divendres, 11 de juliol de 2008

Sobre la solitud

Avui tinc necessitat d'escriure'n. La meva solitud no està lligada al fet de tenir o no persones amb qui estar, al nivell que sigui. La meva solitud em fa més por perquè fa referència a dues capes diferenciades. És aquella que sento malgrat estigui amb gent. La mateixa que sentia abans de trencar la meva llarga ex-relació. I no és responsabilitat de ningú més que meva, solucionar-ho. El meu sentiment de solitud vé provocat probablement per una acumulació progressiva d'arbitrarietats i situacions incompreses. Per una tallada d'ales (in)directa i prematura (mai s'han de tallar, dic prematura per la meva edat, no pel fet que tard o d'hora es tallin). Per un creixement condicionat, a mitges tintes. Per tantes il·lusions frustrades. Al final les meves paraules eren buides, la meva persona era buida -espero creure que aparentment buida, congelada, almenys-. Just quan ella semblava més propera i tendent a la llibertat, jo em podria per dins i em feia pànic admetre-ho. En certa part encara me'n fa...

(no tanco els comentaris, però si us plau no em digueu "tots estem sols". Ja ho sé!)

2 comentaris:

plouifasol ha dit...

"En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brogi de les pedres,
d'aquest temps nou que ara esculpim nosaltres."

Miquel Martí i Pol


És curiosa la solitud quan no va directament relacionada amb el fet d'estar a companyat o no, tot hi així crec que dominar-la i estimar-la és un gran pas per perdre pors.

Xitus ha dit...

plouifasol moltes gràcies per aquest comentari, de debò. El poema el trobo encertadíssim i molt bonic. Estic d'acord amb la teva reflexió, i confio que cap esforç no caigui en terra eixorca...

On puc visitar-te, jo?

 
ir arriba