dijous, 25 de setembre de 2008

Retorn

El trajecte interbarceloní entre el barri del Guinardó i el barri de les Corts és un moment del dia en que penso. Ja altre cop rutinari, agafo el cotxe i vaig de casa els pares al pis compartit. Escolto música o bé ràdio. Si és ràdio, normalment enganxo "l'ofici de viure", programa conduït per Gaspar Hernández, continuació del programa que feia a les nits abans i que es deia "Una nit a la terra". Bé, ahir només posar la ràdio una invitada del programa va dir una frase molt interessant i certa, d'aquelles que vas assentint a mesura que l'escoltes. Tampoc res de l'altre món, però ho va dir. A mesura que madurem, veiem que una de les tasques més difícils a la vida és escollir el nostre camí, i com sabem que realment ens convé? Doncs tenim la pista de les emocions.
Però bé, ahir pensava, i fa dos dies també, i em permetia avançar. fa dos dies era dins el meu cotxe i sota la pluja. Trànsit lent de les Corts al Guinardó, però m'era igual, no tenia pressa. Ahir mirava el cel quan anava per la ronda del mig (també mirava la circulació, òbviament), i era un capvespre bonic. Avui també.
Pensava en la meva pròpia història personal, i es fa més evident aquest fet, aquest retorn. Un retorn de l'ansietat a la normalitat, en fase esglaonada. Com si fos la retirada de la guàrdia civil del territori del principat. Sóc molt prudent, perquè he patit molt, sense exagerar, moltíssim. M'he allunyat de mala manera de mi mateix...Vaig passar a veure el món amb por, per això n'he parlat tantíssim, perquè ha estat el meu sentiment primordial durant els últims anys. Em fa cosa dir-ho, perquè és fort, als meus ulls. La meva interpretació de la realitat i l'estat de perplexitat que em va deixar un esdeveniment vital han fet que no hagi tingut un dia a dia de qualitat, que tampoc tenia abans d'aquest fet. Un procés de canvi, si senyor, allargat en el temps. El canvi és constant, sí, però aquest canvi "gran", ha costat. Sí, eren molts anys els que el conillet A havia compartit amb la conilleta B, tants com una dècada. Hi ha hagut sofriment i de molt jove. Els anys en que havia d'estar disfrutant i sortint, convivia amb estats d'ànims i situacions diferents a aquests. Fins a cert punt no en culpo a ningú, sinó que intento trobar-ne l'explicació, i crec que ho vaig fent. En aquests últims dies he tingut un acostament a la millora física, a deixar el dolor diari enrere. Encara hi és però és la determinació mental la que m'hi està duent, a aquesta quasi superació.
Vinga, Xitus, crec que queda poc.
És un retorn, un retorn a mi. A pensar sense por per a viure sense por. A donar-me la primera prioritat de pensament, i en positiu. A recuperar el desig, la il·lusió. A ser realista, saber el que es cou dins meu més enllà de la meva façana. A entendre i acceptar els meus punts febles, que en són uns quants. Quan en Xitus es tanca al món, s'hi tanca de veres, s'hi tanca fermament, fa veure qùe s'obre, però segueix tancat. I aquests períodes duren, perquè sóc poc hàbil per a tornar-m'hi a obrir. Durant cert temps l'elaboració de la vida no hi ha estat, i sense teixir els dies, la sensació és de no avançar. Un bon dia no te n'adones, i hi ets... I notes l'ànima carregada, com un cansament que no perceps...

6 comentaris:

ddriver ha dit...

jo encara vaig en picat cap a baix a pesar dels anys i

ddriver ha dit...

molta sort
s ha tallat el coment

XeXu ha dit...

El teu és un testimoni de primera mà, però també un manual per aquells que intentem fer veure aquest fet als que ho passen malament. Sempre diem que l'evolució d'una recuperació és així, i que un bon dia t'adones que ha passat, però mentre hi ets, no et sembla que aquest dia hagi d'arribar. Jo també hi he passat, però ara no sóc jo el cas que tinc entre mans. Et faria moltíssimes preguntes, però em sembla que no ho faré, millor alegrar-me pel teu estat de recuperació, de saber que tot passa i que ja ests a prop de ser tu mateix i poder-te obrir els altres, i en definitiva, de refer la teva vida. Esperem que aquest cop sigui el bo. Només et preguntaré una coseta, i si no vols contestar, no ho facis, eh, que no em vull ficar on no em demanen. Quant temps has trigat a poder escriure aquest post des que tot es va esfondrar?

mar ha dit...

espero qua aquest post sigui el principi d'un nou esdevenir...
que et permeti gaudir la vida i viure-la intensament i sense pors...
no et conec gaire però sé que t'ho mereixes.
Un petó d'ànima il·lusionada pels nous reptes...

Nits ha dit...

Aquest post Xitus és collonut. Perdona que t'ho digui d'aquesta manera, però m'alegra molt llegir això.
Jo sé que ho intentaves. Però crec que ara alguna cosa dins teu ha canviat i ara començarà la millora... el què tu defineixes com pas de l'ansietat a la normalitat.
Tens tots els meus ànims per seguir i tirar endavant fins la normalitat desitjada i perquè no, passar de la normalitat i anar a l'altra costat de la campana de Gauss i està feliç.

Potser les coses que han passat, tot i ser dures, t'ajudaran a tenir una vida millor, de la que hauries tingut.

El millor està per venir. I repeteixo, m'encanta aquest post. Em dona alegria per tu.

Xitus ha dit...

ddriver,

em sap greu. Jo he tingut aquesta sensació i a moments la tinc. Entenc la caiguda lliure. És molt dolorós, desconcertant...I no té edat. El pitjor és pensar que no hi ha sortida, i que res ens tornarà a motivar tant, per tant no val la pena il·lusionar-se. És que és difícil donar peu a les sorpreses de la vida quan estàs tancat i amb el cul escaldat. Desconfies de tot i el pitjor, de tu mateix. Després d'un període de compartir fins al més mínim gest, viure sense aquestes complicitats quotidianes és mortal. Hi ha dies en que penses que AVUI és quan remonto però després sents que tornes a caure. Penso que es tracta de sorti del cercle de pensaments i relaxar la ment, així estarem més receptius i oberts a noves experiències encara que hi haurà coses que potser mai acabarem de comprendre (i menys si no hi ha diàleg).

xexu: hola, les teves paraules em semblen molt encertades i fruit d'entendre la situació de primera mà. T'agraeixo que te n'alegris per mi, jo també estic content de poder anar escribint posts així. No li desitjaria ni al meu pitjor enemic el que he passat. Puc respondre la teva pregunta. Des que va fer la primera sotragada, 2 anys i 4 mesos. Des que va rebre el cop de gràcia, 1 any i 11 mesos. Encara queda camí, però avui per exemple, tinc un estat mental i corporal positius que feia temps que no experimentava, tot i que sempre poden haver-hi "four seasons in one day".

mar: moltíssimes gràcies pels teus bons desitjos. I aprofito per dir que et linkaré, així et podré tenir més vigilada ;)

Nits, ets una persona molt intel·ligent, ho crec i ho he pogut comprovar. La metàfora de la campana de Gauss me l'apunto. És l0inici del final d'aquest recorregut curvilini? Tant de bo. NOmés sé que noto canvis en aquesta direcció. I està clar que de tot això negatiu, en treure pistes per a un futur de qualitat i sobretot, sobretot, VIURE AMB PLENITUD. Una abraçada.

 
ir arriba