dimecres, 21 d’octubre de 2009

John Lennon


AABB (avís al blogger beatlemaníac): Aquest post pot ferir algunes sensibilitats Beatlemaníaques.


I de fet, qui em conegui mínimament ho sap, que jo sóc un Beatlemaníac, però les coses com són. Fa temps que volia fer aquest post, i avui, en un dia gris aquí al barri del Guinardó, m'ha donat per cantar cançons d'en Lennon en solitari com "Jealous guy" i "Mind games" i he recordat per un moment èpoques passades. Lennon en solitari va fer cançons molt bones, és cert. No obstant, el post va destinat més aviat a parlar de la seva personalitat.



Si s'agafa el Magical Mistery Tour, l'autobús turístic que ressegueix els llocs més importants de L'pool amb referència als Beatles, una de les parades és la casa on Lennon vivia de jove i on la seva mare va morir atropellada just al davant. Segurament Lennon va arrossegar aquest trauma tota la seva vida. Quan va conèixer MCCartney, els va unir el fet que aquest darrer també havia perdut la mare.

La personalitat de Lennon sembla ser (i dic sembla ser perquè tot el que diré ho he extret de llibres que he llegit o documentals que he vist) que era esquerpa, amb ironia fregant el cinisme, i amb tendència agressiva. El seu desordre interior el portava a la irresponsabilitat. I evidentment tenia una vessant creativa força important, probablement relacionada amb tot aquest moviment interior.

Però Lennon en va fer de molt grosses. Tots tenien els seus excessos, clar, ningú se'n salvava. El que jo he pogut deduir-ne és falta de consideració vers els demés, especialment vers les seves dues dones. Que quan estava amb la Cynthia feia el que volia amb les fans és un fet evident. Però quan ja havia conegut la Yoko en el conegut encontre en una exposició d'art, va succeir el següent. Tal i com explica en el seu llibre la seva primera dona, encara vivint junts amb en John, ella va marxar de viatge, i en tornar, qui li va obrir la porta de casa seva va ser la Yoko, vestida amb la seva roba! Us imagineu la cara que se li deuria quedar a la pobra noia anglesa que n'havia aguantat de tots colors?

Després, un cop Yoko Ono no es desenganxava de Lennon en cap moment, ni tan sols a les gravacions (cosa que enterbolí les relacions amb els altres tres membres del grup -que per cert no es portaven les seves dones a l'estudi), sembla força evident que Lennon buscava la figura d'una mare que el controlés i el fes redimir-se dels seus pecats. Però la Yoko també rebia unes quantes pallisses. Llavors se separaven durant un temps, llargs mesos, i ell anava a emborratxar-se a Las Vegas, tornava de genolls, i la Yoko l'admetia a tràmit de nou.

Algunes d'aquestes coses es poden veure reflectides en les seves cançons. A Jealous guy (noi gelós) diu: "Pensava en el passat, i el meu cor va començar a bategar amb força, vaig pedre el control, no et volia fer mal, no et volia fer plorar, sóc només un noi gelós". Alhora, componia cançons com "Woman" en que feia la pilota a la Yoko, suposo que envaït pel sentiment de culpa (Dona, apenes puc expressar, el meu sentiment i gratitud, per donar-me el significat de l'èxit).



De totes formes, el seu comportament i imatge de líder pacifista dels últims anys, no deixava de ser un mecanisme semblant, i tenia tot el dret a canviar, a intentar-ho si més no, i a iniciar una nova vida. Els bed-in (quan s'estava al llit amb la Yoko per demanar la pau) i tot això era un intent de rentat d'imatge intern més que extern. El que passa és que mentre feia això, al mateix temps maltractava la Yoko.

Després va passar el que ja sabem, quan en Chapman va assassinar-lo el desembre del 1980. Aquell final trist va mitificar-lo, el va convertir en un símbol del pacifisme, la seva icona amb els cabells llargs i les ulleres es va estendre, la cançó d'Imagine va ser un himne...

En el llibre "La darrera entrevista amb en John Lennon i la Yoko Ono" en Lennon es mostra molt distant dels seus ex-companys i molt crític, no només amb McCartmey, sinó que Harrison també rep de valent. A mi em va sembla un posat força immadur, com volent-se separar en excés del que havia estat, com situant-se per sobre, sense valorar el guany de tot plegat. Com si volgués renunciar a aquella època de la seva vida ara que finalment era algú amb un suposat nord. Seguia sent gelós, en el fons, i extrem. Potser en els 40 anys que ell deia que li quedaven de vida (quan en tenia 40, llavors, a pocs die sde ser mort), hagués estat capaç de canviar, això no ho sabrem mai.

Musicalment, pel meu gust Harrison és qui va treure coses més interessants un cop separats els Beatles. En segon lloc, Lennon. Les seves cançons tenen bones melodies, i és que una cosa no treu l'altra, o segurament, una cosa provocava l'altra.

A vegades, i de més jove, m'havia enmirallat en la seva figura quan encara desconeixia tot això. Té una certa mística, un estil aparent, una imatge, a la que m'hi podia assemblar una mica quan portava els cabells llargs i em posava les ulleres. De fet mon pare de jove també hi tenia una retirada. I musicalment m'hi sentia identificat pel fet de ser autodidacta.

Per últim, un apunt sobre una cançó que es fa servir sovint com a exemple. És la peça "We can work it out", dels Beatles ("Podem resoldre-ho"). En McCartney va composar la part en que diu "prova de veure-ho a la meva manera, pots estar equivocat i encara pensar qu etens raó" etc. "we can work it out, we can work it out". És a dir, la part de conciliació, de pensar, anem a solucionar-ho. Lennon va introduir la part diguem-ne més "negativa" sense deixar de ser certa de la cançó: life is very short, and there's no time, for fussing and fighting my friend" (La vida és molt curta i no hi ha temps per a discutir).



16 comentaris:

Joana ha dit...

Incredible!
No pares/is,eh? Ara no tinc temps de llegir, pero a la tarda/vesprada, no m'ho vaig a perdre.

caterina ha dit...

Fantàstic post! Enhorabona, m'ha encantat com no podia ser d'altra manera.

Crec que les coses més negatives a la llarga t'ensenyen coses bones. Potser si John i Paul no haguessin perdut les seves mares (què no deixa de ser una putada grossa), no haguessin estat el que són. La cançó "Mother", una meravella. Pens que tot allò que ens passa a la infància i adolescència és el que forma el nostre caracter futur perquè en aquells moments encara no estem formats com a persones. No sé si es pot arribar a canviar però sí millorar. Jo tímida ja ho seré sempre però puc dissimular-ho, o aprendre a controlar-ho més. Algú va dir que per a crear art has de ser sensible, una mica solitari, haver sofrit una mica... (bé, la frase no és exactament així però venia a dir això) Pens que sí. L'art en general (pintura, escriptura, música, etc) ens permet expressar i treure o comunicar tot allò que duem a dins. Cadascú després utilitza el mètode que li va millor, com va fer John Lennon i la resta del grup amb la música.

Tema Yoko Ono. Me cau torta! (Quina novetat jeje) Podria ser que Lennon cerqués una mare però, encara que ell va fer cançons molt bones en solitari i estant amb ella, Yoko igual es va ficar massa on no la demanaven i l'altra qeu es devia deixar...

La darrera entrevista aquella que va concedir criticant a tots els Beatles, és un fet una mica trist tenint present com varen acabar les coses poc després. Però tot són èpoques, moments, estats d'ànim. La cançó que George Harrison va compondre en memòria de Lennon després de la seva mort, "All Those Years Ago", imagin que es podria resumir d'alguna manera en que la mala llet s'ha de deixar de banda i mirar de recordar sempre els moments bons que al cap i la fi són pels que val la pena viure.

Properament, i si tot va bé, he d'anar a la casa de Cynthia per uns temes de la feina! :D Ja te contaré. En aquest cas no faré un post :S

Besets! (Quin testament...)

Núr ha dit...

Fa dies que no passo i m'he de posar al dia, però no puc deixar de preguntar-t'ho!!! Com t'ho has fet per a posar-te la caricatura aquesta fixa al bloc (costat dret inferior... com si no sabessis què vull dir...)?????????

diurf ha dit...

Conec poc el tema, poc la vida dels personatges..tan sols algún record amb alguna de les seves lletres, pero he trobat el post molt interessant, i si me l'he llegit tot...

un petonet!

instints ha dit...

Crec que llegint aquest post m'he informat de moltes coses que no sabia, moltes gràcies per fer-nos conèixer (als que no el coneixem) coses d'en Lennon que no coneixíem i que mai havíem obert un llibre per fer-ho. Per cert, tens feina o no? Aix, tant de bo que sí!!!

Un petonàs!!

Tuti ha dit...

Jo confesso que mai m'havia agradat aquesta imatge de Lennon i Yoko, i ara sabent la història menys.

Però fa un temps que tinc un mini-debat intern (bé no em gasta gaire temps però alguns musics o escriptors o professionals d'altres camps, m'hi fan reflexionar) i és que s'ha de valorar junt l'artista i la persona????

A mi de vegades veig que em passa que si sé la historia de la persona i no em sembla gaire correcte acabo avorrint les seves cançons.

Potser ho hauria de saber separar, però em passa.

Ai Xitus, ja veus que penso massa buuuuf.

Una abraçada.

Joana ha dit...

Ara sí. Porte una vesprada mogudeta, però finalment he llegit tooooooot el teu post i he escoltat la canço, i no, no m'has decebut. Ha estat molt interessant i per no enrollar-me massa, et dire que comparteixc la opinió de Caterina en tot i cadascuna de les coses que comenta.

Sauze ha dit...

Hey Jude, la canción que más me gusta.

besos, xitus, espero que estés bien. ;-)

maria ha dit...

Un persontage esquerp però amb poesia a la boca.
Ja m'escoltaré alguna cosa d'en Harrison, em pensava que aqui el gran Déu era en Lennon.A mi tampoc em va agradar aquesta relació tan estreta d'en Lennon i la Yoko, però bé, suposo que l'amor éu fer que et tornis una mica "lelo".

aigua_clara_ ha dit...

Vaja, desconeixia totalment aquesta visió d'en Lennon... No tenia ni idea que maltractava la Yoko Ono!

Luthien ha dit...

Ei bones guapo!!!!
A mesura que m'anava llegint el post em venien diferents sensacions, crec que de cada experiència, sigui positiva o negativa se'n pot treure quelcom que tard o d'hora et pot ser de profit.
Hi ha detalls de la vida d'en Lennon que desconeixia, d'altres que els sabia.
L'última entrevista sempre m'ha donat una imatge de prepotència, d'estar per sobre del bé i del mal.
Tens raó, hi ha peces del Harrison, genials!!!!

En fi, que me'n torno a la feina.
Petonassos.

Xitus ha dit...

Joana, això d'una vesprada mogudeta és per a bé o per a mal? jeje. No me'n vaig adonar i em va sortir un post llarg. Però sort en tinc de lectors com vosaltres que ho llegiu amb la paciència que a mi em falta sovint!

Caterina,
Estic d'acord en el possible efecte posterior positiu de coses a priori negatives. Evidentment també en que en les primeres etapes de la vida tot ens determina amb més força. La sensibilitat per a l'art és necessària, és clar, ahir vaig tenir una conversa interessant sobre aquets tema amb el peletero (amic i blogger que comenta per aquí també). Evidentment Lennon es deixava. Eren un xoc de dos caràcters forts, i suposo que ell mostrava la seva cara més amable fins que se li inflaven. La cançó d'All those years ago és fantàstica, pel que fa a lletra i musicalment. I podria ser una bona manera de cicatritzar, sí...
A veure això de la Cynthia, ja ens contaràs!!
T'ha sortit un contrapost més que un comentari, però bé, crec que és un tema que t'arriba :p

Tranki Núr, posa't al dia quan et vagi bé, amb calma. Respecte això del dibuixet, t'escric (per aquí seria un embolic).

Moltes gràcies diruf per llegir-lo tot! :D Bé, tot i que em sembla que tinc uns pocs anys més que tu, jo tampoc hi he coincidit temporalment amb ells com a grup, i fins i tot amb Lennon no, perquè el van assasinar el 8 de desembre del 1980 i jo vaig néixer l'11 de març del 1981. Però el gust pels beatles em vé dels meus pares, ha estat una bona herència. Un altre petonet per a tu!

Me n'alegro de la funció informativa del post, instints :) També t'informo que encara no tinc plaça, i que la cosa, intueix el meu nas, anirà per llarg. lamenys tinc temps per anar estudiant la carrera mentrestant. Qui no es consola és perquè no vol! bxitus!

Aquest debat Tuti és el que ahir tenia amb el peletero. Em va donar una explicació curiosa. En resum, l'artista hi veu més enllà. Penso que Lennon era una persona molt sensible per les coses bones i les dolentes. Suposo que van en un pack. Però no sé si hi veia més enllà...Una forta abraçada!!

Hola Sauze, Hey Jude es una canción de McCartney, con posibles connotaciones a Lennon. "Jude" podria ser un mote para "John", y la canción le daría algunos consejos, aunque hay muchos rumores sobre estos dobles sentidos que sin duda, son un submundo en las canciones de los Beatles.

Ai Maria, i tant. Molta raó en que
1) Feia una mica de basarda això de Ono i Lennon (especialment alguns discos que van fer junts, explicava un dia el Jordi Tardà que la gent només escoltava les cançons del John i saltava les de la Yoko) 2)Sí, quelcom de poesia tenia 3) Escolta cosetes de Harrison, fins i tot, el seu disc pòstum com qui diu, el Brainwashed, és excel·lent! 4) I sí, l'amor fa que et tornis del tot lelo!!Allò que no t'ho esperes i dius, no cauré, altre cop, no cauré. Però tothom hi cau. Tard o d'hora...

Com tu aigua_clara hi ha molta gent que té la imatge del Lennon pacifista i el tenen com una icona d'això. I no deixa de ser-ho, però hi ha una trama fosca que s'ha de conèixer.

Ei Luthien, ja ho crec, prepotència (per part dels dos, crec que tenien un ego força pujat) i molt ben definit això d'estar per sobre dle bé i del mal.


Dit tot això, he de dir que musicalment Lennon em sembla molt bo, especialment quan coescrivia amb McCartney o bé ell sol però sota segell dels Beatles. Les seves al·lusions a la infantesa, com Strawberry Fields (lloc on he estat) i a la quotidianitat de Liverpool (Penny Lane) fan que tingués bon ull sobre temàtiques per a cançons.

Xitus ha dit...

perdó, he escrit diruf en comptes de DIURF!

Alepsi ha dit...

Ostres!

Jo, que em defineixo com a amant de la música però musicalment analfabeta... no en tenia ni idea de "la vertadera història de Lennon". Curiós, que la imatge que tenim al cap sigui taaaan diferent de com era en realitat...

Fantàstic post! :D

El peletero ha dit...

Has fet un post molt bo, complert i exhaustiu. Els mites són víctimes d’ells mateixos en molts casos, la seva aureola emmascara la seva fesomia humana, que no sempre es bona y complaent. Darrera la seva dimensió pública hi trobem molts monstres. Lennon era una persona estúpida i envanida.

Però també és cert que som injustos i demanem massa al voler que siguin grans artistes i al mateix temps bones persones.

N’està ple de grans homes maltractadors i mesquins que acaben inventant la vacuna miraculosa o composant la cançó més bonica del mon.

Una abraçada.

Xitus ha dit...

Gràcies Alepsi :) Sí, i de fet em fa l'efecte que a major o menor escala, tots tenim una "vertadera història..." Creus que podria ser? jejeje!Petonets!

Hola estimat pelleter,
ja he lluït ufanós la jaqueta per aquests móns de Déu :) He citat la nostra conversa de fa dos dies en comentaris recents. Des de rere la barrera és més fàcil veure les coses i els personatges públics sempre són sotmesos a exigències. Clar que la figura de personatge "públic" s'ha devaluat molt darrerament. Una forta abraçada!!

 
ir arriba