divendres, 7 de novembre de 2008

Hola hola

Wow quant de temps sense escriure al bloc, i és que m'he deixat portar pel cos i la ment i em demanaven repòs. Ara qui em demana pas són els pensaments acumulats però no sé si podré fer-los passar en ordre i sense que explotin...! Servidor és un gran acumulador de tensió, no fa falta gran cosa per a que l'Aleix es tensi, és una pena. Però no és per què sí! Quan has funcionat durant molts anys d'una determinada manera, sembla una quimera canviar d'estil, desmarcar-se, és tan biològicament determinat que em fot. És el pilot automàtic. Per fi tinc feina, i es va completant el meu horari. Però no vull que sigui un mer completar, ni molt menys. Sóc conscient de les meves prioritats, i aquelles més profundes són aquelles que més costa abordar. Hi penso quan torno en cotxe de la feina i tinc Barcelona als peus. Abans reconec que pensava sovint: com he arribat fins aquí? D'on han sortit aquests vint-i-set anys? Del no-res? Vaja, a vegades he tingut aquesta horrible sensació. Penso en els últims anys de la meva vida i intento integrar-los, però el dolor sovint és difícil d'integrar. Difícil però no impossible. A vegades és tan "fàcil" com acceptar que a la vida pot passar de tot, i que ara tot és adaptar-se. És que fins que no xoquem, no veiem la necessitat de canvi (de marxa). En el meu cas acostuma a ser un canvi on predomini l'afecte, i la fredor provocada pel dolor s'esvaeixi. Cada cop que començo a treballar a una nova escola m'estimbo. Tot de relacions socials de cop i volta, et comencen a presentar gent, aquest és el tal, aquest el qual, veus rostres nous que intentes retenir, alguns et sonen d'anteriors escoles, i sense saber com, ets allí, amb un grapat de nens que et miren, i d'altres xerren, i penses: com collons he vingut a parar aquí??! T'oblides que t'hi has posat, a fer de mestre, i que fins i tot n'estudies la carrera en aquests moments...Però estàs encarrilat, i això fa vertigen. Suposo que el dia que passi unes oposicions encara en farà més, però després vindrà la calma de saber que la inestabilitat laboral se'n va. També pensava avui mentre em sentia partícep d'un "rally" que avui és divendres, i fa temps que trobo a faltar aquella sensació de divendres, de que algú t'espera, per a fer la conxorxa més íntima que pugui existir en tots els Països Catalans i part de l'estranger! Enyor, sí... Molts anys amb aquesta sensació i sembla que no sàpiga viure'n sense. Sempre penso no osbtant que aquest període, per molt difícil i cruel que hagi estat en un passat curt, i difícil que pugui ser a ràfegues, és necessari per a conèixer-me, reemprendre tasques que vaig deixar arraconades fa un temps. Si tens algú sempre és més fàcil però corres el risc de perdre-t'hi com a persona, d'arribar a dependre'n en excés (la dependència sempre existeix). Ais, alhora ho enyoro i alhora em costa obrir-me a l'experiència. Així que guanyarem en flexibilitat, de fet, crec que en vaig guanyant. El meu cor desglaça a bon ritme. La meva ment procura no pensar en qui m'ha provocat la més gran de les ambivalències.

Jo només desitjo calma...

13 comentaris:

mar ha dit...

Benvingut Xitus!
I calma, molta calma per afrontar nous períodes i nous camins...
per sort, això és una constant a la vida, i penso que sense canvis... no podríem créixer. Estaríem tots "apalancats" i "aposentats" en comoditats immòbils i ermes. Cal moure's i respirar i viure i adaptar-se i tornar a canviar per continuar avançant. Tot això per conèixer-nos més a nosaltres mateixos i ser cada dia una mica més savis. D'aquella saviesa que ens donen les experiències viscudes i que van omplint el nostre ser.

Cada cop que t'estimbes fas un pas endavant en aixecar-te així que ànims! no defalleixis! la vida val la pena!
un petó de cap de setmana!

XeXu ha dit...

Ja veig que este així així. Almenys has estabilitzat la teva vida laboral, encara que sigui difícil, començar sempre ho és, oi? I pel que fa a certs costums, mira, avui prefereixo no dir res al respecte, d'acord?

Un bon post, a veure si recuperes el ritme.

myself ha dit...

Com veus et continuo seguint. Molt bon post Aleix... les teves paraules surten de dins i sembla com si ens deixessis espiar el teu ser més íntim...
Només dir-te que continuis endavant com veig que estàs fent. Tot serveix com a experiència per al futur i al nostàlgia sempre hi és però com diu na mar No defalleixis!
Un petó!

Xitus ha dit...

mar: merci, crec que la calma és una bona consellera, no com les presses. Si sabem llimar la tensió d'un canvi amb mà esquerra, tenim molt de guanyat. Merci pel petó de cap de setmana. El que he de dir és que m'ha sobtat "la vida val la pena", ha sonat com si jo estigués molt malament? :p

XeXu: no, no sé què em passa amb els meus escrits que a vegades en feu interpretacions com si estigués malament...L'escrit d'avui era un "treureenfora" i prou...Sí clar, hi ha les cosetes...La vida laboral fa molt, sobretot perquè t'organitza el temps i et fa sentir útil. Tot i que cada dia em passen més ràpids els dies a la feina...Ais! Sovint penso que per què no m'he posat a fer una feina que no tingui contacte amb la gent...No m'ho pensava pas que jo acabaria de professor!

No sé a quins costums et refrexies...Pe`ro com queno en vols parlar avui, ja ho farem un altre dia :)

myself: quina il·lusió el teu comentari!!Ens comentem una mica en comptagotes i quan en rebo me'n fa. Suposo que tinc un defecte, que és aquest que comentes. No és exhibicionisme, sinó que em surt parlar directament del que hipersento, i això segons com té el seu cantó de defecte, perquè no crec que s'hagi de mostrar tot, sempre és millor deixar una part de desig o misteri, tan per un mateix com pels altres.
Continuo endavant,a la meva manera, és clar, però sé que recolliré els fruits. El camí és molt fàcil, actuar segons la veritat que creguem en el nostre cor (això ha quedat una mica empalagós).

Un petó per a tu també, ja amb ganes de llegir-te de nou. Per cert, podria demanar-te el mail? El meu està per aquí així que si és que sí ja t'hi reconeixeré.

Tirai ha dit...

Xitus, no sé ben bé què comentar a aquest post, però com dius feia temps que no n'escrivies cap i he pensat comentar.
Pel tema feina, bé, sempre suposa un xoc començar a un lloc nou. És normal. Però, també, quan fa gaire temps que estàs en un lloc necessites canviar. I respecte a això que dius, no sé si ho he entès bé, però em sembla entendre que, de vegades, necessitem estar un temps sols per poder fer canvis. Bé, hi estic totalment d'acord, els canvis suposen posar-ho en qüestió tot, tenint parella pot ser un xoc massa bèstia, però, també, suposa que quan estem sols hem d'aprendre a treure profit d'aquella situació i aprendre (i ho diu una que no sap fer-ho)

rits ha dit...

Moltes felicitats per la feina! espero que et vagi molt bé ambles fieres que tinguis!!!je, je, je...segur que si!

I molts ànims! Se supos que hi ha èpoques de tot.

Crec que ningú (excepte qui ho té claríssim, i de vegades tmpoc) sap com anirà la seva vida i on acabarà ... jo quan era bona estudiant l'únic que tenia clar era que no vlia exercir d'advocada, és massa competitiu i esclau i no tenia vocació. I he acabat treballant al servei dels altres (mm o això m'aggrada creure), en un àmbit que m'agrada i en un lloc de treball relacionat amb el que he estudiat. bé, el que volia dir és que les coses van sorgint, és tot un camí...


I pel que fa als records i l'enyor,... doncs si, hi són, però ara també pots trobar difernts coses a fer....

mmm... Crec que el que t'he dit també m'ho hauré d'aplicar a mi mateixa....

Wayfarer ha dit...

Hola Xitus,
gràcies pel missatge al meu bloc! com tu en tenies tres no sabia a quin ocntestar-te però aquest és el que més m'ha agradat. Com va tot? bé, de fet no ens coneixem... què et puc dir! sóc estudiant de filologia anglesa... en fi, que vagi bé el cap de setmana

Wayfarer ha dit...

Hola Aleix,
Torno a escriure aquí! gràcies pel comentari!! hi passaré sovint que m'agraden molt les teves reflexions. Espero que tinguis un bon diumenge!!
Marta

Wayfarer ha dit...

i torno a comentar aquí :) si de cas ja comentaré als altres blocs teus. El teu anglès és molt bo :D no sé què em passa però últimament em poso a escriure i només em surt en anglès... ai, ai, ai... Això dels blocs és una gran idea per aprendre a escriure una miqueta, el teu m'agrada molt, de debò. Me n'alegro que per tu si que hi hagi hagut "2nd chance" la veritat és que no se'n té sempre però de vegades hi ha llum al final del tunel... He tornat a actualitzar :) Bona tarda!!

caterina ha dit...

La calma he après que depén d'un mateix tenir-la o no tenir-la, de com afrontem certes coses (no totes ja que sempre hi ha excepcions). Però em refereixo a acceptar allò que tens, deixar-te portar i sinó mirar d'asseure's i prendre una decisió de cap a on vols tirar. Aquesta sensació de trobar a faltar algú els divendres, ens ha passat a tots algun cop a la vida. Es perden coses però se'n guanyen. Jo he aprés a ser més independent,a no necessitar tant la gent i creu-me!, ara en part em costaria deprendre d'algú altre, però si apareix, benvingut sigui. Ànims! ;)
Besets

instints ha dit...

jo el què vaig veient, és que això de l'escola és tota una aventura, i tens raó amb tot aquest enfrontament amb les cares noves. Però penso que és important assumir els canvis amb el temps, i donar-te temps, per assumir-los. Si has arribat fins aquí és perquè t'ha tocat així i avegades no val la pena esmerçar-s'hi en preguntar-se tants per quès, perquè després potser vénen els laments. Tots canviaríem coses... però potser cal un pas enrere per fer-ne dos de grans endavant. Ànims artista!!!

Núr ha dit...

Xato, no em diguis aquestes coses, que una està fent el CAP per ser mestra algun dia i només cal que em fotis més por al cos que no en tinc ara!

Bromes a banda, i agafant el tema de la calma, estic d'acord amb tu que de vegades cal anar més a poc a poc per poder ser conscient de cada passa que fas perquè després no ens passi això de «què coi he estat fent fins ara?». Aquest cap de setmana passat una amiga em va dir que per què coi no havia estudiat belles arts, en comptes de traducció. Ho va dir perquè va veure cosetes que havia estat cosint. Jo li vaig respondre que a belles arts no t'ensenyen pas a fer patxwork! Prò llavors em vaig adonar que potser podria haver fet disseny, o bé algun mòdul de formació en bijuteria o il·lustració per a contes infantils... I per un moment vaig pensar que l'havia cagat, que havia perdut el temps...
I de vegades em ve al cap la idea que estic fent i fent i fent tot de coses i que tampoc no sé amb quina finalitat les faig. Pel plaer de fer-les? Realment és així? I quan no em puc donar una resposta prou convincent, m'espanto.
Crec que si vols tenir calma, la trobaràs. No facis com jo: tenir l'oportunitat de tenir una vida relaxada i apuntar-te a tres cursos i al CAP! :S

Faig broma, prò sé què és seriós. Aquest desig del teu divendres... Segur que llavors era fantàstic, calmat, relaxat en certa manera. I ara, amb els canvis, aquest és un dels moments que trobes a faltar.

Buff... i es que ara, després de llegir el teu post i tots els comentaris, ja no recordo gaire bé el teu post... I no voldria fotre la pota!

Gràcies per compartir aquestes coses amb nosaltres! :)

I ben tornat tu també! ;*

crisberman ha dit...

ben retornat xitus,
haviem de teixir ponts i el que fem és construir una vida, dia a dia... si, com aquell que pinta un quadre de colors... amb cares noves, llocs nous, etapes noves i fases més noves encara que ens enforteixen amb sensacions, sentiments i experiències noves que només podem interpretar des dins nostre, interiorment perquè dins nostre existeix un jocs interactiu amb la realitat... i construim aixì el nostre entorn...

endavant !

 
ir arriba