dimarts, 24 de juny de 2008

La història del rostre trist


Des de fa uns anys ençà que me'n vaig adonar que sempre que dibuixava espontàniament, sense pensar, sense intenció, dibuixava un ull, un ull dret (de la persona) concretament, i al seu voltant un rostre, que resultava ser el d'una noia trista. Cada cop que reviso papers m'en trobo per tot arreu, rostres de noia tristos, amb la mirada perduda...Ara fa un moment he començat a dibuixar altre cop espontàniament en un full de paper, i el rostre ha variat la seva expressió. Més enllà de si és un cas semblant a "les cares de Vélmez", jo crec conèixer l'explicació que es produeix a nivell inconscient, i tot i això no deixa de ser curiós. Poso el dibuix de tot just fa uns minuts, amb un petit text que hi he escrit en anglès (sempre aquesta cara de dona, però almenys no està trista. Ha canviat la seva tristor en ràbia. Una revolució a dins...).

4 comentaris:

Tirai ha dit...

Abans de llegir el post, he llegit el títol i he vist el dibuix i he pensat: però sí aquesta noia no està trista sinó una altra cosa.
Potser sí, potser això de canviar els rostres tristes per rostres enfadats és una revolució

cricket ha dit...

Mmmm... tinc en ment altres dibuixos reiteratius que apareixen de forma espontània en finestretes de messenger :P

A banda d'això si que sembla més de cabreig la del dibuix aquest que no pas de tristor.

Núr ha dit...

El dibuix és molt guapo, xitus! Jo també solia dibuixar ulls, prò sense cares al voltant. Ara fa temps que no agafo el llapis, prò quan ho feia sempre eren dibuixos «negres». Suposo que és la manera d'expressar una mena de sentiments que no ens serveix per expressar-ne d'altres...

myself ha dit...

Un dibuix i unes paraules molt suggerents. Jo li veig la mirada trista a la noia encara que tingui un exterior cabrejat la mirada em sembla trista.
Crec que la tristor sempre és representa més que l'alegria... no sé perquè...
Molt interessant el bloc!
Ja hi aniré passant.

 
ir arriba