divendres, 9 d’octubre de 2009

Capvespre

Capvespre és un mot que m'agrada i ahir vaig poder-lo viure en la seva plenitud. Junt amb un amic vam contemplar-lo des de la terrassa del meu pis, tot fent unes Moritz i unes galetetes salades, amb música ben relaxanat de fons. Era immillorable. La vegetació abundant combinada amb els colors groguencs, rosacis i blavosos del cel. Les siluetes personalitzant-se cada cop més com si fóssin ombres xineses...I la ment fluint, relaxant-se, deixant-se anar, com feia temps que no ho feia.

...I és que hi ha moments en que no vé de gust pensar...

(I són tan o més importants que els altres! Si el cos necessita relaxar-se, la ment també. Potser així s'evita la compactació del sintagma: la+ment = lament. No ha de ser així.)

Totes les estrelles cauen...Només prova de no precoupar-te, pararan algun dia. Agafa el que necessitis, segueix el teu camí i deixa de lamentar-te.



La foto no és de la vista d'ahir, però prometo fer-ne fotografies i penjar-les en un proper post. Quantes promeses darrerament!

25 comentaris:

caterina ha dit...

És un d'aquells petits plaers que dóna la vida, una petita felicitat, poder gaudir d'una certa pau i benestar quan un ho necessita. Jo tenc el meu lloc predilecte a Palma per a aquestes coses. Els horabaixes, de tota manera, m'agraden més a l'estiu. A la tardor-hivern me costa més gaudir-los :) La foto molt xula. Imagin que és teva. Besets!

Xitus ha dit...

No no, no és pas meva la foto. L'he agafada d'internet. És molt bonica, sí, ja m'agradaria haver-la fet...Però en penjaré un aalgun dia de les vistes al capvespre des de la meva terrassa, tal i com he promès.
Petonets!

moonlight ha dit...

un pla deliciós... no soc gaire seguidora d'oasis, tot i que els he vist en concert, però aquesta cançó m'encanta!

maria ha dit...

Aquest piano si que sona bé( el de la cançó)...Es clar que sí, ja n´hi ha prou de lamentar-nos, igualment ens quedem igual que quan hem començat.
Fas enveja!Les teves Moritz,estirat mirant el cel i deixant anar la ment...Saps què? Avui penso imitar-te!

Tuti ha dit...

Hola Xitus!!!
Que xuli aquest dibuix que tens aquí al costat que diu -Hola!, és divertit :)
I a mi també m'encanten els capvespres... a més ahir tenia uns colors preciosos. I mirant com cau el dia amb una cerveseta, galetes i un amic... què més vols????
M'agrada perquè és una hora que sento com si tot es parés, com si el món per uns moments respirés calma.

Xitus ha dit...

Moonlight, la veritat és que sí que ho era...I ho necessitava. Em sembla que ho repetiré. Jo en sóc un fan. Quan la gira del Heathen Chemistry (precisament la que inclou "Stop crying your heart out") van obrir el concert a Razzmatazz amb "Hello" ;)

Bé, Maria, n'hi ha d'altres que sonen meravellosament, oi? Molt cert. El lament excessiu és una pèrdua d'energia...Ens quedem allí on hem començat, no ens permet avançar. Per imitar el pla de forma correcta, Maria, has d'alternar una Moritz normal amb una Moritz Epidur (les del tap blau). Ja m'explicaràs eh, que ara estic encuriosit! ;)

Tuuuti! Aquest dibuix que tinc aquí baix és un autorretrat jeje!! Com que ara tinc molt de temps, l'altre dia vaig seguir remenant html's i em va venir la idea. Mmm i tant. Molt ben descrit. L'instant necessari per a respirar calma...
Un petó!

Violette ha dit...

A mi també m'ha agradat la foto, encara que no sigui teva, i el dibuix, que sí que és teu...
Seguiré passant per aquí, sobre tot de capvespres.
Una abraçada!

Sauze ha dit...

Son esos pequeños momentos donde vemos grandes cosas. la contemplación de la naturaleza en distintas etapas, como éstas...
El atardecer es una maravilla sentirlo de esa forma relajada, donde dejamos que el pensamiento viaje por sí solo, y la mente casi llega a renovarse con estos colores y las sensaciones que aporta.
estos son los momentos que merece la pena vivir. y el lamento olvidar o por lo menos, dejar guardado en la despensa durante estos instantes.
gracias por el traductor, me sirve de gran ayuda... pero no dejo de leer en catalán pues me encanta y aprendo.
un besote.

Joana ha dit...

Un capvespre perfecte dels que et regalen pau. m'encanta això que escrius sobre la ment. La meua ara està a la caverna, ja saps com al mite, després d'haver pujat i veure la llum, ha baixat una altra vegada cap a les ombres, però en sortir de nou haurà fet ja l'ascens definitiu i una llum encegadora la rematarà.
Espere, això diu el mite, no?
No t'espantes, estic de broma, je,je.

Xitus ha dit...

Violette :) Ja et vaig dir en el teu blog que em sonava haver-te visitat abans...A veure si normalitzem les visites.

Sauze, no tengo nada más que añadir...Tu descripción es muy bonita y completa...

Em sembla Joana que són processos cíclics tot això...Ara aquí, ara allí. Ara llum, ara foscor. Com el cicle de cada dia.

Lídia ha dit...

m'agrada quan algú capta amb tota la seva intensitat un instant o una sensació i després t'ho transmet a la perfecció, fent que gairebé et sentis com si tu també ho haguéssis viscut.. merci xitus :) espero que estiguis tot bé! Muà!

Nymnia ha dit...

Ostres... quin moment més bonic... Jo ara fa temps que no tinc un moment així i, de fet, ara que el recordo l'últim, crec que m'acabes d'inspirar per un nou relat. Vaja, com dona d'inspiració un vespre tant bonic com el que vas viure ahir! Un petonet, Xitus!

Xitus ha dit...

Ei Liddie! merci per passar-te pel blog de nou. Ja t'he visitat i fins i tot renyat jajaja! ;) Me n'alegro si t'ho he transmès...

Nymnia, jo feia temps que no en tenia un d'aquests...I quan els visc, penso que està tan a les nostres mans, que els hem de cultivar. Estic content d'haver-te inspirat :) Espero que aquest bon moment ne porti a un altre per a tu. Un altre petó per a tu, Nymnia, el meu ull també et vigila :p

El peletero ha dit...

Cap al vespre?, el "cap" del vespre?, el cap d'amunt del vespre?

A mi m'agrada "l'horabaixa", que és una de les hores més tontes que hi ha.

Una abraçada.

aigua_clara_ ha dit...

El problema és quan no saps desconnectar, quan no ets capaç de gaudir de moments així, malgrat t'hi obliguis :(

Xitus ha dit...

Horabaixa sens dubte és una paraula molt poètica, pelleter :)

Em sona el que dius, aigua_clara. Però si t'hi obligues ja estàs contradient el relax...Perquè l'obligació comporta tensió. Ara m'has fet pensar en un dels darrers posts que vaig fer al meu blog de psico: http://unanoiaalparc.blogspot.com/2009/09/paradoxes-i-contradiccions-la-teoria.html

Una abraçada i merci per comentar :)

.astrid ha dit...

A l'Astrid no li agrada que les estrelles es caiguin però, en canvi, li encanta el color del cel quan el sol desapareix.

.un muáh :]

instints ha dit...

No cal res més... m'ha encantat el missatge d'aquest post, moltíssimes gràcies pels consells i miraré de valorar cada vegada més aquests moments. EStàs de postal en el post!!!

Un petonàs!!!

Xitus ha dit...

Espero que a l'Astrid li hagi agradat passar-se pel calaix i remenar-lo, i que ho segueixi fent en el futur :) De moment t'he deixat un parell de petjades per allí.

Instints, els consells vénen de la cançó i els crec molt vàlids. Una forta abraçada!

Joana ha dit...

M'encanta el dibuix que hi apareix a la pantalla dient hola. L'has dibuixat tu?

Xitus ha dit...

Hola de nou Joana!
Sí, el vaig fer fa uns dies. És un petit autorretrat. :) Ara miraré si has penjat alguna cosa nova. De moment es queda aquí per un temps en aquesta posició.

Albanta ha dit...

Hola Xitus, t'acabe de descubrir comentant el meu blog, i en llegir el teu perfil m'he endut una agradable sorpresa. Coincidim en estudis i professió, sols que et duc uns quants anys d'avantatge.
M'agrada el que he llegit als teus blogs fins ara. Tornaré a passar per aqui a sovint.

Preciós el moment del capvespre que ens descrius.
Besets

Nymnia ha dit...

Ei Xitus, t'he respost a l'estat d'ànim, i a les coses que separades no tenen sentit i que juntes hem fan riure!
I també m'encanta l'autoretrat que tens de tu treient el cap, és molt moooono!!! jeje!
Jo també m'hauré de posar un dia a xafardejar-te posts passats, que alguns me'ls he perdut!
Bona setmana, que demà ja és dimècres!

rits ha dit...

doncs si que els moments que descrius són màgics, i necessaris tb!!!!
això si, la cançó una mica trista, no?
espero que sols sigui la meva visió!

Xitus ha dit...

Benvinguda Albanta!
Endavant, vine a remenar quan vulguis. Jo tb t'he afegit. La psicologia ens dona una bona base per als nens, si més no, oi?

Nymnia :D
I jo aquest matí t'hi he tornat a respondre :) Ahh l'autorretrat, merci per fixar-t'hi jeje, la idea és anar-lo cavniant de posició cada cert temps, sempre jugant amb les barres, clar. Pots xafardejar els posts que vulguis. Si vols també els anteriors calaixos, tot i que algun és massa fosc...
Aviat seguiré amb els teus posts antics, així que atenta!

Sí, molt necessaris rits. Com va la cama? la cançó és més d'ànims, de tirar endavant, tot i que la tonada (que no tornada) potser sí que no és "l'alegria de l'horta" jeje! Però en general no la tinc com una cançó trista.

 
ir arriba