dimecres, 18 de novembre de 2009

Concili

Tothom té dret a viure en pau,
a fer i refer la seva vida,
a imaginar-se móns millors,
a somniar i ser nen altre cop,
somriure, riure i no parar,
a buscar un refugi de les presses d'aquest món
i d'aquesta vida occidental tan ràpida;
a cercar la calma i recuperar-la si es perd,
a voler estones de lectura sota llum tènue,
desitjar divendres plàcids,
reivindicar-se amb la pròpia expressió:
verbal, emocional, sexual, espiritual,
sense por, ni prohibicions
(ni tan sols les pròpies),
tothom té dret a triar el seu camí lliurement,
sense pressions, ni nerviosismes aliens;
tothom té dret a estimar a qui ho senti,
a somniar històries que el facin sentir immortal
almenys per unes hores...
Tot, amb un element principal:
el respecte.
Propi i aliè.
Intern i extern.
A un i als demés.

Et vaig estimar.
Però sobretot,
et respecto.

13 comentaris:

Joana ha dit...

Un bell cant a la llibertat, a la pau i al respecte.
Les presses d'aquest món de vegades no ens deixen gaudir-lo com cal. Haurem de parar els rellotges, viure sense temps, estimar el moment.
Somniar històries fantàstiques, imaginar platges daurades, illes paradisiaques, camins plens d'esperança i amor, que ens mostren els primers gestos del verd, indrets on el silenci s'escolte...
Això voldria jo també i mira per on el que trobe moltes vegades és un gran teatre, el graan teatre de la vida, però almenys interactue.
D'entre tot el que anomenes tire en falta el respecte. Sembla difícil per algunes persones valorar idees diferents i contràries a les propies. I ja no entre sols en la valoració, que pot ser nula, però almenys ens podrien mostrar una mica de tolerància i respete. Les idees contraries, sovint es manifesten en atacs personals. INEXPLICABLE pero de vegades passa així.
Bé Aleix supose que enevines que no tinc un bon dia.
El teu poema m'ha portat a tot aquesta reflexió, espere no ser un plom.
Una abraçada

kweilan ha dit...

El llegeixo vàries vegades i vaig entrant en tot el que dius -perquè hi ha molts temes- i penso que sí que tothom té dret a tot el que dius. M'ha agradat!

Sauze ha dit...

El respeto por encima de todo, aunque no estemos de acuerdo con las decisiones que se tomen.
Deberíamos aprender a respetar desde un inicio en todas las relaciones personales que engendremos... no para alargarlas sino para darnos por satisfechos de que puede existir libertad dentro de ellas.
bixitus en La sostenido.
;-)

maria ha dit...

És molt bonic això que has escrit.
És veritat,cada vegada que el llegeixes descobreixes un trosset nou que em puc aplicar a la meva vida.Gràcies per les teves reflexions,gràcies per fer-nos reflexionar^-^.

XeXu ha dit...

No et comento res, d'acord?

Nits ha dit...

M'agrada veure que el títol d'aquest escrit sigui Concili. Conciliació amb els altres, però sobretot amb un mateix, aquesta és la que et desitjo, i al llegir-te crec que ja l'has aconseguit.

Drets, tots tenim el dret a viure com escollim, a somiar, a riure, a viure en pau,..., però sempre també amb deures. I jo, trobo molt encertat com ho has acabat dient, perquè per mi un deure que tenim les persones, les unes amb les altres, és el respecte. Ens pot agradar més o menys el què facin, però no es pot permetre que el respecte falti, perquè si es perd, cap de les dues part mai està bé.

Núr ha dit...

Em sembla que la primera frase, Tothom té dret a viure en pau, es repetirà dins meu tot el dia... especialment tenint en compte el darrer article que vaig escriure...

Crec que tothom hauria de viure en pau: pau entre els pobles i pau dins un mateix.

Preciós, Xitus. I el final, brillant.

El peletero ha dit...

Tothom té dret a dir sí o a dir no.

Una abraçada

Xitus ha dit...

Justament del que comentes Joana vull fer la propera entrada a la Noia al parc. No trigaré! De respecte en falta una mica, sí. No ets pas un plom, al contrari. Aprecio molt els teus comentaris. Avui espero que tinguis un dia millor que ahir :) Una abraçada Joana.

Gràcies Kweilan :) I estic content que t'hagi agradat. Hi parlo de molts temes però es poden reduir al factor comú de llibertat, benestar, dret, respecte...T'afegiré i passaré a comentar-te, ho tinc pendent i present.

Hola en Si Bemol :) Muchas veces n onos gusta lo que hace alguien. Respeto no quiere decir, para mi, no hablar las cosas. Se puede respetar y a la vez ezpresar nuestra opinión sobre la decisión de esta persona. Hay quien lo confunde...

Maria, reflexionar i sentir :) He volgut expressar un estat d'ànim que vaig tenir ahir a la tarda, i que d'alguna forma, em va omplir.

D'acord, XeXu. He volgut fer un petit homenatge en una data que abans era especial. Ja deus saber per on va. Estic content d'haver-ho pogut fer, de voler-ho fer, i de sentir-me aquest any millor, com cada dia que passa. Pot semblar una declaració de drets típica i tòpica i òbvia però per mi té aquest component.

Un concili, Nits, sempre en aquestes dues direccions que dius. Sens dubte. Són vasos comunicants. Ara bé, aquests drets i aquest respecte, ens l'hem de donar, concedir a nosaltres. Concedim-nos el dret a estar bé, a ser feliços, a tenir els nostres capritxets. Això no ens ho treu ningú! Ni el més pintat.

Núr, el teu darrer article em va arribar molt, em va fer sentir molt fràgil i afortunat alhora, però amb ganes d'avançar sens dubte cap a un món millor. Em va eriçar els pèls de vergonya. En tot cas, potser va influenciar d'alguna forma en el que vaig escriure ahir sobre els drets...Una abraçada, bunika (que dius tu) :)

Merci per dir que sí i venir a comentar, pelleter, em passaré pel teu espai virtual d'aquí poc temps i miraré què hi has escrit. La simbologia d'aquest dia és el que m'ha impulsat a escriure això. Sé que és un poc tòpic però me va sortir així. De totes formes, Whatever works... ;)

Wayfarer ha dit...

Quin poema més bonic, Xitus, i com he enyorat el mon blocaire en aquesta absencia. Espero que ens segueixis deleitant amb els teus escrits. Una abraçada

rits ha dit...

un text molt bonic i molt interior,... pots estar-ne ben orgullos, segur que no ha estat fàcil escriure'l!

un petó ben gran!

instints ha dit...

Estic amb tu, el respecte segurament és el sentiment més ferm que poguem tenir, com deia el Risto: "el respeto no se exige se gana".
M'ha encantat aquesta poesia, aquestes paraules dedicades al què som, persones, bones i/o dolentes però no sóc jo qui ho ha de dir.

Felicitats, ens ha arribat. Muack!!

Xitus ha dit...

Abans de respondre, dir que no estava pensat com un poema, tan sols idees combinades així de forma desenfadada...

Wayfarer, welcome back :) Estic segur que desconnectar del món blogger també va bé de tant en quant, oi que sí? Deixar fluir la vida més en altres aspectes. Qui sap si algun dia sóc jo qui ho fa. Petonets!

Gràcies rits, és això, no ha estat fàcil, però ha estat molt diferent dels que escrivia al principi de la versió d'aquest blog. Aquest és molt més consistent. Molt més. Una abraçada.

El Risto? Vols dir aquest impresentable d'ot? Bé, ja no hi és, a OT. Penso que parlava d'un altre tipus de respecte en aquesta frase, no? En el sentit d'admiració, o respecte com a artista, o tot això. Penso que tothom mereix respecte, i ell sota aquesta falsa història de la publicitat, el faltava sovint...

 
ir arriba