diumenge, 27 de juliol de 2008

Norah Jones i l'Alta Segarra




Hola amics i amigues blocaires,

escric el primer de molts posts espero des del meu recent comprat ordinador portàtil. És una meravella poder estar assegut al sofà i escriure al bloc.

Avui vull parlar-vos del que em va passar divendres. Després d'anar a dinar amb el meu amic Joan a la cerveseria alemanya Alt Heidelberg de la ronda universitat, un lloc que visito amb certa freqüència, vaig decidir acompanyar-lo en cotxe fins al seu poble, Els Prats de Rei, a l'Alta Segarra. Durant el camí escoltàvem l'últim CD que m'he comprat, "not too late" de Norah Jones (que vaig descobrir a partir dels amics relataires Toni i Marta). Sonava la veu dolça i prosseguia el nostre camí, toro osborne alçat de nou inclòs (ja caurà, ja). En Joan, autodenominat mal guia, va fer-me entrar al poble per una sortida (entrar per una sortida?) de la qual no n'estava gaire segur. "Sé que hi ha una entrada xunga però no sé si és aquesta". I efectivament, eren les Maioles. 18 quilòmetres de revolts fins al poble, però ja que hi érem vam anar parant per tots els racons que oferia. Vam veure els molins de vent que inunden la serra de Rubió, impressionants, i vaig conduir sota la seva imponent ombra. Vam veure els sepulcres megalítics que amaga l'indret. El primer se'ns va passar de llarg; mitja volta i a visitar-lo! Sortim, l'admirem, faig un riu, i tornem al cotxe on Norah Jones segueix el seu concert particular. Més endavant parem altre cop. En Joan va comprovar amb frustració que "La tomba dels tres reis" pertany per 10 metres al municipi de Rubió i no pas a Prats. Vam intentar moure el monument megalític jeje però no hi havia forma :p

Tornem al cotxe i seguim amb blues suau. Metres més avall hi havia la torre de la Manresana. Vam pujar-hi -"compte Joan, que si m'agafa un atac de pànic per l'alçada hauràs d'agafar tu el cotxe, i encara no tens el carnet". Escales de cargol d'aquestes que no em fan gens de gràcia (recordava el monument a William Wallace, a Stirling). Un cop a dalt però em vaig afiançar mentalment i escoltava les explicacions del meu amic, tot un amant i coneixedor del seu poble. Des d'allí dalt divisàvem Prats de Rei i més amunt Calaf.

Un divendres qualsevol de cop i volta s'havia tornat en un divendres diferent. Arribem a Prats i en Joan m'obsequia amb dues ampolles de vi de la seva collita, un de blanc i un de negre (avui hem tastat el negre a casa, boníssim!). Sa mare em fa provar la llonganissa de Prats, també de primera qualitat. Unes partides a la play 3 i és l'hora de tornar cap a Barcelona, conduint de nit, que no m'acaba d'agradar, però què hi farem. Valia la pena.

De tornada la senyoreta Jones ja havia acabat el concert i vaig escoltar la ràdio, on parlaven d'un llibre, "Be water". L'he de buscar.





2 comentaris:

instints ha dit...

Carai, ben acompanyat amb aquest petit viatge!!! I quan arribes, llangonissa i un bon vi... què més pots demanar?
Això, espero que t'alegrés el dia, perquè va ser diferent, i et va aportar una nova experiència, i que serveixi per seguir fent aventures d'aquestes!!! Molts petons!!!

mi ha dit...

caram! qui t'ho havia de dir eh!!
M'ha fet molta gràcia quan dius que el teu amic va comprovar que la tomba dels tres reis estava al poble del cantó.. jajajajaja ( a tots ens agrada apoderar-nos del que ens cau aprop XD)
Si més no.. vas conèixer món, que no és pas poc!
UN petonett

 
ir arriba