dimecres, 30 de juliol de 2008

Canvis

Aquest estiu és diferent afortunadament al de l'any passat. Adjectius? No vull posar-n'hi. Va ser massa depriment i perjudicial per la meva salut. Ja està, n'hi he posat dos, i prou. Estic fent canvis i me n'alegro, encara que jo vagi lent, perquè estic en l'eterna lluita entre vell d'esperit i jove d'esperit. Què hi farem. Però aquest any m'he decidit a fer coses, i alhora anar-me coneixent més. Conèixer els meus límits, acceptar les meves febleses, i no estirar més el braç que la màniga. Anar disfrutant i il·lusionant-me amb aquest nou Barça, remotivar l'interès per la lectura amb una proposta que m'ha arribat del País Valencià en forma d'Aloma de Mercè Rodoreda, i altres coses. Com sempre, hi ha hagut el viatge-amb-regust-de-solitud-però-que- espero-redreçar-cap-al-meu-benefici-en-forma-de-creixement-personal. La setmana que vé dos dies a England. L'altre dia vaig fer de guia turístic per una amiga anglesa que feia anys amb qui m'hi escrivia, la Hannah, i que resulta que estava uns pocs dies a Mataró a casa d'un amic del seu nòvio (ehem). Així que vaig practicar una mica el meu anglès i ja està posat a punt pel dimarts.

Però el canvi que tinc ganes de fer es mou en eixos diferents, dins un mateix (al)eix. El primer, i en el qual he obtingut millores recentment, en anar millorant la meva salut física, lligada circularment amb la mental. Tot aquest nerviosisme que m'ataca, tractar-lo amb l'eina que tot ésser humà té al seu abast: l'elaboració. El que em fa cosa és que sabent-ho i sent-ne conscient (el meu problema és que sóc massa conscient de les coses i per això m'afecten de tal forma que em bloquegen) no ho faci. Suposo que fa massa mal anar acceptant segons què, però ei...Per un petit esforç, el que hi guanyem després és un alliberament important...Per tant, a elaborar. Sinó passen els dies i els mesos i els estius i segueixo bloquejat movent-me entre quatre parets (mentals) sense saber sortir-ne, quan potser hi ha una porta ben oberta que em crida. El segon eix, és deixar de dir que no tinc gent, i aprofitar la gent que tinc. Sóc una mica "quejica" a vegades. Tot sigui dit que és perquè molts cops relaciono agafar la iniciativa amb sentir-me frustrat després. Però llavors per aquesta xorrada abortaré tots els projectes que acudeixin al meu estressat cervellet? Tercer eix: recuperar l'autoestima i la credibilitat en mi. Sí, no havia tingut unes cotes tan baixes en la meva vida. El dolor que he rebut (compte, sé distingir molt bé el que penso sobr el tema) m'ha deixat descol·locat i estabornit però vaig tornant en mi poc a poc i vull fer-ho de forma ben sana - m'agradaria poder-ho integrar a la meva vida (sóc una mica utòpic però m'agradaria)-. Quart eix: no estressar-me si no arribo a tot. Ja "postejava" en aquesta direcció ahir.

En definitiva, ser una mica més flexible amb mi, que em castigo molt. Suau, suau.

dimarts, 29 de juliol de 2008

Ves per on...

...Potser en un dia no hi caben tantes coses com em penso! Pum, dues coses, matí, tarda i au. Centrar-se, Aleix, centrar-se. :) Cada cosa al seu temps. Que tot no passa per l'embut alhora!
Au, un post curt.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Norah Jones i l'Alta Segarra




Hola amics i amigues blocaires,

escric el primer de molts posts espero des del meu recent comprat ordinador portàtil. És una meravella poder estar assegut al sofà i escriure al bloc.

Avui vull parlar-vos del que em va passar divendres. Després d'anar a dinar amb el meu amic Joan a la cerveseria alemanya Alt Heidelberg de la ronda universitat, un lloc que visito amb certa freqüència, vaig decidir acompanyar-lo en cotxe fins al seu poble, Els Prats de Rei, a l'Alta Segarra. Durant el camí escoltàvem l'últim CD que m'he comprat, "not too late" de Norah Jones (que vaig descobrir a partir dels amics relataires Toni i Marta). Sonava la veu dolça i prosseguia el nostre camí, toro osborne alçat de nou inclòs (ja caurà, ja). En Joan, autodenominat mal guia, va fer-me entrar al poble per una sortida (entrar per una sortida?) de la qual no n'estava gaire segur. "Sé que hi ha una entrada xunga però no sé si és aquesta". I efectivament, eren les Maioles. 18 quilòmetres de revolts fins al poble, però ja que hi érem vam anar parant per tots els racons que oferia. Vam veure els molins de vent que inunden la serra de Rubió, impressionants, i vaig conduir sota la seva imponent ombra. Vam veure els sepulcres megalítics que amaga l'indret. El primer se'ns va passar de llarg; mitja volta i a visitar-lo! Sortim, l'admirem, faig un riu, i tornem al cotxe on Norah Jones segueix el seu concert particular. Més endavant parem altre cop. En Joan va comprovar amb frustració que "La tomba dels tres reis" pertany per 10 metres al municipi de Rubió i no pas a Prats. Vam intentar moure el monument megalític jeje però no hi havia forma :p

Tornem al cotxe i seguim amb blues suau. Metres més avall hi havia la torre de la Manresana. Vam pujar-hi -"compte Joan, que si m'agafa un atac de pànic per l'alçada hauràs d'agafar tu el cotxe, i encara no tens el carnet". Escales de cargol d'aquestes que no em fan gens de gràcia (recordava el monument a William Wallace, a Stirling). Un cop a dalt però em vaig afiançar mentalment i escoltava les explicacions del meu amic, tot un amant i coneixedor del seu poble. Des d'allí dalt divisàvem Prats de Rei i més amunt Calaf.

Un divendres qualsevol de cop i volta s'havia tornat en un divendres diferent. Arribem a Prats i en Joan m'obsequia amb dues ampolles de vi de la seva collita, un de blanc i un de negre (avui hem tastat el negre a casa, boníssim!). Sa mare em fa provar la llonganissa de Prats, també de primera qualitat. Unes partides a la play 3 i és l'hora de tornar cap a Barcelona, conduint de nit, que no m'acaba d'agradar, però què hi farem. Valia la pena.

De tornada la senyoreta Jones ja havia acabat el concert i vaig escoltar la ràdio, on parlaven d'un llibre, "Be water". L'he de buscar.





dissabte, 26 de juliol de 2008

Reflexions (3)

La meva vivència és antinatural perquè pretén ser natural i anticipa en excés. Què ho fa excessiu? La comprensió posterior de la pèrdua d'espontaneïtat. La necessitat de control impera i alhora mata. Esl joves tenen tot el camí per fer. Els vells d'esperit ja l'han fet. S'és jove o vell d'esperit. I no és cap consol.

Reflexions (2)

L' esperit hauria d'estar lliure de càrregues per així poder entomar, fruïr, gaudir de cada impressió que deixa el nou dia. Com quan érem nens i naïfment observàvem les gradacions suavitat-duresa que la vida ens oferia. Cada dia, una nova síntesi. Una purificació preventiva.

Reflexions

Esperança de nord
No sé qui ets
ni com ets per dins
però et posaré
d'estrella polar.
Seràs el meu amulet,
oient intangible:
garantia creixent
de futur pròsper.

dilluns, 21 de juliol de 2008

dijous, 17 de juliol de 2008

Sant de dol.

Avui és el meu sant, Sant Aleix, però les circumstàncies fan que l'afronti amb la tristor al cor per la pèrdua d'un familiar directe de la meva mare. Una de les seves cosines va morir ahir als 48 anys víctima d'un càncer molt agressiu de pulmó. Des d'aquí vull expressar el meu condol al seu marit, fill i filla. Estic segur que portareu la seva valentia dins i que us permetrà afrontar la vida amb fermesa malgrat aquest cop duríssim. Una abraçada a tots, des del cor.

dimarts, 15 de juliol de 2008

Premi Pedraforca


Fa un parell de dies la Núr comunicava a la comunitat blocaire que havia rebut el Premi Pedraforca, un premi que inclou el següent preàmbul:


"Malgrat que el català és una de les llengües més utilitzades als blocs, no hi havia cap premi específic per als blocs en català. Per això, vaig decidir que en calia un, i li he posat el nom d’un cim emblemàtic de la nostra terra."


Les normes d’aquest premi són les següents:


1. S’atorgarà a blocs escrits en català que, en l’opinió de qui el lliuri, sigui un bloc de qualitat pels continguts, tant literaris com personals o d’entreteniment.


2. Cada premiat podrà lliurar-lo a 3 blocs.


3. La imatge del premi, si és possible, es penjarà al bloc.»


En primer lloc, felicitar-te Núr per haver-lo rebut!! Que encara no ho havia fet, quin cap buit.


A continuació agraïr-te que me l'hagis concedit!


I en darrer lloc, el meu lliurament:

1. A la myself per el seu recent bloc fragmentsdevida. La qualitat literària i personal dels seus escrits fan que, malgrat haver començat fa molt poc, li concedeixi aquest premi (i de pas espero que l'esperoni a escriure-hi més sovint :) ).


2. Sens dubte, a la instints pel seu bloc gatet amb turbo, on hi penja posts que fan pensar, i on ens mostra les seves vivències de superació dia a dia!


3. A la Tirai, pel seu bloc Suc de llimona 2.0, on amb una regularitat a ritme de metrònom expressa els seus pensaments sobre la realitat quotidiana amb un estil absolutament propi.


dilluns, 14 de juliol de 2008

Compres per internet, productes de la terra

Ueeeeeee finalment he rebut la samarreta que vaig comprar-me farà unes dues setmanes a http://www.productesdelaterra.cat/ ! No cal dir que ja la duc posada. :)


Això sí, si voleu rebre un producte de la terra amb certa rapidesa, no ho dubteu i pagueu poquet més, que es veu que arriba bastant més depressa.


Però en fi, aquí la tinc, és aquest model:


(imatge agafada de www.productesdelaterra.cat )
Passeu-vos-hi, ara just he vist uns models que no havia vist abans amb motius d'Escòcia i Gal·les, així com Occitània...M'ho compraria toooooot!!

Estiu de fa 4 anys

Quatre anys poden passar tan depressa? Suposo que sí, quatre, i totes les agrupacions d'anys que es vulguin fer. Jo m' he recordat ara de l'estiu de fa quatre anys quan vam pujar uns dies a Sant Jaume (potser és perquè vaig ser-hi ahir), però també perquè fa quatre anys hi va haver els jocs olímpics d'Atenes, i sembla mentida que ja tinguem aquí els jocs olímpics de Pequín. Em decep una mica de mi mateix recordar que llavors ja tenia una sensació d'intranquil·litat permanent que em putejava els dies i que ara, quatre anys després, la cosa no hagi variat gaire. Fa quatre anys del concert dels Pets a la plaça del poble, just allà davant de casa, de pujar descalç a Santa Magdalena sota els teus comentaris absolutament comprensibles sobre la meva estabilitat mental jeje, i sobretot fa quatre anys de les imitacions de Pere Barthe i Gregorio Parra en la seva tasca de narradors dels Jocs. Especialment divertit va ser quan el senyor Barthe va aparèixer davant les càmeres amb una màscara grega.

Riure junts...Esport olímpic?

en proves




dissabte, 12 de juliol de 2008

Blue Monday

Fa temps que volia penjar un post sobre aquesta cançó (sembla que últimament la meva faceta musical es deixa sentir, mai millor dit). La cançó de New Order, el grup format després de la mort d'Ian Curtis i la desaparició de Joy Division, va ser el single més venut de la història. És ben fàcil de tocar, amb només quatre acords.

La vaig sentir per primer cop conscientment a la pel·lícula "24 hour party people". Us en penjo el fragment en que figura que comencen a treballar-hi, encara sense que prengui el to electronic que va prendre després i que la fa única.

El que més em fa sentir identificat d'aquesta cançó és "digues, com em sento, com m'hauria de sentir?"



Fragment de la pel·lícula (en anglès):



Cançó i lletra:



Discover New Order!



"Blue Monday"

How does it feel
To treat me like you do
When you've laid your hands upon me
And told me who you are
I thought I was mistaken
I thought I heard your words
Tell me how do I feel
Tell me now how do I feel
Those who came before me
Lived through their vocations
From the past until completion
They will turn away no more
And I still find it so hard
To say what I need to say
But I'm quite sure that you'll tell me
Just how I should feel today
I see a ship in the harbor
I can and shall obey
But if it wasn't for your misfortunes
I'd be a heavenly person today
And I thought I was mistaken
And I thought I heard you speak
Tell me how do I feel
Tell me now how should I feel
Now I stand here waiting
I thought I told you to leave me
While I walked down to the beach
Tell me how does it feel
When your heart grows cold
(grows cold, grows cold, grows cold)

divendres, 11 de juliol de 2008

Obrir, tancar.






Estic així




Qui, com i quan em permetrà sentir-me prou confiat per a obrir l'accés de nou?






(please, soon...)

Sobre la solitud

Avui tinc necessitat d'escriure'n. La meva solitud no està lligada al fet de tenir o no persones amb qui estar, al nivell que sigui. La meva solitud em fa més por perquè fa referència a dues capes diferenciades. És aquella que sento malgrat estigui amb gent. La mateixa que sentia abans de trencar la meva llarga ex-relació. I no és responsabilitat de ningú més que meva, solucionar-ho. El meu sentiment de solitud vé provocat probablement per una acumulació progressiva d'arbitrarietats i situacions incompreses. Per una tallada d'ales (in)directa i prematura (mai s'han de tallar, dic prematura per la meva edat, no pel fet que tard o d'hora es tallin). Per un creixement condicionat, a mitges tintes. Per tantes il·lusions frustrades. Al final les meves paraules eren buides, la meva persona era buida -espero creure que aparentment buida, congelada, almenys-. Just quan ella semblava més propera i tendent a la llibertat, jo em podria per dins i em feia pànic admetre-ho. En certa part encara me'n fa...

(no tanco els comentaris, però si us plau no em digueu "tots estem sols". Ja ho sé!)

dimecres, 9 de juliol de 2008

Emily Loizeau





Dins el meu autocontrovertit viatge en solitari a Suïssa el passat setembre, la noia que em va allotjar a Basel (Basilea), la Sarah, gran amant i estudiosa del piano, em va parlar d'una cantant francesa: Emily Loizeau. No n'havia sentit res fins el moment, però em va agradar.

Us en penjo algunes coses. Veu i piano, tema tranquil·let.


Discover Emily Loizeau!



Discover Emily Loizeau!



Discover Emily Loizeau!



Discover Emily Loizeau!

Una altra republicació

Aquest és més antic i també hi era a l'antic bloc.

INTANGIBILITAT

Nits volàtils
foc volgut, intuït,
fet fum
me'n queda la cendra al pit.


T'abraço, et traspasso,
buit, res;
són les meves mans les fràgils
(vides poc àgils,
massa pes).


Un esboç traço
per a aferrar-m'hi
però tiben d'allí
creen fum
me'n queda la cendra al pit.


Impossible l'oblit,
queda la calma,

guarir ma ferida,
tornar mort en vida,
reencendre la flama...


(d'un altre foc?).

Republicació

Fa uns mesos vaig escriure a l'antiga versió del bloc uns versos ben sentits i que em van fer plorar de valent. Per qui conegui la meva història més o menys ja sabrà de què anaven. És curiós, escrius uns versos que en aquell moment t'exprimeixen el cor...Ara els miro i els entenc més amb el cap. Una visió més comprensiva, tot i que sé que si baixo la guàrdia una mica, el meu cantó més emocional entrarà en acció.

Amor fervent

Varem gosar-nos conèixer
des de la nostra innocència
ignorant la indecència
per a la naturalesa del créixer.

En dies intensos,
d'amor incipient i altruista,
no en teniem cap pista:
tu i jo ens erem propensos.

Encegats per mil boirines,
ignoravem el doble tall;
paraules, noses i escampalls
obrien fines ferides.

En mirar el present,
sento coïssors i punxades,
visc dolors i fiblades...

Provenen de temps roents,

i la seva innocència,
cap desig d'indecència,
tan sols d'amor fervent.



dilluns, 7 de juliol de 2008

Una cançó que sempre hi ha estat

"Si la vida et dóna limones, fes-ne llimonada"

Lemon Tree (Fools Garden)



I'm sitting here in the boring room
It's just another rainy Sunday afternoon
I'm wasting my time
I got nothing to do
I'm hanging around
I'm waiting for you
But nothing ever happens and I wonder
I'm driving around in my car
I'm driving too fast
I'm driving too far
I'd like to change my point of view
I feel so lonely
I'm waiting for you
But nothing ever happens and I wonder
I wonder how
I wonder why
Yesterday you told me 'bout the blue blue sky
And all that I can see is just a yellow lemon-tree
I'm turning my head up and down
I'm turning turning turning turning turning around
And all that I can see is just another lemon-tree
I'm sitting here
I miss the power
I'd like to go out taking a shower
But there's a heavy cloud inside my head
I feel so tired
Put myself into bed
Well, nothing ever happens and I wonder
Isolation is not good for me
Isolation I don't want to sit on the lemon-tree
I'm steppin' around in the desert of joy
Baby anyhow I'll get another toy
And everything will happen and you wonder
I wonder how
I wonder why
Yesterday you told me 'bout the blue blue sky
And all that I can see is just another lemon-tree
I'm turning my head up and down
I'm turning turning turning turning turning around
And all that I can see is just a yellow lemon-tree
And I wonder, wonder
I wonder how
I wonder why
Yesterday you told me 'bout the blue blue sky
And all that I can see, and all that I can see, and all that I can see
Is just a yellow lemon-tree

The History Boys



Aquest matí he començat el curs de l'escola d'estiu Rosa Sensat que consisteix en anar als matins als cinemes Verdi Park a veure una pel·lícula relacionada amb el concepte de "l'escola democràtica", que és l'eix central d'aquest any de l'escola d'estiu.

He arribat tard després de situar-me en el carril incorrecte com és habitual en mi pels volts d' Alfons X i haver de baixar per fer una mica més de volta de l'habitual, per acabar-lo deixant al pàrking de Joanic i caminar depressa cap als cinemes.

Un cop allí el moderador o dinamitzador del curs estava llegint un text relacionat amb el concepte en qüestió, i la meva panxa li fotia canya, quin mal, redéu!! Fins i tot he pensat en marxar del mal que tenia, però llavors ha començat la pel·lícula i pintava bé: Anglaterra, any 1983, comença sonant "Blue Monday" de New Order, amb aquells acords electrònics (jo ja m'entenc), que m'ha fet recordar la pel·lícula "24 hour party people". I en versió original com és habitual ja als verdi, així que era un bon reclam ( he pensat, situa't per quan vagis a Anglaterra d'aquí un mes, tot i que Yorkshire em sembla diferent a Hampshire).

La pel·lícula està prou bé. Posa en confrontació dos estils de professor, sobretot els conceptes d'orientació cap als resultats o orientació cap a l'aprenentatge significatiu, aquest darrer amb un fruit més personal però potser no adequat pel sistema d'avaluació (anglès, en aquest cas).

És que resulta que, després del film, hi havia una miquetona de debat entre els que érem allí, que n'érem uns quants, i llavors m'han vingut les paranoies d'estudiant tímid de tota la vida...Que si ara m'assenyalarà amb el dit i dirà "tu!!" i em quedaré en blanc, que es crearà un silenci que m'envaïrà l'estómac (que avui, pobret, ja estava del tot envaït per altres motius), i tots aquests pensaments...Finalment s'han fet vora les 12:00 i ja s'ha donat per concluida la sessió d'avui, i jo i la meva panxa hem obviat que en dos quarts d'hora havia de ser a Mundet per fer l'altre curs. Hi havia altres prioritats aquest matí!

diumenge, 6 de juliol de 2008

Back to England...


...Per cinquè cop. Finalment m'he decidit a comprar els bitllets, he fet un Ryanair (altrament anomenat avió de playmobil) i faré el meu retorn a Godshill, Fordingbridge, Hampshire, England, per a visitar el meu amic Barry i la seva família. Del 5 al 7 d'agost m'esperen paisatges com aquests:










I gent tan maca com aquesta!



(d'esquerra a dreta de dalt a baix: Barry, Bev, Lee, Jake, el meu cosí Marc -titi, aquest cop no vens- i jo mateix). Juliol 2006.






dissabte, 5 de juliol de 2008

Desig de salvació...

Fa temps que aquesta cançó de Queen em crida. La seva lletra parla d'una ruptura amorosa, experiència viscuda per Brian May, el guitarra i compositor de la peça. No havia vist el vídeo que he vist fins fauns minuts, i m'ha agradat tant que el penjo. I sobretot el que destaco és el colom blanc que apareix en tot moment, i ho entenc com, malgrat tot, un desig de pau sempre present.

Al principi va començar tan bé...Érem la parella perfecta, deien.

I després:

Salva'm, salva'm, salva'm...No puc afrontar aquesta vida sol.
Salva'm, salva'm, salva'm...Estic nu i lluny de casa.

Save me (Queen)


It started off so well
They said we made a perfect pair
I clothed myself in your glory and your love
How I loved you
How I cried...
The years of care and loyalty
Were nothing but a sham it seems
The years belie we lived a lie
I love you till I die
Save me save me save me
I cant face this life alone
Save me save me save me...
Im naked and Im far from home

The slate will soon be clean
Ill erase the memories
To start again with somebody new
Was it all wasted
All that love? ...
I hang my head and I advertise
A soul for sale or rent
I have no heart Im cold inside
I have no real intent
Save me save me save me
I cant face this life alone
Save me save me save me...
Im naked and Im far from home

Each night I cry I still believe the lie
I love you till I die
Save me save me save me
Dont let me face my life alone
Save me save me ooh...
Im naked and Im far from home

Sobre la climatologia


Ara hi ha hagut pluja. Els núvols s'han anat distribuint de tal manera en les últimes hores que han causat precipitacions. S' espera no obstant que ara que hi ha hagut ruixats, el bon temps aflori altre cop. "There should be sunshine after rain".

Why worry (Dire Straits)

Baby I see this world has made you sad
Some people can be bad
The things they do, the things they say
But baby I'll wipe away those bitter tears
I'll chase away those restless fears
That turn your blue skies into grey
Why worry, there should be laughter after the pain
There should be sunshine after rain
These things have always been the same
So why worry now
Baby when I get down I turn to you
And you make sense of what I do
I know it isn't hard to say
But baby just when this world seems mean and cold
Our love comes shining red and gold
And all the rest is by the way
Why worry, there should be laughter after pain
There should be sunshine after rain
These things have always been the same
So why worry now.


dimarts, 1 de juliol de 2008

Mal de panxa (reflexió brevíssima)

Hi havia una vegada una noia que tenia mal de panxa dia sí dia també. Des de dalt la protegien d'aliments forts, li feien dur dieta, menjar poc, menjar suau. Fins que un bon dia la noia en qüestió va descobrir que el seu mal de panxa era de fam (i va decidir sortir a menjar-se el món).
 
ir arriba