dijous, 24 de setembre de 2009

Barcelona


(A mi no m'enganyen. L'escut de Barcelona és aquest, i les anades d'olla de disseny no valen per res i a més, oh què extrany, intentaven dissimular les quatre barres. No fos cas...!)





Avui us parlaré de la meva ciutat, en el dia de la seva patrona, la Mercè. Mentre ho faig, podeu escoltar la fantàstica obra composada per Freddy Mercury i interpretada per ell mateix i Montserrat Caballé. Per ell era un somni treballar amb ella, tot i que poques vegades es trobaven a l'estudi de gravació, pels compromisos d'ella. Gravaven sobre les pistes que havia gravat l'altre. Com ja he dit en més d'una ocasió, el disc no només és aquesta cançó, sinó que per exemple "Guide me Home" és una altra peça excel·lent.

Em porta records ben vívids dels Jocs del 1992, se'm posa la pell de gallina. Jo tenia 11 anys llavors i vaig tenir-ne una vivència ben forta, ben intensa, en part molt important gràcies a mon pare que va comprar entrades per a diversos aconteixements esportius i fins i tot vam poder esgarrapar a última hora unes entrades a la reventa per ser a la inauguració. L'ambient als carrers era diferent, la presència de gent de molts països era estimulant als ulls d'un nen d'11 anys. La febre dels pins...Pins del Cobi jugant a bàsquet, esgrima, nedant, etc. Pins de banderes de països diferents. Màgia, en definitiva.

Més enllà dels Jocs, i mirant-m'ho al 2009, no m'agrada que Barcelona sigui una destinació del turisme massiu. No m'agrada que s'hagi fet valer la imatge que aquí tot s'hi val, que a Barcelona pots venir, emborratxar-te, anar-te'n de putes, i fer del carrer un lloc on pixar-hi dormir-hi etc.

Tampoc m'agrada un model de ciutat on es posi per davant les grans superfícies abans que el petit comerç, per exemple.

Ser de Barcelona m'ha costat sentir noms tan afectuosos com "pixapins" o "aquests de can fanga" quan he habitat en terres del nord.

Penso que com tots els barcelonins, tinc els meus racons, que s'allunyen força dels més turístics. Segurament indrets lligats a sentiments, a èpoques determinades. Tot això sense deixar alhora de descobrir nous racons de la meva ciutat.

Em sento molt orgullós de ser del barri d' on sóc, el Guinardó, uns antics camps entre Horta i Gràcia. Som un barri costerut, on sembla ser que abundaven les guineus, d'aquí el nom. Des del magnífic Parc del Guinardó, es tenen unes vistes generals de la ciutat prou dignes, tant cap a mar com cap a muntanya.

En breu m'instal·laré definitivament en un altre barri costerut de la ciutat, i segurament amb els anys me'l faci meu, també. Però les arrels, i on em sentiré sempre com a casa, serà al Guinardó. Encara hi ha qui pregunta aquí baix a la parada d'autobús: "para ir a Barcelona es hacia allí?".

Avui és un bon dia per passejar per la ciutat i impregnar-se de l'ambient. Conèixer-la un poc més.


13 comentaris:

caterina ha dit...

Jo l'any passat vaig ser a Barcelona uns dies abans de les festes de la Mercè i hi havia molt d'ambient, començava a haver-hi coses pels carrers.

Record els Jocs Olímpics, evidentment no de la mateixa manera que tu. Però me vaig empassolar molts esports a la tele. Un any després vaig fer el meu primer viatge i a Barcelona, com no.

És bo trobar-se a gust a una ciutat. Queda clar que és un lloc on hi viu i hi conviu molta gent pel que no tot el que veiem ens pot agradar. I t'hi adapataràs, te'l faràs teu el nou pis, el nou barri, segur que sí :)

Una abraçada

caterina ha dit...

Ah! I de Cobi tenia de tot; còmics, clauers, camisetes, etc. Al mateix temps va sortir en Curro de l'Expo de Sevilla, recordes? Sempre el vaig trobar una horterada i aquí els madridistes eren més de Curro, tal volta per això li tenia mania :P

maria ha dit...

De festa, eh?!!!
Quins records més bonics.
Aprofiteu-ho!

XeXu ha dit...

Bé, per mi aquests barris són perifèria, tampoc els entenc com Barcelona, ja que ells mateixos no se'n senten, com Sant Andreu, o els mateixos Sants i Gràcia. Per no parlar de Sarrià. Tenen els seus propis centres, i la gent fa vida allà. I quan cal, baixen a Barcelona.

La Mercè és una festa major realment pobre, trobo, no té massa cosa especial. Però bé, els catalans no ho som massa, de grans festasses. Celebrem la ciutat que tenim, que és més que això que dius del turisme descontrolat, que també, però per allà on passen els turistes també són parts amb autèntic encant.

I de racons especials en tenim, però aquests normalment s'associen a records, és clar. El pis on vaig viure més de quatre anys sempre estarà a la meva memòria i serà un lloc especial, tot i que el lloc no té res, ni vaig fer vida de barri. I tants altres, és clar, punts de trobada, llocs on hem tingut els nostres moments especials o tristos... però això també ens passaria a qualsevol altra part del món.

No oblidis l'altra cara musical dels jocs olímpics, la (per mi) lamentable versió dels Manolos de 'Ella tiene poder'.

Xitus ha dit...

Caterina, també vaig ser l'expo aquell any... per mi tan en curro com en cobi eren força desafortunats. En aquell temps em va donar per dissenyar mascotes. La d'Atlanta era curiosa.

Maria, això vol dir que has passat temporades per aquí baix? :) Els records bonics són fruit d'un present ben viscut en el seu moment. De moment porto 2/2 pel que fa a nits, i en principi demà em torno a escapar.

Xexu, per mi sí que ho són, Barcelona. cadascú amb la seva peculiaritat, però formant part de la ciutat. El centre-centre tampoc és que sigui un dels meus llocs favorits. Sort en tenim, doncs, de la perifèria! Jajajaj els manolos es van destapar eh quan els jocs. Eren pertot arreu. amigos para siempre is yuolwais bi mafren

Joana ha dit...

Conec Barcelona, però no la perifèria. De segur que hi esteu millor allí.
Que passes bones festes, ah i contiua fent mascotes. Em sembla que eres polifacètic.
Molt bo, això quedius de l'escut!

Xitus ha dit...

Eps Joana :)! Jo visc ben bé a Barcelona, en un barri dins de la ciutat, no comparable a les ciutats com l'Hospitalet o Santa Coloma que per mi sí que serien l'extraradi.
Pel que fa a les "mascotes", l'última que vaig fer va ser la d'aquesta capçalera jeje: http://www.gatetambturbo.blogspot.com/

petonets polifacètics :)

Núr ha dit...

Xitus, anem a pams, que hi ha mooooltes coses. (M’has fet obrir un word per a contestar-te tot l’article, imagina’t!!!)

Dels Jocs Olímpics, jo no en tinc gaire record. En tinc alguna imatge que havia sortit a la tele, de la cerimònia... d’inauguració o de clausura... no ho sé... També la imatge de la fletxa, però potser és la que tinc més clara per tant de soroll que hi va haver després, perquè havia caigut per darrere, i perquè s’ha repetit tantes vegades a la tele. Però no en recordo gaire més.

Estic d’acord amb tu, completament, amb aquesta imatge penosa i fastigosa que fa Barcelona a causa d’aquest turisme brut i descontrolat. Amb el temps Barcelona s’ha convertit una mica en casa meva i no m’agrada gens anar al centre, estressada quan surto de casa, desitjosa de tornar a Sants, perquè sé que la munió de gent que trobaré al centre m’aclapara.

Tampoc m’agrada veure com desapareixen les botigues petites de tota la vida, però això no passa només a Barcelona, sinó que a tot arreu: Les grans superfícies ens envaeixen i tant la població com el govern ho estem permetent. A canvi d’agafar el cotxe pots anar a un lloc enorme on l’oferta és molt més gran i al costat tens una altra botiga de roba, també enorme, on trobaràs de tot, i després aprofitaràs per a fer la compra de la setmana i cap a casa. Així el viatge amb cotxe no haurà estat en va. Però això no és cosa del turisme...

Pel que fa als “pixapins” i “els de can fanga” o “kamakus” (que si baixes al sud, també t’ho diran! hehehe) és el mateix que arribar de Tarragona, o de qualsevol altre lloc de Catalunya, a Barcelona i sentir-te a dir que ets “de províncies”.

Quant als racons... Sí, jo crec que algun raconet tinc que no és turístic, però també he de dir que hi ha llocs turístics que m’atreuen molt, als quals no vaig perquè sé que estarà a rebentar de gent... I això em sap tan de greu... És una pena! Sempre he pensat que seria fabulós poder passejar per les Rambles de Barcelona una tarda de diumenge sense turistes, només amb els barcelonins que ho tinguessin per costum, sense les terrasses que abusen dels turistes en els preus (cosa que no trobo tan malament, tenint en compte com emmerden després!), sense carteristes i sense haver d’agafar la bossa amb totes dues mans, patint que no em robin, i sense rebre cops de gent que va amunt i avall...

A diferència del XeXu, crec que Barcelona és tota una ciutat, amb barris diferents, però una ciutat sencera. M’agrada la vida de barri, perquè és l’única manera que he trobat de poder sobreviure a viure a Barcelona i no tornar-me boja. Les ciutats grans ja ho tenen, això, de fer vida de barri; qualsevol ciutat gran coneguda té els seus barris, però això no fa que deixi de ser una ciutat que es pugui contemplar en la seva totalitat. I això és el que m’agrada d’aquesta petita gran metròpoli! :)

I la Mercè... buff... És una concentració massa gran de gent, per a mi. Sempre que he sortit he acabat angoixada per la gent que s’arriba a concentrar a tot arreu. Però el mateix em passa per St. Joan o qualsevol altra festa grossa...

En fi... Potser per això ara en marxo... Deixo de viure a Barcelona! Però ben a la vora, encara, que el metro hi arriba! hehehe Espero que el teu nou barri t’aculli bé i que tu l’acullis bé dins teu. I espero que jo també l’aculli bé, la nova ciutat, i que ella m’aculli a mi!

Pitonets i sort!!!

Ja acabo... Quin súper comentari, tu!

Xitus ha dit...

I llavors matusalem va viure 999 anys, amén.

Xitus ha dit...

Ara en sèrio, espero que em perdonis la llicència bíblica després del teu catxo comentari, que ha nodrit el meu blog per tota una setmana ;)!

Jo no sé si obriré un Word, però aquí vaig.

Dels jocs, és curiós. Potser sí que la diferència d'edat que és poca, en aquelles edats és més significativa. Podria ser. A nivell de vivències, d'intensitat, de records. I potser si la meva no ho era, mon pare es va encarregar de fer-m'ho viure del tot i li ho agrairé tota la vida. Veure en Rebollo llançant la fletxa va ser emocionant. Clar, jo al principi vaig creure que allò entrava dins...jeje espero que no passés ningú per darrera el peveter caminant tranquil·lament i s'emportés una sorpresa! Segur que si fo sun capítol dels Simpsons això passaria! Al cap de 3 anys, vaig acabar fent tir amb arc :)

La vida de barri m'agrada molt. Tan propera... I sobre els turistes, doncs bé, està clar que acudeixen a bars on nosaltres els autòctons no aniriem mai perquè sabem que ens clavaran, encara que volguéssim reclamar una tarifa per a no turista jaja!! O és que no tenim dret a fer un aperitiu a les rambles, collons??! I en canvi hi ha una colla d'incults amb els seus barrets mexicans, que no poden baixar a Mèxic a comprar-se'l? Els buiden les butxaques, cert, però no em sembla compensatori per les marranades que alguns d'ells fan després. Els haurien d'educar en respecte, i no venir a fer aquí el que al seu país no farien ni girats del revés. Però bé, si l'ecotaxa a les Balears va tenir tanta polèmica (quan per a mi em semblava una bona mesura) no sé jo si aquí implantarien alguna cosa.

Així que ara canvies de ciutat :) per les pistes que dones ja me puc fer una vaga idea, però no sé si cap a la dreta o cap a l'esquerra.
Molta sort en aquesta nova etapa!

Estic d'acord en que alguns racons turístics faria il·lusió veure'ls sense tanta massificació, però em temo que això és irreversible...

En fi, petonets, i moltes gràcies per la teva entrega en comentar. L'aprecio! ;)

instints ha dit...

ja et dic jo, que una bona amiga és del Guinardó també, i diries que és d'algun poble de la muntanya, no diries mai que és de barna, i la gent que he conegut del barri tampoc. Jo que sóc de poble, sempre que he dit la paraula "pixapins" o de "can fanga", sempre ha estat dirigint-me a la gent que la lia, que no es comporta o que vol vendre millor la ciutat que el poble. I mira, he viscut a barna, i ara quasi hi visc, i m'envolto de gent de tot arreu que viu a barna i gent de barna que per res em semblen pixapins.
Un petonàs i bon post!!

instints ha dit...

Ah, i per cert, gràcies per anomenar la mascota que em vas dissenyar, ja veus que m'encanta i no la canvio, perquè la vas clavar!!! Muack!!
I lo de les olimpiades, era una gran fan del Cobi i la Petra jejeje. Muack!!

Xitus ha dit...

Hola instints :)
de totes formes si és una rivalitat sana, doncs endavant jeje. És inevitable! Es porta bé el gatet, ja? :p

 
ir arriba