divendres, 17 de juliol de 2009

A cors (musicals)

de la lluna i m'ha fet pensar.
El seu post parlava d'aquest fil musical que a vegades oïm i en d'altres ocasions podria ser que no. Un fil musical i conductor. El fil, per a mi, de sentir amor vers la vida (potser no era la idea del post original). A tots ens toca? Aquests dies estic realitzant un curs d'educació emocional, i tot llegint els apunts, he vist coses interessants. Coses que podia olorar, intuir, sobre les que hipotetitzar, però que volia veure escrites en un full de paper. L'altre dia llegint, no vaig poder evitar-ho: en acabar un paràgraf vaig exclamar un "voilà" totalment espontani, com el rotet d'un nadó. Estava llegint sobre l'altíssim grau determinant del vincle establert entre nens i nenes, amb pares i mares. En el text, s'anomenaven els estils parentals així com les possibles conseqüències, però anava més enllà, i posava exemples concrets. N'hi va haver un que em va copsar l'atenció de forma especial: usar l'humor abusivament com a eina distractora. Vaja, una realitat de teatret, de titelles. On és el llop? Allí allí!! A on?? A la dretaaa! (aquest exemple el posava sempre el bon amic Xavi). És a dir, una realitat familiar on sembla que no passi res, on no hi hagi conflictes aparents, deixem-ho en que es tapi, o es posi sota l'estoreta, tota la merda excedent. La tècnica de l'estruç.
A casa meva, em sembla que directament no hem tingut mai "estoreta", i tampoc em sembla bé, ens hem passat per dalt. Les coses s'han parlat, s'han afrontat, però sovint d'una manera massa dramàtica, ansiosa i irrespectuosa. Res de malaltia silenciosa, precisament. A mi el que em preocupa no obstant són els casos inaudibles, calmes tenses, règims dictatorials encoberts, realitats fixes, veus silenciades, pors infundades, ments tergiversades, mentides tornades veritats.
Parlo d'una realitat que vaig conèixer, especialment, qui em conegui una mica més ja pot imaginar-se el què. Sí, Aleix, estúpid, de seguir-hi pensant d'algun mode. Mi-te'l, el salvador denunciant, l'heroi...I uns collons. Hauria de ser prou consol haver-ho vist escrit en unes notes en paper. Pot ser que ho sigui. Em considero lluitador, perseverant, tossut. No us ha passat mai de sentir-vos greument impotents? De voler canviar una situació i saber que no s'hi podia fer res, i no obstant així, erre que erre?
Bé, me n'estic anant del tema. Si escric tot això, és perquè estic despertant de l'anestèsia. Lentament, però ho faig. Aquesta anestèsia m'ha fet passar per tantíssims estadis, i de fet, és una il·lusió pensar que marxarà per sempre. Però em conformo amb tornar a ser capaç d'estimar, d'entrar en contacte amb els meus sentiments d'una forma vivencial, no només "racional".
Ja és hora que el dolor vagi deixant pas a l'estima. Això va a cors, això va a ritmes. Enyor de melodia dolça i harmoniosa.

5 comentaris:

XeXu ha dit...

Saps, tot i saber les dificultats de sortir d'algunes situacions, i conèixer-les de prop, penso que si arribéssim a ser plenament conscients de que aquesta vida és molt curta i que tenim poc temps, no perdríem tanta estona en auto-compadir-nos, en plorar, en estar enfonsats, en pensar que no tornarem a estimar... collons, que ja n'hi ha prou. Deixarem que la vida ens superi, o ens la menjarem? Cal una mica de sort, cert, però sobretot posar sobre la taula les ganes d'estimar, com a mínim, d'estimar-nos a nosaltres mateixos. I t'ho diu algú que això no ho practica massa, però s'hi ha de posar pebrots.

El peletero ha dit...

Enhorabona, sempre és bo tornar a recuperar la sensibilitat als dits i a les neurones, tornar a saber mirar i a dir el que cal en el moment adequat.

Una abraçada.

rits ha dit...

doncs endavant amb força, segur que aquesta melodia torna ben aviat!!!

totes les coses necessiten el seu temps, i superar-les tb!

una abraçada ben gran

Lidioia ha dit...

M'ha agradat el comentari que t'ha deixat en Xexu, hi estic ben d'acord.. D'un temps ençà me n'he adonat tantíssim que hem de ser forts i tirar endevant.. Per nosaltres mateixos, saps? Hi ha tantes coses a fer i tan boniques que no tenim temps per lamentar-nos ni sentir-nos malament. A vegades és inevitable i ho necessitem, però cal adonar-nos que al cap i a la fi no en traiem res de simplement estar així. Ànims Xituuus! Ens veiem en breu!
PD: em faras una visiteta, a Alemanya, o què? jaja :))

Xitus ha dit...

Bé, us responc.

Xexu, merci pel teu comentari, sempre amb energia. Tens tota la raó. Espero que el meu text però no t'hagi semblat el que descrius en el teu comentari, perquè no ho és. L'actitud sí que l'aprovo.

El peletero: moltes gràcies per comentar-me, i sé que jo te'n dec unes quantes!! A veure quan em passo pel teu espai i comento algun dels teus escrits. Una fortíssima abraçada!!

rits, està clar que no ens podem quedar enganxats a una recuperació, tot és progressiu, i alguns necessitaran menys temps, d'altres més, però jo sé que estic en el meu camí.

Altra vegada Liddie, jo penso que com tot, en certa mesura no és dolent. No es pot viure obviant el lament. Està clar que un lament en excés és patològic!!! Però no es pot obviar, és una expressió tan natural com l'alegria, i expressa un estat d'ànim. Und ich weiß noch nicht, ob ich dich versuchen werde...Aber ich möchte.

 
ir arriba