divendres, 11 d’abril de 2008

La por.

Avui vull parlar de la por. Estic realment cansat però espero que les paraules surtin i no m'adormi abans.
Però no vull parlar de la por a la mort, o d'altres pors freqüents, sinó de pors petites. Pors quotidianes que no ens deixen avançar a curt termini i que a llarg termini creen un nus emocional que fan època. La por ens inhibeix la capacitat de generar vida, d'expandir-nos, de generar estats mentals que superin l'adversitat.
Quan ens exposem reiteradament a experiències psicològiques negatives acabem petant, i acabem desenvolupant, a part d'una possible depressió, un mecanisme de por. Estem a la defensiva i tenim por d'obrir-nos per por a ser atacats. Ens tanquem al món, a la vida, a les experiències, acumulem la ràbia per la nostra situació actual fruit de la viscuda, i ens costa fer el pas d'acceptar com a punt de partida l'actual.
La por ens fa fer mal a la gent, i no ens deixa veure que malgrat haguem fet mal, i n'haguem rebut, segurament hi ha voluntat de calmar la situació per part de l'altra persona, voluntat de deixar tot això enrere per a plantejar la vida amb un terennà nou. La por ens encega, ens limita i ens bloqueja.
La por hi és perquè estem insegurs. Anticipem conseqüències negatives i per això inhibim la conducta, i la nostra personalitat perd, minva, perquè no és reivindicada, i amb el temps la ràbia s'acumula dins el pit (com ja deia en un post anterior), i l'autoestima baixa en picat i entra en límits patològics. Llavors veiem com no aturar una cadena de por pot tenir unes conseqüències que se'ns escapen de les mans, i llavors bé el sentiment de culpa, i per últim, amb tant de merder, la confusió absoluta.
Per què esperar fins l'últim moment, fins les últimes conseqüències, per a canviar les coses? Per què sofrir només per no ser capaços de partir que, nosaltres, com a persones, ens debem un respecte, i per tant, si expressem una opinió, tindrà tot el dret a ser respectada. El que passa és que potser a vegades hi ha qui no sap que té aquest dret, no li ho han deixat, no li ho han ensenyat.
Escriuré més sobre la por aviat. Però ara deixo un dels meus lemes, que intento aplicar:
NO DEIXIS QUE LES PORS NO ET DEIXIN EXERCIR COM A JOVE!

2 comentaris:

Maria ha dit...

Veig que segueixes intentant treure tot allò que t'impedeix ser feliç i dius les coses pel seu nom. Me n'alegro molt i sincerament, espero que t'ajudi per fer treure el millor de tu i que et serveixi per recordar que a fora de les parets que t'has marcat hi ha un munt de coses que t'esperen amb els braços oberts.

Acabo amb una frase robada:
NO DEIXIS QUE LES PORS NO ET DEIXIN EXERCIR COM A JOVE!

Nits ha dit...

La por, l'ansietat, la tristesa, són mals invisibles per la nostra societat,... i de vegades pel que ho pateix que s'ho nega.
Però són mals que cremen el què un té dins i ho van destruint.
No es parla gaire d'aquest tema. No es parla que pot ser una malaltia que pot portar a la mort, perquè el suïcidi no es ben vist.

No sé, estic una mica radical, però em fa ràbia veure lo poc que es mima a la gent que aquesta por se li desvorda i de vegades com s'ignora i es fuig.

Bé, jo m'apunto amb la Maria a robar-te la frase i te la envio esperant que la por siguin com unes ulleres que un dia es puguin treure i posar sobre la taula per veure un mon més clar i millor.

 
ir arriba