem vingut amb la família, em sentia a gust allí. Ens hem atansat als diferents balcons que ofereix l'indret. Hem fet fotos amb el mòbil de ma germana, he intentat caçar una vagoneta penjant amb Barcelona al fons. N'he fet d'altres, identificant tots els turons de la nostra ciutat, inclòs el nostre parc del Guinardó. Cap al vessant del vallès, una posta de sol preciosa -que dos enamorats miraven tot fent un quadre visual preciós- ens ha sorprès. N'hem fet una foto amb el mòbil i li hem enviat a la mare.
M'he oblidat de citar no obstant un dels llocs mítics del tibidabo per a mi...El museu dels autòmats. Un dia penjaré dos escrits meus que tinc que hi passen.
L'Arrabassada, sense fer cap barrabassada, tota bé cap avall. Els núvols ja tornaven l'ambient boirós. N'exaltaven la màgia. Hi ha llocs que et fan sentir immortal per uns moments, i això no té preu.
I hi ha moments que recordes. A vegades, hi ha moments que dissenyes per a que algú els recordi. I avui ma germana necessitava això. I crec que jo també.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Cançó

Jeje. Ha arribat el moment de despullar-se. Molta gent m'ha criticat musicalment pel fet que he estat un seguidor de la banda irlandesa The Corrs des que jo tenia 14 anys, vaja, des del seu primer disc, el Forgiven not Forgotten. Clar que principalment les crítiques que he rebut han estat de noies (per què serà). No entraré a fer una valoració de la seva carrera musical perquè ja ho he fet en diverses ocasions, qui la vulgui que me la demani.

Però ara farà un any, Andrea Corr va llençar-se a fer un disc en solitari, el seu primer disc, "Ten feet high", i que al contrari del que molts i moltes poguéssin pensar, estava força bé. Bé, com que això va a gustos, doncs res a dir! El single va ser "Shame on you", tipus de cançó antibèl·lica. Però el disc contenia altres cosetes que estaven bé.

He d'admetre que em sento una mica identificat amb la lletra d'aquesta cançó, ara per ara.



Anybody there
I get up late
Make my way
Down the stairs
Move into the kitchen
I drink tea
Read the mail
Feel the cold
Find myself a sweater
Could there be Anybody there
Anybody there to love me
Now you're gone
Get anybody there Anybody there to hold me
I don't look up
I hear your voice
With a smile
Tell me I'm an asshole
Your giving up
You won't move on
And what is life
If there's no one there to share with
You say there'd be Anybody there
Anybody there to love me
And now you're gone
Let anybody there
Anybody there to hold me
Too late at night
To go to bed
So tired and numb
I won't even miss you
Won't think of times
I fell asleep
And never dreamed of no more night to kiss you
Could there be Anybody there
Anybody there to love me
And now you're gone
Give anybody there
Anybody there to hold me
Could there be Anybody there
Anybody there to love me
And now you're gone
Could anybody there Anybody there to hold me

diumenge, 31 d’agost de 2008

Sempre hi ha un primer cop

Ahir vaig participar en el meu primer comiat de solter. Un amic es casa el dia 12. Només li puc dir...Sort!




Però anem al gra. L'organització l'havíem dut a terme íntegrament entre tres dels quatre amics participants. Consistia en quatre parts. La primera era una gimcana pel barri i passava al matí; la segona passava a la tarda i s'extenia a l'aeroport. Les altres dues després però sense complicació.




Ja estava avisat que tingués el dia lliure i que a partir de les 11:30 començaria la història. Teniem una condicions prèvies: res de disfresses i res d'stripers. Vam complir. A aquesta hora, va sonar el timbre de casa seva. En obrir, va trobar-se una motxilla davant la porta, amb forma peculiar: un camell la gepa del qual era l'interior de la motxilla que s'obria amb cremallera. Molt mona. Dins, un telèfon mòbil i un raspall de dents. Al cap de poc va rebre una trucada al mòbil, amb veu greu i inquisidora, que l'ordenava que sortís de casa i es dirigís a un quiosc del carrer Mallorca i s'identifiqués amb el seu nom. Allà rebia el paquet que havia de dur visible durant tota la gimcana: una revista pujadeta de to. Nosaltres tres l'anàvem seguint a uns metres de distància. El següent establiment li proporcionaria un paquet que contenia un tanga vermell i dos bitllets, un de metro i un de tren. Després al colmado l'esperaven dos plàtans, i finalment al Basar Xinès un "tapaulls" jeje d'aquests per a poder dormir (cosa que no he entès mai). Llavors la veu greu va ordenar-li que ja podia anar a casa, dinar tranquil, posar-se el tanga, i que rebria ordres cap a les cinc de la tarda.



L'home i la motxilla.




La segona fase incloïa el plat fort. Rep una trucada que li indica que té a la bústia un sobre, que baixi a buscar-lo. El sobre conté una reserva impresa d'un vol a Amsterdam, i un pòster d'un campionat de subbuteo (pels qui no ho conegueu, aquest futbol de taula que es juga amb ninotets en una peana) que es realitza a la mateixa destinació del vol: Amsterdam. Ha d'anar fins l'aeroport on l'esperen més proves. Quan el truquem, la veu ha canviat. El to col·laborador i joiós del matí s'ha tornat tremolós i una mica dubtós...Està espantat. No s'esperava volar a Amsterdam. Són aquestes coses que es parlen en broma però que no es fan. Mentrestant ens dirigim en cotxe cap a l'aeroport els quatre que participem en el comiat.



Dos dels mafiosos, jo sóc el de la motxilla.




A l'aeroport ha de fer dues compres més: una piruleta tamany gran gran anomenada "Fiesta" i una capsa de preservatius (els diners eren dins el sobre). El citem al cavall negre de la terminal B del Prat, on l'estem esperant. Ho durem fins a les últimes conseqüències! La falasificació de l'email de confirmació del vol era tan perfecte que ha colat, i el pòster del campionat (absolutament inventat) també ha passat per vàlid. El vol de la companyia KLM direcció Amsterdam és real, surt a les 20:20 i està anunciat als panells informatius de l'aeroport. Tot quadra. Ens trobem amb ell i diu que dilluns ha d'estar a la feina, que té una reunió molt important, i que si és aquets vol no pot venir. Jo recullo els DNI's de tots i teòricament vaig a al mostrador assignat per a fer el check in, tot i que en realitat aprofito per anar al lavabo que feia estona que en tenia ganes, mentre ells es queden al Pans&Company fent una coca-cola. De pas, he d'inventar-me que he parlat amb gent de la companyia i m'han dit que podrem efectuar un canvi de bitllet per a ell, per a que pugui tornar l'endemà, però un cop siguem a Amsterdam. Ja és difícil aguantar-se el riure però ho aconseguim! Sortim del Pans i anem cap al control de passaports. Ens acomiadem de l'amic que no pot venir i que ens fa la foto abans de marxar cap a Holanda. Fem cua per passar el control, a crits d' "Amsterdam Amsterdam". Poc abans d'arribar, i DNI en mà, li diem: prova superada!!!!! La seva reacció és de sorpresa primer, "insults afectuosos" després i incredulitat. Tot ha funcionat a la perfecció! Som uns actors de primera.




Abans de "marxar" cap a Amsterdam.


Després de "no marxar" cap a Amsterdam.


Anem a prendre alguna cosa a la platja de Castelldefels, per a fer temps abans del sopar. Mentrestant, passen avions fins que per l'hora, identifiquem el que hauria estat el nostre i el fotografio.


L'avió que ens havia de dur a Amsterdam.




Vé la tercera fase del comiat: el sopar. Ja que l'acomiadat en qüestió ha demanat explícitament que no vol res d'stripers ni coses així, li tapem els ulls en pujar al cotxe, i anem fent comentaris en broma sobre a quin local d'striptease anirem després de sopar. Arribem al lloc: res a veure. El que llegeix quan li treiem la bena dels ulls és: "El castillo de las tinieblas". Sopar espectacle de terror a l'autovia de Castelldefels. Està força ben fet, i molt ben ambientat, amb alguns números més fluixos que d'altres, però d'altres bons. En tot moment els comensals estem custodiats per morts vivents, criatures que primer ens tanquen a tots en una gàbia (en sóm uns quants) i ens treuen per grups per baixar-nos al menjador. Just quan estem aquí esperant, em giro i tinc un monjo-monstre que em mira fixament. Me'l quedo mirant fixament i la gent ens mira. S'ha creat una situació de tensió xD. Em xiuxiueja unes paraules..."Repite el sonido de antes" (que jo no he fet, sinó que l'ha fet un amic, l'esgarip en qüestió). L'"home" no queda satisfet amb les meves explicacions i m'intimida amb un cop contra la paret xD però tan fort que resulta que obre una de les portes que formen part de l'atrezzo i vé un encarregat a tancar-la amb clau amb cara de pomes agres jeje. Bé, un cop a baix, el menjar és el de menys. Poca quantitat, que ja va bé. L'ambient a la taula és d'expectació i certa vigilància. Actors es passegen per tot el menjador i si et despistes et trobes un d'ells que t'espanta, o que et posa un cap degollat al costat per quan et giris. Són mooolt sigilosos i a vegades no te n'adones. Se senten crits. Els números d'espectacle se succeeixen. A una noia d'una taula de prop sembla que li hagin agafat mania, ja que absolutament tots els monstres que passen l'ataquen. Ja no sap com posar-se!

Satanàs busca "voluntaris" a qui arrencar el cor.

Un cuiner boig i assassí amenaça la noia que va sofrir tota la nit (i que aquí somriu com a excepció).

Parella de vampirs.


El cuiner té intenció de degollar el que aviat es casa, però li dóna una oportunitat.

Un que ens oferia ofertes.
Hem passat moltes hores dins el menjador de les tenebres però a mi m'ha fet més por aquest aràcnid que m'he trobat quan intentava anar a pixar entre els pins en sortir.



L'aranya en qüestió és el punt lluminos que destaca respecte el tronc. Això estrunca la pixera a qualsevol, no només als aracnofòbics declarats com jo.


Quarta i última fase: busquem un lloc per a prendre alguna cosa. Decidim anar als bars que hi ha al peu del funicular del tibidabo, Mira bé i Mirablau. Marxem a les quatre encara amb l'esglai al cos d'haver vist com un sonat treia una pistola d'aire comprimit i disparava dos trets dins del local. Els han tret fora i es veu que quatre s'han ostiat; després han arribat els mossos. Que trist!

Tornem al nucli. Jo agafo el meu cotxe i pujo cap al Guinardó, deixant abans un amic a Nou Barris. L'"acomiadat" ens està molt agraït. realment ha tingut un comiat adaptat, no es pot queixar!


















divendres, 29 d’agost de 2008

Nou disseny de capçalera

Com podeu veure, nou disseny de capçalera. Aquests dies fent neteja vaig trobar el dossier de literatura de tercer de BUP, que dóna orígen al nom del meu bloc. Així doncs, l'he escanejat i l'he afegit com un element més de la capçalera, que ara sembla força definitiva.

Aviat un nou bloc

En pocs dies començaré a "postejar" amb regularitat a un dels blocs que tinc iniciats des de fa temps però aturats: "Una noia al parc." És un bloc que dedicaré a temes de Psicologia, una de les meves passions. És la carrera que vaig estudiar, per diverses motivacions (l'ordre no importa):
  1. Se'm donava bé a tercer de BUP.
  2. Em motivava intel·lectualment.
  3. El cas directe de ma germana, discapacitada psíquica.

Així que si mai algú em vol preguntar, "i tu, per què vares estudiar psicologia?". Doncs per això. Però des que vaig acabar la carrera el setembre del 2005, la meva orientació psicològica ha variat. El meu interès cap al final de la carrera va centrar-se al treball amb discapacitats, però després de fer-ne el pràcticum vaig descartar-ho. Hi ha persones en aquest món molt més preparades que jo per a tractar-hi. Va a estils de personalitat, trets del caràcter. I no era per mi.

Així doncs l' aplicació dels coneixements que m'havia donat la carrera va començar a desplaçar-se cap a l'educació, coincidint amb la meva activitat com a professor des dels 22 anys. Vaig fer el CAP en psicopedagogia i vaig entrar a les llistes de substitus i interins per a secundària, tot i que de moment només he fet classes a primària, i majoritàriament d'anglès. Els meus interessos psicològics actualment se situen en la psicopedagogia, les relacions afectives, la superació de traumes, entre d'altres. Així que aniran caient posts d'una mica de tot. Alguns dies teories psicològiques per a que opineu, d'altres reflexions més personals sobre temes en qüestió, recomanacions d'articles; tot el que sigui possible per a fer-vos arribar un contingut que us faci pensar, però el just per a disfrutar-ho.

Hi sou convidats!

No és per tu...

...I la vida és així. Sense més explicació. Les coses passen, oi? "No és per mi" però n'he sofert les conseqüències, i de quina manera...M'he oblidat de mi, jo! Un adolescent amb caràcter i personalitat, desvirtuat amb els anys per les circumstàncies. Encara hi ha moltes coses que no entenc per més que me les intenti explicar, i això em fa pensar que potser no en ténen d'explicació. O potser sí. És que la por darrera en té alguna? Això ha passat "per por". I la por per què ha passat? Per por (veure cardiopatia). I així.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Reflexions en el post número 100 del calaix 3.0


Hi he arribat...És el post número 100 d'aquesta nova versió del calaix. El calaix 1.0 i el calaix 2.0 estan penjats aquí al costat --->


Així que aquest no és el post número 100 d'aquest any, no sé quin seria si ho sumés als que vaig fer en el 2.0 fins al març.


He pogut escriure amb més regularitat de la que em pensava, sovint amb més censura de la que hauria de tenir. M'hauria de deixar anar més. Per què hauria de tenir por? Ja me n'han encomanada prou de por a la vida.


El pas de l'anterior versió a aquesta, feta amb blogger, m'ha obert les portes a conèixer virtualment tot un seguit de blocaires, a qui us tinc linkats. Potser és un dels fets més destacats d'aquesta nova etapa. Abans tenia el meu bloc, i era una sort si algú hi deixava anar algun comentari accidentalment. Sóc conscient que molts escrits, sobretot al principi, eren de lament explícit i no invitaven gaire a dir res, o potser sí. Dos copets a l'esquena, que agraeixes, però que te'ls hauries de donar tu mateix per a que fóssin efectius del tot.


En d'altres ocasions el procés ha estat invers: us he conegut en persona i ha resultat que tenieu bloc.


M'agradaria poder fer més posts en forma de versos que em permetin expressar com em vaig sentint, i que aquests versos siguin un testimoni escrit de la meva evolució cap als meus objectius.


Voldria que el bloc reflectís algun dia el retorn de la joia al meu cor. Recordeu? Era una cançó de dibuixos animats però deia..."Tothom vol sentir amor, i tenir joia al cor". La del final de bola de drac (1.0). Sí, exacte, aquest és el camí. No a qualsevol preu, això és c(l)ar. "All you need is love". I el camí cap a l'amor és el respecte. L'autorrespecte primer. Això que quedi clar. Que ningú us privi de llibertat, que ningú us imposi la por, que ningú us negui o devalui la paraula i el diàleg com a mètode. Sinó, tard o d'hora veureu les incongruències entre el vostre discurs i la vostra realitat, i aquesta dissonància tard o d'hora saltarà per sobre el mur de l'inconscient i us farà la vida impossible. No tracteu de dissimular.


Perdoneu la filosofada...


Penso un desig, o no toca pel post 100? No és pas cap aniversari...


Millor un agraïment a tots vosaltres per anar-me seguint i comentant!


Aleix.

Joc del telèfon

Compte, tensió.
Com? Tensió...
Contenció.

Quan estigui bé

Quan estigui bé
i sigui capaç de somniar de nou
idearé llocs on anar,
frases a mitificar
moments per recordar
(amb serenor, espero).

M'agradarà compartir,
fer córrer la vida
de forma agradable,
compactar els moments,
lligar els dies.

Ara no tinc garanties
de poder-te oferir res:
la meva vida és poc àgil,
per massa pes
(espero no usar el vers en excés).

Tan sols si pogués
iniciar una nova vida
amb tu.
Però, ara que hi penso...
Tu, qui ets?
Jo, no ho sé.

No em preguntis què sento.

No em preguntis què sento, com estic. No sé què dir-te. Creus que és lícit preguntar superficialment com estic? Tu mateixa pots respondre't. Tu mateixa pots saber com de culpable et sents, però això no em resol res. Tu mateixa saps que les coses no es fan així. Ho sé, la justícia no és un valor omnipresent a la vida, ni tampoc en l'amor. L'amor? L'amor que un dia va ser un joc de paraules geogràfic podria haver-se quedat a casa. La mort no hi entén de jocs i arrassa amb el que troba davant. La bogeria és fruit d'intentar trobar un sentit a coses que no en tenen. Explicació racional a fets irracionals. Racionalitzables de forma però no de contingut. La mort ens ha pogut, com sempre pot ella, però no ara. Per què has callat? Per què vas callar? Per què no vas prendre la paraula i vas dir el que pensaves? Tanta por tenies de qui rere una màscara de Pare Noel esdevé un mentor rígid? Jo ja no crec en façanes. La meva casa vull que tingui un interior, si pot ser ben decorat, i amb parets càlides. I sé, que tu també ho vols. No entro a valorar amb qui. De ben segur que vols uns fonaments primer. Hi estic d'acord. Sé que en el fons no vull acusar-te a tu, però tampoc puc deixar de sentir incomprensió cap a mi. Sé que les meves paraules com tot el meu esforç d'anys cremaran i seran fum poc després d'haver escrit aquestes línies. La teva mirada emporuguida amb els anys farà que vulguis faltar a la veritat explícita.

Jo ja no accepto fórmules alternatives ni mirades de reüll.

Si em véns amb veritat i amor, trobaràs veritat i amor. Però si em véns amb por, trobaràs por. Si em véns amb mentida, no cal que vinguis.

Esbarzer




El silenci et fa còmplice

de la matança interior

-teva, meva, mútua-.


El teu silenci

em genera paraules

-sordes, invisibles, buides-.


El dolor en silenci

és llavor d'esbarzer.




divendres, 22 d’agost de 2008

Sobre el bàsquet

Miro els partits de la selecció espanyola de bàsquet, perquè m'agrada el bàsquet i penso que juguen bé. Però el meu sentiment en veure'ls és d'indiferència. És com si mirés Argentina, Estats Units, o Grècia, per posar alguns exemples. No la recolzo perquè no considero Espanya el meu país. Ah, és que hi ha molts jugadors catalans...Sí, jugadors catalans com aquest:




El primer cop que vaig veure l'anunci no va ser cap sorpresa, però em va sobtar que fos tan explícit.

Com ho deia el "chiquito"? Ah sí..."La coza 'ta muuu' mala!"

não não!



Això em deia la Daniela ahir mentre ens acostàvem al parc Güell. L'he allotjada durant una nit mitjançant el sistema http://www.hospitalityclub.org/ del qual fa un any que en sóc membre. El dimecres era ja tard per a veure alguna cosa, però un dijous ben actiu va fer que poguéssim veure bona part dels atractius que ofereix Barcelona. A cop de cames i de cotxe ens vam moure per aprofitar el temps. La veritat és que dóna gust quan algú té interès per la llengua! Així que jo li parlava en català la major part del temps, i cap al final, ella en portuguès, i cap problema de comunicació. Bé, per problemes els que jo tenia per a pronunciar la vocal nasal portuguesa. O cão do João não...No hi havia forma i ella deia, não não...!


Tot parlant amb una amant de les llengües com ella, es va sorprendre que aquí usem "merci" per "gràcies" en alguns llocs. Vam citar el cas de l'alemany suís, que també l'usa, amb la mateixa pronúncia que nosaltres, però em va fer saber un fet que jo desconeixia: que a Bulgària també l'usen! Així que si mai esteu viatjant i sentiu un "merci", compte! Pot ser que en comptes d'un català, sigui un suís o un búlgar!


dimecres, 20 d’agost de 2008

Una mica d'humor

Fa temps el meu amic "lo llop" em va passar un escrit curiós per e-mail. Aquí el penjo:

L’alemany és fàcil20-gener-2006 per Pere Cantenys
--------------------------------------------------------------------------------
Espero que amb aquesta història us acabareu de convèncer sobre la facilitat de dominar la llengua alemanya i veure-ho com és relativament fàcil.
Els que saben llatí i estan acostumants a les declinacions l’aprenen de seguida. Això és el que expliquen els professors d’alemany a la primera lliçó. I comencen a estudiar: der, donis, dem, donin, die… i a partir d’aquí la resta.
És ben fàcil! Per a veure-ho clar, anem a estudiar bé l’alemany amb un exemple.
Primer, es pren un llibre d’alemany. És un magnific volum, folrat en tela, publicat a Dortmund, i tracta dels usos i costums dels Hotentotes en alemany hottentotten. Explica que els cangurs, Beutelratten són capturats i ficats en gàbies, Kotter, cobertes amb una tela Lattengitter per a protegir-los de la intempèrie. Aquestes gàbies s’anomenen en alemany gàbies cobertes amb una tela Lattengitterkotter i quan tenen dins al cangur, llavors s’anomenen Lattengitterkotterbeutelratten, el cangur de la gàbia coberta de tela.
Un dia els Hotentotes van arrestar a un assassí, Attentater, acusat d’haver matat a una mare, Mutter, hotentota, Hottentottenmutter, mare d’un nen ximple i tartamut stottertrottel. Aquesta mare pren en alemany el nom de Hottentottenstottertrottelmutter i el seu assassí s’anomena Hottentottenstottertrottelmutterattentater. La policia l’ha capturat i l’empressona dins d’una gàbia de cangur, Beutelrattenlattengitterkotter, però el pres s’ha escapat. De seguida comença la recerca i aviat s’acosta un guerrer Hotentote cridant:He capturat a l’Assassí! AttentaterA quin? — pregunta el capAl Lattengitterkotterbeutelratterattentater — contesta el guerrer.Com que a l’assassí que està a la gàbia de cangurs coberta de tela? — va dir el cap dels Hotentotes. -Sí, és –respon amb prou feines l’indígena– el Hottentottenstottertrottelmutterattentater (l’assassí de la mare hotentota del nen ximple i tartamut).Vaja, dimonis –contesta el cap hotentote– podies haver dit des del principi que havies capturat al Hottentotterstottertrottelmutterlattengitterkotterbeutelrattenattentater.
Com es pot veure, l’alemany és molt fàcil. N’hi ha prou amb una mica d’interès.

Olimpíades de sofà

Fa uns moments he recordat una vegada que vaig idear proves per a unes olímpiades de sofà. Us en cito algunes i us (in)cito a que en proposeu!!

A mi se m'havien acudit:

10 cm llisos

llançament de "mando"

Més idees??

Apa, un post no tan seriós!!Estic orgullós d'haver-lo fet. Sí!

Atrapat?

Sovint tinc aquesta sensació...Atrapat. En un impàs. I certament em desespero una mica per la meva poca capacitat de reacció. Més que res, ja intento fer coses però a vegades em fa l'efecte que són una fugida endavant. He d'admetre que em sento donant voltes al voltant del mateix centre, i no és gaire productiu. Com si en el meu camí de la vida, hagués trobat una rotonda i no parés de donar-hi voltes sense decidir-me cap a cap direcció. I puc rebre comentaris, idees, i frases que segurament són molt certes, però que topen amb la meva resistència soviètica. Sóc "una mica" cabut i en el fons bastant poruc, i segueixo atrapat...

dilluns, 18 d’agost de 2008

Cap de setmana

Aquest cap de setmana he estat a Calella, a casa els tiets de mon pare. Conec bé el pis, era dels meus pares fins els meus 18 anys, i hi anàvem sovint. Sempre em vé un record, de quan era ben petit, potser uns 3 o 4 anys. Anava a la llar d'infants, una mica més amunt de la plaça Sanllehy, i era divendres. Els pares em van venir a buscar en cotxe i oh sorpresa, marxàvem directament cap a Calella. Potser va ser la meva primera sensació conscient de llibertat?

Uff és que recordo moltes coses! De Calella en tinc un munt.

Bé, a part d'això, l'agost segueix...I es confirmen coses...Es confirma que aquest estiu és diferent del de l'any passat, una mica millor (no era difícil). Es confirma que la meva contractura muscular a l'esquena hi és, i em fa veure les estrelles, em minva la qualitat de vida...Tot i que potser en menor grau que anteriorment. Es confirma que no hi ets. Sí, no hi ets...I que jo necessito calmar-me i centrar-me, que ho faig cada cop més, intento prendre consciència (vaig al meu ritme).

No res, un post sense més...Segurament, quan torni a escriure l'estiu vinent, la perxista Yelena Isinbayeva ja haurà batut de nou el rècord del món (just avui l'ha superat per 24è cop a la seva carrera esportiva).

I això sí, estic content de tenir un entorn blocaire que anar seguint. Sou molt macos/ques!!Cada dia la meva "addicció" blocaire us repassa per a veure què expliqueu de nou. :) Espero que cada cop hi escrivim històries més felices.

Penjo una cançó, "Run" d'Amy MacDonald. Una versió acústica, llàstima que no puc penjar-la directament, us en passo el link a deezer:

http://www.deezer.com/track/1085214

Run
Will you tell me when the lights are fading
Cos I can’t see I can’t see no more
Will you tell me when the song stops playing
Cos I can’t hear I can’t hear no more
She said I don’t know what you’re living for
She said I don’t know what you’re living for at all
He said I don’t know what you’re living for
He said I don’t know what you’re living for at all
But I will run until my feet no longer run no more
And I will kiss until my lips no longer feel no more
And I will love until my heart it aches
And I will love until my heart it breaks
And I will love until there's nothing more to live for.
Will you tell me when the fighting’s over
Cos I can’t take I can’t take no more
Will you tell me when the day is done
Cos I can’t run I can’t run no more
She said I don’t know what you did it for
She said I don’t know what you did it for at all
He said I don’t know what you did it for
He said I don’t know what you did it for at all
But I will run until my feet no longer run no more
And I will kiss until my lips no longer feel no more
And I will love until my heart it aches
And I will love until my heart it breaks
And I will love until there's nothing more to live for.
And I will love until my heart it aches
And I will love until my heart it breaks
And I will love until there's nothing more to live for.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Textos passats

Sempre és interessant remenar papers antics. Estic fent neteja de papers i m'he trobat amb coses que ni m'esperava, com un còmic que vaig dibuixar quan tenia 10 anys, tenia molta invenció!! M'inspirava en els zipizapes que llegia i que m'omplien el cap d'imaginació i eren el meu servidor per connectar amb la realitat.

Però a banda de còmics, he trobat un text més recent. Data del 31 de març del 2004. Aquí va:
"Homenatge a la relació desconeguda"


Conspiro. Em mossego la llengu alleugerament i prenc un bolígraf amb força, que premo contra el paper d'una forma més organitzada que de costum.

"El cúmul de núvols que observem sobre Portugal podria provocar pluges en els pròxims dies."

No estic segur de què escriure. Sóc conscient de la possibilitat del fenòmen inconscient consistent en que algunes evidències se m'escoolin pels dits. Esbufego: la força inicial decreix després de dos minuts davant el full de paper (no falla). M'autoconvenço però que aquest cop sí que ho faré: mantindré la constància fins al final.

"...També podem veure com la gran massa de núvols s'extén fins a Gran Bretanya i Irlanda, però hauriem d'esperar fins dilluns per a fer una previsió amb plena seguretat...".

Procuro fruïr aquest moment de quotidianitat. Els adoro, i els anhelo. Sembla que el meu cos ha fet una lleugera treva i em deixa pensar. És tan diferent veure el futbol al camp que per la televisió, penso. Bé, potser que em deixi de collonades.

"En el 11888 somos los únicos que te ofrecemos como encontrar un hotel."

No podia haver callat? Ja n'hi havia prou, però com sempre, aquella sensació...De xerrar massa. No calia sobrepassar límits, o sí? va, però sí és el que vols, o no és el que et deia aquella noieta parisenca?

"El imperio romano se hunde. Los bárbaros imponen su ley."

Definitivament em disposo a acceptar la realitat. I és que, per més que hi pensi, el nivell que jo plantejo en aquest i tots els casos, el grau que jo voldria, no és possible. Sé que si les coses sortíssin bé, hi guanyaria molt. Si sortíssin malament, les coses quedarien al seu lloc. però és que aquest estat de titubeig! És tan poc al que aspiro, demano una cosa que, al meu entendre, seria bàsica entre els éssers humans.

"Ja havia previst aquest incident, i s'hi va adaptar. Havia portat occident a la guerra".

No n'aprendré mai. La meva passió per a transmetre el que sento, penso, desitjo, sempre serà la meva perdició, la qual em privarà de tenir accés a zones que, de ben segur, tenen moltes coses a dir, a expressarm més enllà de barreres, límits i condicionants; (moltes) coses que em moro per escoltar.

"Observen como estaba ahí, en posición de fuera de juego".
 
ir arriba