dimarts, 29 de desembre de 2009

Troubadour B

Us presento en Troubadour B. En Brecht va ser el meu company musical durant un temps als carrers de Barcelona, bàsicament al passeig Lluís Companys, i als assajos al Parc de la Ciutadella. Per mi eren uns temps personalment molt durs, però l'activitat musical amb aquest noi flamenc van fer que ho fóssin menys.

Ja el primer dia que vam quedar per veure una mica què fèiem vaig detectar que aquest home era un crack. Tenia una aura musical. De fet, tot i que tocar millor que jo, tenia la paciència necessària amb algú com jo que mai havia rebut classes i que tocava per intuició i autoaprenentatge. Ens enteniem força bé, penso jo, amb les peces que tocàvem. A vegades feia jo els solos, a vegades ell, però sempre cantava ell jejeje excepte al final que em vaig animar a cantar alguna de les meves.

Avui he rebut un missatge d'ell dient-me que escoltés una de les seves noves creacions, i m'ha semblat molt bona. Us passo l'enllaç al MySpace on podreu escoltar més cançons seves. http://www.myspace.com/TroubadourB

"Looking" és realment un pas endavant en les teves creacions, amic.

dimarts, 22 de desembre de 2009

L'efecte del joc

(Interrompem la treva amb una acció puntual)

Fa poc em deia algú a qui tinc en molta consideració: "Aleix, fer-se gran no té per què implicar créixer en estrés". D' alguna forma, em deixava a entendre que he assumit el paper de l'estressat, un patró que per desgràcia sembla el típic de l'adult. El temps minva, les activitats de lleure són escasses, el panorama s'ennegreix... I s' adquireix una visió negativa de base que no és sana. És llavors quan la meva ment busca en el seu arxiu i troba la sentència en una cançó dels Oasis (ja mencionat abans en altres posts, compte) que diu "nobody ever seems to remember life is a game we play" (ningú sembla recordar que la vida és un joc que juguem). El joc! A veure, no el joc que li pugui agradar al Tiger Woods (Tigre Boscos o Tigre Fustes, com vulgueu jijiji) que es veu que ara s'ha descobert que a part d'infidel té tendències ludòpates, sinó el joc en el sentit d'esplai, de relax, de fer volar les fantasies, alliberar la ment, projectar els desitjos; en definitiva, fer de la vida quelcom més agradable, tractar com es mereix el cantó de nen/a que ens queda dins. Sembla que si ens fem grans l'hem de matar, aquest infant. Oh, pobre innocent, no el mateu, si us plau. Què farem sense ell? On ens refugiarem? D'on treurem el bri d'esperança necessari per tirar endavant quan les coses van maldades?

L'efecte del joc és fantàstic. Abans que els més radicals digueu que s'ha d'anar en compte, ja ho dic jo...Qui juga amb foc es crema. Però no hem d'arribar a aquests extrems... Jugar és beneficiós, és terapèutic, relaxant, si es fa bé, i permet vèncer moltes pors. L'humor és joc. És manllevar la tensió que porten els esdeveniments vitals, és païr-los de forma més fàcil i divertida.

Preguem doncs per a poder aconseguir l'estat òptim per a poder somriure, per a poder destensar-nos, jugar amb amics, amb parella, amb família, amb mascotes, jo què sé! Fem-nos aquest plantejament, i sempre que les circumstàncies ens ho permetin, enjogassem-nos amb la vida.

PS-Avui he anat a visitar els meus exalumnes, i m'han transmès en escassos 3/4 d'hora una calidesa difícil de descriure. Ho he intentat amb aquest post. Us deixo amb aquesta peça instrumental dels The Corrs: Joy of life (l'alegria de viure).


diumenge, 20 de desembre de 2009

Etern viatger

Fa un temps la blogger Sauze em va demanar de fer una col·laboració per a uns escrits seus que volia disposar en forma de presentació visual. Em va demanar si li podia compondre breus peces instrumentals per a complementar les seves paraules i imatges, i no vaig poder dir que no.

El primer resultat el podeu veure al seu blog, en el següent enllaç:

http://alotroladodelsauze.blogspot.com/2009/12/el-eterno-viajero-entre-acordes.html

A veure si us agrada com queda tot junt.

Abraçades.

divendres, 4 de desembre de 2009

Treva nadalenca

Hola amics i amigues bloggers. Anuncio una treva que de moment comprèn el període nadalenc (s'entén desembre i passat festes), tot i que no sé fins quan pot durar. No sóc gaire de fer comunicats d'aquest tipus, però el faig perquè cada cop veig que necessito més temps i que internet me'n treu massa. Suposo que si em vé de gust postejar ho faré, però no de forma ni molt menys constant com fins ara, que de fet, per mi, ja era un ritme elevat. Així doncs, una treva anirà bé. Ens retrobem!!

Us deixo amb uns versos que he escrit fa poquet i que m'animo a compartir.

Refugi de paper:
la rajola tremola
i jo m'esquerdo
un poc més.
Per a néixer de nou?

Trencat el somni,
somnio en no trencar-me.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Relacions

Bé, avui vull parlar de relacions. Relacions de parella. O pseudorelacions, o intents de relació, exclosos els embolics casuals, això no ha entrat en els meus principis en principi.

En veig de tots colors. En sento de tots colors...I realment, hi veig patiment. Sofriment. Quan s'està junt, dolor, i quan es deixa, dolor. Mirada pessimista? No no, jo sé el que em dic. Dic que també veig gent que en disfruta i és capaç de passar-s'ho bé, trobar recolzament, i anar fent xino-xano. també n'hi ha d'aquests, afortunats ells. Qualsevol d'aquests pot passar un dia a ser dels del "dolor", també, eh? Però bé... Passa el temps i al contrari del que em passava després d'haver sentit dolor, per dir-ho així, ara veig cada cop més difícil ajuntar-me amb algú. Hi ha paraules que em foten pànic, osti! Em fot pànic la paraula "retret". Crec que hi ha parelles que viuen del retret (plegueu). L'altre dia una esgarrifança va recórrer el meu cos: em contaven d'algú que retreia coses a la seva parella d'abans que estiguéssin junts. Mare de Déu!

És que d'algun mode ens entestem a estar amb algú, per convenció social, i tot això, i per alimentar un món de fantasia, que jo mateix vaig alimentar molt i molt, i que no dic que sigui dolent, però sense deixar de tenir els peus a terra en algun moment, ni a qualsevol preu. Veig gent perdonar, i perdonar està molt bé, però potser m'he equivocat de verb. Resignar-se, sucumbir, acceptar humiliacions, suportar, per a no quedar-se sols. Tanta por ens fot, la solitud? Que ens assenyalin pel carrer amb el dit, guaita, aquell/a està solter/a! Oh!

En el moment en que voler tenir una relació és fruit de l'ansietat, el neguiteig, el nerviosisme, o la por, no sé jo. No busco pas la perfecció, no. Tot és imperfecte, les relacions també. Però faig una crida a un tema sa... A una suma en positiu. Sé el que és enamorar-me profundament, i d'una forma molt vivencial i romàntica. El que vaig sentir llavors no crec que ho pugui tornar a sentir en els mateixos paràmetres, és llei de vida. Ens enamorem diferent amb l'edat, potser.

Vull fugir de tòpics, però és cert allò etern de que "fins que no estiguis bé amb tu, no podràs blah blah" tot i que també és criticable perquè mai se sap el punt exacte en quan estàs bé, i això. Jo sé que la calma, un cop es perd, costa força de recuperar.

Però bé, tornant al tema pel que escrivia tot això...L'altre dia ho parlava: hi ha qui s'enamora per internet. Enamorar-se sense conèixer algú en viu? Se'm fa tant difícil! Però pot passar, no ho sé...Bé, si coneixes després aquesta persona i ok, doncs perfecte...Però les lletretes fan mal a vegades. I l'anonimat d'internet fa molt.

En definitiva...Relació per a patir? No merci. Relació per a sumar incondicionalment? Ok. Però ja arribarà el moment. Mentrestant, estic cada cop millor amb mi.




diumenge, 29 de novembre de 2009

Harrison (post compartit sobre un geni de la música)

Avui fa 8 anys que va morir a causa d’un càncer de pulmó, a l’edat de 58 anys, l’ex Beatle George Harrison. No explicaré aquí la seva vida i miracles de forma exhaustiva, sinó que explicaré la meva vivència respecte la seva figura.

Aquell 29 de novembre, en assabentar-me de la notícia, vaig dur a terme un petit homenatge espontani. Tenia llavors la seva fotografia penjada a l’habitació, a la porta. Vaig endollar la guitarra elèctrica, vaig asseure’m davant la fotografia i vaig “cantar-li” algunes de les seves peces. Tenia jo 20 anys. També vaig comprar-me llavors la seva biografia en anglès. Des de llavors, vaig interessar-me molt més per aquest personatge.

Avui en tinc 28, i davant la proposta de la Caterina, bona amant dels Beatles, de fer un post sobre en George Harrison, no vaig poder dir que no.

És divertit endinsar-se dins les cançons dels Beatles i veure de qui és cadascuna. Moltes eren composades juntes, però d’altres signades com a Lennon/McCartney eren o bé d’un o bé de l’altre. No obstant, les de Harrison eren Harrison i punt. Així, podem trobar la seva primera peça editada amb els Beatles, “Don’t bother me”, però abans ja havia composat amb Paul McCartney “In spite of all the danger”.

Va ser ell qui va portar els Beatles a la seva experiència més espiritual a l’Índia, i de fet, com a bon piscis (nascut el 25 de febrer) tenia aquest toc més espiritual i creatiu. A més a més, era el més virtuós amb la guitarra de tots tres que tocaven corda.

Després de la separació dels Beatles, ell, the quiet beatle, va fer pel meu gust la carrera més bona en solitari de tots quatre. Destaquen obres benèfiques, com el Concert for Bangladesh.

El seu disc pòstum va ser el Brainwashed, que és d’una extrema qualitat, i on hi podem trobar peces com aquesta que comparteix amb el seu fill Dhani, “vatican blues” i que de passada ens servirà per recordar imatges d’aquest geni en el 8è aniversari de la seva desaparició.





Everton i Barça (Post conjunt)


Tinc el plaer de fer aquest post conjunt amb en ddriver, sobre les aficions al Barça i a l'Everton, dos equips que duem al cor, i que avui dia 29 s'enfronten als seus màxims rivals.

A les 14:30 els dos equips de la ciutat de Liverpool juguen a Goodison Park, i a les 19:00, el Barça també juga a casa contra l'etern rival, el Madrid.

La meva afició pel Barça vé de ben petit, entre la influència del meu tiet i del meu avi. El meu avi em va introduïr en el món de col·leccionar cromos de la lliga de futbol, quan tenia 7 anys, però ja abans el meu tiet era el referent més culé de la família. El primer cop que vaig anar al Camp Nou, va ser en un partit contra el Valladolid amb uns amiguets de classe i el seu pare. Vam perdre 2-4, el 1988, però l'experiència d'anar al camp va ser genial. Contra el Madrid, hi he anat un cop, 1-0 amb gol de Nadal de cap (era el retorn de Laudrup).

L'afició pels colors de l'Everton és més recent. El 2004 vaig anar a Liverpool a fer un viatge cultural, us podeu imaginar, Beatles i tot això. Érem allotjats en un pub on eren Evertonians, i vaig agafar simpatia per l'equip. Vaig assabentar-me que era més antic que el Liverpool, entre d'altres coses. El guia del Magical Mistery Tour, red, va dir en finalitzar el trajecte que recordéssim que a Liverpool hi ha dos bons equips de futbol: el liverpool fc i els seus reserves (ho va dir per a fotre el conductor, que era de l'Everton i que posava cara de pomes agres). Allò va contribuir a reafirmar la meva incipient passió per el color blau dels de Goodison. Després, el destí ha volgut que hi hagi hagut l'"spanish liverpool" cosa que encara m'ha fet més ràbia. Molta gent s'ha fet del Liverpool en un clar exemple de fixar-se en les aparences.

Avui, dia de partits importants. I no només per mi, també per en ddriver, i si no, comproveu-ho al seu propi blog!

dissabte, 28 de novembre de 2009

El moment

Ahir vespre em va passar un fet curiós, que de fet, ara que hi penso, no ho és tan, però no m'esperava que em passés. Vaig anar a Valldoreix a veure antics companys de l'escola de l'any passat, als quals em va fer una il·lusió tremenda veure i abraçar de nou. També vaig poder comprovar com el nivell de frikisme i imaginació entre el professorat de les escoles de Sant Cugat és elevat (es feien actuacions parodiant temes d'educació).

Per arribar al local en qüestió, m'havia imprès una cerca de google maps, amb aquella pipa de color groc que indica on és el lloc exacte. Vaig arribar puntual al punt marcat, però allí no hi feia pinta d'haver una carpa per a sopar i actuacions. En aquestes, que passo pel costat d'una noia que duia una guitarra, perduda per allí el mig, i quan em disposo a seguir, em fa un gest amb la mà demanant que pari.

Afluixo la marxa, baixo la finestreta, i em pregunta si sé on és el carrer Nicaragua, però ella no sap que jo estic igual de perdut., fins que li explico la meva situació. Es crea la sensació de que els dos busquem quelcom impossible... Trec el mapa de google maps imprès però hi ha carrers on no hi ha noms... Tots són relatius a Sudamèrica i Centreamèrica. Rere meu deixo Bolívia, i per allí hi ha Veneçuela i d'altres. Ha de ser a prop. Li ofereixo de pujar al cotxe i anar a buscar si és per allí, però al final m'atanso fins el proper creuament de carrers per veure si és aquell, i ho és. Faig mitja volta i li ho indico, ha tingut sort. Ella em desitja sort amablement per a la meva cerca, que finalment també acaba sent positiva. Si de fet, ja hi havia estat, en aquell lloc, com qui diu.

Res més que un moment, però que et fa sentir diferent mentre dura.

dijous, 26 de novembre de 2009

Expressions idiosincràtiques (IV): "colla de nazis"

Reprenc el fil de les expressions que sento més pròpies, que des del setembre no ho havia fet.

Aquesta és una de les meves preferides, segurament també de les més controvertides. A vegades pren la variant "pu***" nazis. Fa referència a tot aquell grup de persones que resulti "dolentot" (avui han fet polònia i encara estic sota els efectes del Molina). La pronúncia de la Z és variable. Inclou l'alemanya, la catalana i l'espanyola, però reconec que aquí predomina l'última.

No només es pot resumir a exemples, doncs, com "aquests d'aquest partit polític determinat que inclou dues oclusives bilavials sordes com a sigles són una colla de nazis", sinó que pot ser aplicat també a jugadors de l'equip rival en una partida de proevolution soccer.

dilluns, 23 de novembre de 2009

A mà


Nits en blanc

Darrerament em costa dormir. Baixo un momentet a l'ordinador, tafanejo coses, us miro a alguns...Després d'una mica de surfejar ja em sento més cansat i calmat, i ho provo, al llit o al sofà.

Normalment escolto la nit dels ignorants a Catalunya Ràdio, un costum que he fet ininterrompudament (només quan no hi havia programa, vaig deixar de fer-ho) des dels 14 anys. Sovint hi punxen part d'una cançó dels Glaucs, ho tornaria a fer. M'agrada molt la cançó.

Us la penjo aquí.


dijous, 19 de novembre de 2009

Vell costum

Quan, on i per què vaig deixar de practicar aquell esport que em brollava de forma natural, aquell ritual de mirada perduda i recol·locament mental de peces sense preguntar gaires perquès, aquell cribatge d'energia negativa per optimitzar el meu estat i poder-me relacionar amb l'entorn amb garanties.

El mitjó es mantenia del dret i no del revés.

dimecres, 18 de novembre de 2009

Concili

Tothom té dret a viure en pau,
a fer i refer la seva vida,
a imaginar-se móns millors,
a somniar i ser nen altre cop,
somriure, riure i no parar,
a buscar un refugi de les presses d'aquest món
i d'aquesta vida occidental tan ràpida;
a cercar la calma i recuperar-la si es perd,
a voler estones de lectura sota llum tènue,
desitjar divendres plàcids,
reivindicar-se amb la pròpia expressió:
verbal, emocional, sexual, espiritual,
sense por, ni prohibicions
(ni tan sols les pròpies),
tothom té dret a triar el seu camí lliurement,
sense pressions, ni nerviosismes aliens;
tothom té dret a estimar a qui ho senti,
a somniar històries que el facin sentir immortal
almenys per unes hores...
Tot, amb un element principal:
el respecte.
Propi i aliè.
Intern i extern.
A un i als demés.

Et vaig estimar.
Però sobretot,
et respecto.

divendres, 13 de novembre de 2009

Yann Tiersen a Barcelona

Acabo d'anar a comprar el diari i he pogut confirmar, en un d'aquests cilindres informatius, que el cartell que vaig veure ahir no recordo on no és el del passat juliol a Reus, sinó que és pel proper dimecres 18 de novembre.

I ara, se'm planteja un dilema... Però que crec que tinc resolt. El passat juliol, vaig anar al concert de Tiersen a Reus perquè es va vendre com l'únic que faria en terres catalanes.

Doncs bé, ara en Tiersen, compositor de BSO com Amélie i Good Bye Lennin, s'ho ha repensat, i vé a Barcelona, a presentar el nou disc "Dust Lane", que ja va mig presentar a Reus.

La incògnita principal és si durà el piano o no...Som molts els fans que volem escoltar-lo en directe tocant peces en piano, però sembla ser que no ho fa des de fa uns anys. Ni aquí a Barcelona al 2005 ni a Reus va dur-se'l.

Sempre et queda aquell...I sí...?

Però tal com estan les coses, crec que ja he decidit que no hi vaig.





PS- Si el duu, mala sort!

divendres, 6 de novembre de 2009

La història dels Pronòstics Champions



Heus aquí a principis de l'any 2005. Jo havia conegut feia poc un bon amic a les darreres files de l'assignatura "Psicologia sistèmica" a l'últim any de la meva carrera al Campus Mundet de la UB. Amb en J. compartiem (i encara ara) el gust pel futbol internacional, així que la nostra amistat va ser casual en part (Déu ens va posar allí, nosaltres ens vam ajuntar, jejeje). Un dia al bar de la facultat vaig sortir amb la proposta: podriem fer una petita competició a veure qui va encertant els resultats dels vuitens de final de la Champions fins a la final, amb un sistema de puntuacions que ens permeti obtenir un guanyador al final. Així doncs, es va posar en marxa per primer cop la temporada 2004/2005 el submón dels Pronòstics Champions, un món que creixeria amb el temps.

Però anem a pams...El sistema de puntuació (encara avui vigent) es basava en que qui encertava, diguem-ne, el símbol del partit, és a dir, guanyador o empat, sumava 1 punt; si a més a més el resultat era exacte, es sumaven 3 punts en comptes d'un. Per cada equip encertat present a la següent ronda, un punt extra. Val a dir que amb anterioritat jo havia jugat a fer coses semblants amb altres campionats de futbol, però mai tant "oficialitzat".

Aquella primera temporada, el Barça va quedar eliminat als vuitens de final contra el Chelsea, després de guanyar 2-1 aquí i perdre en un memorable partit 4-2 allí, amb un darrer gol del Chelsea amb una més que possible falta a Valdés a la sortida d'un còrner. Però més enllà del mer resultat, aquella eliminatòria contra el Chelsea va permetre començar a fer pinya, a fer un nucli entre amistats i familiars d'ambdós companys de carrera. Els dos partits contra els anglesos van presenciar-se en una taverna irlandesa cèntrica de Barcelona. La tornada va aglutinar fins a un grup de 6 persones que vam anar a animar el Barça enmig de la multitud. Aquell dia,van començar a gestar-se una sèrie de personatges amb els que ens topàvem que romandrien per sempre en el nostre anecdotari Champions.

El Barça va quedar fora, però les puntuacions van seguir, i en J. va ser el primer campió dels PC per uns 34 punts a 33, molt ajustat.

La següent temporada, la 2005/2006, va comptar amb una base fixa de tres persones per anar seguint els partits del Barça a la Champions íntegrament en tavernes irlandeses de la capital catalana. A més a més, es va pronosticar des de quasibé l'inici de la competició (fase de grups). Aixi doncs, en J., en M. i jo, acompanyats en forces ocasions d'altra gent, vam veure rivals com el Bremen, l'Udinese, el Panathinaikos, Chelsea, Benfica, Milan i Arsenal per tot arreu. Nous personatges i anècdotes s'afegien a les bromes habituals. Aquella temporada el Barça va ser campió a París, i finalment algun partit no es va veure en taverna irlandesa, però tant hi va fer. El dia de la final, al carrer Badalona al barri de Sants, el Barça guanyava 2-1 a l'Arsenal i en J. i jo empatàvem a 71 en la classificació final dels Pronòstics. Encara no hi havia un criteri de desempat fixat, per tant es va compartir el premi. Al cap de poc temps, sortia a la llum un pòster commemoratiu que va ser obsequi per a tots qui havien seguit la Champions amb nosaltres.

La temporada següent es va afegir en M. a la competició endevina, obtenint un subcampionat molt meritori darrera la meva victòria. Ja s'havia consolidat que els pronòstics es feien des de l'inici de la temporada.

La quarta temporada, en J. va ser-ne el campió, jo el subcampió i en M. el tercer. Els partits es seguien veient junts en la mesura del possible, també en tavernes irlandeses variades la major part d'ells. Durant aquesta temporada va aparèixer la cançó manufacturada per en M. i jo "Shakhtar - Rosenborg final Champions.

La cinquena temporada, la 2008/2009, el Barça va tornar a ser campió, i va tornar a haver-hi pòster commemoratiu. La victòria va ser meva, amb un segon lloc per a en M. molt ajustat, a només 3 punts d'en J. La Champions es va seguir íntegrament a una estança de casa els meus pares, anomenada "La biblioteca", una estança plena d'estanteries amb llibres, amb suro a les parets, amb llum tènue, un espai que ens vam fer nostre i que va desembocar en cantics personalitzats. El grup de segument dels partits va estabilitzar-se a 5 persones: l'A., en M., en J., en M.T. i jo, per bé que només els tres habituals participant els Pronòstics.

Durant el transcurs d'aquests anys, han nascut les "apostes", va crear-se una primera pàgina web rudimentària per portar la comptabilitat dels resultats per a evolucionar cap a l'actual fòrum tan ben cuidat, han augmentat els personatges i els mites, s'han conegut noves amistats, s'han generat cançons, fins que el passat mes de març i pel meu aniversari, van regalar-me un obsequi d'us comú: el joc de la lliga de xampinyons, un joc de taula manufacturat amb més de 100 preguntes sobre anècdotes i resultats! El disseny és molt elaborat i no en té res d'amateur.

Aquest any els Pronòstics Champions compleixen la seva sisena temporada, amb l'incorporació d'en M.T. a preveure resultats. Sent 4 a la competició, guanya en emoció. Han tornat les apostes. S'ha instaurat el "bolet de fusta", premi de deshonra pel darrer classificat (com es fa en el rugby, la cullera de fusta).

La darrera aposta (i primera que ens va tocar complir) va fer-se efectiva el passat dimecres. Consistia en que si el Rubin Kazan puntuava contra el Barça en algun dels dos partits, elaborariem un bistec Tàrtar i ens el cruspiriem. Dit això, es veu que el bistec Tàrtar no és típic del Tatarstan, igual que no ho son les lioneses, les cols lombardes, l'ensaladilla russa ni tantes altres dites culinàries. Però la broma ja estava feta. Vam comprar els ingredients i com que el Rubin ha puntuat en els dos partits contra el Barça, vam haver de menjar dues peces de carn crua, això sí, amb salseta tàrtara. Diguem-ne que el més dur van ser les tàperes, ingredient original de la recepta que quasi provoca els vòmits de més d'un. Crec que jo vaig ser qui ho va passar més malament, fins i tot se'm posaven els pèls de punta.

Cal dir que les apostes es basen en fets a priori improbables. La cançó "Shakthar - Rosenborg final Champions" va sortir d'una aposta, per exemple. Però aquest cop ens va tocar pagar contra el Kazan.

Al llarg d'aquests anys, també hi ha hagut altres moments memorables, com quan en J. i en M. van acompanyar-me a la boca de l'estadi en el partit contra el Rangers (aquella temporada jo vaig tenir accés al camp alguns partits). El fet destacable però era que en J. va fer-ho vestit amb la bufanda i la samarreta del Celtic de Glagow, l'etern rival del Rangers, amb motivacions polítiques i religioses pel mig. Aquell dia vaig témer per la meva integritat física. Els aficionats protestants van liar-la al centre de Barcelona tot atrinxerant-se a la Plaça Catalunya en una imatge deplorable. El dia del partit, mentre anàvem els tres cap al Gol Nord, en J. rebia travetes per darrere i esquivava alguna escopinada i alguna estirada de bufanda, més alguna amenaça de mort. Aquell dia vam palpar de primera mà l'odi que existeix entre les dues aficions de Glasgow.

Per finalitzar, us deixo amb algunes fotos de l'elaboració i resultat del bistec Tàrtar.

Llarga vida als Pronòstics Champions!!!


Ps- M'oblidava això:

dilluns, 2 de novembre de 2009

Cançó - Sad Song (Oasis)

He destacat en negreta les frases que sempre m'han agradat d'aquesta cara B d'Oasis. De cares B en tenen unes quantes de molt maques, així en acústic i cantades per en Noel. Ja sé que a molts no us diuen res però com ja sabeu en sóc un gran fan. Aquestes són les que disfruto tocant a la guitarra.


Sad song (Oasis)

Sing a sad song
In a lonely place
Try to put a word in for me
It's been so long
Since I found this place
You better put in two or three
We as people, are just walking 'round
Our heads are firmly fixed in the ground
What we don't see
Well it can't be real
What we don't touch we cannot feel

Where we're living in this town
The sun is coming up and it's going down
But it's all just the same at the end of the day
And we cheat and we lie
Nobody says it's wrong
So we don't ask why
Cause it's all just the same at the end of the day
We're throwing it all away
We're throwing it all away
We're throwing it all away at the end of the day

If you need it
Something I can give
I know I'd help you if I can
If you're honest and you say that you did
You know that I would give you my hand
Or a sad song
In a lonely place
I'll try to put a word in for you
Need a shoulder? well if that's the case
You know there's nothing I wouldn't do

Where we're living in this town
The sun is coming up and it's going down
But it's all just the same at the end of the day
When we cheat and we lie
Nobody says it's wrong
So we don't ask why
Cause it's all just the same at the end of the day

Don't throw it all away
Don't throw it all away
Don't throw it all away
Don't throw it all away
Throwing it all away
Throwing it all away
Throwing it all away

Throwing it all away
Throwing it all away
You're throwing it all away at the end of the day

divendres, 30 d’octubre de 2009

Sentiment majúscul

Crec
qUe
daRrerament
tInc
cOm
ganeS
vIves
davanT
Aquest
momenT.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Més val prendre-s'ho amb humor

Aquest matí escoltava El Món a RAC 1 i entrevistaven a qui porta el web del tentacle (ara no en recordo el nom), que es veu que ha fet un petit joc sobre el cas més de moda en els últims dies. Segurament és una de les millors maneres de prendre-s'ho, amb humor.

Comproveu-ho:

http://www.tentacle.cat

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Operació al dente. Milà 24/25 oct 2009

L' "operació al dente", nom amb el qual haviem batejat amb els amics l'escapada a Milà, ja s'ha fet, i malgrat ser un èxit, no ha estat exempta d'anècdotes.

Ens vam trobar el dissabte a les set del matí per anar tots cinc en un sol cotxe cap a l'aeroport. El vol direcció Milà-Malpensa sortia a les 9:20. Abans de marxar vam fer una travessa per veure si hi havia sort i ens podiem finançar el viatge a posteriori (que em sembla que no serà així).

Després d'un vol excel·lent (no es pot catalogar d'altra forma) vam arribar a l'aeroport de Malpensa, cap allà les 11:00. Començava la prova de foc pel meu italià oral, que encara vaig recuperar prou bé. Autobús cap a Stazione Centrale, i un cop allí, van aparèixer els primers contratemps. Ens les pintàvem molt felices pensant que entrar al metro seria bufar i fer ampolles, però no va ser ben bé així. Tampoc va ser dramàtic! Només que COMPTE! Si mai aneu a Milà, no compreu una T-10 pensant que la podeu compartir, perquè és d'ús INDIVIDUAL. Això vol dir que entre picada i picada de bitllet s'ha d'esperar un temps. Nosaltres vam pensar de comprar dues T-10s i un cop passat el primer del grup, no la podiem validar. L'encarregat de l'estació després de sentir les nostres explicacions ens va deixar passar i ens va dirigir a l'estació de Duomo per a fer un canvi al punt d'atenció al client. Nosaltres no obstant haviem d'anar primer a l'hotel, per després anar a dinar a casa dels meus amics milanesos. Haviem quedat que jo els trucaria en sortir de l'hotel per a que poguéssin preparar la pasta al punt de menjar-la en arribar. Vaig trucar uns quants cops avisant que arribariem encara 30 minuts més tard. Però de fet, encara no havia passat tot. De Centrale a Moscova (línia verda) i d'allí caminant un bon tros fins a l'hotel.

"No tinc cap reserva vostra". Això diu la noia quan li parlo de la nostra reserva. "No em toquis els collons", penso jo. Però efectivament, no hi ha cap reserva, i el pitjor, no hi ha lloc. El booking dels pebrots! Ens ha deixat tirats, són les 15:00 quasi, una hora que pels estómacs dels amics italians podria ser intolerable. Es veu que a l'hotel fa poquet que se'ls va petar l'ordinador i van perdre les dades dels últims 5 anys, evidentment incloent la nostra suposada reserva a partir d'ofertes d'aquestes d'easyjet de fa un meset i mig (això m'ha confirmat en l'estratègia de millor sempre contactar directament amb l'hotel). La recepcionista està disposada a trobar-nos hotel, però el temps se'ns tira una mica a sobre. Truco a la Virginia i li explico que la pasta ha d'esperar, que em sap molt de greu. Ella exercint de salvavides ens pregunta si només és per una nit i ens ofereix casa seva. No podem rebutjar!

Just davant d'on som, a la via McMahon hi ha un tramvia que passa i agafem (tot sigui dit, sense bitllet) fins al final. Per casualitat som prop del castello Sforzesco i fent tota la via Dante ja som a Duomo, al centre, on em retrobo amb imatges antigues...La catedral, les galeries...Però ara no hi ha temps: hem de canviar el bitllet. I el cert és que finalment ens en sortim, i adquirim passis individuals pagant la diferència.

15:30 aprox i faig sonar l'interfon del pis dels amics. Abraçades fortes (feia 5 anys que no els veia) i ens obsequien amb un dinar descomunal: antipasti (formatge i llonganissa), pasta (pipe rigate amb la fantàstica salsa que fa ell), pollastre al forn i de TERCER bistequets arrebossats, després jo demano de provar els formatges que tenen per allí (ja és un clàssic) i la meva llengua orgasmeja una estona de forma forta jajaja (tot barrejant el formatge amb grans de raïm) fins passar a les postres que es componen de fruita (opcional) i un pastís de poma que ha fet ella. Els nostres estómacs disfruten però se sorprenen de tanta quantitat. Acte seguit, una bona sobretaula amb un cafè dels bons ( i això que jo normalment no prenc cafè) tot parlant de futbol. Ens explica una mica de la història del Milan i comentem jugadors que han passat de l'Inter al Milan i viceversa. No podem tenir una prèvia millor pel partit del vespre, entre l'Inter i el Catania.

Prop de les 18:15 enfilem cap al centre per a fer-hi una volteta abans d'agafar el tramvia número 16 que ens acostarà a San Siro. A la piazza del Duomo hi ha tot de cadires i un escenari i no s'hi pot passejar pel mig, però aquest cop sí que puc observar la majestuosa façana de la catedral, ben neta. Fem una volta al voltant del magnífic temple i ens colem per les galeries Vittorio Emmanuele, fent la ruta ja clàssica fins el teatro alla Scala per després girar enrere fins a Orefici a agafar el tramvia.

A mesura que avancen les estacions hi ha més ambient de partit. Les bufandes neroazzurre incrementen i l'aire per poder respirar en condicions minva. El tramvia para unes estacions abans de San Siro i hi ha un dispositiu de busos que et porten gratuitament a l'estadi. Aquí la situació ambiental és crítica ja, però puc posar la mà a la bossa, treure la càmera de vídeo i gravar-ne l'ambient. Baixem quasi just davant de l'ingrés 14, que és el nostre. Aquest cop hem tingut sort, no com fa un any a Tolosa, on l'entrada al camp va ser desastrosa.

La pujada fins la boca al camp es fa eterna, estem esperant tots aquella sensació de quan t'aboques visualment sobre la gespa, com quan vas al Camp Nou. Aquells moments inicials desperten un "wow" en tots nosaltres. Ens quedem palplantats gravant i fent fotografies i admirant.

El camp és quasi ple. Els aficionats de l'Inter més cridaners son a la graderia de l'altre gol, i quan rugeixen, és espectacular. Onegen multitud de banderes a l'aire, i comencen del no-res a bramar càntics que retronen per tot l'estadi, que està força ple però no del tot (el Catania tampoc és un rival molt atractiu). Precisament els radicals visitants els tenim propet, al darrera, però separats per una reixa de seguretat molt ben fixada.

L'himne modern de l'Inter té una melodia que es clava al cervell i ben bé és una cançó de música pop.

Eto'o juga i això que al diari del partit posa que esta "indisponibile". Tots cinc fem el càntic de l'Eto'o alguns cops (Eto'o, Eto'oooo...Je m'apelle Samuel). Al minut dotze Muntari fa un centre i Eto'o no encerta a rematar, però el porter es distreu i la bola entra. 1-0. Encara a la primera part, Sneijder fa un bonic gol de falta per l'escaire que posa el 2-0. El Catania desperta una mica a la segona part i cap al final marca de penal el 2-1 definitiu.

A mig partit, hi ha una comunió entre les aficions del Catania i l'Internazionale, quan els primers comencen a fer càntics en contra de l'etern rival, el Milan.

Finalitza el partit i tornem a casa, previ Kebab opcional pel camí. 3 de nosaltres s'allotgen al pis de la filla dels meus amics, que no hi és, i dormen a l'habitació de les nétes. És allí on ens reunim per a fer un petit torneig amb la play. Després hi ha qui cau rodó al llit...

***

Diumenge esmorzem i a les 10:00 enfilem altre cop cap al centre per a fer una darrera visita i anar xino xano a Centrale per a fer camí cap a l'aeroport. Agraïm milers de vegades a Franco i Virginia la seva hospitalitat. Sense ells potser encara buscariem hotel!

Les cadires de la piazza Duomo eren per l'acte de beatificació d'un tal Don Gnocchi. Està ple de senyors amb un barret a l'estil Robin Hood. Ens ho mirem mentre fem un gelat ben intens. Després ja no deixem la Via Manzoni fins a Centrale, només amb una parada obligada a la Via Monte Napoleone, amb alguns dels aparadors més cars d'Europa. No cal dir que no hi comprem res!

Al bus de camí a Malpensa el cansament passa factura.

El vol de tornada és força tranquil excepte algun sacseig.

L'operació al dente la tanco personalment cuinant la pasta que he comprat a Itàlia per sopar. M'encanta cuinar pasta. Ahir els resultats van agradar a la família. Vam provar el pesto ligure. Mmmm!

Pròxima estació: Alemanya!

dijous, 22 d’octubre de 2009

Arc iris

Barri del Guinardó, Barcelona, 19:00 aprox. Aparco. Em giro i veig la natura fent de les seves. Entro a casa, pujo al terrat. Feia temps que aquí a ciutat no en veia, i menys de tan complet...
Crec que amb aquestes imatges m'acomiado fins la tornada de l'escapada al nord d'Itàlia. Pensaré en tots vosaltres!
Ciao!







dimecres, 21 d’octubre de 2009

John Lennon


AABB (avís al blogger beatlemaníac): Aquest post pot ferir algunes sensibilitats Beatlemaníaques.


I de fet, qui em conegui mínimament ho sap, que jo sóc un Beatlemaníac, però les coses com són. Fa temps que volia fer aquest post, i avui, en un dia gris aquí al barri del Guinardó, m'ha donat per cantar cançons d'en Lennon en solitari com "Jealous guy" i "Mind games" i he recordat per un moment èpoques passades. Lennon en solitari va fer cançons molt bones, és cert. No obstant, el post va destinat més aviat a parlar de la seva personalitat.



Si s'agafa el Magical Mistery Tour, l'autobús turístic que ressegueix els llocs més importants de L'pool amb referència als Beatles, una de les parades és la casa on Lennon vivia de jove i on la seva mare va morir atropellada just al davant. Segurament Lennon va arrossegar aquest trauma tota la seva vida. Quan va conèixer MCCartney, els va unir el fet que aquest darrer també havia perdut la mare.

La personalitat de Lennon sembla ser (i dic sembla ser perquè tot el que diré ho he extret de llibres que he llegit o documentals que he vist) que era esquerpa, amb ironia fregant el cinisme, i amb tendència agressiva. El seu desordre interior el portava a la irresponsabilitat. I evidentment tenia una vessant creativa força important, probablement relacionada amb tot aquest moviment interior.

Però Lennon en va fer de molt grosses. Tots tenien els seus excessos, clar, ningú se'n salvava. El que jo he pogut deduir-ne és falta de consideració vers els demés, especialment vers les seves dues dones. Que quan estava amb la Cynthia feia el que volia amb les fans és un fet evident. Però quan ja havia conegut la Yoko en el conegut encontre en una exposició d'art, va succeir el següent. Tal i com explica en el seu llibre la seva primera dona, encara vivint junts amb en John, ella va marxar de viatge, i en tornar, qui li va obrir la porta de casa seva va ser la Yoko, vestida amb la seva roba! Us imagineu la cara que se li deuria quedar a la pobra noia anglesa que n'havia aguantat de tots colors?

Després, un cop Yoko Ono no es desenganxava de Lennon en cap moment, ni tan sols a les gravacions (cosa que enterbolí les relacions amb els altres tres membres del grup -que per cert no es portaven les seves dones a l'estudi), sembla força evident que Lennon buscava la figura d'una mare que el controlés i el fes redimir-se dels seus pecats. Però la Yoko també rebia unes quantes pallisses. Llavors se separaven durant un temps, llargs mesos, i ell anava a emborratxar-se a Las Vegas, tornava de genolls, i la Yoko l'admetia a tràmit de nou.

Algunes d'aquestes coses es poden veure reflectides en les seves cançons. A Jealous guy (noi gelós) diu: "Pensava en el passat, i el meu cor va començar a bategar amb força, vaig pedre el control, no et volia fer mal, no et volia fer plorar, sóc només un noi gelós". Alhora, componia cançons com "Woman" en que feia la pilota a la Yoko, suposo que envaït pel sentiment de culpa (Dona, apenes puc expressar, el meu sentiment i gratitud, per donar-me el significat de l'èxit).



De totes formes, el seu comportament i imatge de líder pacifista dels últims anys, no deixava de ser un mecanisme semblant, i tenia tot el dret a canviar, a intentar-ho si més no, i a iniciar una nova vida. Els bed-in (quan s'estava al llit amb la Yoko per demanar la pau) i tot això era un intent de rentat d'imatge intern més que extern. El que passa és que mentre feia això, al mateix temps maltractava la Yoko.

Després va passar el que ja sabem, quan en Chapman va assassinar-lo el desembre del 1980. Aquell final trist va mitificar-lo, el va convertir en un símbol del pacifisme, la seva icona amb els cabells llargs i les ulleres es va estendre, la cançó d'Imagine va ser un himne...

En el llibre "La darrera entrevista amb en John Lennon i la Yoko Ono" en Lennon es mostra molt distant dels seus ex-companys i molt crític, no només amb McCartmey, sinó que Harrison també rep de valent. A mi em va sembla un posat força immadur, com volent-se separar en excés del que havia estat, com situant-se per sobre, sense valorar el guany de tot plegat. Com si volgués renunciar a aquella època de la seva vida ara que finalment era algú amb un suposat nord. Seguia sent gelós, en el fons, i extrem. Potser en els 40 anys que ell deia que li quedaven de vida (quan en tenia 40, llavors, a pocs die sde ser mort), hagués estat capaç de canviar, això no ho sabrem mai.

Musicalment, pel meu gust Harrison és qui va treure coses més interessants un cop separats els Beatles. En segon lloc, Lennon. Les seves cançons tenen bones melodies, i és que una cosa no treu l'altra, o segurament, una cosa provocava l'altra.

A vegades, i de més jove, m'havia enmirallat en la seva figura quan encara desconeixia tot això. Té una certa mística, un estil aparent, una imatge, a la que m'hi podia assemblar una mica quan portava els cabells llargs i em posava les ulleres. De fet mon pare de jove també hi tenia una retirada. I musicalment m'hi sentia identificat pel fet de ser autodidacta.

Per últim, un apunt sobre una cançó que es fa servir sovint com a exemple. És la peça "We can work it out", dels Beatles ("Podem resoldre-ho"). En McCartney va composar la part en que diu "prova de veure-ho a la meva manera, pots estar equivocat i encara pensar qu etens raó" etc. "we can work it out, we can work it out". És a dir, la part de conciliació, de pensar, anem a solucionar-ho. Lennon va introduir la part diguem-ne més "negativa" sense deixar de ser certa de la cançó: life is very short, and there's no time, for fussing and fighting my friend" (La vida és molt curta i no hi ha temps per a discutir).



dimarts, 20 d’octubre de 2009

Milà, 3r cop (prèvia)


El proper cap de setmana (24 i 25 d' octubre) visitaré la ciutat de Milà per tercer cop a la meva vida. El motiu no és altre que l' "Operació al dente", el nom que li hem posat amb els amics a aquesta sortida. Per posar-vos en situació, us diré que l'any passat vam fer l' "Operació Rombe", en fer una escapada a Tolosa de Llenguadoc. El que hi ha darrera d'aquestes operacions no deixa de ser un motiu que a més d'un/a no li dirà res...El futbol internacional. Sí, tots tenim les nostres manies i a mi m'agrada el futbol, i m'agrada el futbol internacional.

L'any passat, en un viatge que no va gaudir de post, vam desplaçar-nos en cotxe amb dos amics fins a Tolosa de Llenguadoc per veure el partit de la Ligue 1 entre l'equip local i l'Olimpique de Marsella, i de pas, visitar la bonica ciutat capital occitana.

Enguany anem a veure l'Inter de Milà-Catània, al Giuseppe Meazza. El mal joc del Milan i la presència d'Eto'o a les files neroazurres ens han fet decidir.

El passat abril i de forma improvisada vaig fer el que vaig anomenar l' "operació Braveheart" quan, tot sent a Glasgow, va sortir l'oportunitat de presenciar el Celtic-Falkirk a Celtic Park.

Però bé, tornem al "dente" actual, i les experiències prèvies milanistes. El 1994 jo tenia 13 anys, i vam anar de viatge amb els meus pares a la fantàstica illa de Sardenya. Allí teniem com a veïns uns italians de Milà, amb qui els pares van fer amistat, i ens van convidar l'any següent a casa seva. Així doncs, vam aprofitar per fer Itàlia de Roma fins a Milà passant per Florència, i un cop allí allotjar-nos a casa seva i també passar uns dies prop dels Alps amb ells. Al 95, jo en tenia 14 jeje i per mi tot allò era molta novetat (sempre havia desitjat posar els peus als Alps i a Suïssa, cosa que vam fer només a la bonica població de Locarno, al Ticino). També va ser quan vaig començar a absorbir l'idioma italià de forma important. En aquella estada a Milà, vaig poder realitzar un petit somni per qualsevol amant del futbol: entrar a San Siro, l'estadi del Milan i l'Inter (també anomenat Giuseppe Meazza), i visitar els evstidors, la sala de premsa, i fins i tot trepitjar la gespa, poder arrencar-ne un bri, asseure'm a les banquetes... Val a dir que en aquells moments, el nebot dels nostres amics italians era un jugador del primer equip del Milan, un defensa anomenat Stefano Nava que gaudia de pocs minuts de joc.

El 1999 aquesta parella en edat de jubilació van venir a visitar-nos a Barcelona, s'hi van estar una setmana. Va servir per mantenir el nivell d'italià i posar-lo en pràctica, tot i que mentrestant i gràcies a la televisió per satèl·lit jo ja havia fet els deures.

El 2004 vaig ser jo qui va decidir agafar un vol cap allí i estar-m'hi durant una setmana al desembre. A part de la visita a Venècia i Verona així com altres ciutats, el que recordo d'aquells dies és les meves passejades pel centre de Milà tot sol, escoltant música amb els auriculars i fruint de la gent que passava, del sol que queia en un matí fred. També va ser el primer cop que vaig anar sol al cinema!(Closer). Mentre era allí, una parella amiga (l'A. i la N.) d'un amic (M.) a qui feia poc que havia conegut van venir a Milà també, i vam quedar davant el Duomo per a que els guiés un poc per la ciutat. Va ser una tarda agradable, passejant per les Gallerie Vittorio Emmanuele, per la Via Verdi fins el Castello Sforzesco...I entrant a comerços on em prenien per Italià i quan no entenia alguna paraula els havia d' aclarir que no era d'allí.

Doncs bé, el proper cap de setmana, si tot va bé, aniré a Milà amb l'A. i en M. i una altra A i M, que sumades a la A inicial del meu nom dona per a combinacions divertides.

Ahir vaig trucar per telèfon al meu amic italià per a que ens miri el tema entrades, ja que online no hi ha manera.

Comença el compte enrere...


PS-Per cert, volar fora de temporada surt a compte: vol d'anada + dues habitacions d'hotel amb esmorzar inclòs + vol de tornada = 60 €uros per persona.

PS-Prometo fotos en tornar, si pot ser, incloent-ne d'anys anteriors.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Cap de setmana

Últimament no paro de fer activitats. Per això m'he decidit a fer-ne un post aglutinant allò més destacat del dissabte i del diumenge. No acostumo a fer posts resum d'aquest període de la setmana, però sempre hi ha un primer cop...!

Dissabte va arribar la flama del Correllengua al Guinardó. Per qui no ho sàpiga, és una iniciativa que recorre els Països Catalans per tal de promoure la llengua, i que ja fa anys que corre (mai millor dit). Les diferents activitats es van desenvolupar al parc del nen de la rutlla. Al matí eren dedicades als nens, i a la tarda es va presentar el llibre "De la consciència a la conducta", a càrrec de David Vila, un dels coautors.

Després de veure el futbol al bar de la cantonada, vam tornar cap al centre neuràlgic del Correllengua, que estava ja en la fase de concerts. El cap de cartell eren els "Pastorets Rock", un conjunt de l'oest de Catalunya que no havia sentit mai però que obtenien un bon so tot fent versions en diferents estils de populars catalanes, com "Margarideta lleva't de matí" entre d'altres. Ben curiós, i a més ambientat (la vestimenta era amb barretina inclosa). Allí els vam veure, des de rere la paradeta de venta de samarretes (la d'aquest any té un bon disseny). Vaig agafar-ne tres adhesius:






*******************

Diumenge cap allí la una del migdia. Anem a un altre estil musical. Última cita del festival de blues de Cerdanyola, amb el Barbacue and Blues al parc del turonet. Quan jo hi arribo (després d'aparcar un xic lluny), m'hi trobo en concert tres irlandesos anomenats "The Deans", que fan una música ben bona i contagiosa, de seguida se'm dispara el peu, convenientment calçat amb bota punxeguda, per a seguir-ne el ritme i fruir dels solos de guitarra. Espectaculars! Si són capaços de posar un fragment en guitarra de la tradicional "My Lagan love" enmig d'una de les seves peces!

Aquest cop sí que vaig dur la càmera:

Us deixo amb una cançó seva:

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Procés etern

En sóc conscient. I m'espanta, però sé que és el que hi ha, i el que hi haurà. També sé que és el que hi havia. Puc passar d' un món a l'altre en qualsevol moment. De la nit al dia, del cel a l'infern. He estat als dos llocs. Quan sóc en un d'ells, me'n faig creus d'haver estat en l'altre, no m'hi reconec, em sembla impossible haver caigut o haver pujat tan baix o tan alt.

Intento crear una fortalesa i per més que penso reforçar les parets, l'alternança segueix present: hi ha estat, hi és, hi serà.


És la nova proposta de Relats conjunts.

Festival de blues de Cerdanyola 09: Burnin' Rubber

Per 4t any consecutiu he fet acte de presència al festival de blues de Cerdanyola del Vallès. Sembla mentida, era ahir que seia al mateix racó del "bar blues", i ahir es repetia la situació: arribar amb temps suficient per a no tenir problemes amb el lloc, la gent que arriba i es pensa que no hi ha cua, sinó que estàs passant fred voluntàriament (i llavors comproven tot intentant obrir la porta que està tancat), la música bona en directe en un local molt petit i amb un so fregant la perfecció, en un bar perdut en un carreró fosc...

Aquest any l'actuació de divendres al bar blues era a càrrec de Burnin' Rubber (Myspace aquí). Una banda quasi de tribut a la Brian Setzer Orchestra, complementant les seves actuacions amb temes de Cab Caloway, Irving Berlin, Renato Carassone, Johnny Barnette...(extret de la seva web). Rock dels anys 50. La història és que no ens esperàvem rock i des del primer moment ens va captivar. Pel que he comprovat a posteriori, hi ha una secció de vent que ahir (potser per les dimensions reduides del local) no va prendre part en l'actuació. La formació per tant era a base d'un baixista (estem parlant de contrabaix, clar), un bateria, un guitarra (s'alternaven a la veu solista el baixista i el guitarra) i el coro de dues noies (Mari i Juana jeje) que anaven vestides de l'època i feien molt més vistosa l'actuació amb les seves coreografies.

Una actuació d'hora i mitja per 5 €uros (consumició inclosa) va donar per alguna que altra anècdota. En demanar-te una cervesa (ahir eren Calsberg) et donaven una butlleta d'aquestes de rasca-rasca. Un dels amics amb qui anava va intentar veure amb la llum del mòbil per darrera de cada un dels tres cercles, si podia esbrinar on era el premi. Jo seguint el mateix procediment vaig deduir que era a la primera, i ell també. Doncs efectivament, era allí. En canvi en J. va rascar la tercera i res...Però amb les seves dots intuitivo-matemàtiques va apostar per a que el premi sempre era rere el primer cercle, i així ho vam seguir en les altres cerveses, també en M .i la M. quan van arribar. I era cert! Així que vam tornar amb posa-gots i clauers cap a casa jeje!

Per a escoltar alguna peça d'ahir, podeu visitar el Myspace de la banda que he linkat abans. També per si voleu veure'n un vídeo, a la web en tenen un de penjat. Us penjo algunes fotos de la seva web (ahir no vaig dur la càmera).


Baix, guitarra i bateria en un local semblant al d'ahir.


Les girls superexpressives.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Parlar de les coses

Qualsevol dijous de la meva experiència a 7è d' EGB a primera hora del matí podrieu veure la meva cara de pànic davant la sessió d' expressió oral de català. En Xitus és un tímid històric, encara que la vida ens porta per on vol i per on volem una mica i això potser ho deixem enrere, o aprenem a construir un jo més social. En definitiva, aquell piscis rematat deixava passar la sessió per eliminació, és a dir: cedir discretament el torn a la resta de companys que voluntariosos expressaven la seva opinió sobre un determinat tema. Potser hi havia tres classes d'alumnes: els voluntariosos i "tiraos palante", la gran nebulosa que si els preguntaves podies treure'n alguna cosa decent, i els tímids porucs com jo a qui no li arrencaves cap vocalització ni a la de tres. El mateix em succeïa amb la meva comunicació amb les nenes de la classe, ni piu. "És que no parla", deien de mi. M'estalviaré judicis a posteriori. Bé, afortunadament les coses van variar una mica al cap de poc, tampoc gaire, tot i l'explosió inicial d'obertura a la gent un any més tard. En fi, que me'n vaig del que volia dir!

La veritat és que afrontar aquestes sessions d'expressió oral ara que ho he fet des de la faceta de professor ha estat interessant. El curs passat vaig fer castellà i quan planejava un debat o exposició davant de la classe, procurava fer-ho amb tacte, el mateix que jo hauria desitjat rebre com alumne. Els explicava a tot el grup classe (tot i que el missatge anava específicament dirigit a aquells alumnes que jo sabia tímids) que quan jo estava en la seva posició, era dels que esperava quedar-me últim, i que els entenia plenament, i intentava treure'ls la por, donar-los confiança. Crec que amb cert èxit, cosa que em va satisfer. Sovint els alumnes que xerren més i destaquen per sobre dels altres són els que inconscientment copsen l'atenció del professor, i almenys, des de la meva experiència com a alumne tímid històric, puc dir que em sentia una mica deixat de banda. Penso que un objectiu bàsic del professor és no caure en això, i donar la mateixa importància a tots els nens i nenes, saber fer-te'ls teus fins i tot a aquells que volen passar més desapercebuts.

He començat parlant de la meva experiència als dos cantons de la taula, per dir-ho així, per posar en situació la sensació que sento d'alleujament quan les coses es parlen. Ahir dimarts vaig assistir a una reunió per parlar de "coses". "Coses" importants, capaces de fer-te sentir nou un cop parlades i tractades. Capaces de desbloquejar-te emocionalment, de canviar-te el punt de vista de la tensió diària a un punt de vista més relaxat i global. Hi ha moltes coses no parlades en aquesta vida. Potser no totes es poden parlar, però les que ens preocupen, hem d'intentar aclarir-les, avançar cap a comprendre-les. Clar que dos no parlen si un no vol, igual que dos no es barallen si un no vol. D'acord. Però el diàleg és possible en moltes ocasions i per no baixar del burro perpetuem situacions de tensió estèril completament. Moltes vegades no parlem per por, i és llavors quan penso que la tasca a les sessions d'expressió oral és molt més important del que podria semblar a primera vista, i que potser, a part del desenvolupament d'una bona expressió, el més important és el treball de la confiança subjacent a tot plegat, i del respecte receptiu.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Capvespre

Capvespre és un mot que m'agrada i ahir vaig poder-lo viure en la seva plenitud. Junt amb un amic vam contemplar-lo des de la terrassa del meu pis, tot fent unes Moritz i unes galetetes salades, amb música ben relaxanat de fons. Era immillorable. La vegetació abundant combinada amb els colors groguencs, rosacis i blavosos del cel. Les siluetes personalitzant-se cada cop més com si fóssin ombres xineses...I la ment fluint, relaxant-se, deixant-se anar, com feia temps que no ho feia.

...I és que hi ha moments en que no vé de gust pensar...

(I són tan o més importants que els altres! Si el cos necessita relaxar-se, la ment també. Potser així s'evita la compactació del sintagma: la+ment = lament. No ha de ser així.)

Totes les estrelles cauen...Només prova de no precoupar-te, pararan algun dia. Agafa el que necessitis, segueix el teu camí i deixa de lamentar-te.



La foto no és de la vista d'ahir, però prometo fer-ne fotografies i penjar-les en un proper post. Quantes promeses darrerament!

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Objectiu

Després de molt de temps intentant trobar-ne unes tablatures dignes, ahir vaig trobar una web fantàstica amb la notació idònia per decidir-me a aprendre el següent tema:





Quan la pugui tocar tota, prometo intentar gravar-ho i penjar-ne els resultats d'algun mode...Mentrestant disfruteu d'aquest home que he trobat per internet que en fa una interpretació excel·lent.

Aps! La peça és la de going home, de la pel·li local hero, composada per en MK.

divendres, 2 d’octubre de 2009

El meu jardí de paraules

Darrerament he notat un augment de visites al blog i comentaris, cosa que m'ha fet molt feliç! I això m'ha fet pensar en diverses coses. Crec que si això ha passat, en part és perquè a) he investigat i comentat nous blogs que han retornat la cursiositat b) m'he posat al dia dels que us comentava ja habitualment c) he contestat els vostres comentaris amb molta regularitat d) he actualitzat el blog ( i cuidat en general) molt més que no ho feia abans (possiblement per altres motius que ara no venen al cas).

D'una banda, i com si fos un entorn social (en aquest cas virtual) en miniatura, em fa pensar en que en general, actuar és encertat. Si et quedes de braços plegats, no obtindràs un feedback, retroalimentació, o resposta significativa. Pots optar per provar de relacionar-te amb algú, i potser aquest algú no ho vol. Així almenys tindràs una certesa, que no tidnràs si no ho proves. El mateix succeeix en comentar un nou blog. Pots obtenir un retorn o no. Però no ho sabràs si un dia no t'ho planteges i passes a l'acció.

D'altra banda, si tu cuides un jardí, el regues periòdicament, en tens cura de l'estructura i de què hi plantes, probablement farà més goig que un conjunt d'herbotes descuidades. I això és també aplicables al tracte que tenim amb nosaltes mateixos, compte!! El temps a vegades no ens ho permet, i no podem escriure al nostre espai virtual amb la regularitat o ganes que voldriem. No està bé forçar, tot i que a vegades costa calibrar quan fa falta i quan no. Però de totes maneres, això va a ràfegues, i hem d'aprofitar els vents favorables.

El meu blog, com el de tots, i com deia aquell missatge amb un monstre menjalletres, es nodreix dels vostres comentaris. Vosaltres el feu més actiu i viu en la part que us toca, i jo el seguiré regant sempre que pugui amb una regularitat que el faci florir ben esplèndid. I és que les plantes alegren la vida! ;)

(Mai m'hagués imaginat això, el marcador mostrant 6 visites simultànies. Gràcies a vosaltres es manté ben actiu!)

dimecres, 30 de setembre de 2009

Expressions idiosincràtiques (III): "error greu".

Aquesta és la frase que acostumo a pronunciar quan he fet una cagada de les importants, o considero que algú l'ha feta, o potser fins i tot quan les coses van maldades. "Error greu" és un mètode gràfic i breu de descriure aquest moment en que les coses no s'han fet bé i això pot comportar conseqüències. El context real modula i relativitza la força de l'expressió. Per exemple, "error greu" pot pronunciar-se tan en errar una jugada d'escacs, com quan en l'elaboració d'un pastís s'hi posa sal en comptes de sucre i es percep tot just feta la destrossa. Admet la variació "error gravíssim" que denota sens dubte un increment en la gravetat de la situació. A vegades aquest segon element esdevé reforçant del primer: (cau un plat a terra per un cop involuntari) Error greu! Error gravíssim!

El seu origen es troba en les partides de Subbuteo (futbol de taula a base de ninotets en unes peanes) amb els amics, quan no aconseguia tocar la pilota amb el jugador i, entre d'altres, deixava una posició franca de xut a l'adversari.


dilluns, 28 de setembre de 2009

Passatemps

El meu amic A. m'acaba de passar un curiós lloc web d'internet on un geni t'endevina el personatge que et pensis en màxim 20 preguntes...A vegades encerta, a vegades erra, però és sorprenent el que arriba a saber...

La web és la següent: es.akinator.com

Ni que sigui, proveu-ho un cop a veure què us sembla...

diumenge, 27 de setembre de 2009

Versets

Publico tres petits poemes que ja vaig escriure fa temps...A petició expressa de la Joana m'he decidit. L'últim va formar part d'una petita col·laboració amb la fotògrafa Ariadna Borràs, el blog de la qual ja no està en funcionament. Potser n'hauria d'escanejar la imatge resultant...


Amb tu

parets de paper

pintades d'acer.

Amb tu,

por a bufar.

(sense tu, també).

*******************

Recullo els cristalls

cauen dels ulls

em tallo.

Brollen les ferides

sé on hi ha bena

callo.

*******************

Silenci d'un temps

Filo partitura

de fils negres sobre esmalt;

faig sonar-hi les vivències:

destenyeixen les carències,

notes que no acaben mai.


*******************

(He afegit l'imant escanejat amb el muntatge fotogràfic)


divendres, 25 de setembre de 2009

Mercè 2009 Una nit on hi floten tecles

Ahir vaig sortir a veure la nit barcelonina per segon cop en aquestes festes. 2/2, fet inhabitual en mi, ja que sempre penso que les voldré viure en plenitud i després resulta que quan reacciono ja és l'últim dia. Aquest any, i potser per les meves circumstàncies laborals i personals, no està sent així, afortunadament. Si la nit de dimecres a dijous va ser un breu tastet de l'ambient al Passeig Colom, on el concert no era del meu estil i era irrellevant, ahir, nit de dijous a divendres, va ser amb la intenció de veure un espectacle concret, que no va defraudar ni molt menys.

Es titula "Floten tecles" i es representa cada dia, a les 22:00, a la confluència de carrers Consell de Cent i Roger de Llúria. És a càrrec del pianista David Moreno. No sabria dir-ne la durada exacta, ja que vaig arribar-hi uns minuts tard, no sé si l'inici va ser puntual a les 22:00, però va acabar a les 22:35 aproximadament.

M'agrada molt la música de piano, instrumental, sense veu, i si és amb imatges encara més. Però els espectacles interactius encara molt més! Vaig anar a veure en el seu dia les dues funcions que va fer el Teatre Negre de Praga a Barcelona. Ahir al vespre, David Moreno interactuà amb les imatges de forma molt ben coordinada i artística.

Us en passo el link. Es veu que a youtube ja en va ple, però pels qui hagueu pensat anar-hi, no us en vull destapar res a nivell visual, així que poso només l'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=zn_-hwJCtj0 on es poden veure successivament els vídeos corresponents a l'actuació.

En acabat, vam anar a voltar. A Plaça Catalunya el sempre massificat concert de los 40 principales (no sé si ahir cantava Rosario Flores o qui ho feia, per això vam decidir tirar cap avall). Rambles a través, el meu amic J. feia amistats amb els paquis venedors de "cervesa-bier". A Colom vam parar una estona i vaig fer un gofre "antirègim" jeje. A les dues xocolates, blanca i negra. Nyam nyam!

Després vam poder comprovar com ahir a la nit el metro tancava com sempre a les dotze. Colla de...! (expressió que serà desvetllada en el proper post d'expressions idiosincràtiques). Jo que havia decidit fiar-me aquest cop del transport públic i baixar en metro renunciant a la comoditat del cotxe, i em vaig trobar fent el burgeset una hora més tard tot agafant un taxi (els autobusos nocturns semblaven trens de deportats - sento usar aquesta comparació). El taxista era ben curiós. Encara dubto ara de si era franquista o comunista.

Entre el gofre i el taxista franco-comunista, una petita passejada pel barri gòtic de Barcelona, xutant involuntàriament llaunes aixafades de cervesa, descobrint nous indrets perduts entre aquells carrers... Tot i que reconec que el gòtic no és la meva debilitat, ahir estava prou formós.

Aquest vespre, tercer capítol.

dijous, 24 de setembre de 2009

Barcelona


(A mi no m'enganyen. L'escut de Barcelona és aquest, i les anades d'olla de disseny no valen per res i a més, oh què extrany, intentaven dissimular les quatre barres. No fos cas...!)





Avui us parlaré de la meva ciutat, en el dia de la seva patrona, la Mercè. Mentre ho faig, podeu escoltar la fantàstica obra composada per Freddy Mercury i interpretada per ell mateix i Montserrat Caballé. Per ell era un somni treballar amb ella, tot i que poques vegades es trobaven a l'estudi de gravació, pels compromisos d'ella. Gravaven sobre les pistes que havia gravat l'altre. Com ja he dit en més d'una ocasió, el disc no només és aquesta cançó, sinó que per exemple "Guide me Home" és una altra peça excel·lent.

Em porta records ben vívids dels Jocs del 1992, se'm posa la pell de gallina. Jo tenia 11 anys llavors i vaig tenir-ne una vivència ben forta, ben intensa, en part molt important gràcies a mon pare que va comprar entrades per a diversos aconteixements esportius i fins i tot vam poder esgarrapar a última hora unes entrades a la reventa per ser a la inauguració. L'ambient als carrers era diferent, la presència de gent de molts països era estimulant als ulls d'un nen d'11 anys. La febre dels pins...Pins del Cobi jugant a bàsquet, esgrima, nedant, etc. Pins de banderes de països diferents. Màgia, en definitiva.

Més enllà dels Jocs, i mirant-m'ho al 2009, no m'agrada que Barcelona sigui una destinació del turisme massiu. No m'agrada que s'hagi fet valer la imatge que aquí tot s'hi val, que a Barcelona pots venir, emborratxar-te, anar-te'n de putes, i fer del carrer un lloc on pixar-hi dormir-hi etc.

Tampoc m'agrada un model de ciutat on es posi per davant les grans superfícies abans que el petit comerç, per exemple.

Ser de Barcelona m'ha costat sentir noms tan afectuosos com "pixapins" o "aquests de can fanga" quan he habitat en terres del nord.

Penso que com tots els barcelonins, tinc els meus racons, que s'allunyen força dels més turístics. Segurament indrets lligats a sentiments, a èpoques determinades. Tot això sense deixar alhora de descobrir nous racons de la meva ciutat.

Em sento molt orgullós de ser del barri d' on sóc, el Guinardó, uns antics camps entre Horta i Gràcia. Som un barri costerut, on sembla ser que abundaven les guineus, d'aquí el nom. Des del magnífic Parc del Guinardó, es tenen unes vistes generals de la ciutat prou dignes, tant cap a mar com cap a muntanya.

En breu m'instal·laré definitivament en un altre barri costerut de la ciutat, i segurament amb els anys me'l faci meu, també. Però les arrels, i on em sentiré sempre com a casa, serà al Guinardó. Encara hi ha qui pregunta aquí baix a la parada d'autobús: "para ir a Barcelona es hacia allí?".

Avui és un bon dia per passejar per la ciutat i impregnar-se de l'ambient. Conèixer-la un poc més.


dilluns, 21 de setembre de 2009

Espai poètic

Ja fa temps vaig sentir un matí per la ràdio la veu i versos de la poetessa catalana Montserrat Abelló. Des d'aquell moment, vaig buscar algun llibre seu per fruïr-lo més amb calma. Aquest any em van regalar pel meu aniversari un recull de la seva obra poètica de 1963 al 2002: "Al cor de les paraules."


No sóc molt lector de poesia, i segons quina em costa. No obstant la seva em va arribar sense obstacles.

Primer de tot, punxeu el play si voleu gaudir de fil musical mentre us en presento alguns versos que a mi m' agraden especialment. (Suposo que primer sentireu la mer** de propaganda que ara li foten al goear, com ja he pogut comprovar recentment en d'altres posts, i que farà que abandoni aquest servidor musical en breu. Us espereu i quan comenci en Tiersen, a gaudir!)




T'he estimat
amb massa
paraules.

Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

(pàg 114, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)

Assumeixo el risc
de no acabar de comprendre
que cap giny no assoleix
vèncer el temps.

I busco noves mides per
calibrar antigues mesures.

Cerco la perfecció
d'imatges inconcretes,
amagades,
al fons del meu viure.

(pàg 283, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)


La nit és massa
fosca,
l'he amagada
sota el coixí.
Dorm
amb mi.

(pàg 99, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)

És el no saber
que esglaia.

El temor de no poder
obrir una finestra,
una porta, o la por
de no saber com arribar
a deixar-la ben closa.

(pàg 234, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)



(Mentre feia aquest post m'he sentit com si fos un dels components del club dels poetes morts llegint allí a la cova de forma clandestina jejeje!!)
 
ir arriba