diumenge, 20 d’abril de 2008

Sorpresa.

Un amic a qui conec de fa uns quants anys ja m'acaba de sorprendre. M'ha dit que tenia un bloc, res, quatre cosetes...I he comprovat que és més antic que el meu calaix de tarda boirosa iniciat cap a finals de 2006 (el que vaig iniciar quan tenia 20 anys era un pròleg). Ara hi he estat tafanejant, ho sóc de mena, i he vist moltes fonts d'històries que després em contava. També hi he vist coses que jo li contava, resultats de converses comunes, alguns projectes. Tan propers, però ni tan sols linkats els blocs? Així que als meus ulls, la situació ja està normalitzada (vaja, repeteixo, als meus ulls, potser a vegades em poso en espais on no em demanen).

I ara vull fer una mica d'autocrítica. Crec que no he escoltat prou aquest amic, quan m'explicava les coses que li passaven. És cert que m'ho explicava uan mica per sobre, al meu parer, com qui no vol la cosa, i potser jo sóc més de "sentem-nos que he de parlar" tot i que potser no tant com em penso. Però tinc tendència a ser una mica egocèntric. Tinc uns trets infantils que couen dins...Què hi farem. És cert que jo he passat i estic passant el meu viacrucis, però em sabria greu si això no m'hagués permès veure que el camí d'en "Crick" no era el que ell volia. Igualment em sabria greu si quan jo estava bé tampoc ho veia però per altres raons.

Així doncs, senyor Crick (segur que el nom et prové de les pallisses que ens claves als dards), espero que aquest gest de normalització també sigui extensiu a les nostres converses. Sí, aquestes que mai no acaben de sortir. O és que només ens sabrem comunicar per escrit? Potser sí. Sóc conscient que en persona puc resultar fred per certs motius que ara no vénen al cas. Però el que sí que és cert, i he pres consciència en llegir el teu bloc, és que tens molt a explicar, i jo molt a escoltar lluny de mi.

1 comentari:

cricket ha dit...

Iep, i ara! Si hi ha algun amic que sap escoltar i amb qui puc parlar les meves cabòries ets tu. En tot cas jo hauria de fer autocrítica per mantenir tant de temps un espai amb 4 lectors i no compartir-lo amb els amics. De totes formes el meu bloc és poc profund i no gaire introspectiu. Ja saps que a mi em costa a vegades xerrar dels meus problemes, és gairebé una mena d'herència genètica jejeje De totes maneres els problemes de comunicació afortunadament no són hereditaris, per tant tinc la certesa de que és quelcom superable. Part del camí que deiem. Tot i això deu ni do les xerrades que hem tingut al llarg dels anys. No se si resulta més fàcil per escrit, potser sí rera l'escut de la pantalla, però el més alliberador trobo que és sentir la propia veu explicant allò que a un el preocupa o sencillament li ocupa els pensaments. Així que jo si tinc la sensació de sentir-me escoltat i recolzat pel meu amic. Per tant sí, tal com tu dius, queda normalitzat ;-)

 
ir arriba