dimecres, 30 de juliol de 2008

Canvis

Aquest estiu és diferent afortunadament al de l'any passat. Adjectius? No vull posar-n'hi. Va ser massa depriment i perjudicial per la meva salut. Ja està, n'hi he posat dos, i prou. Estic fent canvis i me n'alegro, encara que jo vagi lent, perquè estic en l'eterna lluita entre vell d'esperit i jove d'esperit. Què hi farem. Però aquest any m'he decidit a fer coses, i alhora anar-me coneixent més. Conèixer els meus límits, acceptar les meves febleses, i no estirar més el braç que la màniga. Anar disfrutant i il·lusionant-me amb aquest nou Barça, remotivar l'interès per la lectura amb una proposta que m'ha arribat del País Valencià en forma d'Aloma de Mercè Rodoreda, i altres coses. Com sempre, hi ha hagut el viatge-amb-regust-de-solitud-però-que- espero-redreçar-cap-al-meu-benefici-en-forma-de-creixement-personal. La setmana que vé dos dies a England. L'altre dia vaig fer de guia turístic per una amiga anglesa que feia anys amb qui m'hi escrivia, la Hannah, i que resulta que estava uns pocs dies a Mataró a casa d'un amic del seu nòvio (ehem). Així que vaig practicar una mica el meu anglès i ja està posat a punt pel dimarts.

Però el canvi que tinc ganes de fer es mou en eixos diferents, dins un mateix (al)eix. El primer, i en el qual he obtingut millores recentment, en anar millorant la meva salut física, lligada circularment amb la mental. Tot aquest nerviosisme que m'ataca, tractar-lo amb l'eina que tot ésser humà té al seu abast: l'elaboració. El que em fa cosa és que sabent-ho i sent-ne conscient (el meu problema és que sóc massa conscient de les coses i per això m'afecten de tal forma que em bloquegen) no ho faci. Suposo que fa massa mal anar acceptant segons què, però ei...Per un petit esforç, el que hi guanyem després és un alliberament important...Per tant, a elaborar. Sinó passen els dies i els mesos i els estius i segueixo bloquejat movent-me entre quatre parets (mentals) sense saber sortir-ne, quan potser hi ha una porta ben oberta que em crida. El segon eix, és deixar de dir que no tinc gent, i aprofitar la gent que tinc. Sóc una mica "quejica" a vegades. Tot sigui dit que és perquè molts cops relaciono agafar la iniciativa amb sentir-me frustrat després. Però llavors per aquesta xorrada abortaré tots els projectes que acudeixin al meu estressat cervellet? Tercer eix: recuperar l'autoestima i la credibilitat en mi. Sí, no havia tingut unes cotes tan baixes en la meva vida. El dolor que he rebut (compte, sé distingir molt bé el que penso sobr el tema) m'ha deixat descol·locat i estabornit però vaig tornant en mi poc a poc i vull fer-ho de forma ben sana - m'agradaria poder-ho integrar a la meva vida (sóc una mica utòpic però m'agradaria)-. Quart eix: no estressar-me si no arribo a tot. Ja "postejava" en aquesta direcció ahir.

En definitiva, ser una mica més flexible amb mi, que em castigo molt. Suau, suau.

4 comentaris:

Núr ha dit...

Saps què? Les teves decisions em semblen fantàstiques! Prò ja saps que tot això s'ha de fer ben a poquet a poquet, assimilant cada passa que fem cap endavant, per no anar enrere sense adonar-nos-en! :)

Molts ànims, bunik!

Xitus ha dit...

Núr hola bunika!!! (usant el teu llenguatge :))

Sí, en sóc conscient. Els processos han de soldar bé. Tinc pànic a les regressions d'aquest tipus...

Petons Núr i merci per nodrir el meu bloc amb els teus comentaris nyam nyam

Nits ha dit...

Ostres, ostres Aleix! quants canvis que tens en ment!!! No sé cada vegada veig més clar que qualsevol gran canvi comença amb un petit pas, com fer el cim a una muntanya que també comença amb una passa.
Aquest primer pas ja mou coses i de vegades. Penso que només que vulguis canviar ja estas movent coses dins teu, ja has fet el primer pas. Ara toca el segon,...

Bé, tots o per lo menys jo, també estic en aquest camí, fent passets per elaborar coses i veure-les amb més claretat, perdent pel camí angoixa i més angoixa...

Ànims en el teu caminar!!!!

myself ha dit...

La veritat és que m'he sentit molt identificada llegint el teu post. Potser no he patit tant com sembla que has patit tot però en el fons em penso que m'alimento de les mateixes pors i certeses massa absolutes. Em sembla fantàstic que vulguis començar a canviar algunes dinàmiques i espero que les puguis canviar i asserenar-te en un camí sense massa espines.
Molts records
Roser

 
ir arriba