dimarts, 18 de novembre de 2008

Què hi puc fer...

Avui he dialogat amb mi mateix, i m'he dit...Per què te n'has anat? És evident que no m'hauria d'haver mogut d'on ho he fet. Però estava tan nerviós, la veritat, que...No he sabut reaccionar. Clar que, si m'hagués quedat, potser encara m'hauria sentit pitjor després, veient tanta aigua i patint set...I ara quan ho relato em vénen al cap cançons, o trossets, com l'inici de Moulin Rouge: the greatest thing, you'll ever learn, is just to love, and be loved in return... I també em ve: What can I do...to make you love me? I perillosament m'endinso en aquest món, i en sóc conscient. Se m'ericen els pèls i tot quan hi penso...

Avui és un dia que en un passat va tenir una significació per a mi. No sé si dir que ja no la té, potser és veritat, que no la té. La va tenir en el seu passat, i crec sentir-me prou sencer com per afirmar que avui, al 2008, ja no la té. Em vaig quedar sol donant-li la importància que tenia. Fa deu anys, feia muntatges de teatrets improvisats a lameva habitació, feia sopars romàntics. En tenia 17 i no he perdut l'essència. Crec que evidentment he canviat en segons quines coses. M'he tornat més responsable, m'he sensibilitzat més cap a segons quins temes, i això sí, he crescut en estrés. L'experiència m'ha fet veure que es pot passar del tot al no-res en qüestio de segons, i que quan això et pasa et replanteges la teva noció de "tot". I em costa, eh, que els piscis som així...I jo potser una mica més. Crec que cada dia em conec més, i ara només em falta aplicar els coneixements a una situació favorable. I per què no, la que porto plantejant dins el meu cap últimament, m'agradaria especialment.

What Can I do...

dimecres, 12 de novembre de 2008

Assaig d'amor

Va ser ahir quan et vaig veure mentre baixava les escales, i vaig exclamar-me en silenci. Veig tants rostres últimament...Alguns que m'agraden, d'altres que no, d'altres que em són indiferents; alguns de faccions dures, igualment atractius; d'altres de faccions corves, dolços i melosos. Ahir era un rostre transparentat per uns ulls clars (a determinar). El roig que vesties pal·lesava la palidesa de la teva pell. Les galtes arrodonien el conjunt. Dolça com una melodia de piano...

Avui m'han vingut ganes de fer jocs de paraules, i he pensat en un anagrama d'Aleix.

Malgrat no deixa de ser un assaig.

dilluns, 10 de novembre de 2008

Amics + cara B

Volia dedicar-hi un post especialment. Jo, que internament tendeixo a una mirada negativa, suposo que per els entorns que he conegut, he de reconèixer que la vida m'ha somrigut en les últimes setmanes, si més no en un aspecte. Es tracta d'amics, amics que havia deixat enrere quan tenia 15 anys per a tancar-me en una relació. Els amics de tota la vida d'EGB, amb qui fèiem les bromes i trapelleries (deixem-ho així), amb qui criticàvem a les noies quan ens criticaven a nosaltres, amb qui reiem desacomplexadament... Doncs bé, fa cosa de dues setmanes, va produïr-se un sopar amb la gent d'EGB (amb quasi tots). Allò va ser l'inici d'aquest reencontre, i allò de "ens hem de trucar", o "ja ens trucarem", va deixar de ser un fals mite per a ser veritat. La setmana després, ja vaig quedar, i aquest dissabte altre cop. És com recuperar la relació amb tanta naturalitat que no sembla que hi hagi hagut un parèntesi de 12 anys pel mig... Sembla increïble però és així. Quan la vida sembla que em somriu, no me la crec gaire. Penso que porta el ganivet amagat. Però crec que finalment he decidit creure-me-la. Fóra estúpid no fer-ho. Si desvirtués les oportunitats, què em quedaria? Quin joc macabre seria? Tinc ganes d'assimilar en positiu les coses que m'estan passant.

D'altra banda, mentre sopàvem en J. em va parlar d'alguns casos de ruptures. Em va explicar un cas que ja no em sembla gaire infreqüent. Ella té depressió. Ell l'ajuda i l'ajuda, s'hi desviu. Al final la resposta que troba és que ella el deixa i li solta la frase: la depressió me l'has causada tu. Em recorda un cas que em llegia mon pare l'altre dia, d'una dona amb problemes sexuals, i la conducta comprensiva i cooperativa del marit per ajudar-la a superar-ho. Quan ella va curar-se, se'n va anar amb un altre. No cal que siguin dones, també passa al revés, de ben segur. Però em fa pensar, en coses. Per què passa? No es veu l'esforç de qui hi ha al costat? No es valora? Per què es conviu doncs amb aquella persona, per a tenir un suport constant, tot i no considerar-lo com "la persona"? És això tenir una mica de barra? És tenir més barra encara escudar-se darrera de la pròpia fragilitat per a no haver de donar explicacions? Com se sap si és un cas així o realment no es dóna a l'abast? Por de dir les coses clares de bon inici, o immaduresa per no voler acceptar la pròpia responsabilitat (és més fàcil culpar enfora)? Són reflexions que deixo a l'aire. Espero haver-me expressat bé sobre el que volia dir.

divendres, 7 de novembre de 2008

Hola hola

Wow quant de temps sense escriure al bloc, i és que m'he deixat portar pel cos i la ment i em demanaven repòs. Ara qui em demana pas són els pensaments acumulats però no sé si podré fer-los passar en ordre i sense que explotin...! Servidor és un gran acumulador de tensió, no fa falta gran cosa per a que l'Aleix es tensi, és una pena. Però no és per què sí! Quan has funcionat durant molts anys d'una determinada manera, sembla una quimera canviar d'estil, desmarcar-se, és tan biològicament determinat que em fot. És el pilot automàtic. Per fi tinc feina, i es va completant el meu horari. Però no vull que sigui un mer completar, ni molt menys. Sóc conscient de les meves prioritats, i aquelles més profundes són aquelles que més costa abordar. Hi penso quan torno en cotxe de la feina i tinc Barcelona als peus. Abans reconec que pensava sovint: com he arribat fins aquí? D'on han sortit aquests vint-i-set anys? Del no-res? Vaja, a vegades he tingut aquesta horrible sensació. Penso en els últims anys de la meva vida i intento integrar-los, però el dolor sovint és difícil d'integrar. Difícil però no impossible. A vegades és tan "fàcil" com acceptar que a la vida pot passar de tot, i que ara tot és adaptar-se. És que fins que no xoquem, no veiem la necessitat de canvi (de marxa). En el meu cas acostuma a ser un canvi on predomini l'afecte, i la fredor provocada pel dolor s'esvaeixi. Cada cop que començo a treballar a una nova escola m'estimbo. Tot de relacions socials de cop i volta, et comencen a presentar gent, aquest és el tal, aquest el qual, veus rostres nous que intentes retenir, alguns et sonen d'anteriors escoles, i sense saber com, ets allí, amb un grapat de nens que et miren, i d'altres xerren, i penses: com collons he vingut a parar aquí??! T'oblides que t'hi has posat, a fer de mestre, i que fins i tot n'estudies la carrera en aquests moments...Però estàs encarrilat, i això fa vertigen. Suposo que el dia que passi unes oposicions encara en farà més, però després vindrà la calma de saber que la inestabilitat laboral se'n va. També pensava avui mentre em sentia partícep d'un "rally" que avui és divendres, i fa temps que trobo a faltar aquella sensació de divendres, de que algú t'espera, per a fer la conxorxa més íntima que pugui existir en tots els Països Catalans i part de l'estranger! Enyor, sí... Molts anys amb aquesta sensació i sembla que no sàpiga viure'n sense. Sempre penso no osbtant que aquest període, per molt difícil i cruel que hagi estat en un passat curt, i difícil que pugui ser a ràfegues, és necessari per a conèixer-me, reemprendre tasques que vaig deixar arraconades fa un temps. Si tens algú sempre és més fàcil però corres el risc de perdre-t'hi com a persona, d'arribar a dependre'n en excés (la dependència sempre existeix). Ais, alhora ho enyoro i alhora em costa obrir-me a l'experiència. Així que guanyarem en flexibilitat, de fet, crec que en vaig guanyant. El meu cor desglaça a bon ritme. La meva ment procura no pensar en qui m'ha provocat la més gran de les ambivalències.

Jo només desitjo calma...
 
ir arriba