dissabte, 27 de setembre de 2008

Dia de derbis




Dia de derbis avui. El de la ciutat de Liverpool, en aquests moments al minut 70 amb victòria parcial del Liverpool per 0-2 (merda!). El de la ciutat de Barcelona, avui a les 22:00.

Come on Everton!!Visca el Barça!!

dijous, 25 de setembre de 2008

Retorn

El trajecte interbarceloní entre el barri del Guinardó i el barri de les Corts és un moment del dia en que penso. Ja altre cop rutinari, agafo el cotxe i vaig de casa els pares al pis compartit. Escolto música o bé ràdio. Si és ràdio, normalment enganxo "l'ofici de viure", programa conduït per Gaspar Hernández, continuació del programa que feia a les nits abans i que es deia "Una nit a la terra". Bé, ahir només posar la ràdio una invitada del programa va dir una frase molt interessant i certa, d'aquelles que vas assentint a mesura que l'escoltes. Tampoc res de l'altre món, però ho va dir. A mesura que madurem, veiem que una de les tasques més difícils a la vida és escollir el nostre camí, i com sabem que realment ens convé? Doncs tenim la pista de les emocions.
Però bé, ahir pensava, i fa dos dies també, i em permetia avançar. fa dos dies era dins el meu cotxe i sota la pluja. Trànsit lent de les Corts al Guinardó, però m'era igual, no tenia pressa. Ahir mirava el cel quan anava per la ronda del mig (també mirava la circulació, òbviament), i era un capvespre bonic. Avui també.
Pensava en la meva pròpia història personal, i es fa més evident aquest fet, aquest retorn. Un retorn de l'ansietat a la normalitat, en fase esglaonada. Com si fos la retirada de la guàrdia civil del territori del principat. Sóc molt prudent, perquè he patit molt, sense exagerar, moltíssim. M'he allunyat de mala manera de mi mateix...Vaig passar a veure el món amb por, per això n'he parlat tantíssim, perquè ha estat el meu sentiment primordial durant els últims anys. Em fa cosa dir-ho, perquè és fort, als meus ulls. La meva interpretació de la realitat i l'estat de perplexitat que em va deixar un esdeveniment vital han fet que no hagi tingut un dia a dia de qualitat, que tampoc tenia abans d'aquest fet. Un procés de canvi, si senyor, allargat en el temps. El canvi és constant, sí, però aquest canvi "gran", ha costat. Sí, eren molts anys els que el conillet A havia compartit amb la conilleta B, tants com una dècada. Hi ha hagut sofriment i de molt jove. Els anys en que havia d'estar disfrutant i sortint, convivia amb estats d'ànims i situacions diferents a aquests. Fins a cert punt no en culpo a ningú, sinó que intento trobar-ne l'explicació, i crec que ho vaig fent. En aquests últims dies he tingut un acostament a la millora física, a deixar el dolor diari enrere. Encara hi és però és la determinació mental la que m'hi està duent, a aquesta quasi superació.
Vinga, Xitus, crec que queda poc.
És un retorn, un retorn a mi. A pensar sense por per a viure sense por. A donar-me la primera prioritat de pensament, i en positiu. A recuperar el desig, la il·lusió. A ser realista, saber el que es cou dins meu més enllà de la meva façana. A entendre i acceptar els meus punts febles, que en són uns quants. Quan en Xitus es tanca al món, s'hi tanca de veres, s'hi tanca fermament, fa veure qùe s'obre, però segueix tancat. I aquests períodes duren, perquè sóc poc hàbil per a tornar-m'hi a obrir. Durant cert temps l'elaboració de la vida no hi ha estat, i sense teixir els dies, la sensació és de no avançar. Un bon dia no te n'adones, i hi ets... I notes l'ànima carregada, com un cansament que no perceps...

dilluns, 22 de setembre de 2008

Ja tinc entrades!/Tarda a Terrassa

Bé, ja tinc dues entrades per anar a veure l'Amy MacDonald a Terrassa el proper dia 16 d'octubre (s'ha canviat la data!). Es veu que n'Amy ha cancel·lat el concert que tenia programat a Madrid així que el concert de Terrassa serà l'únic que farà a l'estat espanyol. He fet bé d'anar-hi avui...

He sortit de casa cap a les quatre i poc de la tarda, tenint en compte que plovia i calculant que potser a la Faktoria d'arts de Terrassa obririen cap allà les cinc, em semblava l'hora correcte. Portava jo el meu paperet amb les indicacions anotades per arribar-hi que dona la mateixa pàgina web de la Faktoria (on no he sabut trobar cap horari d'atenció al públic). A l'alçada de la sortida 17 de la C-58 però apareix un cartell rere uns matolls que em diu quela rambla està tallada, i proposa un recorregut alternatiu. No obstant no li he fet cas i he seguit tossut a per la sortida 21, la de Terrassa centre. Un cop a dins, l'evidència de la rambla Egara tallada em fa buscar un pla alternatiu...He aparcat al pàrquing de la plaça del progrés. Després intuïtivament m'he mogut cap a la rambla, l'he creuada, i he intentat seguir les indicacions per cotxe però a peu. Al cap de poc he trobat una indicació cap a l'Ajuntament i l'oficina de turisme, i he anat a preguntar: resulta que ho tenia a tocar! Una noia molt amable m'ha atès i m'ha donat un plànol que utilitzaré el proper cop que hi vingui.
Val, sóc davant la Faktoria d'Arts del carrer de la Rasa, i la persiana metàl·lica està mig baixada. Aaaai!! Per què això? O obert, o tancat, però no em feu dubtar...Truco al meu cosí per fer temps a veure si obren mentrestant, però res. Vaig a un caixer a consultar el saldo (quasi m'han de recollir de terra, aviat hi haurà restriccions), i des del caixer observo com un home gosa entrar a la Faktoria. Quan jo he acabat de fer les meves operacions, l'home surt. Li pregunto si sap si està obert, i em diu que "a dalt les escales hi ha un despatx, potser t'atenen". Entro, pujo i pico al despatxet. Li pregunto al noi que surt si està obert i em diu que no, però que igualment, què vull. Entrades. De qui? AmyMacDonald. Cap problema, passa.




Reproducció molt petita de part de l'entrada





Bé! Les podré comprar. És aquest noi amb barba i que en fa dos com jo (tampoc és difícil) amb qui comentem la cancel·lació del concert de Madrid, el fenòmen que ha suposat aquesta escocesa de 20 anys, que si jo la vaig conèixer a Anglaterra i els teus amics holandesos te'n van parlar, que com s'ho farà per omplir un concert amb un àlbum (em diu que té molt bones versions, li dic que he sentit alguna cosa gravada en directe al mateix pub on varen debutar els Oasis, el King Tut's*, el qual vaig visitar quan vaig estar a Glasgow fa dos anys). El noi tot preocupat per si els que han comprat les entrades presencialment no s'assabentaran del canvi de data (perquè a les entrades posa el 15; a la web avisa que és el 16). També m'ensenya el sobre amb les que els queden: no n'hi ha més de 15, màxim 20. No havia estat mai en aquest lloc, de fet crec que és la tercera ocasió que visito Terrassa (la primera per anar a sopar a casa l'excantant del grup que vaig tenir, la segona i durant una setmana quan vaig treballar-hi en una escola). La Faktoria em sembla un lloc interessant, un lloc d'aplec del jovent (dins el qual m'incloc, òbviament). Li pregunto si no és massa petit i em diu que s'obren unes portes (les assenyala) i que la sala és tot junt, màxim unes mil perones. Concert íntim doncs! A veure si podrà caure una fotografia amb ella o un disc signat! Ja es veurà. He aconseguit autògrafs més difícils.


Acabem la conversa i surto tot cofoi a retrobar el meu cotxe (que la noia de l'oficina d'informació m'ha encerclat al mapa - bé, ha encerclat la plaça on hi ha el pàrquing que conté el meu cotxe que aviat em contindrà a mi). La rambla Egara esta en obres pel nou metro, i em recorda la rambla de Sabadell (allà amb l'afegit que hi han trobat restes arqueològiques que han paral·litzat les obres).


Ara només falta trobar la sortida cap a Barcelona, i la meva intuïció no funciona tan bé com abans. Em fa por posar-me a la Rambla de baixada per les obres, així que vaig a buscar alguna avinguda que em resulti gran. Vaig tirant i tirant, i trobo una indicació cap a l'estació de RENFE, i com que ho conec de quan vaig estar a l'escola, hi vaig, i segueixo llargues avingudes fins que trobo un "totes direccions", i per uns moments tinc un dejà vi o com s'escrigui i ems embla que estic agafant el mateix camí que feia l'autobús quan anava a Les arenes-La grípia aquell març de 2007 (un dia faré un post sobre les meves experiències i sensacions com a professor a l'escola pública). Finalment i després d'un "Altres direccions" inquietant, arribo a una rotonda on assenyala C-58 Barcelona. Ue! Ja estem en el bon camí. Giro per un lloc incorrecte (tampoc massa ben indicat) i veig que no puc prosseguir el meu camí cap al trencant que duu a la C-58, perquè una filera de cotxes m'ho impedeix. Retrocedeixo, torno a fer la rotonda d'abans, ara provo el següent a l'esquerra a veure si aquest em permet girar. Sí, ja està, ja hi sóc, tard o d'hora apareixerà la C-58. Tard o d'hora...Tard... Crec que he fet una volta impressionant, un tour turístic improvisat per la capital mundial de l'hoquei herba. Qui llegeixi aquest post i sigui de Terrassa (tinc la constància que hi ha algú), pot riure quan vegi el plànol i el trajecte.






Vermell: recorregut d'arribada. Verd: recorregut de tornada. Intermitent: a peu.



De tornada hi ha retencions però jo ja estic feliç amb les dues entrades (finalment el meu cosí s'hi apunta) pel dia 16.



*Xitus al King Tut's, Glaschu (Glasgow), juliol 2006

Números privats

Ho he de dir, no m'agrada rebre trucades sota "número privat". A vegades és algú que té por de que no li agafis el telèfon, i així s'assegura el benefici del dubte. Ahir a la tarda vaig rebre dues trucades de número privat en poc temps, i no em va agradar. Normalment és propaganda de la mateixa companyia, però no sé si un diumenge a la tarda...

dimarts, 16 de setembre de 2008

Liar!

El que més em fot de la gent que menteix és que es pensen que sóc gilipolles.

S'atrapa abans un mentider que un coix

L'home sense ombra

Avui m'he llevat després de dos dies de fort refredat (per fi un refredat, feia molt de temps que no em refredava i havia de prendre gelocatils a contracor). Atent, expectant, podria ser que avui ja em truquéssin. D'una banda sí, de l'altra no. És clar que estaria bé que fos que sí, que em truquéssin, però llavors només d'imaginar-me la situació he vist que no ho estic gens de preparat per a tornar a la feina (de fet, incorporar-me a un lloc nou). Suposo que la falsa alarma d'avui (de moment no m'han trucat, i no crec que ho facin) m'ha fet posar-me en òrbita de cara a un futur imminent.

Amb ma mare hem parlat del cas important que està passant en l'àmbit familiar i que ens té a tots amb l'ai al cor, i que sembla no aturar-se. Suposo que ahir vaig telefonar a la persona incorrecta per a parlar-ne. Adéu.

Sóc a la biblioteca (estança de casa amb molts llibres) i el Misto reposa entre coixins a sobre el sofà improvisat. I jo penso...Penso en com últimament li he donat més importància a la feina, com si fos una amenaça. I això m'ha condicionat, i s'ha endut tot el meu món primordial, aquell que dóna un sentit particular a la vida. Ja, la feina és important també, però ja sé el que em dic.

He agafat la guitarra electroacústica, que té les cordes gastades ja i requereix un canvi, i he entonat "Cast no shadow" d'Oasis, que va bé en un dia gris així. He tingut sensacions semblants a la meva adolescència (i no tant adolescència), quan aquests dies eren els que em motivaven i la tardor era la meva estació de l'any favorita. Aviat en faré un post d'això, de com em motivava la tardor.

"Quan li van treure l'ànima, li van robar l'orgull."

"Cast no shadow" és una cançó d' Oasis inclosa en un dels seus dos més exitosos àlbums, el "What's the story morning glory", que està dedicada (que no composada en base a) al geni de Richard Ashcroft, l'ex cantant de The Verve ara en solitari (i que realment és un geni). Si escolteu la ràdio, actualment fa de sintonia de tancament del programa nocturn d'esports de Catalunya Ràdio, "Els millors anys de la nostra vida" (amb Bernat Soler).

dilluns, 15 de setembre de 2008

Residus

Va passar un dia
Coses que no et van agradar
Però vas fer el que vas aprendre
Aprendre a callar

L'espina quedava dins teu
A cada cop que rebies
La por es feia més forta
amb el pas dels dies

I quan te'n vas adonar
que no volies fer mal
te n'havies fet a tu
me n'havies fet a mi

I quan te'n vas adonar
que volies canviar
havien passat masses anys
(malgrat no és mai massa tard).

dimecres, 10 de setembre de 2008

Una de Beatles.

Avui vull penjar una cançó en especial. És una cançó per a algú amb qui comparteixo el gust pels quatre de Liverpool; alhora algú que va viure un esdeveniment vital no gaire agradable semblant al meu. Però justament penjo aquesta cançó per a que si mai tens un moment baix, et faci ser més forta, "Miss Beatle".

Així que espero que la disfrutis (queda't més amb la música que amb la lletra).

Martha my dear:

diumenge, 7 de setembre de 2008

Avís

Ja està en marxa el meu bloc sobre psicologia! Faré el que podré però sempre amb il·lusió.

dissabte, 6 de setembre de 2008

Relats conjunts

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883
Tu no hi entens de buidors. I si algun dia et veiéssis desposseïda de tot el que tens...? Però no, no em vols fer cas. Ignores com has arribat aquí. Els cors que has destrossat, les ments que has utilitzat, les mentides que has dit tan frescament, i fins i tot, l'assassinat que vas manar fer... Fas valdre la teva imatge com a ostentació, la supèrbia s'encarna en tu, i tothom t'admira (són superficials, però humils).
Però, saps una cosa? Et pressionaré, cada dia, i especialment cada nit. Lluitaré i llutaré, trucaré a la porta, per manifestar-me, per tornar-me evident; quan ho faci, serà amb tal força que la condemna serà implacable. No vulguis demanar clemència, llavors, serà massa tard...
(Cartes des del subconscient, volum I)

dijous, 4 de setembre de 2008

frase

Com es fa quan no creus en els miracles però sents que en necessites un?

(des)ús







Pren-me

llença'm,

omet-me,

com has fet.


Quan el meu caràcter desperti,

no recordaré qui ets.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Tot això, t'ho dono.

Cliqueu per a llegir la cançó mentre escolteu el post, o per a llegir el post mentre escolteu la cançó...;)



T'ho dono, en llatí adaptat i ajuntat, "Tibidabo". Diuen que és el que li deia el dimoni a Jesucrist des de dalt la muntanya que nosaltres coneixem amb aquest nom.

Avui hi he anat, amb ma germana. L'he anada a buscar i hem anat cap allà, entre el tràfic barceloní. Feia temps que volia anar a veure "El camí del cel", la nova adaptació que van fer del parc d'atraccions, una obertura del parc com a tal, amb accés amb tiquets a les atraccions clàssiques (avió, sínia, cavallets, atalaia), com un parc d'atraccions integrat. Les altres atraccions ja amb un preu més car, darrera d'una entrada. Jo em moria de ganes de pujar a l'anterior "tibimàgic", ara rebatejat com "el racó de les bruixes i els bruixots", és a dir, el tren penjat que s'endinsa en túnels plens de follets...Mira que en fa d'anys que no hi anava...I per mi el tibidabo té una màgia especial, de records d'infantesa, de pors primerenques, ajustaments entre la realitat i la ficció...Il·lusions que desembocaven en una escapada a la muntanya màgica. Ah, no hi hem pujat perquè no duiem diners suficients. De fet tampoc era la intenció inicial. Hem comprat una aigua i una fanta de taronja, una bossa de patates, i ens hem assegut a unes taules de picnic cobertes. Tot xerrant i recordant vegades que hi havíem vingut amb la família, em sentia a gust allí. Ens hem atansat als diferents balcons que ofereix l'indret. Hem fet fotos amb el mòbil de ma germana, he intentat caçar una vagoneta penjant amb Barcelona al fons. N'he fet d'altres, identificant tots els turons de la nostra ciutat, inclòs el nostre parc del Guinardó. Cap al vessant del vallès, una posta de sol preciosa -que dos enamorats miraven tot fent un quadre visual preciós- ens ha sorprès. N'hem fet una foto amb el mòbil i li hem enviat a la mare.
M'he oblidat de citar no obstant un dels llocs mítics del tibidabo per a mi...El museu dels autòmats. Un dia penjaré dos escrits meus que tinc que hi passen.
L'Arrabassada, sense fer cap barrabassada, tota bé cap avall. Els núvols ja tornaven l'ambient boirós. N'exaltaven la màgia. Hi ha llocs que et fan sentir immortal per uns moments, i això no té preu.
I hi ha moments que recordes. A vegades, hi ha moments que dissenyes per a que algú els recordi. I avui ma germana necessitava això. I crec que jo també.

dimarts, 2 de setembre de 2008

Cançó

Jeje. Ha arribat el moment de despullar-se. Molta gent m'ha criticat musicalment pel fet que he estat un seguidor de la banda irlandesa The Corrs des que jo tenia 14 anys, vaja, des del seu primer disc, el Forgiven not Forgotten. Clar que principalment les crítiques que he rebut han estat de noies (per què serà). No entraré a fer una valoració de la seva carrera musical perquè ja ho he fet en diverses ocasions, qui la vulgui que me la demani.

Però ara farà un any, Andrea Corr va llençar-se a fer un disc en solitari, el seu primer disc, "Ten feet high", i que al contrari del que molts i moltes poguéssin pensar, estava força bé. Bé, com que això va a gustos, doncs res a dir! El single va ser "Shame on you", tipus de cançó antibèl·lica. Però el disc contenia altres cosetes que estaven bé.

He d'admetre que em sento una mica identificat amb la lletra d'aquesta cançó, ara per ara.



Anybody there
I get up late
Make my way
Down the stairs
Move into the kitchen
I drink tea
Read the mail
Feel the cold
Find myself a sweater
Could there be Anybody there
Anybody there to love me
Now you're gone
Get anybody there Anybody there to hold me
I don't look up
I hear your voice
With a smile
Tell me I'm an asshole
Your giving up
You won't move on
And what is life
If there's no one there to share with
You say there'd be Anybody there
Anybody there to love me
And now you're gone
Let anybody there
Anybody there to hold me
Too late at night
To go to bed
So tired and numb
I won't even miss you
Won't think of times
I fell asleep
And never dreamed of no more night to kiss you
Could there be Anybody there
Anybody there to love me
And now you're gone
Give anybody there
Anybody there to hold me
Could there be Anybody there
Anybody there to love me
And now you're gone
Could anybody there Anybody there to hold me
 
ir arriba