dissabte, 23 d’agost de 2008

No em preguntis què sento.

No em preguntis què sento, com estic. No sé què dir-te. Creus que és lícit preguntar superficialment com estic? Tu mateixa pots respondre't. Tu mateixa pots saber com de culpable et sents, però això no em resol res. Tu mateixa saps que les coses no es fan així. Ho sé, la justícia no és un valor omnipresent a la vida, ni tampoc en l'amor. L'amor? L'amor que un dia va ser un joc de paraules geogràfic podria haver-se quedat a casa. La mort no hi entén de jocs i arrassa amb el que troba davant. La bogeria és fruit d'intentar trobar un sentit a coses que no en tenen. Explicació racional a fets irracionals. Racionalitzables de forma però no de contingut. La mort ens ha pogut, com sempre pot ella, però no ara. Per què has callat? Per què vas callar? Per què no vas prendre la paraula i vas dir el que pensaves? Tanta por tenies de qui rere una màscara de Pare Noel esdevé un mentor rígid? Jo ja no crec en façanes. La meva casa vull que tingui un interior, si pot ser ben decorat, i amb parets càlides. I sé, que tu també ho vols. No entro a valorar amb qui. De ben segur que vols uns fonaments primer. Hi estic d'acord. Sé que en el fons no vull acusar-te a tu, però tampoc puc deixar de sentir incomprensió cap a mi. Sé que les meves paraules com tot el meu esforç d'anys cremaran i seran fum poc després d'haver escrit aquestes línies. La teva mirada emporuguida amb els anys farà que vulguis faltar a la veritat explícita.

Jo ja no accepto fórmules alternatives ni mirades de reüll.

Si em véns amb veritat i amor, trobaràs veritat i amor. Però si em véns amb por, trobaràs por. Si em véns amb mentida, no cal que vinguis.

3 comentaris:

XeXu ha dit...

Massa sovint em sento en aquest espai com si algú es dediqués a escriure els meus pensaments més profunds, i no et deixis enganyar per algunes coses que escric, que la vida en té per uns i altres.

La darrera frase, un cop més, antol·lògica. Me la deixaries per posar-la al blog?

instints ha dit...

I després del fum, cendra. Es pot començar de nou. O no?
I avegades, si et venen amb por, has de saber sobreposar-t'hi, mai por alex. Només és un petit missatge d'ànims.

Xitus ha dit...

Hola!!

Xexu, a mi també m'ha passat més d'una vegada que he vist en algun bloc coses escrites que m'han fet sentir molt identificat. I em fa pensar que és curiós, que malgrat l'experiència única de cadascú és personal i intransferible, sí que hi ha uns patrons de relació que semblen ser més globals. Potser la identificació, i la diferència, es marca en la manera d'explicar les situacions. Potser per maneres similars d'interpretar el món?
Respecte la frase, és clar que pots, si la vols posar al blog, endavant. Per mi és una frase ben sentida així que m'agrada que la comparteixis. :)

Instints, crec que sí que es pot començar de nou, tot i que al principi, sempre hi ha una resistència, i en el meu cas, les resistències son soviètiques, d'aquestes d'encadenar-se a un fanal -cosa que no sé si diu gaire de la meva maduresa en aquest aspecte-. Però tard o d'hora la conclusió i la claredat arriben. A mi m'han vingut amb por i el que ha passat és que me l'han encomanada, i jo no vull fer-ho. T'agraeixo el petit missatge d'ànims gatet!! I confio que el fet que hagis escrit "Alex" en comptes d'"Aleix" sigui un error de mecanografia o un lapsus i res més greu ;-p (és que no m'agrada gens que em diguin Alex!!!!que tinc una i que torna la xeix molt dolça! :) )

 
ir arriba