dissabte, 24 de maig de 2008

Dol or

El que em va fer més mal va ser l'instant en que jo intentava besar-te i tu m'esquivaves; varem disfressar-ho de joc per a que no fes tant de mal, però quan per fi vaig aconseguir-ho, la teva mirada va ser letal. Em miraves des de dalt, senties compassió, si més no era el primer cop que els teus preciosos ulls feien una altra funció. Ja no miraven amb afecte, amb estima, amb amor, sinó que miraven des de la distància. Eren uns ulls de sobte extranys. Igualment bonics, però extranys. Vaig disculpar-me i vaig sentir-me extrany, en demanar excuses per haver besat uns llavis que m'eren familiars des de feia anys. Sí que sabia el que m'havia passat, i no ho sentia. T'estava sent sincer. I el que em fa més mal és que possiblement, tu també.

5 comentaris:

Nits ha dit...

Aiii xitus, sento que hagis viscut això. Sé que fa mal adonar-se'n que l'altra no sent el mateix. de vegades no calen paraules, simplement amb una simple mirada ho saps. Uii fa mal.
T'envio una abraçada i moooolts anims!!!!

XeXu ha dit...

Passo per aquí de casualitat, però em trobo un escrit que m'ha arribat de debò. Entenc aquest dolor, i jo tinc la impressió d'haver-hi passat també. Molts ànims, i a passar-ho tan ràpidament com es pugui.

nina de fil ha dit...

ànims!
acabo d'atrerrar en aquest blog per casualitat.
He llegit el post del24 i el del 25.
Si realment tens ganes de marxar de casa i anar a viure amb un amic.. ves-hi. t'anirà bé!
Jo vaig marxar 9 mesos fora, i quan vaig tirnar, moralment havia crescut un munt.
El fet d'anarten a viure fora, pot ser un bon pas i si tens ganes de que les coses et vagin millor, segur que t'hi aniran.
Molta sooort!!!!

instints ha dit...

és fotut. Jo m'hi vaig trobar amb això en plena relació, però estava tant cega que no ho volia veure. Me n'adono ara, al cap del temps, i de veritat que entenc mlt més les sensacions que vaig tenir.

Ànims i que passi rapid!!

instints ha dit...

Eis, que no podem comentar als altres posts? snif....

 
ir arriba