dijous, 9 d’octubre de 2008

Determinant

Un fetus és al ventre de la seva mare. Quan en duu 7, deixa d'alimentar-se correctament. Pel motiu que sigui, el metge decideix esperar als 9 mesos, i no forçar el part en aquell moment.

Quan neix, ha d'estar dos mesos a l'incovadora. Neix amb un pes infrahumà. Dos mesos de mala nutrició l'afecten al desenvolupament, i la discapaciten psíquicament per tota la vida. La condemna és contundent: tot et serà més difícil de l'habitual. Tu tindràs un afegit que et posarà pals a les rodes. Serà una font d'estrés permanent per a tu i colateralment per la gent que t'envolta.

Gent que es sentirà trista quan 20 anys després, amb tota una lluita, vegi com intentes llevar-te la vida, o si més no ho facis veure. Perquè per dins el teu sentiment és aquest.

El nostre és el de donar-te motius per a que no pensis això.

12 comentaris:

instints ha dit...

és una putada, i nosaltres som inconscients davant d'això. Quan volem tenir fills, ens imaginem que seran els més feliços del món, no tindran problemes, ni res per l'estil. Pum!!!
Això ho hauries de publicar en un diari Aleix. És molt dur, però també real

XeXu ha dit...

És tan i tan dur això que expliques... Viure-ho en primera persona ha de ser demencial, i res del que pugui dir no estarà a l'alçada, així que t'envio molts ànims per tu i per la família, i una abraçada tan reconfortant com pugui ser.

Tirai ha dit...

Buf! Aquestes coses fan posar la pell de gallina. Ostres, és que és molt bèstia! No sé... hi ha coses que sobrepassen qualsevol qualificatiu.

Anònim ha dit...

amic xitus,

després d'escriure't he vingut, al cap del temps sense fer-ho, a llegir el teu blog, on esperava trobar alguna informació. Ja m'havies semblat distant, capficat...
He llegit "determinant", ara t'he pogut entendre.
T'envio una abraçada, i per la noia de tardes boiroses, que espero que encara em recorde, un beset.
“Cal lluitar contra el fort per deixar de ser febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts”
Espero poder-nos veure pronte.

llop.

crisberman ha dit...

és dur... molt dur...
i no és fàcil... la veritat, no gens fàcil...

no se si és una història real o no, però el que si se és que realment penses en algun moment en llevar-te la vida...

en tot cas les persones amb alguna mancança desenvolupen més altres sentits... físics, psiquics, sensorials, mentals... Bo seria que qualsevol d'aquests li mostres el camí correcte de continuar i aconseguir la misió de vida...

crisberman ha dit...

crec que mai he escrit gratuïtament i sempre m'ha agradat escriure per experiència pròpia...

ànim !

ddriver ha dit...

ostres no se que dir pero tela!!

Núr ha dit...

Segur que no et fa un te?
...és que em sento incapaç de dir res més.

Lids ha dit...

Té sort de tenir-te al seu costat, n'estic segura :).
Segurament no puc entendre't com caldria, però si mai necessites res, ja saps on em tens.
Un petó ben fort, Xitus!
Lid

Nits ha dit...

Ostres xitus, buuuf no sé què dir ...
Però t'envio una abraçada ben forta a tu i als teus i ànims que l'adolescència és una etapa dura per tothom doncs especialment quan hi ha problemes.

...si mai vols parlar-ne ja saps on soc.

Xitus ha dit...

Moltes gràcies a tots els que m'heu mostrat el vostre suport a través dels vostres comentaris públics, i també als que ho heu fet per e-mail o messenger. No sabia si escriure aquest post en el seu moment però em vaig veure tan desbordat per la situació que necessitava fer-ho d'alguna forma, necessitava escriure-ho.

La vostra resposta ha estata l'alçada, no en podia esperar menys.

instints: merci per ser-hi. En un diari, vols dir? El que sí que és cert, i ho parlava ahir, és que la societat viu cega a aquestes realitats. Tampoc dic que s'hi hagi d'estar mirant constantment, però entendre'ls com el que són: part d'aquesta societat. Quan vaig fer les pràctiques em va quedar clar un cocnepte, el d'INCLUSIÓ en comptes d'INTEGRACIÓ, justament per això, perquè no s'ha d'integrara ningú que ja forma part de la societat.

XeXu: merci per ser-hi. Moltes gràcies pels ànims de part meva, i si ho hagués comentat a la meva família també (tot i que són aliens al meu món blocaire). Viure-ho en primera persona és desbordant. I això que jo encara no sóc qui ho viu més en primera persona.

tirai: merci per ser-hi. Hi ha coses que sobrepassen, sí, però la vida segueix, hi és, i és trist dir-ho però t'acostumes a conviure-hi. Sï que és cert que no sempre és així, només en temporades de pics d'estrés, normalment relacionades amb canvis. I l'entorn...En fi. L'entorn també és tan facilitador o impedidor. Molta cura a l'hora de ser pares, tinguin problemes els fills o no.

amic llop: merci per ser-hi. Ja et vaig respondre per e-mail.

crisberman: merci per ser-hi. Sí, la història és real i ben propera. Confio que afini els sentits que la fan ser brillant en ocasions per a tenir insights que la portin a una millor qualitat de vida. Moltes gràcies pel teu comentari.

ddriver: merci per ser-hi.No cal que diguis res. El fet de deixar el comentari és suficient.

núr: merci per ser-hi. El famós te es produïrà aviat. No més postposar.

lids: merci per ser-hi. Moltes gràcies pel teu comentari, m'agrada saber que em valores com a persona, jo faig el que puc com a germà. Sempre hi has estat, gràcies altre cop.

Nits: merci per ser-hi. El teu oferiment no serà en va. Gràcies també per el suport que és la nostra correspondència cibernètica.Un petó.

He de dir que vaig escriure la resposta als vostres comentaris fa uns tres die,s però que per problemes de connexió no es va enviar. M'hagués agradat donar-vos la meva mostra d'agraïment abans.

Núr ha dit...

ostres... m'ha fet por i tot! huax! ;)

 
ir arriba