diumenge, 12 d’octubre de 2008

Relats Conjunts

Veient aquest cavall, el senyor en qüestió se'n recorda que així de botorut li va quedar el cap aquell dia que, quan caminant tranquil·lament per l'Avinguda mare de Déu de Montserrat de Barcelona, i sense saber com, va rebre un impacte al crani i a l'esquena que el va fer caure a terra, mig estabornit. Un grup de persones va atansar-se al voltant de l' home, oferint-li ajut. Mentre l' home era assegut, encara amb l'esglai al cos i amb un trau al cap que li rajava sang avall pel front, algú va identificar l'objecte causant. Un cavall de fusta: el cos, un pal a posar entre les cames; el cap, una peça imitant un perfil equí pla i el cabell fet amb roba. Un cavall extrany, de color blau i amb pèl blanc, que faria por a qualsevol nen.

Dos dies més tard, una mare en un 2n 4a li pregunta al seu fill on és l'altre cavallet que té. El nen, que té dos anys, assenyala el Machupichu. La mare li torna a preguntar: "no no, fillet, l'altre, el blau...No l'he trobat per enlloc". Llavors el nen, fent ús de la seva innocència natural, assenyala la finestra del dormitori dels pares. La mare queda extranyada. L'infant torna a assenyalr, cara de badoc. La mare comença a lligar caps... Aquell dia havia fet neteja, havia obert la finestra per a ventilar... La mare pregunta insistent: "cavall-finestra?cavall-finestra?". La resposta posa els pèls de punta: és un riure confirmador-ulls atxinats per l'expressió- que creix en intensitat i voluptuositat.

25 anys després, aquell nen torna a somriure mentre narra altre cop la història, aquesta vegada al seu bloc personal.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Ostres no fotis que va passar de veritat? Té gràcia, però suposo que la primera part és inventada almenys. En tot cas, com a relat, molt original, i quina mala peça estaves fet!

Mon ha dit...

es veritat? doncs ostres molt bo

crisberman ha dit...

jo se d'un nen que per la finestra hi feia passar els cavalls de fusta d' uns escats... clar solsament van poder esser quatre...

ara fa uns 35 anys només...

Nymnia ha dit...

Jajaja! Eres un perill public de petit, d'innocent res... Jajaja!

És broma, però quina casualitat que justament, si va passar, ho puguis explicar de veritat i amb aquesta gràcia. Molt ben trobat!

Xitus ha dit...

xexu: sí! va passar de veritat, però com molt bé has clitxat, la primer part és inventada...Mai se sap què va passar al carrer. No coneixem aquesta escena...I me l'he imaginada així! Espero que no passés res la veritat jeje.

mon: sí!! És cert.

crisberman: jo recordo que jugant a escacs al balcó d'aquell pis, alguna vegada se m'havien caigut peces al carrer. jeje i havia de baixar corrent a buscar-les, clar!

nymnia: no no, que jo era molt timidet, i prudent. Però suposo que amb les coses que em feien por, anava a sac!! ja ho veus! ;)

Nits ha dit...

ai la mare!!!!!!! però quin bitxo que estaves fet. Oi pobre home, potser també està escribint algun article sobre el cavall boturut en un bloc, però maleint al nen, jeje.

Ostres, no m'esperava aquest final, m'ha fet molta gràcia!!!!

Petons Xitus!!!!!!!!!!

Anna ha dit...

Vas fer un llançament de cavall per la finestra???? Apa que no eres entremaliat, ja,ja,ja... Molt bó.

Pd40 ha dit...

Ostres, anava a dir que era molt imaginatiu i veig que la realitat supera la ficció. Tots hem sigut nens, no?

Jordi Casanovas ha dit...

sort que t'agradaven els cavalls i no fer peses

zel ha dit...

Jejejeje, quina casualitat, i quina fava, pobre home...els meus fotien rocs al carrer d'una casa en obres, curiosament, va rebre el gran...

 
ir arriba