divendres, 14 de març de 2008

Estic tan cansat...!

Físicament i mental. Crec i desitjo que aquestes siguin les vacances en que pugui posar fi a una voràgine que arrossego des de fa temps. Va començar a accentuar-se cap a finals de 2004, va tornar-se anul·lant cap a l'estiu del 2005, va repercutir de forma directa sobre la decisió de trencar amb la meva parella al maig del 2006, va tornar-se desesperant des del novembre del mateix any, va entremesclar-se amb l'inici de la meva vida professional (decent), però quan va arribar l'estiu del 2007 i la feina va desaparèixer, va tornar amb la seva màxima força, fins a produir cotes de despersonalització fortes.

Per a aquestes vacances, ara que ja tinc una mica el cul escaldat, espero recuperar certa calma, i si és tota, millor que millor. Amb el temps tot passa. No em creia aquesta frase però me n'adono de la visió (auto)limitada que tenia de la vida i el que és pitjor, com el meu estat podia no aportar benestar a la convivència emocional. Als meus ulls la tensió i els nervis desgasten a qualsevol (persona o situació), i les coses peten i cauen pel seu propi pes. Després recuperar la calma és tot un repte, un treball laboriós que et duu a pensar com és que s'ha perdut. Però, què seria la vida sense equivocar-se? Ara ja sé que abans de perdre la calma (interna, sobretot), intentaré no angoixar-me per coses que no puc canviar. Intentaré enfocar les meves energies cap a projectes positius. És cert que moltes vegades tinc la necessitat de pensar i pensar, i analitzar, perquè quan hi ha una ferida, o hi ha estat, és la manera de la ment d'intentar guarir-la. Però sovint acaba sent un cercle que mai es sacia. Potser és millor orientar les energies cap a accions positives, més despreocupades (això em costa de fons però no de forma).

Avançar cap a l'autoconeixement...

1 comentari:

Nits ha dit...

Hola xitus!
M'alegro que vagis sortint del forat i vagis veient el mon, un mon diferent que t'espera. A mi m'agrada molt tot el mite de la caverna i aquí hi veig certes similituts, en sortir i descobrir un mon que està ple de coses noves. Pas a pas.
I dius que què seria la vida sense equivocar-se?. Jo no crec que t'equivoquessis, tu lluitaves pel què t'estimaves. No t'ho dic per dir, sincerament crec que això no és equivocar-se, potser sols no va funcionar, les persones de vegades no ens acabem d'entendre.
Ànims i força Xitus!!!!

 
ir arriba