dimarts, 25 d’agost de 2009

País Valencià 2009

Amics/gues bloggers, us presento la crònica de la meva escapada pel País Valencià, des del dia 10 al dia 16 d'agost d'enguany.
Vam sortir amb el meu cosí el dilluns 10 ben de matí, per poder aprofitar el primer dia. La idea era fer una visita exhaustiva del País Valencià, comprovar-hi l'estat de la llengua, i no passar per cap carretera de peatge. Puc dir que vam fer les tres coses amb resultat òptim.
Dia 1
La nostra primera parada en territori valencià va ser a Vinaròs. Vam dinar-hi al bar Folet, tot seguint les indicacions del llibre de Núria Cadenas "Vine al sud". Tot preguntant per el bar en qüestió a la paradeta d'informació turística, vam adquirir el compromís amb les pressumptes mare-filla molt amables de dur-los l'opinió de la fideuada ingerida. Cal dir que vam tornar i els la vam dir: prou bona. Això sí, els llagostins...Cars, normals i servits sobre un llençol d'enciam. 2 unitats 6 €.

Acte seguit ens dirigirem rumb a Morella, abans havent passat per un poblat ibèric dins el terme de Vinaròs. Morella ens esperava altiva amb les seves muralles i el seu castell, i els seus carrerons estrets i tan ben cuidats.


Sortint de Morella vam anar cap a Vilafranca, poble natal de la meva amiga Anna, que ens acollia al vespre a Castelló. A Vilafranca estaven de festes, i ens va atendre per uns moments el xicot de l'Anna, que juntament amb la seva colla -que eren 8 persones em sembla- s'encarregaven d'organitzar les festes aquest any. Havien acabat de preparar 1000 mojitos!

Baixant de l'interior cap a la costa, passem pel coll d'Ares, ple de revolts, i jo penso que jo ja en coneixia un, de coll d'Ares, el que porta fins a Prats de Molló.
A Castelló l'Anna ens tracta exquisitament i sopem al seu pis. És el moment de descansar, de recordar quan vam coincidir a la universitat en una assignatura anomenada "Bilingüisme i cervell".
A l'hora de dormir intento llegir els apunts que m'he endut però no hi ha manera. Els ulls se'm tanquen.
Dia 2
Visito Castelló per tercer cop en 3 anys. És petita i coqueta, manejable. L'església amb el fadrí, el casino, el teatre, el parc, la farola, la plaça del mercat...Recordo quan hi vaig ser per primer cop el 2006 a l'estiu, i per segon cop el 2007 de visita al nou pis.
Amb el meu cosí comencem a adonar-nos d'un fenòmen curiós. Retolació parcial en valencià i castellà, tot combinant de forma salvatge. En prenem testimoni visual. Si la lingüista elitista ho veiés...!
Marxem de Castelló 'dreça Vila-real, a pocs quilòmetres. Sempre havia tingut ganes d'anar-hi. Em picava la curiositat com un poble de relativament pocs habitants té aquest equip de futbol tant important en els darrers anys. Em feia moltes ganes anar al Madrigal, moltes, i no em va decebre. Caminant entre casetes baixes i parcs de rajola blanc-i-blava, ens acostem cap a un estadi dels macos, integrat entre les cases, d'una forma bestial. Els gols es deuen sentir a tot decibel, en aquests menjadors. Tenim la sort que hi estan treballant alguns operaris, i ens deixen passar uns momentets! La resta de la visita a Vila-real transcorre de forma agradable. Passegem vora la sèquia que neix a les afores i passa per la vila forçant ponts per accedir a les cases al més pur estil Amsterdam o Venècia. Abans de dinar, anem a buscar-ne l'origen a les afores, i dinem en un bon restaurant: El Molí. Un menú amb relació qualitat preu molt bona. El meu cosí pretén pagar amb tiquet restaurant, i la dona en veure aquells papers blavosos li solta tota natural i amb cara d'incredulitat: "'çò què és??". Ja incorporem la frase a l'ús quotidià per la resta d'extranyeses del viatge.




De Vila-real anem cap a l'interior, a Ludiente, perdut a l'interior, perquè hi tinc família i volia saludar, però un cop allí no conec ningú entre les casetes blanques. La casa sembla tancada i no responen, així que visitem el poble i marxem ja en direcció les proximitats de València capital. Trobem allotjament al poble de Bétera, en una pensió. L'home que la regenta afirma amb veu greu i profunda que "ell va viure 40 anys a barcelona". Aquella nit estem a punt de morir per congelació a causa de l'aire acondicionat.

Dia 3

València capital. L'Anna ens va advertir que a València capital ella no hi pot parlar valencià. Jo tinc les meves reserves sobre què hi trobarem però el meu cosí hi va ben decidit. A la plaça de la Reina sóc jo qui baixo i saludo amb un bon dia correspost a l'oficina d'informació. No serà l'únic lloc: al mercat hi sentim la llengua i l'usem amb normalitat. Hi observem un fenòmen conegut: els sudamericans no t'entenen. Però per això no cal anar a València. La capital és ben bonica, i duem a terme el que haviem pensat fer, llogar bicicletes per visitar-la sobre rodes. Hi fa un sol abrasador, que no ens impedeix arribar-nos a Mestalla tot passant pel magnífic parc que ocupa l'antic llit del Túria, i seguir posteriorment fins la Ciutat de les Arts i les Ciències. Hi prenem una orxata tradicional que ens renova...!





A València dinem a un Sagardí, tapes basques. El meu cosí arrassa amb les llesquetes de pa guarnides, jo en faig menys. La set impera, i cau una clara rere una altra, intercalant sidra. Després, deixem la capital per anar cap a Benissa, Alacant, on ens espera una companya d'universitat del meu cosí, la Marta. Pel camí passem pel circuit urbà de Fórmula 1, per l'Albufera, i pels pobles de costa, prop de Sueca, de Cullera, Oliva, i ens desviem a petició meva uns moments a Miramar (hi vaig ser quinze dies el 1991, amb 10 anys).

A Benissa la Marta el seu xicot i el seu cunyat ens duen a la seva casa perduda enmig del camp, que pertany al terme de Llíver, i que "funciona" amb motor de benzina. Serà el lloc perfecte per a veure-hi la pluja d'estels aquella nit, després d'haver assaborit una bona barbacoa, haver estat devorats pels mosquits, vist una lluna ben roja i ser assetjats sexualment pel Barnie, el gos, que deu el nom al personatge dels Simpsons.
Dia 4

El matí següent el tenim "lliure" i aprofitem per visitar tot fent ruta costanera Calp, Moraira, passar per Xàbea, el cap de Sant Antoni i Dènia. Ens retrobem per dinar amb la Marta, que ens duu a un restaurant ben bo de Benissa, i visitem el poble més a consciència. Els nostres plans incloïen Altea però no tenim gaire temps...Ens acomiadem de la Marta, que ens ha acollit meravellosament, i prenem camí ruta a Alcoi, on tenim pensat fer nit.




La carretera cap a Alcoi és plena de pintades independentistes, fa goig f(otografiar-les en marxa és difícil). Deixem enrere Guadalest i poblets ben macos, i arribem a Alcoi, on hi recordo la visita de fa 18 anys. Això sí, feia temps que no em marejava per carretera de corves. Volem trobar un lloc per dormir però sembla difícil i acabem adreçats a Cocentaina, a 3km com qui diu. Això sí, tornem a sopar a la magífica plaça porticada, on rematem els entrepans i les tapes amb una orxata de les bones. Al vespre, abans, hi hem fet una passejadeta pels carrers, que estan en obres. Rere l'església disfrutem d'una estona al parc. Després de sopar fem un passeget de nit i trobo un cartell curiós... No sé vosaltres, però a mi aquesta immobiliària no em desperta gaire confiança...










Dia 5


Ens llevem a Cocentaina (el meu cosí encara té problemes per dir-ne el nom correctament). Esmorzem per partida doble. Primer anem al bar de davant, a petició d'en Marc. L'home que ens atén, que s'assembla al Moe dels Simpsons, sembla no entendre'ns en català, o no voler fer-ho. Li demanem suc de préssec i duu aigua, i es queixa amargament que nosaltres li haviem dit aigua. Venen ganes d'agafar i marxar, i de fet, ho fem al cap de poc, a esmorzar per segon cop aquest cop al bar de l'hotelet, que ens tracten de luxe i amb un valencià de poble molt trempat.

Baixem d'Alcoi cap a Alacant, passant pel port de la Carrasqueta, Xixona, i Sant Joan d'Alacant. La capital de provincia és massiva, sorollosa, calurosa, i pugem al castell de Santa Bàrbara amb ascensor, per fer-nos-en una idea global. Elx està de festa i ens espera.




Arribem a Elx enmig de so de mascletàs i focs d'artifici diürns, que ens indiquen on es concentra la festa. Aparquem amb sort i ens fem lloc entre una gentada impressionant per aconseguir beguda i tapes a les barraquetes. Fem una hamburgueseta i una de paella, prou bona! No obstant, és poc combustible pel que ens espera. Visitem Elx a peu, passant per l'hort del cura on s'ha de pagar per veure palmeres i les veiem des de fora. El riu Vinalopó passa ben tímid pel mig de la ciutat...

A l'oficina de turisme ens han dit que a les 18:00 a la Basílica fan la representació del Misteri d'Elx, i a les quatre allò ja està ple. Seiem per fer un gelat/orxata a la plaça de la basílica i acabem parlant amb uns nois que seuen al costat, i que ens acullen motl amablement. Insisteixen per a que ens quedem al vespre, però ja tenim la ruta feta. Un dels dos nois s'excusa per no parlar valencià, i diu: vosotros entendéis el castellano? En fi.

Toca posar-se seriós...D'Elx agafem l'autovia cap a l'estranger. Almansa, provincia d'Albacete, indret on es va perdre la batalla de 1707 contra les tropes borbòniques, on vam començar a perdre les llibertats. Els camps de futbol actuals es corresponen als camps de batalla.

Autovia altre cop cap dins, direcció Xàtiva, on volem dormir la darrera nit. No obstant, arribem la nit que comencen les festes, i allò és...Horrorós! Hora i mitja donant voltes per aconseguir allotjament, apracament, i res...La gent va molt engalanada...Acabem fent nit i sopant a un hotelet del poble veí, Novetlé, on la dona que porta l'hotel ens confessa que l'endemà Melendi ha llogat tot l'hotel per a ell (actua a les festes de Xàtiva).


Dia 6


Últim dia per terres valencianes. Sortim de Novetlé i anem pujant passant per pobles com Alzira, L'Alcúdia i Llíria. Altre cop ens emboliquem per carreteres de revolts i em marejo per segon cop. Decidim tirar més pel dret i nacional amunt. A l'alçada de Tarragona la perdem de vista i les ganes d'arribar ens duen a pagar peatge per primer cop...Però mira, què hi farem.


Després de l'experiència, podria treure'n diverses conclusions, però la que més m'agrada corroborar és que hem anat 100% català a tot arreu i ens han atès 90%. Són uns percentatges ben bonics. Ara coneixem a fons un tros més del nostre país, perquè si alguna cosa puc constatar, és que som el mateix.




8 comentaris:

Luthien ha dit...

Molt ben relatada l'aventura, i felicitats per haver-ho fet tot en la nostra llengua...
francament em pensava que tindrieu més problemes... potser es que s'han posat tots d'acord per estar per aquí a Cambrils.

instints ha dit...

No sé perquè, però ja és la segona vegada que he d'escriure el comentari, sempre em passa amb el teu bloc (i fa ràbia jeje)
Et deia que havia estat en bastants indrets dels que has anat aquests dies. Per cert, a l'hort del cura d'Elx, no he pagat mai entrada per veure-ho (hi estat 3 o 4 vegades).
A València ens van insultar, ens van tractar de fatxes i ens posaven al costat les banderes espanyoles (no portàvem res que provoqués, simplement anàvem a jugar el nostre partit de futbol sala).
El profe d'història de la uni, quan explicava la història de la batalla dels borbons, sempre deia: doncs si ens hem de dir valencians, tots som valencians...

Xitus ha dit...

Donc sno sé què és el que pot passar amb això dels comments...Ho sento.

rits ha dit...

àpali!!! quina crònica!!!
i ja veig que amb sorpreses agradables!
ja veig que t'ho vas passar molt bé!
la foto de la platja, és preciosa!!!

una lingüista elitista ha dit...

Una gran crònica d'un país complex... Ha estat un plaer llegir-te! ;-) (Ah, ja et tinc al Feisbuc, és que no sabia qui eres!)

Xitus ha dit...

Luthien: Jo també m'esperava més problemes però tot és fruit del desconeixement mútuu...

Instints: ara es veu doncs a l'hort del refotut cura has de pagar 5 €uros per accedir a veure unes palmeres. ehem. Llàstima això que expliques de "Falensia" però vaja, n'hi ha a tot arreu...

Jo em diria valencià encantat :)

Rits: suposo que te deus referir a la foto de l'Albufera? El meu cosí se l'ha posada de fons de pantalla i tot jeje. És ben relaxant.

lingüista :)! sí, sóc jo, tot i que no en faig gaire ús del feisbuc jeje. Merci per passar-te pel bloc. Sí qu eés un país complex. A veure si es desacomplexen, osti! :p

Joana ha dit...

Tenim problemes amb la normalització de la llengua, però fem un gran esforç per a poder aconseguir-la.
Jo no crec viure a un país complex, és molt senzill és el meu.

Xitus ha dit...

Ja m'agrada sentir això ja...

 
ir arriba