dilluns, 2 de març de 2009

Adéu a un geni de l'humor


Ahir al migdia vaig assabentar-me de la notícia. Obria el telenotícies amb imatges d'ell, i abans que aparegués el titular, m'ho vaig imaginar i una esgarrifança em va recórrer el cos. El càncer havia pogut amb ell als 61 anys.


Avui tothom el plany, i és que Pepe Rubianes era per a molts un símbol de vitalitat, de llibertat, de desconnexió total, i ell assumia aquest paper de bon gust.


Amb la família l'haviem anat a veure dos cops. Bé, tres. Només que el primer cop que vam intentar anar a veure "Scuuuuuuum!" al teatre Goya, una lumbàlgia si no recordo malament va fer postposar l'espectacle. El segon cop que el vaig veure jo deuria tenir uns 16 o 17 anys, i va ser al Teatreneu ("Rubianes solamente"). En vam comprar el CD i tot. Va ser una estona de riure i riure i no parar de riure que encara recordo a dia d'avui. De Rubianes en recordo també l'entrevista llarguíssima al Malalts de Tele, que el va donar a conèixer ja a tothom si és que ja no ho feien. I és que si una cosa no li faltava era paraula. La paraula que tan important és i que alleuja tants mals...Una paraula que no tenia tabús i que traspassava totes les censures dels qui l'anaven a veure ja expectants d'aquest joc transgressiu.


He de reconèixer que amb els anys la seva figura va deixar de tenir la repercussió que havia tingut en mi. Als meus pares els va seguir agradant tant com abans.


Sigui com sigui, era una persona estimada per molta gent, i la seva pèrdua ha estat sentida.


Jo vull acabar aquest post tal com sempre començo quan recordo a Pepe Rubianes:


-"Gato con paperas..."



5 comentaris:

LLuNa ha dit...

JO quan ho vaig veure també em va fer un salt al cor. Quan passa una cosa així amb algú com en Pepe, sembla com si hagués marxat algú proper. En fi...

Núr ha dit...

A mi m'ha sabut molt greu! Com deia a no sé quina casa: N'hi ha uns quants que haurien d'haver mort abans que ell!

caterina ha dit...

Rubianes deia al llibre que va escriure titulat «Me’n Vaig» per Ara Llibres:

"Un dia un amic em deia: «Hòstia, Pepe, és que portes un ritme…, arribaràs a la vellesa sense ni un duro». Bé, i si no arribo a vell? Que un dia et despertes amb un bonyet i s’ha acabat el bròquil. Així, almenys, si m’he d’estar a l’hospital amb el bonyet, pensaré: «Què bé que m’ho he passat! Que me quiten lo bailao»". (Pepe Rubianes)

Quines coses i quina pena amb lo molt que ens feia riure...

XeXu ha dit...

Una autèntica llàstima, perdem un referent de la comèdia, algú que no tenia comparació, i dubto que la tingui mai. Quan algú fa una cosa diferent, i enganxa tanta gent, se li han de reconèixer els mèrits. Se'l trobarà a faltar.

rits ha dit...

Crec que sóc la única persona sobre la terra que no el va veure en directe!
i sempre m'ha sabut greu!

Tot una personalitat!

 
ir arriba