dijous, 1 de maig de 2008

Punts d'inflexió conscients.

La vida va passant, els moments se succeeixen, i recordem punts concrets, "aquell moment en que". Obsessionat per la meva estabilitat (més després de l'últim terratrèmol), recordo un moment en que una amistat a qui fa força temps que no veig va començar a consolidar-se.

De conèixer-nos, va ser al tercer any de carrera, si no recordo malament. Al primer semestre només fèiem comentaris d'ordinador a ordinador a programació. Al segon semestre d'aquell curs rèiem des de l'última fila intentant entendre què ens explicava el Dr Slump a "dissenys". Després van venir els projectes musicals, els embolics sentimentals de cadascú...

El moment que vull recordar és un dia a casa teva, principis de gener del 2002, fent un treball de psicologia dels grups, intentant enllestir per a tenir temps de tocar les guitarres després. Jo et deia uns acords, i amb dues guitarres clàssiques intentàvem fer solos d'oasis i altres grups, fins que va entrar un dels teus germans (el més petit, em sembla) i ens va fer fora del menjador perquè "hi havia gana".

Amistats que no s'haurien de perdre...

2 comentaris:

Maria ha dit...

Tens tota la raó...amistats que no `s'haurien de perdre...i és quelcom que tenim al cap i pensem, però en canvi,moltes vegades, deixem que el temps passi i que les relacions es vagin refredant...i quan ens n'adonem i hi volem posar remei ja ha plogut massa, oi?

La incoherència és una característica prou usual entre els humans, oi?

Me n'alegro si encara conserves aquesta amistat i sinó,i no és tard, ja saps què toca!!

Petons

Núr ha dit...

Jo, de la universitat, conservo poqueta gent. A més, ens veiem força poc, prò crec que conèixer aquestes persones va ser fantàstic. Potser sí que hi ha amistats que no s'haurien de perdre, prò passa que sovint es fan menys intenses. M'agrada retrobar-me amb aquestes amistats, sobretot quan hi parles i et poses al dia en un moment i sembla que el temps, per una estoneta de cafè, s'aturi...

un somriure, bunik!

 
ir arriba