dilluns, 10 de novembre de 2008

Amics + cara B

Volia dedicar-hi un post especialment. Jo, que internament tendeixo a una mirada negativa, suposo que per els entorns que he conegut, he de reconèixer que la vida m'ha somrigut en les últimes setmanes, si més no en un aspecte. Es tracta d'amics, amics que havia deixat enrere quan tenia 15 anys per a tancar-me en una relació. Els amics de tota la vida d'EGB, amb qui fèiem les bromes i trapelleries (deixem-ho així), amb qui criticàvem a les noies quan ens criticaven a nosaltres, amb qui reiem desacomplexadament... Doncs bé, fa cosa de dues setmanes, va produïr-se un sopar amb la gent d'EGB (amb quasi tots). Allò va ser l'inici d'aquest reencontre, i allò de "ens hem de trucar", o "ja ens trucarem", va deixar de ser un fals mite per a ser veritat. La setmana després, ja vaig quedar, i aquest dissabte altre cop. És com recuperar la relació amb tanta naturalitat que no sembla que hi hagi hagut un parèntesi de 12 anys pel mig... Sembla increïble però és així. Quan la vida sembla que em somriu, no me la crec gaire. Penso que porta el ganivet amagat. Però crec que finalment he decidit creure-me-la. Fóra estúpid no fer-ho. Si desvirtués les oportunitats, què em quedaria? Quin joc macabre seria? Tinc ganes d'assimilar en positiu les coses que m'estan passant.

D'altra banda, mentre sopàvem en J. em va parlar d'alguns casos de ruptures. Em va explicar un cas que ja no em sembla gaire infreqüent. Ella té depressió. Ell l'ajuda i l'ajuda, s'hi desviu. Al final la resposta que troba és que ella el deixa i li solta la frase: la depressió me l'has causada tu. Em recorda un cas que em llegia mon pare l'altre dia, d'una dona amb problemes sexuals, i la conducta comprensiva i cooperativa del marit per ajudar-la a superar-ho. Quan ella va curar-se, se'n va anar amb un altre. No cal que siguin dones, també passa al revés, de ben segur. Però em fa pensar, en coses. Per què passa? No es veu l'esforç de qui hi ha al costat? No es valora? Per què es conviu doncs amb aquella persona, per a tenir un suport constant, tot i no considerar-lo com "la persona"? És això tenir una mica de barra? És tenir més barra encara escudar-se darrera de la pròpia fragilitat per a no haver de donar explicacions? Com se sap si és un cas així o realment no es dóna a l'abast? Por de dir les coses clares de bon inici, o immaduresa per no voler acceptar la pròpia responsabilitat (és més fàcil culpar enfora)? Són reflexions que deixo a l'aire. Espero haver-me expressat bé sobre el que volia dir.

6 comentaris:

òscar ha dit...

d'això se'n diu absència de compromís. no distingeix sexes. es caracteritza per necessitar algú al costat a les dures i prescindir-ne a les madures. trist!

instints ha dit...

indiferentment del sexe de la persona, doncs sí, és més fàcil la culpa a fora. Si observes, és una de les primeres coses que aprenem les persones, doncs els infants mai tenen la culpa i creixem amb això. Després per canviar-ho, és tot un procés.
De totes maneres, penso que per saber bé perquè passa això, s'hauria de veure l'origen del camí de la persona. Ara bé, també penso que hi ha gent que té molta barra, perquè no em diguis que tu no ho veus abans o durant la relació que allò no anirà enlloc, i jugues una mica amb la desvivència de l'altre per tu, aprofitan-te dels serveis que t'ofereix.
No ho sé... Hem d'aprendre a valorar més les coses que tenim.

Núr ha dit...

buff, Xitus! Bon tema, prò complicat!

Primer deixa'm dir-te que encara sort que has dit que a l'inrevés també passa, perquè m'estava inflant d'ira a cada línia que llegia! ;)

La gent que dóna el seu suport no s'adona que l'altra persona no està bé i que no rep els senyals que nosaltres enviem de la manera que voldríem que els rebés. Quan una persona està malalta —i està clar que no parlo de la grip—, no hi veu més enllà de la seva desgràcia i, de fet, és una mica el que et passa(-va?) a tu: no t'ho acabes de creure, no ho acabes de veure clar... i quan dubtes, quan no saps on agafar-te, quan estàs perdut, suposo que el més fàcil és culpar els altres per sortir-te'n, perquè al cap i a la fi reconèixer-se culpable encara és més dur. [M'acaba de venir al cap que no sé per què intento donar-te lliçons a tu que ets psicòleg, prò aquestes coses ja passen, oi?, que necessitem opinions i altres punts de vista... COM HE POGUT ESTAR TANTS DIES FORA, PER L'AMOR DE DÉU!!!!] No els estic justificant: jo mateixa m'he emportat més d'un cop intentant ajudar algú altre... Només intento dir que, per molt que potser sigui políticament incorrecte dir-ho així, es tracta de gent malalta i són ells que se n'han d'adonar. De vegades els pots ajudar, i cal tenir molta força per aguantar segons quins comentaris i comportaments. Prò jo ja fa temps que vaig decidir que aquesta gent no em mereixien cap mena de pena, els malalts, sinó que qui em preocuava era qui perdia la vida, la personalitat, l'autoestima, la força, el temps... intentant ajudar algú que no es deixa ajudar.

Aquesta frase la vaig agafar del Cesc: La por a patir dolor és més dolorosa que el mateix dolor —o una cosa així... No refiar-te de les coses bones que passen és patir pensant "fins quan???", i això no et permet gaudir-ne.

Per cert... Espero que mai no em toqui a mi passar per l'aro de sopar de retrobament de l'EGB... buff, quina mandra!

Que tinguis bona setmana, bunik!

XeXu ha dit...

Necessito saber que això no sempre és així, que les coses s'arreglen, que dues persones poden tornar a estar bé, després d'una mala temporada. No tot pot ser tan tètric.

Per cert, m'alegro que hagis recuperat alguns amics.

Tirai ha dit...

No sé, és difícil. Hi ha persones que s'acaben aprofitant de la seva pròpia fragilitat per fer mal al què tenen al costat. És com si diguessin: la meva situació ho legitima tot. Van de víctimes. I dic això, pensant més en les vegades que jo he caigut en aquesta actitud que en la que he vist que hi queien als altres. Ells estan realment malament i no veuen sortida a la situació i s'aferren al què poden.
No sé, hi ha situacions per les que, potser, millor passar sol (vull dir sense parella que aguanti tots els cops, no sol sol). Però ens fa tanta por la solitud!

jero ha dit...

Es nota que has estudiat psicologia. El teu blog es llegeix molt bé.

 
ir arriba