dilluns, 14 d’abril de 2008

Escriure.

Fa poc la nits de xop-suey! ens deixava un post titulat "per què escrivim?" en el que he pensat ara quan m'ha vingut aquest títol. Escriure... Em sento a gust aquí a la biblioteca (una estança de casa que anomenem així perquè està de llibres fins al capdamunt), assegut amb l'esquena contra la paret, tapat amb una manta negra a quadres, una llum tènue que acompanya la llum natural que encara entra per la finestra. Escolto el meu disc favorit de Yann Tiersen i teclejo lletres al ritme del seu piano, tan expressiu. Avui particularment he pujat el volum i els greus. M'agrada sentir com marca els greus i la seva força. El Misto, el meu gos, va i vé. Ara han marxat la mare i la germana a fer un encàrrec i ell, ansiós com no podia ser, ja sofreix, ja somica, ja fa pal·lesa la seva ansietat fins que no tornin, i m'incomoda una mica tot sigui dit perquè trenca l'estat de pau que s'estava creant. Així que Misto, ja ho saps!! Si t'estàs aquí amb mi arraulit al sofà, tranquil·let. Quin sentiment fill meu!

Jo escric com una via per a trobar allò més a prop meu, per a expressar els sentiments més interns, aquells que alleugen de veritat quan els expresses. Com que normalment em costa expressar-los, escriure em permet d'alguna forma fer-ho d'amagat, mig barrejat, com quan el Misto no vol prendre's un medicament i li hem de dissimular dins un formatget. No tots els escrits són "sentimentals" sempre, però el fet de tenir l'espai personal del bloc permet practicar la cura psicològica personal. És un petit jardí a regar cada dia si es pot. Ens manté en exercici psicològic. Clar que no ha de ser una obligació escriure-hi cada dia; això és bàsic. Llavors podem entrar en conflicte amb el nostre superjo i si aquest és rígid, escriure en un bloc serà més un exercici de sofriment que no pas un plaer que ens permeti desfogar-nos.

Sovint quant escric vaig a parar a records. Tinc molts records d'infantesa, i suposo que són els que em fan plorar més immediatament, perquè la meva infantesa va ser molt bonica. Molt sovint em trobo que estic comparant moments d'aquells amb situacions actuals no gaire agradables, però si me n'adono, intento que només quedi l'experiència bonica de llavors. També és veritat que tendeixo molt a mitificar les coses, i això m'ha dut més d'un problema de no saber tolerar la frustració en alguns casos... M'agrada intentar posar una mica de màgia als meus escrits. No sé si acaben resultant molt nostàlgics o no, potser en algunes èpoques sí. En d'altres són purament informatius, i en d'altres potser massa tècnics i distants.

També tendeixo molt a recordar l'època dels meus quinze anys, quan vaig conèixer la que ha estat la meva parella fins fa dos anys. En tinc un record molt bonic i mitificat possiblement, però sóc així, o era llavors, un romàntic en totes les seves conseqüències, un jove Werther amb les seves desventures. Sóc conscient que quan penso en el passat no visc gaire el present, i també que és un símptoma de que necessito mirar al passat per a trobar moments que em motivin, ja que no considero que em senti gaire a gust amb el meu present. Aquesta justament és la funció que per a mi té escriure, el retrobament, que permeti tornar a creure en un mateix per afrontar un present amb ganes, amb garanties, i sobretot, en pau.

La majoria de textos que he escrit són a www.relatsencatala.cat (buscar "Xitus" per autor). Ara fa molt de temps que no hi escric, des que vaig fer el bloc que el meu tipus de temàtica va variar... Eren temps molt dolents.

A vegades no cal escriure, sinó que la música ja et transporta al teu nucli. Aquest "Rue des cascades" de Tiersen no falla mai, em porta records de quan vivia amb l'avi fa 3 anys, de tota aquella època...Una de tantes. Les coses que queden marcades són les que han estat significatives per a nosaltres, les que ens han entrat ben endins del cor, les que ens fan plorar als més sentimentals quan les recordem o la vida ens les presenta accidentalment.

La pau interior és el motor que hem de cuidar si volem tirar endavant amb garanties.

3 comentaris:

Núr ha dit...

:)
t'han dit mai com n'escrius, de bé? segurament sí... saps que escrivint així de bé tens mitja partida guanyada a la traducció?

després d'aquest post, i si no et sap greu, em sembla que no tinc més remei que enllaçar-te al meu bloc! ;)

i ara, continuaré llegint una mica més altres articles passats.

Nits ha dit...

Ui, m'alegra que aquell meu post t'inspirés. :) Saps, quan vas explicant pots transportar-me fins on ets, a la biblio, amb el misto,...aquelles estones un està amb ell mateix i poden sortir amb lletres el què sentim... M'agrada aquesta sensació a mi em porta calma.

Merce ha dit...

Aquesta tarda he topat amb el teu blog i n'he llegit unes quantes entrades. M'ha agradat moltíssim com escrius, com utilitzes l'escriptura per a expressar el que sents. Felicitats.

Qui sap, potser m'animo a posar en un blog el que en aquests moments escric tant sols per a mi.

 
ir arriba