diumenge, 20 d’abril de 2008

The fine art of surfacing.

Titulo amb un disc de Boomtown rats, el grup de Bob Geldof, l'impulsor del Live Aid (recomano llegir una mini autobiografia en anglès titulada "Is that is?").

Però en el meu cas, per a mi, "surfacing" no és un bon art. Ja m'he mogut prou superficialment a la meva vida...I la sensació no és gens agradable. La meva respiració és superficial, la meva vivència de les coses és superficial. I és clar que no. És clar que hi ha quelcom que queda però molt endins i enquistat. I mentre això hi és, no permet una vivència plena de les coses: cercle.

Venia a escriure aquest post amb la intenció de parlar sobre la meva antiga relació de parella, però sempre em fa cosa. En primer lloc, per respectar la privacitat d'ella (de tu). Així que intento no especificar molt perquè sé que si ho llegíssis, que no sé si ho fas, potser no t'agradaria que totes aquestes interioritats sortíssin escrites i publicades per internet. El meu desig seria poder-ho parlar amb tu, amb tota la bona intenció del món. Poder-te dir les coses que no m'han agradat, i que tu em diguéssis el que et feia mal de mi, sense pors a parlar amb claredat...

Aquest vespre parlava amb ma mare sobre tot, sobre el mateix... Se'm fa fort pensar que aviat farà dos anys del que vaig dir-li un dia de maig. Hem de deixar-ho, no podem seguir així...Prenem-nos un temps, tu no estàs bé, jo no estic bé, no podem seguir amb garanties, no podem donar-nos amor així. Ella s'aferrava a la relació i em temptava. He de reconèixer una dualitat entre el cap i el cor. El cap em deia que l'opció més sensata era no seguir, per la tensió acumulada i les condicions individuals. Però l'amor i l'atracció cap a ella eren bestials. Em sentia com Michael Collins negociant el futur d'Irlanda del nord. Sabia que si no cedia, seguiria el bany de sang, i que si cedia, seria acusat de traïdor (com va ser finalment, assassinat pels mateixos irlandesos). Jo vaig decidir cedir i segurament la meva decisió va fer mal, i no sé si va ser entesa, o manipulada. Però sé que quan dius una cosa d'aquestes, em refereixo, a dir "un temps", no calibres el risc que corres. Quan jo li ho deia un dia caminant prop del mercat de Santa Caterina, un dia que vam acabar asseguts a la gespa del parc de la ciutadella, pensava en que passat un temps, relativament curt, hi tornariem. Era la meva voluntat. N'haviem passat algunes pitjors però ens havíem mantingut junts. Això era al maig. Dos mesos després, al juliol, i a la mateixa gespa del parc de la Ciutadella, els papers s'invertien...En només dos mesos. Jo li deia de tornar perquè tenia por de perdre-la, i a cada paraula, ella s'allunyava cada cop més. Suposo que era hora que em toqués a mi experimentar el que ella havia experimentat al maig, i en d'altres ocasions. No parlo de venjança. Parlo de que a la vida recollim el que sembrem. Van ser durs els mesos de veure que cada cop era més lluny i posava terra entre nosaltres. Realment va ser traumàtic, i ara que vaig disposar d'una explicació faràuns mesos, vaig entendre coses de llavors, de com se sentia ella.

Cap al novembre va venir el pànic, i no donaré més detalls. Un pànic que mantinc per desconeixença. Ja sé que no n'hauria de fer res però hi ha moments en que no ho puc evitar, tot i que ho vaig superant, em sembla. Poques vegades m'he atrevit a fer-li la pregunta directament i les últimes ja no ho he fet per por a la resposta. Por, massa. No sé què és el que ella pensa de mi. Em moc a les palpentes. Durant mesos he pensat que pensava coses molt lletges de mi, i m'he sentit fatal, m'he sentit la pitjor persona del món. Les poques vegades que ens hem vist no he pogut expressar-me amb gaire claredat, per la tensió acumulada... M'agradaria dir-li moltes coses però no tinc gaire marge de maniobra. L'únic que em queda és escriure un post com aquest al meu bloc, i tenir l'esperança que algun dia hi passi, i com qui no vol la cosa, el llegeixi.

Pel meu aniversari al març no em va felicitar(malgrat ella digués que sí, a mi no em va arribar res) i em va doldre. Deia que no em volia fer més mal, paradòxicament. Jo potser li'n vaig fer enviant-li un correu amb una felicitació personalitzada fa poc, pel seu. No era la meva intenció.

No sé què és el que em depararà el futur...Espero ser capaç de sortir d'aquest estat on estic immers des de fa temps, aquest estat que amago darrera les coses que faig o que escric, però que realment és penós. M'agradaria que una de les opcions que em deparés el futur fos l'opció de parlar amb ella sobre tot plegat. Poder-li dir que està perdonada, però no oblidada. Poder-li dir que algun dia, a la gespa del parc de la ciutadella, m'agradaria besar-la estant-hi els dos d'acord. Però tot el que escrigui a partir d'ara es fondrà en llàgrimes que tacaran el teclat.

3 comentaris:

cricket ha dit...

Ei amic! Jo que he vist desde el teu costat l'evolució d'aquesta història (sempre amb la gran distància de veure les coses desde fora, clar) he de dir que molts cops el transcorrer de tot plegat m'ha arribat a transmetre gran desconcert i certa sensació impotència.
Només un mateix sap fins on li arriben les arrels del dolor i quina dimensió prenen en el seu mon cada una de les vivencies que te. D'això depèn el període d'adaptació als canvis que es produeixen a la nostra vida suposo, perquè cadascú te el seu tempo i normalment les presses mai son bones.
Tanmateix t'he de dir com ja t'he comentat algun cop que desde fora em sembla que la evolució que portes és positiva. I se que ets capaç de refer-te d'això perquè fa temps que veig que, al teu ritme, ho estàs fent.
Una abraçada! ;-)

Núr ha dit...

Això de la superficialitat jo ho entenc d’una altra manera... Crec que cal viure la vida a fons, que tot ens ha de penetrar tan a dins com ens sigui possible per sentir les coses plenament, no?

Pel que fa a no parlar de la teva relació de parella per internet... La veritat és que és una decisió molt dura... A mi em va costar molt fer-ho la primera vegada, prò ho he anat fent a poc a poc. Bé, no n’he parlat obertament al meu bloc, prò ho he fet en comentaris als blocs dels altres. Crec que és perquè la persona/relació no m’inspiren prou com per penjar-ne un post al meu bloc, prò, en canvi, temes proposats per altres persones sí que em fan pensar en algun petit detall de llavors.

La manera com ho vau deixar... No ho sé, potser comentar-ho per aquí no seria la manera més adequada per no ferir jo sensibilitats... Les relacions comencen i s’acaben; d’una manera o d’una altra, millor o pitjor; prò sempre s’acaben... De vegades és una decisió que pren una de les dues parts, i de vegades ho decideixen entre dos. En el meu cas, jo vaig haver de donar el primer pas perquè tot plegat m’estava destruint, m’estava convertint en una dona que no volia ser. I ho vaig deixar. Ho vaig passar molt malament. Crec que és una de les decisions més dures que he hagut de prendre a la vida. Tot i això, no em penedeixo gens de la meva decisió. I tot i que durant un temps també vaig esperar i desitjar que tornaríem, tenia claríssim que hi havia moltes que havien de canviar. I sabia que no canviarien tan fàcilment. Ara no tinc tan clar que pogués tornar amb ell. Ha passat massa temps i jo tinc molts projectes nous al cap. No crec que siguem les mateixes persones. O potser sí, que ho som, i per això no tornaria a funcionar...

Nosaltres ens hem anat veient i tenim una relació cordial, tot i que a vegades em dóna la sensació que no sabem ben bé com comportar-nos, què preguntar-nos, què dir-nos...

Jo, a tu, et desitjo que trobis la força per a dir-li tot el que li hagis de dir. Prò tingues en compte que ho hauràs de fer lliure d’anhels, sense cap mena d’objectiu, només dir-li-ho. Si esperes alguna reacció per part seva, malament, perquè llavors és quan t’entren tots aquells nervis, aquell nus que no et deixa parlar. Parla-hi perquè li ho vols dir.

I deixa’m dir-te que, pel poc que hem parlat, crec que tens una bona part de la costa recorreguda!

Un somrís ben gran!

Nits ha dit...

Dius que no tens ganes d'explicar intimitats d'ella. No crec ni que calgui. El que ajuda és poder parlar del què un sent, no de les seves coses. El què a tu et fa mal no és ella, sinò el què ella et fa sentir.
Desitjo que el teu dolor marxi, perquè sé que dos anys sentint-he així fa molt mal.

 
ir arriba