dilluns, 28 d’abril de 2008

Tarda de pluja, sensació retrobada

No vull extendre'm molt en aquest post...Quan jo era adolescent i un jove romàntic les tardes de pluja m'inspiraven, em donaven un no se què intern que em feia sentir més fort. M'agradava aquesta sensació, m'acostava al meu món més tancat, em reconeixia jo, únic. Fa uns dies que les càpsules naturals de medecina xinesa que prenc, per a desbloquejar l'energia, fan efecte...Un efecte que mai hauria imaginat, jo que em veia condemnat a no millorar de la meva situació de tensió nerviosa i muscular. Això ha propiciat que en la tarda d'avui, amb pluja, em sentís diferent a les últimes vegades. He reviscut el sentiment de tristesa agradable. M'ha vingut al cap música de Richard Ashcroft. I si tornés una època com aquella...?

dijous, 24 d’abril de 2008

Relats conjunts (m' hi he decidit)

M'hi he decidit. Me'n va parlar la Núr però no tenia previst participar-hi aquesta setmana, però ves, finalment hi he trobat una inspiració.







Roig, negre i altres detalls.
Podria dir-ne moltes coses d'ell. Conec part de les seves pors. De fet el conec com si l'hagués parit. Tot va ser gràcies al seu pare, que va prendre la decisió d' adoptar-me. El seu caràcter capriciós va convèncer la mare (ha seguit fent-ho durant els anys següents, provocant ja un cansament anticipat al seu esperit). Doncs bé, l'he vist créixer, i puc afirmar que els seus primers anys en aquest món van ser d'allò més intensos. Il·lusions i pors en la justa mesura, representant el teatret del món a partir del llenguatge.
De la desena cap amunt puc dir-ne dades entretallades. Segurament he disposat d'una visió esbiaixada, però només puc fer inferències. Hem compartit matins de sol esplèndid a través de les finestres, amb olor de mar i de comunitat de veïns: sons de passes al sostre; prohibit botar la pilota dins el pis. Algun cop que altre m'ha etzibat amb la seva dèria futbolística.
De la vintena cap amunt, canvi d'aires, i cada cop em sento més sol, i menys important. Sóc el que sóc, i m'he d'acceptar en la meva essència, però sempre m'ha agradat lluïr. Tinc poca vida actualment, així que quan rebo visites, hi ha festa grossa!
No obstant, i després de tots aquests anys, tinc la certesa d'una cosa. I és que jo sé què hi ha dins seu, però ell mai ha sabut què amago. I això que només ha d'agafar una clau per despullar-me...

dimecres, 23 d’abril de 2008

Diada de Sant Jordi


És una delícia que dos equips de països que tenen Sant Jordi com a patró es trobin en partit europeu de futbol. Aquest vespre, Barça i Manchester United, catalans i anglesos, es trobaran en el partit d'anada de les semifinals de la champions. La bandera de Sant Jordi (creu vermella sobre fons blanc) serà present a l'estadi de totes totes.

L'any passat Sant Jordi va resultar una mica angoixant per a mi. No tan sols per la multitud degent que s'acumulava al meu voltant, sinó per la meva síndroma d'abstinència relacional. Recordo que vaig escriure i publicar:

Càlcul numèric:


Passen parelles i jo sóc senar.


A part del significat prou explícit del text, volia jugar també una mica amb el sentit que en anglès té la paraula odd, que vol dir imparell però també extrany.


Enguany segueixo sent imparell, però no em fa res. Prefereixo ser imparell mentre no em vegi amb cor de tornar-me un nombre parell. Ves, ara he pensat en el meu número favorit, l'11 (no sóc cap islamista eh). És una parella de singulars. M'agrada! Doncs bé, encara no he trobat l'u que completi el meu número 11.


Avui estic força cansat i em sap greu no veure'm amb forçes per sortir a caminar pel centre de Barcelona, i més tenint en compte que no sóc un gran amant de les multituds. Aniré a fer una volta per aquí el meu barri, tan sols a tafanejar llibres a la llibreria del Passeig Maragall, i comprar una rosa per a ma mare. Com que avui no tinc carnet per anar al Camp Nou, i tenint en compte que m'he llevat a dos quarts de sis del matí per anar a treballar, he convençut a en Marc i en Joan per a que vinguin a casa a veure el Barça pel canal plus.


A la feina han estat tres dies més relaxats que de costum, ja que mitja escola era fora de colònies, i s'ha notat. Els nens dels cursos que anaven de colònies però que no han pogut anar-hi per diverses raons, els han ajuntat en un mateix grup que ens hem "rifat" diversos professors de l'escola. M'ha fet gràcia anomenar-los el "grup mixt", com si es tractés del parlament o del congrés.


A l'hora d'exclusiva he aprofitat per a escriure versets de Sant Jordi a l'ordinador.


Ara és moment de descansar, sabent que ja he penjat la senyera (amb estel inclòs) al balcó, i tot expectant per a veure per qui es decanta Sant Jordi.


diumenge, 20 d’abril de 2008

El jardí secret






L'any 1995 jo era un seguidor del festival d'Eurovisió. També era un gran aficionat a la música celta, passió que s'ha anat mantenint, més o menys. Aquell any Noruega presentava una cançó que només disposava de 45 segons de veu; la resta era instrumental. El grup en qüestió és un duo, Secret Garden, de violinista irlandesa i compositor noruec. La cançó es titula "Nocturne". Fa un temps la meva exparella em va parlar d'un grup que havia recuperat, que feien música estil celta. En dir-me'n el nom, vaig lligar caps, segur que eren ells. I efectivament! Però a part de Nocturne, hi ha tot de cançons precioses que estic descobrint i gaudint per aquí el http://www.deezer.com/ . Us penjo "Nocturne" del http://www.goear.com/ . Disfruteu.

Felicitats!!

La cançó era "Heart like a wheel", la versió dels The Corrs.



Dedico aquesta cançó que m'agrada molt a la meva germana Tanit, que avui fa ni més ni menys que 20 anys!!!

Moltes felicitats germaneta!!

El tete.

The fine art of surfacing.

Titulo amb un disc de Boomtown rats, el grup de Bob Geldof, l'impulsor del Live Aid (recomano llegir una mini autobiografia en anglès titulada "Is that is?").

Però en el meu cas, per a mi, "surfacing" no és un bon art. Ja m'he mogut prou superficialment a la meva vida...I la sensació no és gens agradable. La meva respiració és superficial, la meva vivència de les coses és superficial. I és clar que no. És clar que hi ha quelcom que queda però molt endins i enquistat. I mentre això hi és, no permet una vivència plena de les coses: cercle.

Venia a escriure aquest post amb la intenció de parlar sobre la meva antiga relació de parella, però sempre em fa cosa. En primer lloc, per respectar la privacitat d'ella (de tu). Així que intento no especificar molt perquè sé que si ho llegíssis, que no sé si ho fas, potser no t'agradaria que totes aquestes interioritats sortíssin escrites i publicades per internet. El meu desig seria poder-ho parlar amb tu, amb tota la bona intenció del món. Poder-te dir les coses que no m'han agradat, i que tu em diguéssis el que et feia mal de mi, sense pors a parlar amb claredat...

Aquest vespre parlava amb ma mare sobre tot, sobre el mateix... Se'm fa fort pensar que aviat farà dos anys del que vaig dir-li un dia de maig. Hem de deixar-ho, no podem seguir així...Prenem-nos un temps, tu no estàs bé, jo no estic bé, no podem seguir amb garanties, no podem donar-nos amor així. Ella s'aferrava a la relació i em temptava. He de reconèixer una dualitat entre el cap i el cor. El cap em deia que l'opció més sensata era no seguir, per la tensió acumulada i les condicions individuals. Però l'amor i l'atracció cap a ella eren bestials. Em sentia com Michael Collins negociant el futur d'Irlanda del nord. Sabia que si no cedia, seguiria el bany de sang, i que si cedia, seria acusat de traïdor (com va ser finalment, assassinat pels mateixos irlandesos). Jo vaig decidir cedir i segurament la meva decisió va fer mal, i no sé si va ser entesa, o manipulada. Però sé que quan dius una cosa d'aquestes, em refereixo, a dir "un temps", no calibres el risc que corres. Quan jo li ho deia un dia caminant prop del mercat de Santa Caterina, un dia que vam acabar asseguts a la gespa del parc de la ciutadella, pensava en que passat un temps, relativament curt, hi tornariem. Era la meva voluntat. N'haviem passat algunes pitjors però ens havíem mantingut junts. Això era al maig. Dos mesos després, al juliol, i a la mateixa gespa del parc de la Ciutadella, els papers s'invertien...En només dos mesos. Jo li deia de tornar perquè tenia por de perdre-la, i a cada paraula, ella s'allunyava cada cop més. Suposo que era hora que em toqués a mi experimentar el que ella havia experimentat al maig, i en d'altres ocasions. No parlo de venjança. Parlo de que a la vida recollim el que sembrem. Van ser durs els mesos de veure que cada cop era més lluny i posava terra entre nosaltres. Realment va ser traumàtic, i ara que vaig disposar d'una explicació faràuns mesos, vaig entendre coses de llavors, de com se sentia ella.

Cap al novembre va venir el pànic, i no donaré més detalls. Un pànic que mantinc per desconeixença. Ja sé que no n'hauria de fer res però hi ha moments en que no ho puc evitar, tot i que ho vaig superant, em sembla. Poques vegades m'he atrevit a fer-li la pregunta directament i les últimes ja no ho he fet per por a la resposta. Por, massa. No sé què és el que ella pensa de mi. Em moc a les palpentes. Durant mesos he pensat que pensava coses molt lletges de mi, i m'he sentit fatal, m'he sentit la pitjor persona del món. Les poques vegades que ens hem vist no he pogut expressar-me amb gaire claredat, per la tensió acumulada... M'agradaria dir-li moltes coses però no tinc gaire marge de maniobra. L'únic que em queda és escriure un post com aquest al meu bloc, i tenir l'esperança que algun dia hi passi, i com qui no vol la cosa, el llegeixi.

Pel meu aniversari al març no em va felicitar(malgrat ella digués que sí, a mi no em va arribar res) i em va doldre. Deia que no em volia fer més mal, paradòxicament. Jo potser li'n vaig fer enviant-li un correu amb una felicitació personalitzada fa poc, pel seu. No era la meva intenció.

No sé què és el que em depararà el futur...Espero ser capaç de sortir d'aquest estat on estic immers des de fa temps, aquest estat que amago darrera les coses que faig o que escric, però que realment és penós. M'agradaria que una de les opcions que em deparés el futur fos l'opció de parlar amb ella sobre tot plegat. Poder-li dir que està perdonada, però no oblidada. Poder-li dir que algun dia, a la gespa del parc de la ciutadella, m'agradaria besar-la estant-hi els dos d'acord. Però tot el que escrigui a partir d'ara es fondrà en llàgrimes que tacaran el teclat.

Sorpresa.

Un amic a qui conec de fa uns quants anys ja m'acaba de sorprendre. M'ha dit que tenia un bloc, res, quatre cosetes...I he comprovat que és més antic que el meu calaix de tarda boirosa iniciat cap a finals de 2006 (el que vaig iniciar quan tenia 20 anys era un pròleg). Ara hi he estat tafanejant, ho sóc de mena, i he vist moltes fonts d'històries que després em contava. També hi he vist coses que jo li contava, resultats de converses comunes, alguns projectes. Tan propers, però ni tan sols linkats els blocs? Així que als meus ulls, la situació ja està normalitzada (vaja, repeteixo, als meus ulls, potser a vegades em poso en espais on no em demanen).

I ara vull fer una mica d'autocrítica. Crec que no he escoltat prou aquest amic, quan m'explicava les coses que li passaven. És cert que m'ho explicava uan mica per sobre, al meu parer, com qui no vol la cosa, i potser jo sóc més de "sentem-nos que he de parlar" tot i que potser no tant com em penso. Però tinc tendència a ser una mica egocèntric. Tinc uns trets infantils que couen dins...Què hi farem. És cert que jo he passat i estic passant el meu viacrucis, però em sabria greu si això no m'hagués permès veure que el camí d'en "Crick" no era el que ell volia. Igualment em sabria greu si quan jo estava bé tampoc ho veia però per altres raons.

Així doncs, senyor Crick (segur que el nom et prové de les pallisses que ens claves als dards), espero que aquest gest de normalització també sigui extensiu a les nostres converses. Sí, aquestes que mai no acaben de sortir. O és que només ens sabrem comunicar per escrit? Potser sí. Sóc conscient que en persona puc resultar fred per certs motius que ara no vénen al cas. Però el que sí que és cert, i he pres consciència en llegir el teu bloc, és que tens molt a explicar, i jo molt a escoltar lluny de mi.

dilluns, 14 d’abril de 2008

Coses de poca importància i metamorfosis

Avui tinc una tarda amb ganes d'escriure, i de dir coses!

El següent post és sobre l'entorn de feina, en general i en concret. Si faig memòria, i en faig, he treballat a 10 escoles incloent l'actual. Algunes CEIPs, d'altres CEE. En algunes més temps, en d'altres menys temps. He vist diferències notables entre un centre i un altre. Recordo l'experiència viscuda a una escola de Ripollet, que es mereix que en digui el nom, la Gassó i Vidal, on vaig tenir per primer cop la sensació que tots els professors anaven a l'uníson, tots treballant per l'escola i amb un esperit on era difícil que apareguéssin grupets, manies, enemistats entre nosaltres. Un mèrit important d'això era la feina del director, el Juanjo, i la cap d'estudis, la Carmen, que ho duien molt bé, però també la qualitat humana del professorat que ens va tocar treballar colze amb colze en aquelles coordenades espacio-temporals. Recordo especialment els dies previs als jocs florals, on tothom tenia curiositat per saber què feien els altres cursos, i si podia col·laborar-hi d'alguna manera.

El destí em té ara a la meva desena escola. Jo sempre he intentat portar-me bé a totes les escoles on he treballat amb els companys i les companyes de feina, amb l'afegit que un substitut està pocs dies normalment, i diu hola, deixa un comentari, i diu adéu. Però aquest cop tindré l'experiència laboral més llarga a l'escola pública (gener-juny).

Des que vaig començar que vaig començar a parlar amb la meva "paral·lela" d'especialitat, amb qui hi havia algunes coses que s'havien de coordinar. Però sabeu allò que sense fer res, algú et deixa de parlar? Bé, tampoc és que les nostres converses fóssin dignes de gravar-se, però és el fet de deixar de saludar quan et trobes pel passadís. Per això he titulat coses de poca importància, perquè sóc conscient que no sóc l'únic a qui li fa a l'escola, i sóc conscient de la fama creixent que té. Ella i el seu grupet, però les persones del grupet si les treus d'aquí, són bona gent. I doncs, sembla a vegades que alguns docents a nivell personal mostrin conductes de criatura...

Escriure.

Fa poc la nits de xop-suey! ens deixava un post titulat "per què escrivim?" en el que he pensat ara quan m'ha vingut aquest títol. Escriure... Em sento a gust aquí a la biblioteca (una estança de casa que anomenem així perquè està de llibres fins al capdamunt), assegut amb l'esquena contra la paret, tapat amb una manta negra a quadres, una llum tènue que acompanya la llum natural que encara entra per la finestra. Escolto el meu disc favorit de Yann Tiersen i teclejo lletres al ritme del seu piano, tan expressiu. Avui particularment he pujat el volum i els greus. M'agrada sentir com marca els greus i la seva força. El Misto, el meu gos, va i vé. Ara han marxat la mare i la germana a fer un encàrrec i ell, ansiós com no podia ser, ja sofreix, ja somica, ja fa pal·lesa la seva ansietat fins que no tornin, i m'incomoda una mica tot sigui dit perquè trenca l'estat de pau que s'estava creant. Així que Misto, ja ho saps!! Si t'estàs aquí amb mi arraulit al sofà, tranquil·let. Quin sentiment fill meu!

Jo escric com una via per a trobar allò més a prop meu, per a expressar els sentiments més interns, aquells que alleugen de veritat quan els expresses. Com que normalment em costa expressar-los, escriure em permet d'alguna forma fer-ho d'amagat, mig barrejat, com quan el Misto no vol prendre's un medicament i li hem de dissimular dins un formatget. No tots els escrits són "sentimentals" sempre, però el fet de tenir l'espai personal del bloc permet practicar la cura psicològica personal. És un petit jardí a regar cada dia si es pot. Ens manté en exercici psicològic. Clar que no ha de ser una obligació escriure-hi cada dia; això és bàsic. Llavors podem entrar en conflicte amb el nostre superjo i si aquest és rígid, escriure en un bloc serà més un exercici de sofriment que no pas un plaer que ens permeti desfogar-nos.

Sovint quant escric vaig a parar a records. Tinc molts records d'infantesa, i suposo que són els que em fan plorar més immediatament, perquè la meva infantesa va ser molt bonica. Molt sovint em trobo que estic comparant moments d'aquells amb situacions actuals no gaire agradables, però si me n'adono, intento que només quedi l'experiència bonica de llavors. També és veritat que tendeixo molt a mitificar les coses, i això m'ha dut més d'un problema de no saber tolerar la frustració en alguns casos... M'agrada intentar posar una mica de màgia als meus escrits. No sé si acaben resultant molt nostàlgics o no, potser en algunes èpoques sí. En d'altres són purament informatius, i en d'altres potser massa tècnics i distants.

També tendeixo molt a recordar l'època dels meus quinze anys, quan vaig conèixer la que ha estat la meva parella fins fa dos anys. En tinc un record molt bonic i mitificat possiblement, però sóc així, o era llavors, un romàntic en totes les seves conseqüències, un jove Werther amb les seves desventures. Sóc conscient que quan penso en el passat no visc gaire el present, i també que és un símptoma de que necessito mirar al passat per a trobar moments que em motivin, ja que no considero que em senti gaire a gust amb el meu present. Aquesta justament és la funció que per a mi té escriure, el retrobament, que permeti tornar a creure en un mateix per afrontar un present amb ganes, amb garanties, i sobretot, en pau.

La majoria de textos que he escrit són a www.relatsencatala.cat (buscar "Xitus" per autor). Ara fa molt de temps que no hi escric, des que vaig fer el bloc que el meu tipus de temàtica va variar... Eren temps molt dolents.

A vegades no cal escriure, sinó que la música ja et transporta al teu nucli. Aquest "Rue des cascades" de Tiersen no falla mai, em porta records de quan vivia amb l'avi fa 3 anys, de tota aquella època...Una de tantes. Les coses que queden marcades són les que han estat significatives per a nosaltres, les que ens han entrat ben endins del cor, les que ens fan plorar als més sentimentals quan les recordem o la vida ens les presenta accidentalment.

La pau interior és el motor que hem de cuidar si volem tirar endavant amb garanties.

Límits?

Ahir al vespre vaig rebre una trucada d'una persona molt propera i que aprecio molt, amb qui el fet de ser familiars no ens impedeix ser amics íntims. El missatge em va sorprendre. La seva actual parella, després d'un mes i mig de sortir junts, de presentar-nos-la a amics i familiars, ha decidit que no, que s'ho repensa, i que torna amb el seu ex-nòvio. El meu interlocutor no sabia què pensar de tot plegat. Diguem-ne que d'ell sí que puc dir sense complexes que és una magnífica persona, amb un cor enorme, incapaç de fer mal voluntàriament a ningú (ja sabem que involuntàriament tots fem mal). Em va saber molt de greu. Sense cap símptoma de que les coses anéssin malament, sinó al contrari, sense previ avís... Corre el risc de pensar que qualsevol altra relació que comenci s'acabarà igual, quan no té per què ser així. Però hi està condicionat probablement, i és normal que ho estigui durant un temps. El temps que trigui en recuperar l'autoestima que haurà perdut en aquest procés.

Em porta a pensar en la paraula límit, o llindar. Fins on estem disposats a tolerar que passi certa cosa? Se m'acudeixen diversos exemples. Fins quan i on estem disposats a suportar un ambient de tensió a l'entorn on vivim? Fins on estem disposats a suportar una situació d'ansietat (incloent dolor corporal) per negar-nos a acceptar la nostra situació actual? Fins on aguanta la nostra paciència per anar darrera d'algú que no ens fa cas? Fins on decidim aguantar sense expressar-nos i fins on no podem més i decidim dir la nostra peti qui peti? Trencar amb el rol que no ens agrada, protestar, no resignar-se més... Què és el que determina que un bon dia fem un pas i li diguem a la nostra parella que la cosa no va bé, i que millor prendre's un temps per a millorar a nivell personal, o que li diguem a la nostra parella que no, que s'ha acabat, i que tornem amb el/la nostre/a ex?

Realment hi ha coses que són irracionals, que potser no tenen explicació, però això seria un bon refugi per als qui no volen o no saben dir les coses clares (o no saben què volen).

Com a humans som capaços de fer qualsevol cosa i d'aguantar-ne més sota l'objectiu d'aconseguir el que volem. Podem sobrepassar molts límits, fins que hi ha un moment en que entrem en la patologia. I aquest moment és quan deixem de tenir-nos en compte i perdem el cap. Si ens n'adonem a temps, només hi ha un camí a seguir: aquell que ens porti a la reconciliació, a estimar-nos altre cop, a respectar-nos altre cop.

Hi ha dies en que...

"...I would run away, with ME."

link a goear: http://www.goear.com/listen.php?v=fe7f64c

divendres, 11 d’abril de 2008

La por.

Avui vull parlar de la por. Estic realment cansat però espero que les paraules surtin i no m'adormi abans.
Però no vull parlar de la por a la mort, o d'altres pors freqüents, sinó de pors petites. Pors quotidianes que no ens deixen avançar a curt termini i que a llarg termini creen un nus emocional que fan època. La por ens inhibeix la capacitat de generar vida, d'expandir-nos, de generar estats mentals que superin l'adversitat.
Quan ens exposem reiteradament a experiències psicològiques negatives acabem petant, i acabem desenvolupant, a part d'una possible depressió, un mecanisme de por. Estem a la defensiva i tenim por d'obrir-nos per por a ser atacats. Ens tanquem al món, a la vida, a les experiències, acumulem la ràbia per la nostra situació actual fruit de la viscuda, i ens costa fer el pas d'acceptar com a punt de partida l'actual.
La por ens fa fer mal a la gent, i no ens deixa veure que malgrat haguem fet mal, i n'haguem rebut, segurament hi ha voluntat de calmar la situació per part de l'altra persona, voluntat de deixar tot això enrere per a plantejar la vida amb un terennà nou. La por ens encega, ens limita i ens bloqueja.
La por hi és perquè estem insegurs. Anticipem conseqüències negatives i per això inhibim la conducta, i la nostra personalitat perd, minva, perquè no és reivindicada, i amb el temps la ràbia s'acumula dins el pit (com ja deia en un post anterior), i l'autoestima baixa en picat i entra en límits patològics. Llavors veiem com no aturar una cadena de por pot tenir unes conseqüències que se'ns escapen de les mans, i llavors bé el sentiment de culpa, i per últim, amb tant de merder, la confusió absoluta.
Per què esperar fins l'últim moment, fins les últimes conseqüències, per a canviar les coses? Per què sofrir només per no ser capaços de partir que, nosaltres, com a persones, ens debem un respecte, i per tant, si expressem una opinió, tindrà tot el dret a ser respectada. El que passa és que potser a vegades hi ha qui no sap que té aquest dret, no li ho han deixat, no li ho han ensenyat.
Escriuré més sobre la por aviat. Però ara deixo un dels meus lemes, que intento aplicar:
NO DEIXIS QUE LES PORS NO ET DEIXIN EXERCIR COM A JOVE!

divendres, 4 d’abril de 2008

Llàgrimes


He agafat la imatge de laduna.bloc.cat .
Avui torno a escriure sobre mi, després de començar aquest bloc d'una forma més visual, i més de recomanacions de llibres, cine, o música.
Aquesta tarda les llàgrimes m'envaeixen el rostre. Els costa de sortir. S'aferren al cor, perquè no volen delatar que la cosa per dins no va bé. Però la llei de la gravetat emocional les treu de la seva resistència tossuda, les arrenca a vegades. No flueixen amb facilitat.
Sé que he deixat que la meva vida deixés de ser la meva vida, durant massa temps, i que el silenci poruc s'apoderés del meu cor, i aquest anestesiés la llengua (la teva també). Ens passa, quan sabem que les coses no van com ens agraden, però triguem massa a dir el que pensem, per por, i amb el temps, es converteix en una rutina, ho vivim com alguna cosa normal, però no ho és; mentrestant, hi ha una senyora de vestit negre i estripat que es diu ràbia, que s'instal·la a viure al més profund del nostre pit. S'alimenta de la nostra bona voluntat: com que no volem reconèixer que hi és, ella es creix. Quan reconeixem i sentim que hi és, part d'ella es desfà i surt pels llacrimals. Pot ser que tota la senyora vestida de fosc marxi del tot, però a vegades només en treiem una petita part. La resta es queda, i segueix sent alimentada. Si fa temps que hi és, siguin dies, mesos, o anys...O una vida? La vella dona amobla la seva casa. Penja quadres de pintures negres a les parets amb claus afilats que se'ns claven al pit. El cor ens pesa, el pit ens dol. Ens fa por reconèixer de cara a les demés persones que hem estat beneits i que hem deixat que entrés i s'instal·lés. Ens fa vergonya, i per la vergonya, per no ferir el nostre orgull, preferim seguir sofrint. El danyem de totes formes, i segurament més, no reconeixent-ho.
Aquesta tarda he tret una mica de bruixa negra en líquid cristal·lí, però els seus quadres segueixen penjats a les parets del meu cor.
Fa poc en el llibre que vaig acabar farà uns dies, "Pensar bien, sentirse bien (Nada justifica el sufrimiento innecesario)", vaig llegir sobre el perdó. Un perdó ben elaborat pot ser la manera de fer neteja...I tornar el difícil i feixuc en fàcil i planer.
Reconciliar-se amb els propis sentiments és reconciliar-se amb la pròpia trajectòria vital. Serà veritat que en el fons, molt en el fons, tots sabem el camí que hem de seguir?

dimecres, 2 d’abril de 2008

Felicitats!

I dedico aquest post...

...a una blocaire que menja xop-suey i ho fa a les nits...

I li regalo dues coses:

-un abecedari per a que formi els verbs que vulgui amb les lletres.

ABCDEFGHIJKLMNOPQRSTUVWXYZÇ

-un missatge/cançó/vídeo: http://es.youtube.com/watch?v=m_Nz9B1XFio

Feliç aniversari!!

Recuperació de textos passats

Revisitant un antic espai web, he trobat un text que hi vaig penjar. És una crònica sobre el meu viatge a Milà, Itàlia, el desembre de 2004 per una setmana, per a visitar la família amiga Cestarollo.

QUASI.

Vivia jo llavors en un estat de desassossec. Era com una pastilla de sabó, tot em relliscava damunt, però era conscient que aspirava a alguna cosa més. La meva percepció del món es dividia en dues parts i es basava en un rerafons comú. Una de les parts la constituïa el meu món interior. Els meus pensaments, les meves pors, les meves frustracions tan difuses i tan concretes alhora. Això absorbia un tant per cent majoritari del total. El que percebia visualment completava la resta. Sempre he estat una persona amb molta fantasia i poca pràctica (descarto ara fer una llista d’analogies; n’intueixo un abast important). També molt visual. El refotut món intrapsicològic abans dit em perjudicava en aquells dies gaudir del plaer dels ulls. En allitar-me, tot eren imatges d’un puzzle que abandonava fer per masses peces. De dia em refugiava en ella, però fins i tot ni els seus cabells, escassos però plens de possibilitats, em proporcionaven la pau desitjada. Era jo i el món. Jo i aquell país que no entenia malgrat parlar-ne la seva llengua. Jo i aquells detalls que em cridaven l’atenció després de passar els controls policials, vull dir, psicològics. Jo i la meva solitud...Que no ens fèiem companyia precisament. En part era lliure. En part no. Tinguis en compte doncs que els primers dies d’ésser allà i sofrir aquella situació paraesquizofrènica no van fer més que empitjorar el meu estat d’ànim. El consol a tot plegat era en cada detall. En cada paperera, en cada semàfor, en cada cartell de les diferents estacions de metro, en cada un dels rostres que em creuava...En ells trobava possibles còmplices per a ajudar-me en una hipotètica fuga secreta cap a un futur, si més no, més lúcid. Tot i haver desestimat qualsevol possibilitat de nou afrontament, encara em mantenia amb un peu a dins per si de cas. Millor dit, les meves accions eren automatismes controlats. La ràbia...L’empenta...La rauxa. Anul·lades en esperit però presents en moments puntuals (venien de sèrie quan vaig néixer). Com tantes altres persones, n’estic convençut, en tantes altres ocasions, allà seia jo, sol enmig d’unes dues-centes més. Tot fosc. Els detalls visuals davant els meus ulls, i jo, buscant l’èxtasi en l’evasió, no podia treure’n les ninetes de sobre.
Xitus.3 febrer 2005
 
ir arriba