dimarts, 18 de novembre de 2008

Què hi puc fer...

Avui he dialogat amb mi mateix, i m'he dit...Per què te n'has anat? És evident que no m'hauria d'haver mogut d'on ho he fet. Però estava tan nerviós, la veritat, que...No he sabut reaccionar. Clar que, si m'hagués quedat, potser encara m'hauria sentit pitjor després, veient tanta aigua i patint set...I ara quan ho relato em vénen al cap cançons, o trossets, com l'inici de Moulin Rouge: the greatest thing, you'll ever learn, is just to love, and be loved in return... I també em ve: What can I do...to make you love me? I perillosament m'endinso en aquest món, i en sóc conscient. Se m'ericen els pèls i tot quan hi penso...

Avui és un dia que en un passat va tenir una significació per a mi. No sé si dir que ja no la té, potser és veritat, que no la té. La va tenir en el seu passat, i crec sentir-me prou sencer com per afirmar que avui, al 2008, ja no la té. Em vaig quedar sol donant-li la importància que tenia. Fa deu anys, feia muntatges de teatrets improvisats a lameva habitació, feia sopars romàntics. En tenia 17 i no he perdut l'essència. Crec que evidentment he canviat en segons quines coses. M'he tornat més responsable, m'he sensibilitzat més cap a segons quins temes, i això sí, he crescut en estrés. L'experiència m'ha fet veure que es pot passar del tot al no-res en qüestio de segons, i que quan això et pasa et replanteges la teva noció de "tot". I em costa, eh, que els piscis som així...I jo potser una mica més. Crec que cada dia em conec més, i ara només em falta aplicar els coneixements a una situació favorable. I per què no, la que porto plantejant dins el meu cap últimament, m'agradaria especialment.

What Can I do...

7 comentaris:

XeXu ha dit...

La meva experiència m'ha ensenyat que en un segon es pot passar també del no res a el tot, o al molt, com a mínim. Ja sé que tendim a veure les baixades, però estic segur que amb un parell de retocs a la teva vida ho veuries d'un altre color. Això sí, coneixent la teva història (una mica), és millor que no et precipitis i que deixis que tot vingui sol. És més lent, però quant més temps, més llocs on agafar-te tindràs, per si de cas.

òscar ha dit...

tira els planteigs cap al davant!!!
va-va ... aprofita l'empenta dels peixos que som collonuts!!!

rits ha dit...

Doncs ànims i endavant!!!
Arrisca't una micarrona més!
Sense pressions, això si. Si et sents incòmode, marxa, xò no marxis del tot. Poquet a poquet però actuant!

(ja sé que és fàcil de dir i difícil de fer, però és el que cal)

Lo bo d'anar-se coneixent un mateix és que ja saps els teus punts dèbils i per tant els pots anar millorant.

caterina ha dit...

Els "bajons" són necessaris per a les pujades, per a saber afrontar les coses bones. Però no sempre és fàcil, tirar endavant i mirar de veure-ho com a una etapa que ens serà positiva el dia de demà, això segur. I en etapes com aquestes també tenim l'oportunitat de coneixer-nos una mica més a nosaltres mateixos. Forma part de l'aprenentatge :)

Besets!

Wayfarer ha dit...

Quin escrit més encertat,l'important és poc a poc anar-se coneixent a un mateix... De vegades els oposats s'atreuen el tot-el res-el tot. De vegades per tenir el tot necessites el res per començar de nou. Recorda: mai s'arriba al cel si abans no s'ha tocat el terra...

Wayfarer ha dit...

Xituuus!! where are you!! I miss your posts :)

Xitus ha dit...

BUf wayfarer, my posts are in my mind. I'm working hard these days. I've got a lot of things to correct, and I need to update my notebook, with the marks and all that stuff.

Moreover, I must care about the University tasks. So no time to water my blog by now. Got some ideas to talk about but I feel so tired at the time of posting them.

We'll see.

Thanks for the interest,

Aleix.

 
ir arriba