dimecres, 2 de desembre de 2009

Relacions

Bé, avui vull parlar de relacions. Relacions de parella. O pseudorelacions, o intents de relació, exclosos els embolics casuals, això no ha entrat en els meus principis en principi.

En veig de tots colors. En sento de tots colors...I realment, hi veig patiment. Sofriment. Quan s'està junt, dolor, i quan es deixa, dolor. Mirada pessimista? No no, jo sé el que em dic. Dic que també veig gent que en disfruta i és capaç de passar-s'ho bé, trobar recolzament, i anar fent xino-xano. també n'hi ha d'aquests, afortunats ells. Qualsevol d'aquests pot passar un dia a ser dels del "dolor", també, eh? Però bé... Passa el temps i al contrari del que em passava després d'haver sentit dolor, per dir-ho així, ara veig cada cop més difícil ajuntar-me amb algú. Hi ha paraules que em foten pànic, osti! Em fot pànic la paraula "retret". Crec que hi ha parelles que viuen del retret (plegueu). L'altre dia una esgarrifança va recórrer el meu cos: em contaven d'algú que retreia coses a la seva parella d'abans que estiguéssin junts. Mare de Déu!

És que d'algun mode ens entestem a estar amb algú, per convenció social, i tot això, i per alimentar un món de fantasia, que jo mateix vaig alimentar molt i molt, i que no dic que sigui dolent, però sense deixar de tenir els peus a terra en algun moment, ni a qualsevol preu. Veig gent perdonar, i perdonar està molt bé, però potser m'he equivocat de verb. Resignar-se, sucumbir, acceptar humiliacions, suportar, per a no quedar-se sols. Tanta por ens fot, la solitud? Que ens assenyalin pel carrer amb el dit, guaita, aquell/a està solter/a! Oh!

En el moment en que voler tenir una relació és fruit de l'ansietat, el neguiteig, el nerviosisme, o la por, no sé jo. No busco pas la perfecció, no. Tot és imperfecte, les relacions també. Però faig una crida a un tema sa... A una suma en positiu. Sé el que és enamorar-me profundament, i d'una forma molt vivencial i romàntica. El que vaig sentir llavors no crec que ho pugui tornar a sentir en els mateixos paràmetres, és llei de vida. Ens enamorem diferent amb l'edat, potser.

Vull fugir de tòpics, però és cert allò etern de que "fins que no estiguis bé amb tu, no podràs blah blah" tot i que també és criticable perquè mai se sap el punt exacte en quan estàs bé, i això. Jo sé que la calma, un cop es perd, costa força de recuperar.

Però bé, tornant al tema pel que escrivia tot això...L'altre dia ho parlava: hi ha qui s'enamora per internet. Enamorar-se sense conèixer algú en viu? Se'm fa tant difícil! Però pot passar, no ho sé...Bé, si coneixes després aquesta persona i ok, doncs perfecte...Però les lletretes fan mal a vegades. I l'anonimat d'internet fa molt.

En definitiva...Relació per a patir? No merci. Relació per a sumar incondicionalment? Ok. Però ja arribarà el moment. Mentrestant, estic cada cop millor amb mi.




21 comentaris:

moonlight ha dit...

i que dir-te ara si ja ho has dit tot, si ja fa dies que penso el mateix... crec que la gent hauria de ser valenta i pensar el que realment vol enlloc de estar amb el primer que passa per no estar sols... però tampoc soc la persona més indicada, pq jo, per por a que em facin mal, directament no faig res... en fi, que les relacions són un merder! jeje

Joana ha dit...

Relacionat amb el tema que tractes i a partir d'un comentari d'un poema meu et deixe un conversa que vaig mantindre amb una gran amiga virtual:

Joana:
Este poema no va dirigido a una persona amada. El tema no es el amor, es el enamoramiento, dos conceptos que parecen sinónimos, pero no lo son. Enamorarse es una relación en la que la otra persona, no es real, es como el doble de una misma y sus características se corresponden a la imagen idealizada de lo que una misma quisiera ser. Es un "Yo me amo al verme reflejado en él". Es una trampa como dice Abadi, porque en realidad esa pasión es para ese aspecto proyectado del otro.

Ella:
De qui és aquesta cita?
Té força raó, però no tota. Sempre hi ha diferències, en tot, no es pot passar tot pel mateix obturador.


Joana ha dit...
Es de Abadi i pertany al llibre "Amarse con los ojos abiertos" de Jorge Bucay i Silvia Salinas. Mai no havia llegit un llibre d'aquest tipus però em va cridar l'atenció el tema: Una història de cerixement personal mitjançant un encontre virtual per e-mail.
Al llibre es fa una reflexió sobre el vertader significat de l'amor i el fet de conviure en parella. És un llibre que es pot llegir d'una sentada, molt senzill. Al temps que ens fa reflexionar sobre questions molt obvies de la convivència en parella, que tots sabem, però de vegades oblidem, ens fa viure una entretinguda historia entre dos personatges que es coneixen accidentalment per correu electrònic.
Ella:
Bucay és molt bon psicòleg-escriptor.

Però com amb la crítica, una també ha de provar de no llegir tant sobre la vida, per viure. De tant en tant... reflexió per a l'acció.

Espere que aquesta reflexió t'aporofite, i si vols llegir el llibre, és molt interessant.

Una gran abraçada

Joana ha dit...

Et deixe també el poema:

Desperta la nit oberta,
el món gira indiferent,
la lluna l'ombra fugissera
esvaeix.
No, ja no t'hi veig.
Desconfie del teu univers,
imagine el teu vers,
l'esguard que no veig,
la veu que no tens.
No, tu no hi ets.
I ara què?
Res, formiguetes al paper.

Tirai ha dit...

Estic per respondre't amb només un somriure. Perquè, entre nosaltres: no en tinc ni p... idea.
No sé... potser, en realitat, les relacions de parella són una estafa. Això de pretendre comprometre's per sempre... bla bla bla. Però, llavors, miro la relació que van tenir els meus i penso: hi ha casos en què va bé.
Estar bé amb un mateix per estar bé amb els altres? Potser. O potser, només s'enamoren les persones que els manca alguna cosa. No ho sé, eh! Divago.
Sigui com sigui, és bo que estiguis bé amb tu mateix.
No sé, a mi, el què em fa més por és la dependència. Em fa tanta por que esguerro els intents de relació per aquí. Quan no surt la paraula maleïda "parella" no tinc por.
Al final, crec, l'últim que importi és que estimis i et deixis estimar, començant per tu mateix és clar, però d'això, també, se n'aprèn i potser, de vegades, algú extern ens pot donar un cop de mà, sigui parella o no. Les relacions de parella, de vegades, pequen d'excessiu encasellament del què són i el què no.
Enamorar-se per internet? No crec que sigui possible, però pot ser un primer pas i quan coneixes la persona tot es dispara, o no...
Quin rotllo t'he fotut. Total per no dir res més que el principi: ni idea

diurff ha dit...

Avui havies d'escriure això? :-P...uff, no tinc massa opinió sobre això, o la tinc tota però no toca. Tant és... que si, que tens raó, que no canviem conceptes. Que no perdonem normalment, que ens resignem, que retreiem, que fme malbé tot allò amb que seguim entestats que funcioni...i patim, patim molt, i ens sembla que ho hem de passar, perquè algun dia serà millor..i mai és millor si ja s'ha començat patint. Només trobant-nos des del costat que més ens agrada de nosaltres, des de la seguretat de que l'únic imprescindible som nosaltres mateixos...sabrem estimar, i sabrem deixar-nos estimar. Jo de moment...no en sé. Calma...

Un petó!

(uishh..quin rollo, perdó!)

El peletero ha dit...

Absolutament cert, noi, primer s’ha d’estar bé amb un mateix, si no és impossible estar, i sobre tot, fer sentir bé als altres.

En aquest món hi ha molta gent turmentada i mig “masoca”. Les relacions a Internet?, és una manera com qualsevol altre de fer amistats sempre que es toqui de peus a terra i al final la veritat predomini exclusivament sobre el miratge i el somni. L’anonimat precedeix a la impunitat i això és una font inacabable de conflictes afegits a la distància que tot ho espatlla.

Una amiga argentina em va dir un dia que un mes a Internet és un any a la vida real, no sé si tenia raó, però no anava gaire desencaminada, t’ho puc assegurar.

De totes maneres, quan no hi havia Internet les parelles també fracassaven o tenien èxit, es deien la veritat o s’explicaven mentides, s’era realista o t’enamoraves platònicament de persones únicament imaginades per més que les tinguessis davant del nas.

Una abraçada.

Alepsi ha dit...

És tot un repte sentir-te bé amb tu mateix i poder gaudir de la teva pròpia companyia... gaudeix! ;)

XeXu ha dit...

Hi ha molta tela en aquest post, molt per comentar, i intentaré centrar-me una mica en alguns temes.

Estic molt d'acord amb tu que no s'ha de mantenir una relació de parella només pel fet de no estar sol. He vist casos d'aquests i em sembla molt i molt trist. No ho he viscut, i no crec que ho visqués perquè no deixaria que em passés. M'agrada estimar i que m'estimin, i si no és així, millor és estar sol. Mantenir aquestes relacions no va enlloc. Només pot portar problemes i fer mal.

I el fet d'enamorar-se per internet és complicat. Pots sentir-te molt atret per algú, però sense el contacte físic i la relació personal és molt difícil dir que te'n pots enamorar. Almenys parlo per mi si dic que necessito alguna cosa més que paraules, tot i que ajuden i molt. I encara que sovint tanquem els ulls a això, no podem amagar que l'atracció física hi juga molt, ja que et pots enamorar de com és una persona, però si no t'agrada la persona amb la que t'aixeques als matins, em sembla que la relació tampoc no té massa futur.

Un molt bon post, Xitus, ja saps que em sento força com tu, tot i que em portes una mica d'avantatge. M'alegro que estiguis bé amb tu mateix, això és un primer pas per estar bé amb els altres. I no és un tòpic, jo crec en això.

kweilan ha dit...

Si un està bé amb ell mateix i té unes mínimes relacions socials, em penso que es pot estar a gust i ser la mar de feliç però crec que de tant en tant tenim ganes de tornar-ho a provar, tenir una parella, enamorar-se i potser sí que tenim una idealització d'aquesta relació de parella. Però és un plaer estimar-se i sentir que la relació va creixent i que no és que retreguis, renunciis, depenguis...sinò que et sents bé amb l'altre i vols millorar la relació perquè aquella persona és amb la que vols estar, amb la que et sents bé i no desitges estar amb ningú més. Com a experiència puc dir que no surt a la primera.

Nits ha dit...

Es que el tema de les relacions és tant complicat. penso que depèn de tantes coses, el moment que està un, el moment que està l'altra, com ets,com és,... buuuuuf moltes coses.
Ojalà hi hagués alguna llei universal per entendre-ho, seria tot més senzill.
Però les relacions no són sofriment, potser quan s'acaben o quan les coses no van bé, però el què les fa addictives són els moments bons. Hi ha retrets, clar, però també hi ha afecte, tendresa, petons, i coses X (jiji) i quan sents que t'ententen i que estan al teu costat, quan sents que t'estimen, doncs penso que aquest sentiment no té preu. I val la pena buscar-lo sempre.
L'enamorament és puntual, intens a mi , concretament m'atabala massa, i compte quan penses que mai més no et tornaras a enamorar, perqué és llavors quan no te'n preocupes que patapummmmm, no saps com que quan on i ja hi tornes a ser.

Però bé, no sé què dir-te en aquest tema i millor no em preguntis mai a mi, soc un disaster que malgrat tot segueixo creient en l'amor, ja veus.

Un gran post, ens has fet pensar :)

maria ha dit...

No em queda massa a dir després de tots aquests posts plens de sentiments.
He arribat a la conclusió que el millor és estar sola.
Segueix el teu cor algun lloc et portarà...

aigua_clara_ ha dit...

Hola Xitus, ja sé que em diràs que sona a tòpic i blablabla. Però jo fa un parell d'anys era de les que pensava com tu, que em quedaria sola, perdonava l'imperdonable, en fi, q miro enrera i no sé com he pogut arribar a fer determinades coses. La qüestió és q un dia vaig dir "prou" i vaig engegar a la merda a qui em feia mal, vaig preferir estar sola, i vaig començar a conèixer un altre tipus de gent, més sana, més agradable... I de sobte un dia, el vaig conèixer, com un àngel, estirat a terra i vestit de blanc, esperant-me. I des d'aleshores sóc tan feliç!
Arriba en el moment més inesperat, quan creus que ja no t'arribarà, quan deixes de buscar. És increïble!

LLuNa ha dit...

Les relacions en sí ja són un tema bastant complicat. Per dir-te que a la carrera de psicologia (ja ho deus saber) hi ha unes tres assignatures que parlen sobre això. Per alguna cosa serà.
Jo sóc de les que penso que estar amb algú significa compartir, saber donar, saber rebre i també saber acceptar. Costa molt i molt, ho sé. I en totes les relacions arriben els retrets. Els humans som així, els únics animals amb aquest sentiment de venjança.
Però som prou intel·ligents per intentar no tornar a caure en els mateixos errors. Aquesta és una lectura positiva per encarar una nova relació.

Per cert, quan menys t'ho esperes... pam! salta la llebre :)

rits ha dit...

ostres, Xitus! quin post!!! quantes coses.

El primer i el més important: estar bé amb tu mateix. Pot semblar-te tòpic, xò això d'estar bé amb tu mateix per estar bé amb els altres és ben veritat, però a més, és el millor per tu. Estar en pau, gaudir de la teva vida sigui quina sigui la teva situació personal.

Perquè llavors, no et fa mal estar amb algú o no estar (encara que estar en parella sigui el què vols) i et serà igual el que pensin els demés. Els que t'estimen, t'estimaran igual esperin que tinguis parella o no.

Les parelles que estan per estar em fan molta pena, perquè es fan mal a elles mateixes, i qui sap si en un futur també faran mal a terceres persones (fills, embolics....) i n'hi ha moltes.

No saps com tornaràs a estimar, potser serà de manera diferent però estimaràs i no et causarà dolor o enyorança el passat. Però no et tanquis a creure que podràs estimar intensament. També és renunciar, no et sembla? La gràcia del futur, encara que ara ens faci mal és que no se sap què pot passar.

Conèixer gent per internet és una manera com altra de conèixer gent, però per enamorar-te d'algú calen moltes coses, conèixer's, passar temps junts, agradar-se, tenir complicitats... i això no es pot fer sempre virtualment, xq llavors si que hi ha el perill d'idealitzar.

Però també és que mai he cregut en l'enamorament instantani (no m'ha passat mai, vaja).

Una relació és per fer camí plegats, disfrutar de la companyia de l'altre, compartir la teva vida amb algú. Per mi, això és l'important.

Xitus ha dit...

Moltes gràcies a tots i totes per comentar. La veritat és que es nota que és un tema que qui més qui menys té alguna cosa a dir-hi, i que ens arriba ben endins. Alguns heu deixat autèntics contraposts, als quals he intentat
estar a l'alçada.

Un per un:

Moonlight, hi estic plenament d'acord. També en la meva reacció davant d'això. Tinc por a que em facin mal, encara, i potser de fer-ne. Encara no tinc les coses clares. Donem-nos temps, oi? ;)

Joana, moltes gràcies pel teu extens comentari amb diàleg inclòs. La veritat és que sí que és diferent. Quan l'enamorament, que és una revolució, s'acaba, s'ha de gestionar un panorama nou, potser més constant i alhora més subtil, més de picapedrer, i per exemple qui només viu de la fase d'enamorament. Penso que és una exigència, ja que químicament té data de caducitat. L'efecte xiclet que dic jo, vaja. Miraré el llibre de Bucay, gràcies per la recomanació! Sobre llibres de relacions, recomano extensament tots els de Walter Riso, són genials (amar o depender, Relaciones altamente peligrosas, etc.).
Del poema em quedo amb "Desconfie del teu univers,imagine el teu vers,l'esguard que no veig,
la veu que no tens." i de la frase final...Formiguetes al paper i a
l'estómac!

A mi també em fa por la dependència Tirai. Clar que un poc n'hi ha, no ens hi podem obsessionar, o voler-ho controlar, que potser és el que anticipo
a vegades...A vegades hem de fer el pas, saltar al buit i deixar-nos anar. La p****a és saber quan! Pq fer-ho indiscriminadament no! Jo crec que en el fons, sabem quan alguna persona ens interessa, ens desperta alguna cosa...I no ho podem contenir. És molt important el que dius, DEIXAR-SE ESTIMAR. És tot un art també. Moltes gràcies pel teu comentari!!

Sí, diurf, avui això, jeje!! Ais, que t'he agafat en un moment així així? Dius coses molt interessant " i mai és millor si ja s'ha començat patint", exacte!! Planteges aquesta fantasia de que en un futur anirà millor, però
això és perillós, pot arribar quan ja et desvies de la teva situació
actual i penses el futur millor amb algú altre...Una mica de fantasia va bé, però crec que en créixer, la realitat és més factible. Calma, diurf...Quan més calmada, més receptiva...Estimaràs i et deixaràs estimar. LEs presses no són bones conselleres. Cultivem-nos. Una forta abraçada!
(perdonada pel rollo, ja m'agraden ja :p)

Pelleter, em quedaré sol tota la vida llavors jajaja M'intueixo complicat, com a bon piscis, i fins que no posi ordre...No sé jo! :) Les teves aportacions m'han agradat molt. Aquesta correlació de temps internet i real m'ha fet pensar...Potser s'agilitzen més les coses per aquí. I definitivament, sí que hi ha gent molt massoca, i turmentada. Ja ho crec. A l'ordre del dia. Fals ideal d'amor, fins que hi caiguem tu o jo, per exemple...

I tant, Alepsi. Ho és. El resultat al final ha de ser genial. Un petó :)

Xitus ha dit...

XeXu, merci per contrarestar amb un post sencer, com qui diu! Anem a pams:
Penso que qui ho fa per no estar sol, és que la necessitat el pot, és

alguna cosa no conscient, però t'intueixo una persona molt conscient del

que fa o vol fer. No crec que ens passi. Hem après.
Sobre internet, és tot un art de seducció, a vegades consicent i a vegades

inconscient. El que a mi em sobta és que sense tenir l'input cara a cara,

ja se senti alguna cosa. Però bé, hi haurà de tot...A mi se'm fa

impossible. Sens dubte és un mitjà per a que la gent es conegui que cada

cop pren més rellevància, i pot facilitar passos previs, o propiciar més

caigudes lliures o topades amb la crua realitat. Entre d'altres coses pel

que dius molt encertadament, i és que malgrat tot el tema de bellesa

interior i això, però sense un físic extern que m'agradi, no hi ha res,

per mi.
Et porto aventatge no sabria si dir perquè el temps hi juga un factor

clau. Tot arribarà, és un procés que no s'ha de tallar de males maneres.

S'ha de ser pacient i entendre'l com a necessari, i no desmoronar-se a

cada bajón. Formen part natural de tot aquest tema.
Moltes gràcies per reafirmar un tòpic en el que jo també crec. Una forta

abraçada!!

Kweilan, m'ha agradat el que has dit, perquè jo ara estic en aquesta

situació. Afortunadament puc dir que tinc uns amics molt macos, i en

diversos fronts, i que estimo molt. Abans no hi donava tanta importància.

Vaig tenir algú durant molt anys i des de molt jove (tampoc és que ara

sigui vell, ni molt menys), però una mateixa persona no pot fer les

funciona de parella i amics alhora. Massa pressió, i a més, que són papers

diferents. Jo sé el que és aïllar-me i pràcticament no tenir amistats per

invertir-ho tot en una parella. No canvio una cosa per l'altra, penso que

compaginar-ho, és el que ha de ser. Ara les circumstàncies em porten a no

tenir parella però tenir unes amistats que com he dit, m'omplen. I això no

té preu. Un bxitus!

Nits, moltes gràcies també per aquest post comentari! Ho és, de complicat,

i no hi ha cap llei general, perquè cada cas és particular, i així ha de

ser. No sé si estic d'acord, Nits, en que l0addicció vingui nomé dels

moments bons. En tot cas, molt relacionats amb els dolents, a vegades, és

a dir, hi ha parelles que viuen instal·lades en el conflicte, i quan se

supera l'ansietat que genera un conflicte, oooh que bé, i és molt

recomfortant, i se sent alleujament, però això a la llarga casca.
Escolta'm, aquestes coses X t'ha quedat molt finolis jajaja!! M'ha agradat

jeje :) Ostres, és que una relació plena de cosetes X i cosetes bones no

té preu, clar que no! L'enamorament t'atabla perquè és un

descontrol...Però si ens atrevim a deixar-nos anar, buf.

Maria, potser algun dia canvies d'opinió. Espero que le steves paraules no

siguin fruit del ressentiment cap al passat. Un petó. ;)

Molta gent m'ha dit el que em dius, aigua_clara, i crec que és ben cert.

Així que només toca anar fent, de forma humil i senzilla...

LLuna, ara no recordo les assignatures, i això que compartim formació.

Però potaser fins i tot són més de tres, cadascuna tractant-ne algun

aspecte. Has vist mai el programa de tv3 sexes en guerra? m?agrada força,

crec que toquen el tema força bé. Estic d'acord amb el model de relació

que proposes, i la venjança és un sentiment ben nociu. L'altre dia a la

peli del Cantona deien: la venjança més noble és el perdó. Què n'opines?

M'encanta la teva lectura positiva. Un petonàs!! A veure com anirem de

llebres jaja ;)

Xitus ha dit...

Rits, quin contrapost! Genial. Som-hi.
Estar bé amb un mateix per no carregar problemes a l'altre...No ens ha

d'acomplexar pas no tenir parella no? L'únic que els astres a vegades

s'alineen de tal forma que llavors tots els teus amics en tenen i tu no

(que no és el cas) i el contrast ja ho sabem tots que fa mal. Qui està per

estar i després hi ha pisos fills o coses rares, tela. Tot i que potser

tenim una il·lusió de control que quan està sdia a dia amb algú, no

existeix...
"No saps com tornaràs a estimar, potser serà de manera diferent però

estimaràs i no et causarà dolor o enyorança el passat" --> Ben bé és això,

ho has resumit a la perfecció. El futur és incert, "para lo bueno y para

lo malo" i això ens costa d'acceptar quan estem baixos o atemorits i ens

encanta quan estim vívids, oi?
Sobre internet, jo tinc amistats actuals que van sortir d'aquí quan tenia

20 anys, i n'estic ben orgullós, malgrat ara potser l'aixeta estigui molt

més restringida. Per mi l'enamorament surt del dia a dia convivint amb

algú, en un curs, en una feina, en un jo-què-sé. Es crea un sentiment de

camaraderia molt interessant. No creiem en les coses fins que passen.

Potser algun dia t'agrada algú instantaniament de forma visual, però

després vas descobrint que és un desastre per dins, o molt diferent de

tu...
Fer camí plegats i de forma pausada, disfrutant els moments i parlant del

que passa...M'agrada com sona, algun dia, o potser no. Qui sap què ens

depararà el futur...Una abraçada :)

Xitus ha dit...

Perfecte, me cago en la...! He fet un NOtepad per a rspondre i ara veig que ho ha enganxat en forma de sonet jaja en fi, espero que no us sigui molest de llegir- ja aniré en compte els propers cops...

rits ha dit...

no passa res per això del sonet!

només una cosa. Jo si que he viscut la situació que la colla d'amics propers estiguin tots emparellats. És dur, perquè negar-ho, dur per tu i dur pels altres, però mai em van dir res, mai em van insistir en res, al contrari vaig tenir mostres d'afecte molt grans. I va ser molt dur sobretot quan jo no estava bé, quan a mi m'afectava el fet de tenir d'amics aprelles, i em vaig buscar una mica la vida ampliant altres cercles.

Ara, no tots estan emparellats, i ves per on, el cercle d'amistats està més emboirat i estrany que abans.

Mai se sap, Xitus

instints ha dit...

No sé si l'amor és diferent a la resta de les coses, si les persones fem diferent l'amor, o l'amor és diferent per tothom.

Però sí que penso que has d'estar bé amb tu mateix, per canviar coses, per corregir errors, per madurar, per estar preparat per nous reptes. És difícil però no impossible, t'has de tornar a aixecar i l'esgraó és amunt.

Jo no creia en l'amor a primera vista. Va funcionar. Però no vaig creure els meus ulls, sinó el cor, i alguna cosa em diu que anirà bé.

I també flipo a vegades de tot el què passa en aquest món tant complicat i universal: l'amor!!

Muack!! Enhorabona pel post, és genial!!

Xitus ha dit...

A mi el que dius rits em va passar en un cercle d'amics, i encara em passa. Al principi se'm feia molt dur, ho reconec, però també havia de pensar que jo havia estat molts anys en parella...Que d'algun mode, la vida dona voltes. I hem d'acceptar a vegades, i tampoc comparar-nos a la baixa. En d'altres cercles, la majoria som els solters. Tot i que en les amistats pròximes també hi ha hagut ruptures sonades...

Completament d'acord amb el que dius, Instints...!

 
ir arriba