dilluns, 14 d’abril de 2008

Límits?

Ahir al vespre vaig rebre una trucada d'una persona molt propera i que aprecio molt, amb qui el fet de ser familiars no ens impedeix ser amics íntims. El missatge em va sorprendre. La seva actual parella, després d'un mes i mig de sortir junts, de presentar-nos-la a amics i familiars, ha decidit que no, que s'ho repensa, i que torna amb el seu ex-nòvio. El meu interlocutor no sabia què pensar de tot plegat. Diguem-ne que d'ell sí que puc dir sense complexes que és una magnífica persona, amb un cor enorme, incapaç de fer mal voluntàriament a ningú (ja sabem que involuntàriament tots fem mal). Em va saber molt de greu. Sense cap símptoma de que les coses anéssin malament, sinó al contrari, sense previ avís... Corre el risc de pensar que qualsevol altra relació que comenci s'acabarà igual, quan no té per què ser així. Però hi està condicionat probablement, i és normal que ho estigui durant un temps. El temps que trigui en recuperar l'autoestima que haurà perdut en aquest procés.

Em porta a pensar en la paraula límit, o llindar. Fins on estem disposats a tolerar que passi certa cosa? Se m'acudeixen diversos exemples. Fins quan i on estem disposats a suportar un ambient de tensió a l'entorn on vivim? Fins on estem disposats a suportar una situació d'ansietat (incloent dolor corporal) per negar-nos a acceptar la nostra situació actual? Fins on aguanta la nostra paciència per anar darrera d'algú que no ens fa cas? Fins on decidim aguantar sense expressar-nos i fins on no podem més i decidim dir la nostra peti qui peti? Trencar amb el rol que no ens agrada, protestar, no resignar-se més... Què és el que determina que un bon dia fem un pas i li diguem a la nostra parella que la cosa no va bé, i que millor prendre's un temps per a millorar a nivell personal, o que li diguem a la nostra parella que no, que s'ha acabat, i que tornem amb el/la nostre/a ex?

Realment hi ha coses que són irracionals, que potser no tenen explicació, però això seria un bon refugi per als qui no volen o no saben dir les coses clares (o no saben què volen).

Com a humans som capaços de fer qualsevol cosa i d'aguantar-ne més sota l'objectiu d'aconseguir el que volem. Podem sobrepassar molts límits, fins que hi ha un moment en que entrem en la patologia. I aquest moment és quan deixem de tenir-nos en compte i perdem el cap. Si ens n'adonem a temps, només hi ha un camí a seguir: aquell que ens porti a la reconciliació, a estimar-nos altre cop, a respectar-nos altre cop.

Hi ha dies en que...

"...I would run away, with ME."

link a goear: http://www.goear.com/listen.php?v=fe7f64c
 
ir arriba