dimecres, 14 d’octubre de 2009

Parlar de les coses

Qualsevol dijous de la meva experiència a 7è d' EGB a primera hora del matí podrieu veure la meva cara de pànic davant la sessió d' expressió oral de català. En Xitus és un tímid històric, encara que la vida ens porta per on vol i per on volem una mica i això potser ho deixem enrere, o aprenem a construir un jo més social. En definitiva, aquell piscis rematat deixava passar la sessió per eliminació, és a dir: cedir discretament el torn a la resta de companys que voluntariosos expressaven la seva opinió sobre un determinat tema. Potser hi havia tres classes d'alumnes: els voluntariosos i "tiraos palante", la gran nebulosa que si els preguntaves podies treure'n alguna cosa decent, i els tímids porucs com jo a qui no li arrencaves cap vocalització ni a la de tres. El mateix em succeïa amb la meva comunicació amb les nenes de la classe, ni piu. "És que no parla", deien de mi. M'estalviaré judicis a posteriori. Bé, afortunadament les coses van variar una mica al cap de poc, tampoc gaire, tot i l'explosió inicial d'obertura a la gent un any més tard. En fi, que me'n vaig del que volia dir!

La veritat és que afrontar aquestes sessions d'expressió oral ara que ho he fet des de la faceta de professor ha estat interessant. El curs passat vaig fer castellà i quan planejava un debat o exposició davant de la classe, procurava fer-ho amb tacte, el mateix que jo hauria desitjat rebre com alumne. Els explicava a tot el grup classe (tot i que el missatge anava específicament dirigit a aquells alumnes que jo sabia tímids) que quan jo estava en la seva posició, era dels que esperava quedar-me últim, i que els entenia plenament, i intentava treure'ls la por, donar-los confiança. Crec que amb cert èxit, cosa que em va satisfer. Sovint els alumnes que xerren més i destaquen per sobre dels altres són els que inconscientment copsen l'atenció del professor, i almenys, des de la meva experiència com a alumne tímid històric, puc dir que em sentia una mica deixat de banda. Penso que un objectiu bàsic del professor és no caure en això, i donar la mateixa importància a tots els nens i nenes, saber fer-te'ls teus fins i tot a aquells que volen passar més desapercebuts.

He començat parlant de la meva experiència als dos cantons de la taula, per dir-ho així, per posar en situació la sensació que sento d'alleujament quan les coses es parlen. Ahir dimarts vaig assistir a una reunió per parlar de "coses". "Coses" importants, capaces de fer-te sentir nou un cop parlades i tractades. Capaces de desbloquejar-te emocionalment, de canviar-te el punt de vista de la tensió diària a un punt de vista més relaxat i global. Hi ha moltes coses no parlades en aquesta vida. Potser no totes es poden parlar, però les que ens preocupen, hem d'intentar aclarir-les, avançar cap a comprendre-les. Clar que dos no parlen si un no vol, igual que dos no es barallen si un no vol. D'acord. Però el diàleg és possible en moltes ocasions i per no baixar del burro perpetuem situacions de tensió estèril completament. Moltes vegades no parlem per por, i és llavors quan penso que la tasca a les sessions d'expressió oral és molt més important del que podria semblar a primera vista, i que potser, a part del desenvolupament d'una bona expressió, el més important és el treball de la confiança subjacent a tot plegat, i del respecte receptiu.

16 comentaris:

Tuti ha dit...

Està molt bé que es faci aquesta classe d'expressió oral, penso que de ben petits s'hauria de treballar. Jo no recordo fer-ho fins a l'uni. Abans només ho feiem en contades vegades per exposar algun treball.
Si de petits trenquem aquesta por i anem agafant confiança, doncs de grans els serà més fàcil i ens sentirem més segurs al fer-ho.

maria ha dit...

Sempre va bé parlar de les coses...

Nymnia ha dit...

Si que tens raó, si, que hi ha mestres que no ho fan bé. Es fixen sempre en els alumnes "populars". Jo sempre he estat una alumna més espectant, res de cridar l'atenció, una mica tímida, etc. Del montón vaja. Tot i així, els professors que més recordo i més valoro, son aquells que sabien llegir entre línies, que veien d'una persona normal les coses especials amagades, i no només les que sobresortien d'aquells que es feien notar. Així també vaig aprendre a valorar-me a mi mateixa. Em segueix costant parlar amb públic, però poc a poc, ho vaig superant.
És curios que despres de la teva experiència ara et trobis en el mateix, i segurament els teus alumnes agrairan molt que tu tinguis aquesta actitud i aquest respecte cap a tots ells, i et recordaran, igual que jo recordo als meus professors en el seu moment, i mira que ja en fa uns anys de tot allò.
En el fons, crec que això et pot fer estar satisfet i feliç, ja veuras com d'aquí un temps, ells se'n recordaran de tu i del que els hi has ensenyat. I això fa feliç, perquè vol dir que el teu petit granet de sorra ha ajudat a fer crèixer el que és ara una muntanya!
Sobretot, no deixis mai de sentir aquesta vocació i de tenir aquest sentiment cap a ells! Un petonas!

XeXu ha dit...

Tot i que de menut ho poguessis passar malament, és una sort haver adquirit questa experiència, ja que quan estàs de l'altre cantó pots intentar que als teus alumnes no els passi el mateix que a tu. A poc que te'n surtis, ja serà més que deixar-ho passar.

Jo no recordo que ens fessin aquesta mena de pràctica a l'escola, en canvi, a la facultat s'estilava força exposar treballs a classe, cosa que ajuda força també. No m'havia plantejat que hi ha gent que realment li costa horrors posar-se davant dels altres i parlar, però que això pot veure's millorat amb un bon aprenentatge quan toca. Així que continua amb la teva feina, que els que ja s'atreveixen a parlar ja s'espavilen, però els que no, n'han d'aprendre!

moonlight ha dit...

jo encara ara, em costa i molt això de parlar en públic, per inseguretat, suposo... però amb profes que pensin com tu, es pot ensenyar des de petits a ser menys tímids... estaria taaaaaaaaaan bé...

aigua_clara_ ha dit...

Jo també era molt tímida (i ho sóc en segons quines ocasions) però reconec que amb el temps m'he anat fent més llançada :P

Xitus ha dit...

Ostres, em sobta que no ho féssiu. Potser era jo que li donava molta importància i per això me'n recordo, però bé, malgrat no tinguem la mateixa edat, tampoc ens en separen tants... No sempre eren debats, també exposar algun treballet, o recitar alguna poesia. Espero que la teva última frase sigui certa. Moltes coses venen d'arrel...

Pel que he vist en els comentaris us heu centrat més en el parlar en públic, però el que comentes, Maria, també és una part molt important del que volia dir...Aprendre a aprlar per poder relacionar-nos amb la gent, aprendre a aclarir i resoldre els conflcites. Així que gràcies per la teva frase Maria :)

Nymnia,
merci pel comment tan llarg :D M'ha agradat això de veure les coses especials amagades. És un reconeixement, una complicitat, un "sé que estàs aquí i que ets així". És a dir, crec preferible millorar a base d'entendre i tenir cura que no de forçar, ja sé que pot quedar molt evident, però per exemple jo d'alumne em sentia molt acomplexat per ser com era, per l'efecte d'algun professor, en part.
Crec que ja m'he acostumat a parlar en públic. Tot i que em sembla que poso una barrera mental i canvio el xip momentàniament, potser acumulant certa tensió...
Espero que em recordin els alumnes per molt de temps. Els de l'any passat no es poden queixar :) Va ser una experiència molt bona.
Un altre petonàs per a tu!

M'ha semblat entendre doncs que a tu no et costa, XeXu? Sí és així hi has tingut molt de guanyat, de veritat. A la facultat és una altra cosa, tot i que realment jo vaig veure algun cas de nerviosisme extrem tot exposant treballs...Tu tpoc ho recordes a l'escola? Mmmm.

Moonlight, jo no sé com m'ho faig que n'acabo soltant alguna. Al claustre final de l'any passat vaig acabar fent un "powerpoint manual" i la gent partint-se...Potser són els mateixos nervis que encara tinc...Però en tot cas, si creiem i entenem el que expliquem, ningú ens atura ;) I també és anar-ho adquirint amb la pràctica.

La teva evolució aigua_clara em sona, la podria aplicar perfectament a mi jeje.

***
Respectar els alumnes tímids o a qui li costa parlar en públic em sembla bàsic, però compte! Que no per anar entenent i entenent no ens movéssim d'aquí...Hem d'entendre però també treballar per superar i avançar.

Merci per comentar a tots i totes!

diurf ha dit...

Ahir vaig tenir una conversa sobre això. Jo vaig al revés del món... el meu pànic escènic ha anat de menys a més, i em preocupa...

...però bé, només conec una solució, i tot i que de moment l'evito, m'i hauré d'afrontar algun dia d'aquests. M'ha fet gràcia que precisament parlessis d'això, coincidències...

caterina ha dit...

Jo era de les que odiava anar a classe per la por que tenia que me demanessin alguna cosa. Molts cops, quan ho feien i no m'ho esperava, o quedava muda o responia equivocadament. Després, quan la pregunta passava a un altre alumne, la resposta correcta apareixia en la meva ment. Els nervis me varen trair moltes vegades i les exposicions orals me llevaven la son. Em posava vermella i de mils colors, sempre hi havia els típics que reien o que ja sabien com era i me feien conya, el que encara era pitjor. Algun cop no vaig fer alguna exposició oral per vergonya i pànic. Preferia el suspens.

Per part dels mestres fins i tot vaig trobar certa intolerància. No en tots però sí en alguns. Altres fins i tot quan més sabien que te feia vergonya parlar més et demanaven. Imagin que ara tot això de la psicologia i l'estat d'ànim dels alumnes es té més present, es mira més que no abans.

Amb el anys, però, encara que me segueix impressionant xerrar en públic, ja no és el d'abans. Les experiències, que moltes exposicions orals me les prenc com a reptes, que sóc més segura en lo personal, són coses que m'han ajudat a portar-ho millor. Això no vol dir que no segueixi sent tímida. Ho seré sempre imagin, però en segons quins casos he après a dissimular-ho una mica i intent agafar-me tot allò que em costa com un repte, una lliçó de la vida.

Està molt bé que ara tot això es miri més. Abans crec que els tímids erem quasi invisibles. Ara per sort això a les escoles està canviant i està bé que profes com tu es posin al lloc dels tímids per donar confiança a aquells alumnes que els costa més :)

Joana ha dit...

Molt bé Aleix, sempre he pensat que els tímids tenen molt que contar, un mon interior tan extens que de vegades costa molt manifestar-lo a l'exterior de forma clara. I per això estem nosaltres, els professionals, per a fer que els alumnes s'esplaien i alliberen les seues idees i moltes vegades les seues fustracions, perquè un tímid no ho és devades. Moltes vegades cal anar amb molt de tacte amb ells. Fer-los parlar sense que s'adonen, mostrar naturalitat, no forçar la situació i sobretot coneixer-los be per a poder tractar temes que dominen i es pugues sentir "como Pedro por su casa"
Un tema molt interessant, per a no oblidar.
Thanks

instints ha dit...

Estic mooolt d'acord amb tu, i si des de petits els ensenyem a comunicar-nos, penso que de grans ens podem ajudar una mica més entre tots i no ser tant competitius, que semblem critatures.
Jo fa 2 anys que he après a comunicar-me i a parlar les coses, tot i que tu em veus, i sóc una noia extrovertida i que pretén que et sentis còmode quan et sentis cohibit, però no m'havien ensenyat a comunicar-me ni a expressar-me. Ja ho veus, si n'és d'important!!!
M'ha encantat el post, boníssim!!

El peletero ha dit...

D'avegades parlem massa i tot. Avui en dia tot es parla mil i una vegades per tornar al principi, mil i una vegades més. Mala senyal.

Una baraçada.

Xitus ha dit...

Hola diurf :) Merci per passar-te pel blog i deixar comment. Jo penso que és en un altre aspecte en el que he anat al revés...Però ara no el diré. Aix, anar evitant ens posa més nerviosos encara a llarg termini. Quan ho hagis afrontat i superat (que ho faràs), et sentiràs com nova. A vegades la vida té aquestes coincidències... :)

Caterina,
conec bé aquesta espera neguitosa a sí em diran alguna cosa o no, i l'alleujament al final de tot quan no ha passta, però alhora saber que les coses tard o d'hora s'han d'afrontar, com dèiem amb la diurf fa un moment. A mi quan no m'esperava una pregunta de la professora, em passava que em bloquejava ben bé...No sabia què dir. Però jo sabia què em feia, era més per nervis que no per capacitat, penso jo. Tot i que hi ha el risc de que la gent acabi pensant que no et rutlla el cap si no ho mostres, però vaja, afortunadament quan ens fem grans i deixem l'adolescència enrere som capaços de veure-hi un poc més enllà. No obstant, sempre està bé facilitar les coses. Se me'n va la pinça! jeje. A mi em tremolava la cama en les exposicions orals. Aquesta intolerància també la vaig trobar jo.
Jo vaig acabar reaccionant igual, prenent-m'ho com reptes que havia de superar. I crec que me'n he sortit, segons com.

"els tímids tenen molt que contar, un mon interior tan extens que de vegades costa molt manifestar-lo a l'exterior de forma clara." Una forma molt bonica de descriure-ho Joana, penso que era el que em passava ben bé a mi...I ara em venen al cap determinats alumnes que he tingut aquest any i hi penso amb estima. Seran uns genis de grans!! I segurs del que fan. Hauran après a expressar-se amb naturalitat i sense brusquetats externes.

Ha! Una altre tema relacionat, la competitivitat. Corre, expressa't, ràpid! Ei ei, ho sneto però a mi sempre m'ha agradat reposar les coses i ser prudent, que sóc peixos collons! I encara que no tots els tímids ho siguin, però vull dir, que tens tota la raó, instints, a vegades els adults som més nens que els propis nens. parlem menys les coses. Tenim més capacitat de fer-ho i d'argumentar però en canvi ho usem menys. Gràcies per comentar maca!

M'agrada perquè amb els comentaris esteu tocant molts aspectes que jo no havia posat al post. Sí, parlar massa és un risc, també, és l'obsessió, és voler tancar tant el tap que el passes de rosca i tornes al principi. Ja ho crec que passa. S'ha de concloure per a poder seguir. Com en tot, et pots passar per baix o per dalt. En el fons és com un servei de tenis o de frontón. O va fora o es queda a la xarxa. O falta o passa.

Sauze ha dit...

Aprender en el diálogo, aprender de la experiencia como chico tímido te sirvió para enseñarles a tus alumnos que ser de cierta manera, en este caso, tímido, no te hace del todo diferente a los demás. me gustó ese ejemplo anecdótico que expusiste.

Es importante hablar en la medida que es importante que exista intención por ambas partes, emisor y receptor; y viceversa. la comunicacion personal es de vital importancia para un mejor desarrollo en la vida y en las relaciones personales y sociales. A veces cuesta, por miedo, por respeto o bien porque no sabemos como lo tomaría la otra persona, y entonces nos callamos.
aun así hay que intentarlo porque si guardamos palabras no dichas en nuestra mente no nos desarrollamos de manera natural.
uno se comunica con los demás en la manera que aprende a escucharse a sí mismo.
un besito, xitus..

Sauze ha dit...

Añado, que también hay que aprender cuando debemos callar las cosas; pero ese sería otro post, jejeje.

Xitus ha dit...

Sauze, sin duda mi experiencia como alumno condicionó la mía como docente.
Sin intención por ambas partes es difícil establecer una buena comunicación. Hay ocasiones en que una de las dos partes quiere o necesita hablar y la otra se niega. Las percepciones de la situación son diferentes. Entonces, qué solución? Ceder un poco por ambas partes? Si nos callamos por miedo, mal...El respeto es importante pero a veces se confunde con el miedo. Escucharse a uno mismo también es comunicación, y de la más importante. Muchísimas gracias por tu comentario, muy acertado.
PD-Quizás sería otro post lo de callarse las cosas...A veces es la respuesta inteligente. :)

 
ir arriba