dissabte, 17 d’octubre de 2009

Procés etern

En sóc conscient. I m'espanta, però sé que és el que hi ha, i el que hi haurà. També sé que és el que hi havia. Puc passar d' un món a l'altre en qualsevol moment. De la nit al dia, del cel a l'infern. He estat als dos llocs. Quan sóc en un d'ells, me'n faig creus d'haver estat en l'altre, no m'hi reconec, em sembla impossible haver caigut o haver pujat tan baix o tan alt.

Intento crear una fortalesa i per més que penso reforçar les parets, l'alternança segueix present: hi ha estat, hi és, hi serà.


És la nova proposta de Relats conjunts.

17 comentaris:

Joana ha dit...

Em veig refectida al teu relat. Però què és això de la nova proposta de relats conjunts?

kweilan ha dit...

Boníssim. M'ha agradat molt.

Tuti ha dit...

Jo, al igual que la Joana, també m'hi veig molt reflectiva. Vivint entre aquests dos mons: del cel a l'infern. De vegades em sembla una bojeria que siguin tant extrems i que hi pugui viure en tots dos...
Bé, això hi interpreto. També m'hi he vist enmirallada en molts punts, com els de intentar crear una fortalesa, però l'alternança hi segueix present, jo m'hi esforço en fer un mur entre els meus dos mons, però sovint veig com el meu mur es desfà com paper mullat.

Un escrit mooooolt maco! :)

Una abraçada ben gran!!!!!

XeXu ha dit...

De vegades som al cel, i de vegades a l'infern. Els canvis d'estat poden ser molt ràpids, i n'hem de ser conscients. Però en això consisteix el joc, no? Bona interpretació.

Elvira FR ha dit...

Ei molt bo, entre dues realitats...dos mons paral.lels amb la possibilitat d'estar ara a l'un ara a l'altre...Molt bona la idea i l'escrit!!!

Xitus ha dit...

Joana, és un blog on es proposa una imatge periòdicament i a partir d'ella escrius el que t'inspiri. Al mateix blog de Relats conjunts es pengen totes les propostes dels diferents bloggers i així podem veure què li ha inspirat a cadascú. T'animo a participar-hi!

Moltes gràcies kweilan! Ara et tafanejo.

Tuti, la fortalesa és la casa del dibuix, a vegades amb parets tan fortes, a vegades amb quatre fulls fàcilment volatilitzables si vé el llop. Una forta abraçada!

Sí, XeXu, però les oscil·lacions poden ser més o menys extremes. El joc penso que també és en permetre que n'hi hagi però fer que no siguin exacervades. Ara miro el teu.

Moltes gràcies Elvira, també vinc a pel teu ara :)

Jordi Casanovas ha dit...

Una mica angoixant no? Potser com la realitat.
Bon escrit.

caterina ha dit...

Tal volta per adonar-nos que estem al cel hem d'haver tastat l'infern...

Bon escrit. Ja et vaig dir fa temps que hauries de presentar-te a algun concurs, i jo no sóc de les que dic les coses perquè sí o per quedar bé, només allò que crec i sent realment. A veure si t'hi animes ;)

Mireia ha dit...

Tant de canvi genera angoixa, bon relat

rits ha dit...

és tan fàcil passar d'un a l'altre.
molt ben vist!!!

Xitus ha dit...

Jordi,
sí, et dóno la raó. Tot i que espero que no per sobre d'uns límits.

I tant...Potser algun dia em pare a mirar concursos, però és alguna cosa que no acostumo a tenir en ment. Merci per la confiança no obstant. :)

Sí, Mireia, potser el relat dóna la sensació de labilitat forta, però també els canvis poden ser més espaiats en el temps. Merci per la visita!

No sé si en algunes direccions més fàcil que en d'altres. Generalment pujar les escales costa més que baixar-les. Un petó per a la teva cama!

Nymnia ha dit...

Un bon relat, que reflecteix una realitat molt propera, sempre a un lloc i a l'altre, recordant com si fossin somnis, com si no ens ho creiessim... Sempre del blanc al negre, casi potser sense passar pels matisos! Sempre tant contradictoris, aquí i allà... I la gràcia doncs és aquesta, l'etern moviment, la gràcia de la diferencia, dels llocs on ens movem... algun dia sabrem quin és el nostre lloc? O potser, senzillament, intentem estar-nos quiets i, en realitat, sóm sers del món inmens... en fi, que avui porto un dia filosòfic!

Xitus ha dit...

Nymnia :D

Un record d'un estat d'ànim concret i completament diferent a l'actual, en el signe que sigui, com tu bé dius, sense entendre-hi de dies mig-mig, sinó que talment com un interruptor, o encès o apagat. Contradictoris i deixant-nos portar pel llenguatge, que ens traeix a vegades i posa paraules massa exagerades a estats tan sols incipients...Jo crec que sí, que hi ha èpoques (compte, no només moments :D) en que sí, som capaços de trobar el nostre lloc. Jo ho he fet al llarg de la meva vida, i referint-me al relat altre cop, ara em sembla mentida que pogués fer-ho! Gràcies per comentar filosòficament ;)

Ramon ha dit...

Molt bo!
Jo m'imaginava algú amb problemes de droga; des d'un costat mai més hi vol tornar, ho vol deixar; mentres que quan va drogat, no vol que li passi l'efecte, no es voldria despertar...
Com la vida, l'amor, la feina...

Pd40 ha dit...

És dura la vida del bipolar :) Que s'ho prengui amb filosofia, pq anar en metro quan es pot viatgar en Dragon khan? ;)

Alepsi ha dit...

Uh... anar i venir... i realment quan som en un lloc costa pensar com podia ser que estiguéssim en l'altre...

M'agrada! :D

Xitus ha dit...

Exacte Ramón, l'amor i altres coses també poden esdevenir una droga...Ja ho crec!

Pd40, no sé si és gaire per voluntat del bipolar això d'anar en dragon kahn jeje...Crec que si poguesisn agafarien el metro, o fins i tot, a peu. Merci per comentar!

Ja ho crec Alepsi, costa molt...És com si hi hagués una porteta que es tanques darrera i no deixés conviure els dos estats. O l'un o l'altre. O blanc o negre. Petonets!

 
ir arriba