diumenge, 31 d’agost de 2008

Sempre hi ha un primer cop

Ahir vaig participar en el meu primer comiat de solter. Un amic es casa el dia 12. Només li puc dir...Sort!




Però anem al gra. L'organització l'havíem dut a terme íntegrament entre tres dels quatre amics participants. Consistia en quatre parts. La primera era una gimcana pel barri i passava al matí; la segona passava a la tarda i s'extenia a l'aeroport. Les altres dues després però sense complicació.




Ja estava avisat que tingués el dia lliure i que a partir de les 11:30 començaria la història. Teniem una condicions prèvies: res de disfresses i res d'stripers. Vam complir. A aquesta hora, va sonar el timbre de casa seva. En obrir, va trobar-se una motxilla davant la porta, amb forma peculiar: un camell la gepa del qual era l'interior de la motxilla que s'obria amb cremallera. Molt mona. Dins, un telèfon mòbil i un raspall de dents. Al cap de poc va rebre una trucada al mòbil, amb veu greu i inquisidora, que l'ordenava que sortís de casa i es dirigís a un quiosc del carrer Mallorca i s'identifiqués amb el seu nom. Allà rebia el paquet que havia de dur visible durant tota la gimcana: una revista pujadeta de to. Nosaltres tres l'anàvem seguint a uns metres de distància. El següent establiment li proporcionaria un paquet que contenia un tanga vermell i dos bitllets, un de metro i un de tren. Després al colmado l'esperaven dos plàtans, i finalment al Basar Xinès un "tapaulls" jeje d'aquests per a poder dormir (cosa que no he entès mai). Llavors la veu greu va ordenar-li que ja podia anar a casa, dinar tranquil, posar-se el tanga, i que rebria ordres cap a les cinc de la tarda.



L'home i la motxilla.




La segona fase incloïa el plat fort. Rep una trucada que li indica que té a la bústia un sobre, que baixi a buscar-lo. El sobre conté una reserva impresa d'un vol a Amsterdam, i un pòster d'un campionat de subbuteo (pels qui no ho conegueu, aquest futbol de taula que es juga amb ninotets en una peana) que es realitza a la mateixa destinació del vol: Amsterdam. Ha d'anar fins l'aeroport on l'esperen més proves. Quan el truquem, la veu ha canviat. El to col·laborador i joiós del matí s'ha tornat tremolós i una mica dubtós...Està espantat. No s'esperava volar a Amsterdam. Són aquestes coses que es parlen en broma però que no es fan. Mentrestant ens dirigim en cotxe cap a l'aeroport els quatre que participem en el comiat.



Dos dels mafiosos, jo sóc el de la motxilla.




A l'aeroport ha de fer dues compres més: una piruleta tamany gran gran anomenada "Fiesta" i una capsa de preservatius (els diners eren dins el sobre). El citem al cavall negre de la terminal B del Prat, on l'estem esperant. Ho durem fins a les últimes conseqüències! La falasificació de l'email de confirmació del vol era tan perfecte que ha colat, i el pòster del campionat (absolutament inventat) també ha passat per vàlid. El vol de la companyia KLM direcció Amsterdam és real, surt a les 20:20 i està anunciat als panells informatius de l'aeroport. Tot quadra. Ens trobem amb ell i diu que dilluns ha d'estar a la feina, que té una reunió molt important, i que si és aquets vol no pot venir. Jo recullo els DNI's de tots i teòricament vaig a al mostrador assignat per a fer el check in, tot i que en realitat aprofito per anar al lavabo que feia estona que en tenia ganes, mentre ells es queden al Pans&Company fent una coca-cola. De pas, he d'inventar-me que he parlat amb gent de la companyia i m'han dit que podrem efectuar un canvi de bitllet per a ell, per a que pugui tornar l'endemà, però un cop siguem a Amsterdam. Ja és difícil aguantar-se el riure però ho aconseguim! Sortim del Pans i anem cap al control de passaports. Ens acomiadem de l'amic que no pot venir i que ens fa la foto abans de marxar cap a Holanda. Fem cua per passar el control, a crits d' "Amsterdam Amsterdam". Poc abans d'arribar, i DNI en mà, li diem: prova superada!!!!! La seva reacció és de sorpresa primer, "insults afectuosos" després i incredulitat. Tot ha funcionat a la perfecció! Som uns actors de primera.




Abans de "marxar" cap a Amsterdam.


Després de "no marxar" cap a Amsterdam.


Anem a prendre alguna cosa a la platja de Castelldefels, per a fer temps abans del sopar. Mentrestant, passen avions fins que per l'hora, identifiquem el que hauria estat el nostre i el fotografio.


L'avió que ens havia de dur a Amsterdam.




Vé la tercera fase del comiat: el sopar. Ja que l'acomiadat en qüestió ha demanat explícitament que no vol res d'stripers ni coses així, li tapem els ulls en pujar al cotxe, i anem fent comentaris en broma sobre a quin local d'striptease anirem després de sopar. Arribem al lloc: res a veure. El que llegeix quan li treiem la bena dels ulls és: "El castillo de las tinieblas". Sopar espectacle de terror a l'autovia de Castelldefels. Està força ben fet, i molt ben ambientat, amb alguns números més fluixos que d'altres, però d'altres bons. En tot moment els comensals estem custodiats per morts vivents, criatures que primer ens tanquen a tots en una gàbia (en sóm uns quants) i ens treuen per grups per baixar-nos al menjador. Just quan estem aquí esperant, em giro i tinc un monjo-monstre que em mira fixament. Me'l quedo mirant fixament i la gent ens mira. S'ha creat una situació de tensió xD. Em xiuxiueja unes paraules..."Repite el sonido de antes" (que jo no he fet, sinó que l'ha fet un amic, l'esgarip en qüestió). L'"home" no queda satisfet amb les meves explicacions i m'intimida amb un cop contra la paret xD però tan fort que resulta que obre una de les portes que formen part de l'atrezzo i vé un encarregat a tancar-la amb clau amb cara de pomes agres jeje. Bé, un cop a baix, el menjar és el de menys. Poca quantitat, que ja va bé. L'ambient a la taula és d'expectació i certa vigilància. Actors es passegen per tot el menjador i si et despistes et trobes un d'ells que t'espanta, o que et posa un cap degollat al costat per quan et giris. Són mooolt sigilosos i a vegades no te n'adones. Se senten crits. Els números d'espectacle se succeeixen. A una noia d'una taula de prop sembla que li hagin agafat mania, ja que absolutament tots els monstres que passen l'ataquen. Ja no sap com posar-se!

Satanàs busca "voluntaris" a qui arrencar el cor.

Un cuiner boig i assassí amenaça la noia que va sofrir tota la nit (i que aquí somriu com a excepció).

Parella de vampirs.


El cuiner té intenció de degollar el que aviat es casa, però li dóna una oportunitat.

Un que ens oferia ofertes.
Hem passat moltes hores dins el menjador de les tenebres però a mi m'ha fet més por aquest aràcnid que m'he trobat quan intentava anar a pixar entre els pins en sortir.



L'aranya en qüestió és el punt lluminos que destaca respecte el tronc. Això estrunca la pixera a qualsevol, no només als aracnofòbics declarats com jo.


Quarta i última fase: busquem un lloc per a prendre alguna cosa. Decidim anar als bars que hi ha al peu del funicular del tibidabo, Mira bé i Mirablau. Marxem a les quatre encara amb l'esglai al cos d'haver vist com un sonat treia una pistola d'aire comprimit i disparava dos trets dins del local. Els han tret fora i es veu que quatre s'han ostiat; després han arribat els mossos. Que trist!

Tornem al nucli. Jo agafo el meu cotxe i pujo cap al Guinardó, deixant abans un amic a Nou Barris. L'"acomiadat" ens està molt agraït. realment ha tingut un comiat adaptat, no es pot queixar!


















divendres, 29 d’agost de 2008

Nou disseny de capçalera

Com podeu veure, nou disseny de capçalera. Aquests dies fent neteja vaig trobar el dossier de literatura de tercer de BUP, que dóna orígen al nom del meu bloc. Així doncs, l'he escanejat i l'he afegit com un element més de la capçalera, que ara sembla força definitiva.

Aviat un nou bloc

En pocs dies començaré a "postejar" amb regularitat a un dels blocs que tinc iniciats des de fa temps però aturats: "Una noia al parc." És un bloc que dedicaré a temes de Psicologia, una de les meves passions. És la carrera que vaig estudiar, per diverses motivacions (l'ordre no importa):
  1. Se'm donava bé a tercer de BUP.
  2. Em motivava intel·lectualment.
  3. El cas directe de ma germana, discapacitada psíquica.

Així que si mai algú em vol preguntar, "i tu, per què vares estudiar psicologia?". Doncs per això. Però des que vaig acabar la carrera el setembre del 2005, la meva orientació psicològica ha variat. El meu interès cap al final de la carrera va centrar-se al treball amb discapacitats, però després de fer-ne el pràcticum vaig descartar-ho. Hi ha persones en aquest món molt més preparades que jo per a tractar-hi. Va a estils de personalitat, trets del caràcter. I no era per mi.

Així doncs l' aplicació dels coneixements que m'havia donat la carrera va començar a desplaçar-se cap a l'educació, coincidint amb la meva activitat com a professor des dels 22 anys. Vaig fer el CAP en psicopedagogia i vaig entrar a les llistes de substitus i interins per a secundària, tot i que de moment només he fet classes a primària, i majoritàriament d'anglès. Els meus interessos psicològics actualment se situen en la psicopedagogia, les relacions afectives, la superació de traumes, entre d'altres. Així que aniran caient posts d'una mica de tot. Alguns dies teories psicològiques per a que opineu, d'altres reflexions més personals sobre temes en qüestió, recomanacions d'articles; tot el que sigui possible per a fer-vos arribar un contingut que us faci pensar, però el just per a disfrutar-ho.

Hi sou convidats!

No és per tu...

...I la vida és així. Sense més explicació. Les coses passen, oi? "No és per mi" però n'he sofert les conseqüències, i de quina manera...M'he oblidat de mi, jo! Un adolescent amb caràcter i personalitat, desvirtuat amb els anys per les circumstàncies. Encara hi ha moltes coses que no entenc per més que me les intenti explicar, i això em fa pensar que potser no en ténen d'explicació. O potser sí. És que la por darrera en té alguna? Això ha passat "per por". I la por per què ha passat? Per por (veure cardiopatia). I així.

dissabte, 23 d’agost de 2008

Reflexions en el post número 100 del calaix 3.0


Hi he arribat...És el post número 100 d'aquesta nova versió del calaix. El calaix 1.0 i el calaix 2.0 estan penjats aquí al costat --->


Així que aquest no és el post número 100 d'aquest any, no sé quin seria si ho sumés als que vaig fer en el 2.0 fins al març.


He pogut escriure amb més regularitat de la que em pensava, sovint amb més censura de la que hauria de tenir. M'hauria de deixar anar més. Per què hauria de tenir por? Ja me n'han encomanada prou de por a la vida.


El pas de l'anterior versió a aquesta, feta amb blogger, m'ha obert les portes a conèixer virtualment tot un seguit de blocaires, a qui us tinc linkats. Potser és un dels fets més destacats d'aquesta nova etapa. Abans tenia el meu bloc, i era una sort si algú hi deixava anar algun comentari accidentalment. Sóc conscient que molts escrits, sobretot al principi, eren de lament explícit i no invitaven gaire a dir res, o potser sí. Dos copets a l'esquena, que agraeixes, però que te'ls hauries de donar tu mateix per a que fóssin efectius del tot.


En d'altres ocasions el procés ha estat invers: us he conegut en persona i ha resultat que tenieu bloc.


M'agradaria poder fer més posts en forma de versos que em permetin expressar com em vaig sentint, i que aquests versos siguin un testimoni escrit de la meva evolució cap als meus objectius.


Voldria que el bloc reflectís algun dia el retorn de la joia al meu cor. Recordeu? Era una cançó de dibuixos animats però deia..."Tothom vol sentir amor, i tenir joia al cor". La del final de bola de drac (1.0). Sí, exacte, aquest és el camí. No a qualsevol preu, això és c(l)ar. "All you need is love". I el camí cap a l'amor és el respecte. L'autorrespecte primer. Això que quedi clar. Que ningú us privi de llibertat, que ningú us imposi la por, que ningú us negui o devalui la paraula i el diàleg com a mètode. Sinó, tard o d'hora veureu les incongruències entre el vostre discurs i la vostra realitat, i aquesta dissonància tard o d'hora saltarà per sobre el mur de l'inconscient i us farà la vida impossible. No tracteu de dissimular.


Perdoneu la filosofada...


Penso un desig, o no toca pel post 100? No és pas cap aniversari...


Millor un agraïment a tots vosaltres per anar-me seguint i comentant!


Aleix.

Joc del telèfon

Compte, tensió.
Com? Tensió...
Contenció.

Quan estigui bé

Quan estigui bé
i sigui capaç de somniar de nou
idearé llocs on anar,
frases a mitificar
moments per recordar
(amb serenor, espero).

M'agradarà compartir,
fer córrer la vida
de forma agradable,
compactar els moments,
lligar els dies.

Ara no tinc garanties
de poder-te oferir res:
la meva vida és poc àgil,
per massa pes
(espero no usar el vers en excés).

Tan sols si pogués
iniciar una nova vida
amb tu.
Però, ara que hi penso...
Tu, qui ets?
Jo, no ho sé.

No em preguntis què sento.

No em preguntis què sento, com estic. No sé què dir-te. Creus que és lícit preguntar superficialment com estic? Tu mateixa pots respondre't. Tu mateixa pots saber com de culpable et sents, però això no em resol res. Tu mateixa saps que les coses no es fan així. Ho sé, la justícia no és un valor omnipresent a la vida, ni tampoc en l'amor. L'amor? L'amor que un dia va ser un joc de paraules geogràfic podria haver-se quedat a casa. La mort no hi entén de jocs i arrassa amb el que troba davant. La bogeria és fruit d'intentar trobar un sentit a coses que no en tenen. Explicació racional a fets irracionals. Racionalitzables de forma però no de contingut. La mort ens ha pogut, com sempre pot ella, però no ara. Per què has callat? Per què vas callar? Per què no vas prendre la paraula i vas dir el que pensaves? Tanta por tenies de qui rere una màscara de Pare Noel esdevé un mentor rígid? Jo ja no crec en façanes. La meva casa vull que tingui un interior, si pot ser ben decorat, i amb parets càlides. I sé, que tu també ho vols. No entro a valorar amb qui. De ben segur que vols uns fonaments primer. Hi estic d'acord. Sé que en el fons no vull acusar-te a tu, però tampoc puc deixar de sentir incomprensió cap a mi. Sé que les meves paraules com tot el meu esforç d'anys cremaran i seran fum poc després d'haver escrit aquestes línies. La teva mirada emporuguida amb els anys farà que vulguis faltar a la veritat explícita.

Jo ja no accepto fórmules alternatives ni mirades de reüll.

Si em véns amb veritat i amor, trobaràs veritat i amor. Però si em véns amb por, trobaràs por. Si em véns amb mentida, no cal que vinguis.

Esbarzer




El silenci et fa còmplice

de la matança interior

-teva, meva, mútua-.


El teu silenci

em genera paraules

-sordes, invisibles, buides-.


El dolor en silenci

és llavor d'esbarzer.




divendres, 22 d’agost de 2008

Sobre el bàsquet

Miro els partits de la selecció espanyola de bàsquet, perquè m'agrada el bàsquet i penso que juguen bé. Però el meu sentiment en veure'ls és d'indiferència. És com si mirés Argentina, Estats Units, o Grècia, per posar alguns exemples. No la recolzo perquè no considero Espanya el meu país. Ah, és que hi ha molts jugadors catalans...Sí, jugadors catalans com aquest:




El primer cop que vaig veure l'anunci no va ser cap sorpresa, però em va sobtar que fos tan explícit.

Com ho deia el "chiquito"? Ah sí..."La coza 'ta muuu' mala!"

não não!



Això em deia la Daniela ahir mentre ens acostàvem al parc Güell. L'he allotjada durant una nit mitjançant el sistema http://www.hospitalityclub.org/ del qual fa un any que en sóc membre. El dimecres era ja tard per a veure alguna cosa, però un dijous ben actiu va fer que poguéssim veure bona part dels atractius que ofereix Barcelona. A cop de cames i de cotxe ens vam moure per aprofitar el temps. La veritat és que dóna gust quan algú té interès per la llengua! Així que jo li parlava en català la major part del temps, i cap al final, ella en portuguès, i cap problema de comunicació. Bé, per problemes els que jo tenia per a pronunciar la vocal nasal portuguesa. O cão do João não...No hi havia forma i ella deia, não não...!


Tot parlant amb una amant de les llengües com ella, es va sorprendre que aquí usem "merci" per "gràcies" en alguns llocs. Vam citar el cas de l'alemany suís, que també l'usa, amb la mateixa pronúncia que nosaltres, però em va fer saber un fet que jo desconeixia: que a Bulgària també l'usen! Així que si mai esteu viatjant i sentiu un "merci", compte! Pot ser que en comptes d'un català, sigui un suís o un búlgar!


dimecres, 20 d’agost de 2008

Una mica d'humor

Fa temps el meu amic "lo llop" em va passar un escrit curiós per e-mail. Aquí el penjo:

L’alemany és fàcil20-gener-2006 per Pere Cantenys
--------------------------------------------------------------------------------
Espero que amb aquesta història us acabareu de convèncer sobre la facilitat de dominar la llengua alemanya i veure-ho com és relativament fàcil.
Els que saben llatí i estan acostumants a les declinacions l’aprenen de seguida. Això és el que expliquen els professors d’alemany a la primera lliçó. I comencen a estudiar: der, donis, dem, donin, die… i a partir d’aquí la resta.
És ben fàcil! Per a veure-ho clar, anem a estudiar bé l’alemany amb un exemple.
Primer, es pren un llibre d’alemany. És un magnific volum, folrat en tela, publicat a Dortmund, i tracta dels usos i costums dels Hotentotes en alemany hottentotten. Explica que els cangurs, Beutelratten són capturats i ficats en gàbies, Kotter, cobertes amb una tela Lattengitter per a protegir-los de la intempèrie. Aquestes gàbies s’anomenen en alemany gàbies cobertes amb una tela Lattengitterkotter i quan tenen dins al cangur, llavors s’anomenen Lattengitterkotterbeutelratten, el cangur de la gàbia coberta de tela.
Un dia els Hotentotes van arrestar a un assassí, Attentater, acusat d’haver matat a una mare, Mutter, hotentota, Hottentottenmutter, mare d’un nen ximple i tartamut stottertrottel. Aquesta mare pren en alemany el nom de Hottentottenstottertrottelmutter i el seu assassí s’anomena Hottentottenstottertrottelmutterattentater. La policia l’ha capturat i l’empressona dins d’una gàbia de cangur, Beutelrattenlattengitterkotter, però el pres s’ha escapat. De seguida comença la recerca i aviat s’acosta un guerrer Hotentote cridant:He capturat a l’Assassí! AttentaterA quin? — pregunta el capAl Lattengitterkotterbeutelratterattentater — contesta el guerrer.Com que a l’assassí que està a la gàbia de cangurs coberta de tela? — va dir el cap dels Hotentotes. -Sí, és –respon amb prou feines l’indígena– el Hottentottenstottertrottelmutterattentater (l’assassí de la mare hotentota del nen ximple i tartamut).Vaja, dimonis –contesta el cap hotentote– podies haver dit des del principi que havies capturat al Hottentotterstottertrottelmutterlattengitterkotterbeutelrattenattentater.
Com es pot veure, l’alemany és molt fàcil. N’hi ha prou amb una mica d’interès.

Olimpíades de sofà

Fa uns moments he recordat una vegada que vaig idear proves per a unes olímpiades de sofà. Us en cito algunes i us (in)cito a que en proposeu!!

A mi se m'havien acudit:

10 cm llisos

llançament de "mando"

Més idees??

Apa, un post no tan seriós!!Estic orgullós d'haver-lo fet. Sí!

Atrapat?

Sovint tinc aquesta sensació...Atrapat. En un impàs. I certament em desespero una mica per la meva poca capacitat de reacció. Més que res, ja intento fer coses però a vegades em fa l'efecte que són una fugida endavant. He d'admetre que em sento donant voltes al voltant del mateix centre, i no és gaire productiu. Com si en el meu camí de la vida, hagués trobat una rotonda i no parés de donar-hi voltes sense decidir-me cap a cap direcció. I puc rebre comentaris, idees, i frases que segurament són molt certes, però que topen amb la meva resistència soviètica. Sóc "una mica" cabut i en el fons bastant poruc, i segueixo atrapat...

dilluns, 18 d’agost de 2008

Cap de setmana

Aquest cap de setmana he estat a Calella, a casa els tiets de mon pare. Conec bé el pis, era dels meus pares fins els meus 18 anys, i hi anàvem sovint. Sempre em vé un record, de quan era ben petit, potser uns 3 o 4 anys. Anava a la llar d'infants, una mica més amunt de la plaça Sanllehy, i era divendres. Els pares em van venir a buscar en cotxe i oh sorpresa, marxàvem directament cap a Calella. Potser va ser la meva primera sensació conscient de llibertat?

Uff és que recordo moltes coses! De Calella en tinc un munt.

Bé, a part d'això, l'agost segueix...I es confirmen coses...Es confirma que aquest estiu és diferent del de l'any passat, una mica millor (no era difícil). Es confirma que la meva contractura muscular a l'esquena hi és, i em fa veure les estrelles, em minva la qualitat de vida...Tot i que potser en menor grau que anteriorment. Es confirma que no hi ets. Sí, no hi ets...I que jo necessito calmar-me i centrar-me, que ho faig cada cop més, intento prendre consciència (vaig al meu ritme).

No res, un post sense més...Segurament, quan torni a escriure l'estiu vinent, la perxista Yelena Isinbayeva ja haurà batut de nou el rècord del món (just avui l'ha superat per 24è cop a la seva carrera esportiva).

I això sí, estic content de tenir un entorn blocaire que anar seguint. Sou molt macos/ques!!Cada dia la meva "addicció" blocaire us repassa per a veure què expliqueu de nou. :) Espero que cada cop hi escrivim històries més felices.

Penjo una cançó, "Run" d'Amy MacDonald. Una versió acústica, llàstima que no puc penjar-la directament, us en passo el link a deezer:

http://www.deezer.com/track/1085214

Run
Will you tell me when the lights are fading
Cos I can’t see I can’t see no more
Will you tell me when the song stops playing
Cos I can’t hear I can’t hear no more
She said I don’t know what you’re living for
She said I don’t know what you’re living for at all
He said I don’t know what you’re living for
He said I don’t know what you’re living for at all
But I will run until my feet no longer run no more
And I will kiss until my lips no longer feel no more
And I will love until my heart it aches
And I will love until my heart it breaks
And I will love until there's nothing more to live for.
Will you tell me when the fighting’s over
Cos I can’t take I can’t take no more
Will you tell me when the day is done
Cos I can’t run I can’t run no more
She said I don’t know what you did it for
She said I don’t know what you did it for at all
He said I don’t know what you did it for
He said I don’t know what you did it for at all
But I will run until my feet no longer run no more
And I will kiss until my lips no longer feel no more
And I will love until my heart it aches
And I will love until my heart it breaks
And I will love until there's nothing more to live for.
And I will love until my heart it aches
And I will love until my heart it breaks
And I will love until there's nothing more to live for.

dissabte, 16 d’agost de 2008

Textos passats

Sempre és interessant remenar papers antics. Estic fent neteja de papers i m'he trobat amb coses que ni m'esperava, com un còmic que vaig dibuixar quan tenia 10 anys, tenia molta invenció!! M'inspirava en els zipizapes que llegia i que m'omplien el cap d'imaginació i eren el meu servidor per connectar amb la realitat.

Però a banda de còmics, he trobat un text més recent. Data del 31 de març del 2004. Aquí va:
"Homenatge a la relació desconeguda"


Conspiro. Em mossego la llengu alleugerament i prenc un bolígraf amb força, que premo contra el paper d'una forma més organitzada que de costum.

"El cúmul de núvols que observem sobre Portugal podria provocar pluges en els pròxims dies."

No estic segur de què escriure. Sóc conscient de la possibilitat del fenòmen inconscient consistent en que algunes evidències se m'escoolin pels dits. Esbufego: la força inicial decreix després de dos minuts davant el full de paper (no falla). M'autoconvenço però que aquest cop sí que ho faré: mantindré la constància fins al final.

"...També podem veure com la gran massa de núvols s'extén fins a Gran Bretanya i Irlanda, però hauriem d'esperar fins dilluns per a fer una previsió amb plena seguretat...".

Procuro fruïr aquest moment de quotidianitat. Els adoro, i els anhelo. Sembla que el meu cos ha fet una lleugera treva i em deixa pensar. És tan diferent veure el futbol al camp que per la televisió, penso. Bé, potser que em deixi de collonades.

"En el 11888 somos los únicos que te ofrecemos como encontrar un hotel."

No podia haver callat? Ja n'hi havia prou, però com sempre, aquella sensació...De xerrar massa. No calia sobrepassar límits, o sí? va, però sí és el que vols, o no és el que et deia aquella noieta parisenca?

"El imperio romano se hunde. Los bárbaros imponen su ley."

Definitivament em disposo a acceptar la realitat. I és que, per més que hi pensi, el nivell que jo plantejo en aquest i tots els casos, el grau que jo voldria, no és possible. Sé que si les coses sortíssin bé, hi guanyaria molt. Si sortíssin malament, les coses quedarien al seu lloc. però és que aquest estat de titubeig! És tan poc al que aspiro, demano una cosa que, al meu entendre, seria bàsica entre els éssers humans.

"Ja havia previst aquest incident, i s'hi va adaptar. Havia portat occident a la guerra".

No n'aprendré mai. La meva passió per a transmetre el que sento, penso, desitjo, sempre serà la meva perdició, la qual em privarà de tenir accés a zones que, de ben segur, tenen moltes coses a dir, a expressarm més enllà de barreres, límits i condicionants; (moltes) coses que em moro per escoltar.

"Observen como estaba ahí, en posición de fuera de juego".

divendres, 15 d’agost de 2008

Cursa


Com cada any, setembre, i la cursa de la Mercè s'ofereix com un estímul per a recuperar la forma. L'any passat recordo un post fallit en que em proposava entrenar-me per la cursa del Corte Inglés al maig, i que va acabar en no res. És difícil agafar un ritme constant d'entrenament. La mandra, la calor, i en el meu cas el dolor d'esquena i la respiració penosa que tinc fan la idea una mica feixuga. Sobretot al principi, que és quan costa més. Després és com si tot l'engranatge del cos funcionés cada cop millor, com si fóssim una cadena de bicicleta rovellada que es renova.
Ahir vaig sortir a córrer per Can Dragó, des de casa, i quan duia 17 minuts vaig deixar-ho estar. Fa un mes vaig anar a córrer amb un amic i vam fer una bona cursa de 25 minuts, i ahir no podia quan en duia 17...Però ho entenc com part d'aquesta "desrovellització" progressiva. Avui espero tenir la constància i anar-hi altre cop.
Per si voleu veure el recorregut de la cursa, no varia d'anys anteriors. Cliqueu aquí: http://www.bcn.es/cursamerce/ca/recorregut.html
Tinc els meus 51'58'' a superar com a millor marca de fa dos anys jeje. A veure si aquest any puc baixar dels 50! És a dir, 5 minuts per quilòmetre de mitjana, una mica menys...Ho veig difícil però encara hi ha un mes i cinc dies.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Salut afectiva


Últimament (mesos) he extret una mateixa opinió sobre un tema que m'angoixa i al que li dóno moltes voltes. Parlant amb diferent gent sobre el tema, rebo la mateixa impressió a la que jo havia arribat, però que no sé si és només un tòpic que la gent diu per quedar bé, o una convicció. Consisteix en la certesa que un ha d'estar bé amb si mateix abans d'iniciar qualsevol relació afectiva. Jo i degut a al meva experiència personal, vull tenir molta cura amb aquest tema. No penso que una parella s'hagi de tenir a qualsevol preu. Crec que després d'un trencament hi ha d'haver un període necessari de dol abans d'estabilitzar-se. Cadascú és un món, i les relacions són de difernt durada i qualitat i hi ha milers de factors que influencien, però es xifra el període d'estabilització després d'una relació llarga en uns 3 anys (un temps massa llarg per a segons quines ments impacients). Més enllà de xifres concretes, jo penso que és un sentiment. Crec que deu arribar un moment en que ens sentim a gust amb nosaltres mateixos i amb la vida i d'alguna forma ho emanem. Després d'una mala experiència la sensació és de no voler tornar a cometre els mateixos errors, i per això apel·lo a la prudència. A vegades s'intenten tapar buits i mancances i es comencen noves relacions que al principi segur que són balsàmiques per el contrast, però que a la llarga cauran si no estan establertes sobre una base estable (en conec alguns casos). També és cert que s'ha d'anar en compte amb les reconciliacions amb la mateixa parella. A vegades poden comportar una reacció excessiva i desproporcionada com comprar-se una vivenda o en el més extrem dels casos, tenir un fill. Fugides cap a endavant, en la majoria dels casos. Estic segur que la gent prefereix fer coses que generen benestar a curt termini sense calibrar-ne les conseqüències que puguin tenir en un futur no tan llunyà. Quan la necessitat impera, sembla que el cap hagi d'esperar, però potser ho emboliquem més, compte. Un temps d'espera per al creixement personal estant sols i aprenent a estar-ho potser ens ajuda a ser més conscients dels nostres límits, de les nostres febleses i punts forts, ens permet contactar més amb el nostre nucli, i potser el proper cop que decidim començar una relació serem més conscients d'on comencem i on acabem, i tan nosaltres com la nostra parella se'n veurà beneficiada.

dilluns, 11 d’agost de 2008

prova

hola


iuju!!! Que t'ho he vist fer, instints!! I ho he provat amb el que recordo d'html i ha funcionat ! :)

Sol al matí


I després de la llum, venia la llum. "On my own" un altre cop però d'aquella forma agradable, la que hauria de ser. Sense noció de temps, veure com Courier jugava a l'Eurosport, gràcies al senyal de l'hotel del costat. Sol amb sol, claror assegurada.

diumenge, 10 d’agost de 2008

Meme

He rebut aquest meme de la Núr, i el completo.

1. Una pel·lícula. Amélie.


2. Una cançó. Que ho subjaci tot: El cant dels ocells (Pau casals).


3. Un llibre. Les memòries polítiques de Gerry Adams.

4. Una cosa que et faci ràbia. Que les coses no es parlin i la por condicioni les relacions humanes.

5. Una cosa que t'agradi molt. Doncs aquesta no la pensaré molt...Veure "la fiscal Chase" els diumenges a la nit a tv3. I disfrutar d'una bona conversa reparadora també. Sentir que em reconcilio amb mi mateix.

6. El teu plat preferit. Sens dubte arròs a la cubana.


7. Una beguda que t'agradi. L'orxata. Injecteu-me-la en vena.

8. Una col·lecció. Una? Citaré dos casos. Les col·leccions de cromos que feia de ben ben petit de futbol, especial record per la de l'Eurocopa 1988. I una altra, és la que porto fent des de fa mooolts anys i molt a poc a poc, que és d'etiquetes de marques de plàtans. Curiosa, eh?

9. Una raresa. Crec que en tinc unes quantes i de particulars, però una d'elles podria ser el meu interès per Anglaterra quan per tradició i ideologia no hauria d'interessar-me en els tradicionalment opressors, però m'agrada distingir i ser independentista anglès. En fi, que una cosa no treu l'altra, però a molta gent li sobta.

10. Un desig. Calma.

Obert a tothom!!!!!

dissabte, 9 d’agost de 2008

Amy MacDonald

Aquest és el meu últim descobriment personal-musical. Potser molts de vosaltres ja la coneixeu, però jo ni idea! Ni idea fins que en aquesta breu estada a Anglaterra l'he descoberta gràcies a en Barry i companyia.

Me n'he comprat el disc "This is the life", que és el que vaig escoltar. Penjo alguna cançó per aquí.



Discover Amy Macdonald!




Discover Amy Macdonald!

Fotos

Dijous vaig tornar d' Anglaterra. En penjo algunes fotografies.






divendres, 1 d’agost de 2008

La llum del passadís (record n1)

-Xitus, bona nit, et deixo la llum del passadís encesa.

El llum era quadrat i penjava del sostre, com recobert de tires de roba groguenca. Els meus ulls s'acostumaven a la foscor i a l'olor dels llençols del pis de Calella, tant diferent a la de Barcelona. Intentava resseguir les siluetes dels pòsters de la paret. Pensava en els matins màgics a Marineland. El llum del passadís era l'esperança de salvació vers tots els fantasmes. Era la connexió amb l'habitació del costat. Era l'admetre que aquella llum tènue era l'únic recurs. Era la confiança en el món. L'últim que veia abans d'aclucar els ulls fins que la llum del matí em despertés a través de les cortines i m'omplís d'energia.

Jardí romàntic

Font de pedra.
Ja no brolla.
La bardissa l'oculta,
el llot l'estanca
-en el temps-.
 
ir arriba