dijous, 2 d’octubre de 2008

Alliberament


Les circumstàncies de la vida varen dur-lo a rebre aquest malefici: per sempre poruc, per sempre pensatiu. No va ser fins que va ser capaç d'escriure-ho, que va desfer la conjura.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Si estàs segur del que dius, felicitats. La por mal canalitzada és dolenta, però no deixis mai de pensar-te les coses. Segurament no et referies a això, però la racionalitat amb mesura no és mala companya.

instints ha dit...

doncs mira, encara qe sigui escrivint, val la pena treure-ho no? A vegades ens hem de deixar endur per les emocions i deixar enrere la por, actuar sense pensar perquè també pot sortir bé.

Cuida't molt Xitus!!! Petonets!!!

caterina ha dit...

Escriure allibera de molts fantasmes i la gent que no ha descobert aquesta fòrmula màgica, m'agradaria saber que fa per llevar-se'ls de damunt. Un post breu però directe, profund. ;)

Salutacions!

caterina ha dit...

Tens tota la raó, Xitus, no t'he contestat a quines són les meves cançons preferides de The Beatles, no perquè no hagi volgut sinó que se m'ha passat... M'encanten "Real Love" i "Help!", però tinc debilitat per "Love Me Do" i "She Loves You" per ser les primeres que vaig escoltar d'ells. Altres; I'll be back, Let it be, Yesterday, no sé, un llarg etcètera. En tenen tantes de cançons i tan bones que es fa difícil només tenir-ne una predilecte :)

Moonsa ha dit...

I funciona? Ho probaré, encara que ara hi penso i no se si...estic preparada :)

mar ha dit...

estic molt d'acord amb tu Xitus... quan som capaços d'escriure sobre les nostres pors i els nostres pensaments ens desfem dels maleficis que ens impedien de fer-ho i ens alliberem per sempre de moltes mancances personals...
a mi personalment, escriure, em serveix per alliberar-me de timideses, reserves i proteccions excessives que molt sovint no em deixen(aven) ser jo mateixa...
petonets de cap de setmana...

Núr ha dit...

Des dels 10 anys fins als 25 vaig escriure un diari (diverses llibretes) en paper, com es feia "antigament". Llavors van aparèixer els blocs... He de dir que són diferents, suposo que perquè rebo respostes d'altres persones; el diari era només jo amb mi mateixa, i ara és com més... extens?

Escriure les coses et fa veure-les de manera diferent, el fet que et plantegis com les escrius, tornar a llegir el que has escrit i entendre-ho des del paper... és com si et permetés racionalitzar-ho tot i també allunyar-te'n per agafar més perspectiva... A mi l'escriptura m'ha ajudat moltíssim, fins i tot en els moments més durs...

Això sí, la diferència entre els blocs i el diari de paper és que hi ha coses, d'aquelles molt profundes, que es perden en racons de la meva ment, perquè són massa grosses per a escriure-les en un bloc —i ja no tinc temps d'agafar el diari i posar-hi el que no poso al bloc—, prò són les coses que he après a parlar amb les amigues i amics.

O senzillament es perden, perquè si no queda escrit, un cop passa el dolor, no queda enlloc per a poder-lo recuperar mai més...

aix... escriuria tantes coses ara... algú recorda com s'agafava el boli? crec que seria incapaç d'escriure una pàgina sencera del meu darrer diari, que encara té pàgines en blanc per si mai hi vull tornar...

Xitus, m'has fet posar molt nostàlgica... merxi!

crisberman ha dit...

Hola Xitus ! Gràcies per deixar-me aquest comentari que camina fermament per un subconscient que sembla conegut. Sempre ets benvingut. Gràcies.

Fa molt de temps que escric, però no ha estat fins ara que he sortit a participar amb la meva humil opinió dins dels escrits dels altres blogs. Celebro que t' agradi. A mi també m' agradarà dedicar una mica més de temps a endinsar-me dins el teu espai perquè l' he trobat molt atractiu.

Alliberament... si, crec que és bo escriure per acabar de treure les pors... per a dissoldre conjurs malèfics... també crec que hi ha alguna ànima amb pinzellades d' artista que necessita sentir bonic amb una abraçada amiga... amb un sentiment de pell viva i calent... per equilibrar-se interiorment

Xitus ha dit...

xexu: el pensament em va venir al pàrquing. Quan dic "per sempre pensatiu", hi hauria d'afegir "en excés", saps què vull dir. No sé si algun verb ho hauria definit millor. Em considero una persona reflexiva amb algun brot de geni o d'impulsivitat, però en general reflexiva i prudent.

instints: exacte, actuar sense pensar per què, em costa tant...

caterina: per a mi escriure és una bona eina per a treure'ls de sobre. Però penso que a vegades m'agradaria fer-ho més en pla conte o novel·la. En tinc algun intent però sóc poc constant. Espero veure't sovint per aquí, benvinguda al bloc.

moonsa: tu saps que funciona, escriure és un camí cap a la sinceritat, per molt que ho disfressem. M'ha fet molta il·lusió el teu comentari, i aviat et visito jo, d'acord?

mar: la por actua més que no ens pensem. Potser jo en parlo molt sovint perquè hi estic sensibilitzat, i ha passat a ser un tema que m'interessa. Hi ha gent que des que neix ja li fan adquirir un seguit de pors de les quals després li costarà molt desprendre-se'n. Això em porta a pensar en la responsabilitat que tenim com a persones d'estar bé, no només per la nostra pròpia salut, sinó per la salut d'aquells que ens envolten.

Núr: jo vaig començar a escriure el meu diari quan tenia 14 anys. En llibretes, papers, on fos. Em va ajudar molt en aquell moment per païr tot el que em passava. Va ser un objecte de culte quan el primer gran canvi afectiu a la meva vida. Va ser un lloc on explicar les meves sensacions quan l'inici de tota la meva problemàtica amb l'ansietat. Algun dia, m'agradaria recopilar i reajuntar tot l'arxiu, tot i que seria difícil; en qualsevol lloc pot haver-hi un tros de la meva història, fins i tot en ordinadors que ja no funcionen. També hi ha una part del meu diari que no tinc jo i que no sé si podria recuperar.

Per mi el bloc no és el diari. El bloc sé que el llegiu, i encara que no hi hagués cap lector conegut, podria haver-n'hi algun. Bé, podria fer el bloc privat, però vaja. Aquí hi penjo reflexions, però és un espai compartit. Un diari personal es comparteix amb un mateix, és el nostre espai personal i intransferible.

I hi ha coses que es perden sí...Pensaments que ja no tornen i que no queden plasmats enlloc més que en una reacció química momentània del cervell.

De res, Núr, no era la intenció posar-te nostàlgica però mira.

crisberman: moltes gràcies pel teu comentari. Saps una cosa? La teva frase: "també crec que hi ha alguna ànima amb pinzellades d' artista que necessita sentir bonic amb una abraçada amiga... amb un sentiment de pell viva i calent... per equilibrar-se interiorment" m'ha arribat ben directa. No tinc paraules, les has dites totes tu, amb una precisió extrema. Gràcies altre cop.

Nits ha dit...

Que maco aquest escrit, m'ha agradat molt i ja saps que jo m'hi sento idenficada perquè per mi escriure ha estat catarquic.

Endavant amb els canvis i trencant maleficis amb simples paraules en una pantalla, en un paper, ... però que fan canviar coses dins la nostra ment i sobretot en els nostres sentiments.

 
ir arriba