dimecres, 31 de desembre de 2008

Pau


Posant aquest títol, m'he sentit com Nigel Planer interpretant en Nil a "Els joves". "Pau tios". Però lluny de voler fer broma, aquest post és seriós, i solemne. Fa unes setmanes a la feina algú de qui encara en conec poc em va dir des de l'ordinador del costat: "peace!", i va aixecar la mà dreta amb el símbol de la victòria. I ara hi penso, en aquest gest, quan acaba l'any, i en comença un de nou, i els regals que estan rebent els palestins per aquestes festes són bombes, missils, destrucció, mort, terror. D'acord, m'he posicionat sempre a favor del poble palestí, però aquest post és un crit a la PAU per a aquest any que comença. És un crit que normalment queda ofegat, perquè per a aquests grans conflictes internacionals, de poc serveix, a no ser que hi hagi molta voluntat i gran capacitat de lideratge amb fons espiritual important (com Gerry Adams, líder del Sinn Féin, persona a qui admiro).

Més enllà dels conflictes internacionals, la PAU és també interioritzable. És cert que a la vida ens passen coses que la desfan en el nostre interior, la trenquen, la desordenen, i després costa reconstruir-la, tornar-la a sentir. No val la pena fer-se mala sang, em dic a vegades. Però tampoc aprovo el posat "panxacontenta" com si res no passés en un conflicte. Ambdós posats són contraris al diàleg. Després la feina ja és personal, d'acabar de tancar les ferides que comporta qualsevol procés d'aquest tipus. Deixar passar el temps és un mal mètode per a resoldre satisfactòriament un conflicte? El temps ho cura tot, diuen. El temps ho malcura tot, potser? El temps serveix si hi ha un treball.

Quan miro l'Orient mitjà, no sé si hi ha hagut gaire treball, i sobretot, gaire treball per les institucions europees que podrien dir-hi i fer-hi quelcom més que declaracions institucionals que són simbòliques, però que poc efecte pràctic tenen.

És difícil, ho sé, però el meu cor encén una flama en favor d'aquest sentiment conciliador en aquest any que ara comença, suposo que creient-me la falàcia d'any nou vida nova, però confiant en que si hi ha treball, els fruits es recullen, tard o d'hora.

I mentre escric i acabo aquest post, internament aixeco la mà dreta, els dits en posició de victòria, i em dic: "peace!"



dijous, 25 de desembre de 2008

Bon dia de Nadal i Bones Festes a tothom!!


Aquesta és la felicitació que he fet aquest any i quefaig extensiva a tots els companys blocaires. El cert és que és un goig tenir-vos sempre presents, a les verdes i a les madures, i també és un plaer comentar-vos. Els meus desitjos, a part del que escric en la postal, són de reconciliació si aquest és el cas. Una reconciliació que us tanqui les ferides, que us dongui pau, la pau necessària per a seguir endavant amb cor i cap clars.
Us vull punxar alguna cançó de Tomeu Penya. Recentment he estat escoltant "Paraules que s'endú es vent", el seu últim disc, que ja vaig comprar farà un any però que encara no havia escoltat amb el deteniment que requereix, i l'altre dia mentre em movia en cotxe per la baixa i l'alta Segarra em va acompanyar dins la nit freda. Des que era petit (jo) que a casa l'hem escoltat gràcies a mon pare. "Arrels" o "Els cors ferits" encara sonaven el 1989 quan faltava poc per canviar del pis a la casa. Eren banda sonora d'infantesa, i porten records també del viatge amb els meus pares a Mallorca el setembre de 1991, anant en bicicleta lliurement per l'albufera...Potser no tenim tots els discs des de llavors, però sí uns quants, tanen cassette com en CD. Més tard, "Això és pecat" va esdevenir un referent de barbacoes amb els amics, aportant la calidesa necessària davant el fred garrotxí o tortosí. Sempre la seva veu potent i càlida (sento repetir aquest adjectiu tants cops!) enforteix qualsevol cor ferit, i en un matí de dia de Nadal no pot sonar millor :)
Els millors desitjos per a tots vosaltres, amics/gues blocaires!





He penjat "paraules que s'endú es vent" però "I love you" que no l'he trobada també és genial!

dijous, 11 de desembre de 2008

Presses

Presses no. Les presses són males conselleres. Un moment de presses és inconcebible, perquè en les presses no existeixen els MOMENTS en majúscules, encara que usem constantment l'expressió "un moment, si us plau". Quan els meus alumnes m'atabalen amb les seves peticions reiterades, amb les seves locucions en estèreo, amb el recordatori constant del nom que van decidir posar-me els meus pares, desitjo ser capaç d'usar un to de veu harmònic que desfaci qualsevol pressa interior susceptible de ser despertada per inoculació. En les presses es perden els matissos i jo, que em considero una persona amant dels detalls, no puc permetre que aquests es quedin en la forma i desaparegui el contingut per manca de temps. No. Presses antinaturals. Presses = saltar-se passos i després falla. Com alguns alumnes: volen resultat immediat. No cal que miri gaire lluny, em puc mirar a mi mateix i veure com m'instal·lo sense adonar-me'n en aquest estat d' avançar per avançar. Després busca-li el sentit i clar que no en té! On has teixit el significat del que passava? La feina ben feta no té fronteres. La feina mal feta no té futur. Gran eslògan que corria fa temps per tv3. Fa un temps, una blocaire em va dir en referència a una altra blocaire, que sembrés bambú (en un tema determinat). Per la meva impaciència indomable, en aquell moment allò semblava impossible. Però era savi. El temps m'està demostrant que aquelles paraules eren plenes de raó, i encara que el resultat -ara per ara irresolt- no sigui finalment el desitjat, el missatge m'haurà fet guanyar en qualitat. I si ho és, millor que millor.

10 respiracions profundes fan molt! I la calma interior, és el que quan la irradiem les persones del nostre entorn se sentin a gust amb nosaltres.

divendres, 5 de desembre de 2008

Avis materns

La casualitat fa que cada tarda, quan torno de l'escola on estic treballant en aquesta època, passi per la ronda de dalt pel costat del cementiri on estan enterrats els meus avis materns. Sempre que hi passo els envio un petó en un d'aquests rituals personals que té cadascú. El meu és aquest.

L' àvia va morir molt jove, amb 59 anys. Em va deixar moments intensos i inesborrables, claus per a la meva bonica infantesa. Els dissabtes al matí hi anava, i hi dinava. Com a bon explorador de curta edat, per instint buscava les joguines o objectes transformables en joguina que hi hagués per la casa. Si jo llavors en tenia 3, el meu tiet en tenia 16 més, 19. Mentre ell menjava les fabuloses patates fregides a daus de la meva iaia, amb salsa de tomàquet de pot de vidre, jo li'n reclamava com un bon pesadet. El record encara roman a la llengua. Després venia el meu dinar. Em muntava cotxes i naus espacials amb els grans coixins de l'habitació del meu tiet, i un cop dins menjava el segon plat. La sopa de primer no podia menjar-la per risc de mullader. Sopa de lletres! Mmm, i de fideus...Sempre he estat bon menjador. I els segons plats que mesclaven llegum, truita i carn a la planxa o rebossada, és que no tenien preu!! D'aquí deuria començar la meva posterior afició pels plats combinats, i per a decorar bé els plats quan cuino. Són records que s'han d'emmarcar, perquè la influència que va tenir aquella gent sobre la nostra persona va ser fortíssima, tant que no en som gaire conscients. De fet potser no ho som en general, de la influència que podem tenir sobre les altres persones... Sempre faré aquest homenatge a la meva àvia materna, quan veia al matí La bola de cristal amb l'Alaska... (un dia ja parlaré del ritual que era els dissabtes llevar-se d'hora i veure Cajón desastre a tv1).

El meu avi matern vaig conèixer-lo ben a fons quan vaig viure amb ell, del febrer del 2004 a l'estiu del 2005, quan va morir. Fins al moment, era un referent de pau, d'harmonia. Venia els dissabtes i portava els diaris, i era una d'aquelles persones que vols tenir prop teu, perquè et transmeten una calma que es nota tant... Quan vaig conviure-hi, aquells dos piscis es van conèixer millor, tan per bé com per alguns conflictes que foren del tot minoritaris. Allà al seu pis, dormia a l'habitació del meu tiet, aquella on de petit jugava amb els coixins grossos. Ara encara hi eren. D'aquesta etapa en recordo moltes coses...El menú fix que teniem apuntat, el dia de les compres, que era el dimarts, la meva època de pràctiques en un centre per a discapacitats a Mataró, etc. Moltes coses que podria dir però que es queden aquí al meu cor a punt per a ser recordades amb tendresa, siguin les que siguin.

El proper cop que passi prop del cementiri de st gervasi, tornaré a agraïr-los i honrar-los amb la meva salutació plena d'afecte.

Us estimo.

aleix.
 
ir arriba