divendres, 4 d’abril de 2008

Llàgrimes


He agafat la imatge de laduna.bloc.cat .
Avui torno a escriure sobre mi, després de començar aquest bloc d'una forma més visual, i més de recomanacions de llibres, cine, o música.
Aquesta tarda les llàgrimes m'envaeixen el rostre. Els costa de sortir. S'aferren al cor, perquè no volen delatar que la cosa per dins no va bé. Però la llei de la gravetat emocional les treu de la seva resistència tossuda, les arrenca a vegades. No flueixen amb facilitat.
Sé que he deixat que la meva vida deixés de ser la meva vida, durant massa temps, i que el silenci poruc s'apoderés del meu cor, i aquest anestesiés la llengua (la teva també). Ens passa, quan sabem que les coses no van com ens agraden, però triguem massa a dir el que pensem, per por, i amb el temps, es converteix en una rutina, ho vivim com alguna cosa normal, però no ho és; mentrestant, hi ha una senyora de vestit negre i estripat que es diu ràbia, que s'instal·la a viure al més profund del nostre pit. S'alimenta de la nostra bona voluntat: com que no volem reconèixer que hi és, ella es creix. Quan reconeixem i sentim que hi és, part d'ella es desfà i surt pels llacrimals. Pot ser que tota la senyora vestida de fosc marxi del tot, però a vegades només en treiem una petita part. La resta es queda, i segueix sent alimentada. Si fa temps que hi és, siguin dies, mesos, o anys...O una vida? La vella dona amobla la seva casa. Penja quadres de pintures negres a les parets amb claus afilats que se'ns claven al pit. El cor ens pesa, el pit ens dol. Ens fa por reconèixer de cara a les demés persones que hem estat beneits i que hem deixat que entrés i s'instal·lés. Ens fa vergonya, i per la vergonya, per no ferir el nostre orgull, preferim seguir sofrint. El danyem de totes formes, i segurament més, no reconeixent-ho.
Aquesta tarda he tret una mica de bruixa negra en líquid cristal·lí, però els seus quadres segueixen penjats a les parets del meu cor.
Fa poc en el llibre que vaig acabar farà uns dies, "Pensar bien, sentirse bien (Nada justifica el sufrimiento innecesario)", vaig llegir sobre el perdó. Un perdó ben elaborat pot ser la manera de fer neteja...I tornar el difícil i feixuc en fàcil i planer.
Reconciliar-se amb els propis sentiments és reconciliar-se amb la pròpia trajectòria vital. Serà veritat que en el fons, molt en el fons, tots sabem el camí que hem de seguir?

2 comentaris:

Nits ha dit...

Ostres xitus, un escrit preciós. Es dur veure que t'ho passes malament, però m'alegra saber que ho vas elaborant, ho fas conscient i ho vas treient, sigui en la forma que sigui.
Cal temps perquè el teu amor, la teva manera d'estimar era molt profunda i de veritat, i quan s'estima així i llavors s'acaba les ferides costes més de curar.
Mica a mica, passet a passet,...

Força!!!!

Maria ha dit...

Em sap greu que t'ho estiguis passant malament. M'agradaria ajudar-te poder estar al teu costat i compartir amb tu allò que et passa però no sé com fer-ho ni si ho vols fer sol. De totes maneres és un bon començament escriure-ho pq sapiguem què passa pel teu cap.

 
ir arriba