dimecres, 13 d’agost de 2008

Salut afectiva


Últimament (mesos) he extret una mateixa opinió sobre un tema que m'angoixa i al que li dóno moltes voltes. Parlant amb diferent gent sobre el tema, rebo la mateixa impressió a la que jo havia arribat, però que no sé si és només un tòpic que la gent diu per quedar bé, o una convicció. Consisteix en la certesa que un ha d'estar bé amb si mateix abans d'iniciar qualsevol relació afectiva. Jo i degut a al meva experiència personal, vull tenir molta cura amb aquest tema. No penso que una parella s'hagi de tenir a qualsevol preu. Crec que després d'un trencament hi ha d'haver un període necessari de dol abans d'estabilitzar-se. Cadascú és un món, i les relacions són de difernt durada i qualitat i hi ha milers de factors que influencien, però es xifra el període d'estabilització després d'una relació llarga en uns 3 anys (un temps massa llarg per a segons quines ments impacients). Més enllà de xifres concretes, jo penso que és un sentiment. Crec que deu arribar un moment en que ens sentim a gust amb nosaltres mateixos i amb la vida i d'alguna forma ho emanem. Després d'una mala experiència la sensació és de no voler tornar a cometre els mateixos errors, i per això apel·lo a la prudència. A vegades s'intenten tapar buits i mancances i es comencen noves relacions que al principi segur que són balsàmiques per el contrast, però que a la llarga cauran si no estan establertes sobre una base estable (en conec alguns casos). També és cert que s'ha d'anar en compte amb les reconciliacions amb la mateixa parella. A vegades poden comportar una reacció excessiva i desproporcionada com comprar-se una vivenda o en el més extrem dels casos, tenir un fill. Fugides cap a endavant, en la majoria dels casos. Estic segur que la gent prefereix fer coses que generen benestar a curt termini sense calibrar-ne les conseqüències que puguin tenir en un futur no tan llunyà. Quan la necessitat impera, sembla que el cap hagi d'esperar, però potser ho emboliquem més, compte. Un temps d'espera per al creixement personal estant sols i aprenent a estar-ho potser ens ajuda a ser més conscients dels nostres límits, de les nostres febleses i punts forts, ens permet contactar més amb el nostre nucli, i potser el proper cop que decidim començar una relació serem més conscients d'on comencem i on acabem, i tan nosaltres com la nostra parella se'n veurà beneficiada.

4 comentaris:

instints ha dit...

Estic totalment d'acord amb el què dius. Almenys per experiència, així ho puc constatar.
A mi em va passar: primera relació de 4 anys, trencament i al cap de 5 mesos en començo una altra que va durar 3 anys i poc. Resultat: trencament i dic que prou!! que no vull relacions iguals, i que he d'afrontar-me al què m'espera. Estic 7 mesos sense liar-me amb ningú, però vull dir res de res, i evidentment, evitant les relacions llargues. passa un any i set mesos, ara sí, amb algun rollete que em va durar un meset i mig.
Torno a parar I ara sí que em dic: fins que no sigui el moment, ara que ja et coneixes molt millor, no mouràs un dit. Aquesta persona ha d'aparèixer, i ho farà, però tot al seu moment, i el moment serà quan estiguis bé amb tu mateixa.
començo una altra relació. Tot i lo de les operacions que estava baixa, sabia que estava bé i que estava disposada a entregar-me.
Avui: estic més animada que mai, més contenta d'haver crescut més en un any i mig que en 7 anys, i d'haver fet un gran aprenentatge en mí mateixa.

Res, perdó per la filosofada... made in instints jejeje.

Núr ha dit...

Jo vaig estar amb un noi que havia estat 14 anys amb una parella i que quan ens vam conèixer només feia 4 o 5 mesos que ho havien deixat. Ja us podeu imaginar com va acabar.

Crec que és molt important tant l'autoconeixement com l'autovaloració i l'autoestima. Si tu no et coneixes, no et saps valorar i no t'estimes, com creuràs que una altra persona ho pugui fer? Perquè la gràcia no és que ni no creus en tu, ningú no creurà en tu; la gràcia és que si tu no creus en tu, no creuràs que algú altre hi pugui creure.

Somriures, bunik!!

Núr ha dit...

Per cert! M'ha encantat el dibuix! Feia temps em volia fer un tattoo amb un dibuix com aquest, prò mai en vaig trobar cap que m'acabés de fer el pes del tot... aix... que hauré de tornar a estalviar!!

XeXu ha dit...

Quin post, déu meu, quin post. O bé ets psicòleg, o bé has passat per experiències que et porten a tenir les idees tan clares en aquest sentit. Em sap greu perquè em temo que és la segona opció, però el que has escrit s'hauria de convertir en un manual. No cal dir que estic completament d'acord, que aquest és el protocol que cal seguir, tot i que 3 anys d'espera em sembla molt temps, perquè jo sóc una ment impacient, però per la resta, crec que no hi ha discussió. El problema és que en temes d'amor, no hi ha regles, i sempre la cagarem en aquest sentit. I com que al principi tot va bé, com tu indiques, creiem que ens en sortirem, però després venen els problemes, i tot trontolla. Em venen ganes d'explicar-te tota la meva història i que m'aconsellis, aquest post m'ha deixat amb la boca oberta. De moment m'ho reservo, però de totes maneres, gràcies.

 
ir arriba