divendres, 1 d’agost de 2008

La llum del passadís (record n1)

-Xitus, bona nit, et deixo la llum del passadís encesa.

El llum era quadrat i penjava del sostre, com recobert de tires de roba groguenca. Els meus ulls s'acostumaven a la foscor i a l'olor dels llençols del pis de Calella, tant diferent a la de Barcelona. Intentava resseguir les siluetes dels pòsters de la paret. Pensava en els matins màgics a Marineland. El llum del passadís era l'esperança de salvació vers tots els fantasmes. Era la connexió amb l'habitació del costat. Era l'admetre que aquella llum tènue era l'únic recurs. Era la confiança en el món. L'últim que veia abans d'aclucar els ulls fins que la llum del matí em despertés a través de les cortines i m'omplís d'energia.

4 comentaris:

Nits ha dit...

M'ha agradat molt aquest escrit. M'ha fet pensar molt en quan era petita i la por que tenia a la foscor. Es cert, no sé m'ha agradat com ho has dit això, de què aquella llumeta era l'única esperança de salvar-nos de tots els fantasmes.
El veure les coses clares davant del no saber, la foscor...
Quants records de quan era petita petitona, je,je

Núr ha dit...

Tan de bo les pors que ens persegueixen a la nit, ara que som menys petits, marxessin amb un llum encès al passadís...

Petonets d'abans d'anar a dormir! :)

Jesús M. Tibau ha dit...

necessitem sempre una mica de llum que ens guiï, o que no ens faci sentir sols i desemparats

instints ha dit...

Jo encara tinc molta por a la foscor... a mesura que em vaig fent gran ho vaig tolerant millor, però això de sentir sorollets a la nit em fan amagar sota el llençol.
De totes maneres, dormo amb la porta tancada per si de cas jeje, i tot tot, ben tancat. M'ha encantat aquest post!!!

 
ir arriba