divendres, 5 de desembre de 2008

Avis materns

La casualitat fa que cada tarda, quan torno de l'escola on estic treballant en aquesta època, passi per la ronda de dalt pel costat del cementiri on estan enterrats els meus avis materns. Sempre que hi passo els envio un petó en un d'aquests rituals personals que té cadascú. El meu és aquest.

L' àvia va morir molt jove, amb 59 anys. Em va deixar moments intensos i inesborrables, claus per a la meva bonica infantesa. Els dissabtes al matí hi anava, i hi dinava. Com a bon explorador de curta edat, per instint buscava les joguines o objectes transformables en joguina que hi hagués per la casa. Si jo llavors en tenia 3, el meu tiet en tenia 16 més, 19. Mentre ell menjava les fabuloses patates fregides a daus de la meva iaia, amb salsa de tomàquet de pot de vidre, jo li'n reclamava com un bon pesadet. El record encara roman a la llengua. Després venia el meu dinar. Em muntava cotxes i naus espacials amb els grans coixins de l'habitació del meu tiet, i un cop dins menjava el segon plat. La sopa de primer no podia menjar-la per risc de mullader. Sopa de lletres! Mmm, i de fideus...Sempre he estat bon menjador. I els segons plats que mesclaven llegum, truita i carn a la planxa o rebossada, és que no tenien preu!! D'aquí deuria començar la meva posterior afició pels plats combinats, i per a decorar bé els plats quan cuino. Són records que s'han d'emmarcar, perquè la influència que va tenir aquella gent sobre la nostra persona va ser fortíssima, tant que no en som gaire conscients. De fet potser no ho som en general, de la influència que podem tenir sobre les altres persones... Sempre faré aquest homenatge a la meva àvia materna, quan veia al matí La bola de cristal amb l'Alaska... (un dia ja parlaré del ritual que era els dissabtes llevar-se d'hora i veure Cajón desastre a tv1).

El meu avi matern vaig conèixer-lo ben a fons quan vaig viure amb ell, del febrer del 2004 a l'estiu del 2005, quan va morir. Fins al moment, era un referent de pau, d'harmonia. Venia els dissabtes i portava els diaris, i era una d'aquelles persones que vols tenir prop teu, perquè et transmeten una calma que es nota tant... Quan vaig conviure-hi, aquells dos piscis es van conèixer millor, tan per bé com per alguns conflictes que foren del tot minoritaris. Allà al seu pis, dormia a l'habitació del meu tiet, aquella on de petit jugava amb els coixins grossos. Ara encara hi eren. D'aquesta etapa en recordo moltes coses...El menú fix que teniem apuntat, el dia de les compres, que era el dimarts, la meva època de pràctiques en un centre per a discapacitats a Mataró, etc. Moltes coses que podria dir però que es queden aquí al meu cor a punt per a ser recordades amb tendresa, siguin les que siguin.

El proper cop que passi prop del cementiri de st gervasi, tornaré a agraïr-los i honrar-los amb la meva salutació plena d'afecte.

Us estimo.

aleix.

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Què tindran els avis que es formen uns lligams tan forts entre ells i els néts? Bé, diuen que cada generació intenta allunyar-se de l'anterior, i si A és diferents a B, i B és diferent de C, potser A i C s'assemblen més , no?

Núr ha dit...

aix... en el meu cas, els meus avis materns es mereixerien un senyor article, tot i que hauria de triar com enfocar-lo. Tots dos van morir fa 5 anys (amb 3 mesos de diferència, només) i des de llavors han passat moltes coses dins la meva família, a causa que deixessin de ser-hi. I també han sortit moltes opinions i comentaris i pensaments que ells havien tingut i potser no és gaire agradable...

HOWEVER!!, és fantàstic que tu tinguis aquests records tan preciosos dels teus avis. Jo també en tinc alguns de seleccionats i plastificats perquè la situació actual no els embruti (no em fotran els records enlaire, no???).

Jo crec que més que la fórmula que proposa el Xexu, aquesta relació entre avis i néts es basa en tot allò que els pares no poden permetre als fills, prò sí que ho permeten als néts, potser perquè, com que són grans, veuen les coses d'una altra manera...

Prò és fantàstic que en tinguis tan bons records i que els puguis saludar de tant en tant... Els meus són a Flix i duc una pedreta que vaig agafar de sobre la tomba al moneder, així sempre que he de pagar, hi penso! :)

Petonets!! Un article mooolt tendre, m'ha encantat! Merxi!

 
ir arriba