dimarts, 10 de febrer de 2009

Sobre l'espiritualitat

Segons el diccionari:
espiritualitat f. Qualitat d'espiritual. L'espiritualitat de l'ànima.
espiritual adj. Que és d'esperit; pertanyent a l'esperit, no material. Relatiu o pertanyent a la vida interior de l'ànima. Que revela una gran finor d'esperit.
esperit (...) Impuls dominant segons el qual obrem; pensament, conjunt d'idees, de sentiments, dominant en la manera d'obrar, d'una obra; direcció general seguida per la intel·ligència en alguna cosa.
Què és per a vosaltres l'espiritualitat? Per a mi és allò que em lliga amb mi mateix, i amb la meva trajectòria vital. És una sensació que no dubto que sigui química, un estat mental que es planteja l'actualitat, i que em diu si estic anant o no en el bon camí. Primer remou, mira amb intenció depuradora, i és llavors quan actua l'espiritualitat. No és un judici...Sinó que és un replantejament. No sé...Aniria lligat amb la solemnitat, segons la meva visió. Rituals...És un mecanisme d'autoregulació que no s'ha d'adulterar. Tots tenim la nostra manera d'obrar natural, per instint, i l'hem de deixar fer. De cop potser ens trobem en un estatmental que podríem anomenar "neutre". Mirada perduda, sense veure. És fagocitació automàtica. L'espiritualitat és quelcom molt personal i intransferible. És la relació amb una època determinada, amb un entorn físic, amb les nostres emocions, amb la nostra vida. I per a poder gaudir-la hem de superar la por que existeix en alguns subjectes d'afrontar la pròpia vida, i fer-se'n càrrec, agafar-ne les regnes (emocionalment primer). Apareix doncs l'autoestima, molt lligada a aquests processos renovadors. Si no ens valorem, no percebrem la necessitat de dur a terme aquest procés. És una qüestió de cura. Crec que quan sentim que sóm capaços de tenir cura d'alguna cosa...Del que sigui, d'un objecte, o d'una persona (quan estimem, o estem enamorats), d'una situació, quan sabem que volem fer conscientment la feina ben feta, quan nosaltres sóm capaços de racionar la durada, quan sabem dir prou i deixar més desig per la propera vegada. Per tant, és un cercle...Un mecanisme habitual en els processos mentals. Però l'oposat a un cercle és la fluïdesa natural, al meu parer. Fluïdesa VS bloqueig. Com un riu que corre lliurement o que roman obstruït. Un riu que no deixa de ser metàfora de l'energia.
El concepte de respecte també hi apareix relacionat. El respecte també és un límit. És saber on acaba la nostra voluntat i on comença la de l'altre, per exemple. També aplicat a nosaltres, l'autorespecte. Ser conscients d'on arribem i d'on no arribem. Tractar-nos bé, valorar-nos com el que som, un organisme amb instints que busquen el plaer, el benestar, i res més que això. Vivim una vida que sovint ens desconcerta, que ens costa d'entendre, però que en d'altres moments ens resulta tan recomfortant...I anem passant d'un pol a l'altre, en algunes persones hi ha un canvi més acusat que en d'altres, potser més constants. No obstant, la imprevisibilitat del que ens pot ocórrer pot fer-nos canviar els plantejaments vitals en vigor fins el moment. És un procés d'adaptació.
L'espiritualitat seria aquesta connexió que ens faci cuidar el fil de la nostra vida, el que li dongui un sentit, malgrat els canvis. Per això és tan dur quan creiem haver-la perdut, o ens faci por mirar dins per por a ves tu a saber què trobar-hi.
Un espai per a la reflexió sempre és necessari. Ens passen un munt de coses a la vida, en siguem o no conscients, i hem de deixar anant sortir la tensió que interioritzem.
Més enllà de les creences de cadascú, l'abril de 2004 a Liverpool vaig tenir un moment de 3/4ts d'hora de meditació assegut dins la catedral catòlica. I són aquests moments els que recordes. És la diferència entre qualitat i quantitat.
Vull qualitat.

2 comentaris:

LLuNa ha dit...

Per mi l'espiritualitat és el "dins", és una barreja d'emocions, pensaments, creences, valors... i altres ingredients que fan que les persones "sentim" i "siguem".

Tu ho has descrit molt bé. De fet, en l'última recerca que he participat aquesta n'era una pregunta. Te'n faries creus dels resultats que n'estan sortint a l'hora de fer anàlisi de dades...

L'espiritualitat no està lligat a cap religió, però sí que ho està a el bé i a tot allò que ens crea sentiments de justícia - injustícia, calma - neguit, benestar - malestar, esperança - desesperança (o tristesa).

És un tema que dóna per molt!!

Una abraçada ^^

Núr ha dit...

Per a mi l'espiritualitat és el contacte amb mi mateixa, amb el meu interior. És la capacitat de quedar-me sola només amb mi i ser capaç de dir-me: «Mira què has fet!!», «No ho hauries d'haver dit?», «Això ho estàs fent bé!», «No defalleixis.», «Si continues així te'n sortiràs»... i tot d'altres coses sense la influència de res i ningú de fora.

Per a mi l'espiritualitat és una eina de què no disposa tothom. És una eina que ha estat molt vinculada a la religió, prò la religió només era un vehicle perquè la gent contactés amb el seu interior: què vols, què et falta, què tens, què agraeixes, etc., al teu déu. Avui dia el rebuig a les religions ha fet que perdem el contacte amb la nostra espiritualitat. Tot i això, sabem que és necessari i busquem el camí a la nostra espiritualitat amb altres religions, amb pràctiques que vénen de fora. No ho critico, em sembla perfecte! Prò cal que siguem sincers i ens adonem que, al cap i a la fi, el nostre cristianisme no és res més que això: un camí per a poder entrar dins nostre. Potser per això a les esglésies ens hi sentim tan bé. I segurament ens sentiríem també bé dins una mesquita o qualsevol temple de qualsevol religió. La gent va a trobar-se a si mateixa i es crea un ambient meravellós.

No acabo de veure gaire clara aquesta relació que estableixes entre espiritualitat i autoestima, prò!

 
ir arriba