diumenge, 22 de febrer de 2009

La pre-primavera

Fa sol i fa un moment era a la meva terrassa llegint apunts de la carrera. Ara sec escrivint al meu reinstal·lat ordinador, per fi ja al meu escriptori, i el sol entra radiant per la finestra i banya la meva meitat esquerra. El sol aporta energies i fa intents d'obrir el xacra del cor, l'obertura a la vida, al món. Sento pròximes sensacions que creia oblidades. Potser és per això que m'he decidit a posar el vinil de les 4 estacions de Vivaldi, que sonen ara amb una força espectacular i inunden la casa d'energia positiva, que bona falta li fa. Aquest cap de setmana estic redescobrint poc a poc el llevar-se d'hora i aprofitar els matins, sense deixar-los passar en estat d'stand-by. Si bé és cert que em falta encara assolir el millor moment energètic i absent de dolor, prenc consciència cada dia del camí a seguir, i estic disposat a acceptar-ne les condicions.

Últimament em vé al cap repetidament la idea d'explorar nous territoris. Si jo sempre era de viatjar, en aquests darrers 2 anys ho he fet escassament. Espero que el proper cop que ho faci sigui en condicions millors de les darreres vegades. Planeja sobre el meu cap l'anar a Brussel·les en la iniciativa 10.000 catalans a Brussel·les per l'autodeterminació, que és ben d'aquí poc. Mon pare m'ho recorda i m'ho recorda que hauria de dir si sí o no (es veu que és anar i tornar en un dia).

Però a part de viatges polítics, viatges d'oci...Me'n vénen ganes. Fa poc li comentava a la Caterina que estaria bé visitar Escòcia en cotxe. Són projectes que surten i que són un bon símptoma de curiositat, de vida.

Mentrestant, el vinil segueix crepitant amb melodies dolces.

dissabte, 21 de febrer de 2009

Sobre el País Basc

Feia temps que volia escriure aquest post. D'aquí a menys de dues setmanes hi haurà eleccions al País Basc, unes eleccions on una part important dels votants no podrà optar per la seva opció política. I això no serà precisament perquè no els agradi cap de les que hi ha, sinó perquè la que tenen la prohibeixen, i la que surt per substituïr-la, el mateix, i així successivament. Així doncs, està clar que el que està il·legalitzant l'estat espanyol és la ideologia independentista radical, es digui com es digui. Els espanyols argumenten que per a ser legals han de condemnar la violència d'ETA. Jo estic segur que dins del món abertzale hi ha molta gent que optaria per una via política, de fet l'aposta d'Otegi és en aquest camí, i quan hi ha hagut treva, com quan el pacte de Lizarra, el nombre de votants va pujar espectacularment. Doncs bé, aquest cop que D3M havia agafat els estatuts d'Euskal Herritarrok, la formació que es va presentar llavors i que va treure 700.000 vots, una formació que apostava per la via política, tampoc n'hi ha hagut prou. Així doncs quina solució queda al conflicte? Pensen els espanyols que barrant l'opció política ETA creixerà o minvarà en nombre d'adeptes? Es radicalitzaran les posicions o es tendirà cap al diàleg? Sembla evident que l'únic que fan és donar-li motius a la lluita armada. Al meu parer, tot perquè són incapaços d'acceptar el terme democràcia en la seva plenitud, i per tant en no acceptar l'autodeterminació com un dret fonamental dels pobles. Al País Basc és d'envejar com l'independentisme radical està cohesionat i és fort malgrat tot. Aquí encara queda molt de treball.


Només em queda confiar que en les eleccions adulterades que hi haurà, els basquistes superin els espanyolistes. I que si cal que Aralar dongui suport a EAJ ho faci.


dissabte, 14 de febrer de 2009

O-ei-6!!!O-ei-6!!!

Amb aquests crits aclamava tot el pavelló Olímpic de Badalona els germans Gallagher més la resta de la banda, tot i que no ens enganyem, el nucli són els Gallagher (després és evident que des de l'entrada de Gem i Andy la banda ha pres més personalitat i un toc més rocker i potser més anys 70).

Tercer cop que els veia en concert després del 2002 a Razzmataz amb en Xavi (per cert, felicitats!), quan el Heathen Chemistry, i el novembre del 2005 al pavelló de la Vall d'Hebrón quan el Don't Believe the truth. Amb anterioritat encara no estava dins les òrbites dels concerts quan els primers discs (bé, quan el Be Here Now potser sí però llavors tenia el cap en altres assumptes) i l'any 1999 no vaig anar-hi perquè en Noel Gallagher no va venir. I Oasis sense un dels dos Gallaghers no ho és del tot (a part que aquell "Standing on the Shoulders of Giants" deixava força que desitjar).

Centrem-nos en ahir, però. Vam arribar al pavelló amb el meu cosí en metro, provinents de Maragall i final a Gorg. Hi havia una cua enorme per accedir a la pista, que era l'objectiu inicial, així que vam optar per anar directament a la cua per accedir a les grades. Faltaven escassos minuts per a les 21:00 i just acabava el grup teloner, que no sé pas qui eren. Allà interessava el que interessava...! Mentre en Marc anava a buscar cerveses, jo em distreia veient com la gent a la pista es dedicava a llençar els gots buits i no tan buits amunt i avall.

Finalment s'abaixaren els llums, i sota la gravació de "Fuckin' in the bushes" van anar situant-se els membres del grup, per obrir el concert amb l'espectacular i clàssica, primera cançó del primer disc, "Rock'n'Roll star". La nit prometia amb una obertura així; s'intuïen clàssics. Van seguir amb la rítmica "Lyla", de l'anterior disc, per presentar el primer single d'aquest últim, "The shock of the lightning". Acte seguit un altre clàssic, "Cigarettes&Alcohol", per enllaçar amb "The meaning of soul". Com sempre, Noel va quedar-se sol, ahir en dues ocasions. Vaig sentir per primer cop "The Masterplan" en directe, va sonar de meravella. Així van sonar també "Songbird", "The importance of being Idle", "Waiting for the rapture" i "Falling down" (de l'últim disc), "I'm outta time" (també de l'últim disc), de Liam. També van caure "To be where there's life" i "Ain't got nothing", també del Dig out your soul i composades per baixista i guitarra. El reguitzell de clàssics no parava, i se succeïen "Slide away", "Morning Glory" amb "Supersonic" i amb "Champagne Supernova", i sobretot amb "Wonderwall" (sublim) i "Don't look back in anger", com sempre pèls de punta amb tot el pavelló cantant a capella allò de "Soooo Sally can wait". Per acabar el concert, la versió de tota la vida de "I am the Walrus" dels Beatles.

El so durant tot el concert més que acceptable, amb la guitarra elèctrica i acústica d'en Noel, i la veu d'en Liam, amb el seu posat habitual d'emmanillat i menjant-se el micro, que cap a la meitat va flaquejar una mica, però es va recuperar a temps.

El format de l'escenari, amb quatre pantalles rectangulars, on s'hi projectaven imatges en directe mesclades amb muntatges visuals, tot un guany per a la majestuositat del concert d'anit. Un espectacle que viurà per sempre.

A la sortida, pòster i samarreta. No me'n vaig poder estar.

O-ei-6!!!

dimarts, 10 de febrer de 2009

Sobre l'espiritualitat

Segons el diccionari:
espiritualitat f. Qualitat d'espiritual. L'espiritualitat de l'ànima.
espiritual adj. Que és d'esperit; pertanyent a l'esperit, no material. Relatiu o pertanyent a la vida interior de l'ànima. Que revela una gran finor d'esperit.
esperit (...) Impuls dominant segons el qual obrem; pensament, conjunt d'idees, de sentiments, dominant en la manera d'obrar, d'una obra; direcció general seguida per la intel·ligència en alguna cosa.
Què és per a vosaltres l'espiritualitat? Per a mi és allò que em lliga amb mi mateix, i amb la meva trajectòria vital. És una sensació que no dubto que sigui química, un estat mental que es planteja l'actualitat, i que em diu si estic anant o no en el bon camí. Primer remou, mira amb intenció depuradora, i és llavors quan actua l'espiritualitat. No és un judici...Sinó que és un replantejament. No sé...Aniria lligat amb la solemnitat, segons la meva visió. Rituals...És un mecanisme d'autoregulació que no s'ha d'adulterar. Tots tenim la nostra manera d'obrar natural, per instint, i l'hem de deixar fer. De cop potser ens trobem en un estatmental que podríem anomenar "neutre". Mirada perduda, sense veure. És fagocitació automàtica. L'espiritualitat és quelcom molt personal i intransferible. És la relació amb una època determinada, amb un entorn físic, amb les nostres emocions, amb la nostra vida. I per a poder gaudir-la hem de superar la por que existeix en alguns subjectes d'afrontar la pròpia vida, i fer-se'n càrrec, agafar-ne les regnes (emocionalment primer). Apareix doncs l'autoestima, molt lligada a aquests processos renovadors. Si no ens valorem, no percebrem la necessitat de dur a terme aquest procés. És una qüestió de cura. Crec que quan sentim que sóm capaços de tenir cura d'alguna cosa...Del que sigui, d'un objecte, o d'una persona (quan estimem, o estem enamorats), d'una situació, quan sabem que volem fer conscientment la feina ben feta, quan nosaltres sóm capaços de racionar la durada, quan sabem dir prou i deixar més desig per la propera vegada. Per tant, és un cercle...Un mecanisme habitual en els processos mentals. Però l'oposat a un cercle és la fluïdesa natural, al meu parer. Fluïdesa VS bloqueig. Com un riu que corre lliurement o que roman obstruït. Un riu que no deixa de ser metàfora de l'energia.
El concepte de respecte també hi apareix relacionat. El respecte també és un límit. És saber on acaba la nostra voluntat i on comença la de l'altre, per exemple. També aplicat a nosaltres, l'autorespecte. Ser conscients d'on arribem i d'on no arribem. Tractar-nos bé, valorar-nos com el que som, un organisme amb instints que busquen el plaer, el benestar, i res més que això. Vivim una vida que sovint ens desconcerta, que ens costa d'entendre, però que en d'altres moments ens resulta tan recomfortant...I anem passant d'un pol a l'altre, en algunes persones hi ha un canvi més acusat que en d'altres, potser més constants. No obstant, la imprevisibilitat del que ens pot ocórrer pot fer-nos canviar els plantejaments vitals en vigor fins el moment. És un procés d'adaptació.
L'espiritualitat seria aquesta connexió que ens faci cuidar el fil de la nostra vida, el que li dongui un sentit, malgrat els canvis. Per això és tan dur quan creiem haver-la perdut, o ens faci por mirar dins per por a ves tu a saber què trobar-hi.
Un espai per a la reflexió sempre és necessari. Ens passen un munt de coses a la vida, en siguem o no conscients, i hem de deixar anant sortir la tensió que interioritzem.
Més enllà de les creences de cadascú, l'abril de 2004 a Liverpool vaig tenir un moment de 3/4ts d'hora de meditació assegut dins la catedral catòlica. I són aquests moments els que recordes. És la diferència entre qualitat i quantitat.
Vull qualitat.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Records; present (un post compartit sobre vivències i futbol)

Sabeu on ereu el 29 d'abril de 1998 al vespre? Doncs bé, jo sí que m'en recordo, d' on era. Feia poquet que havia complert els meus 17 anys, i em sentia desamparat en aquella sortida que vam fer amb l'institut. Era a 3r de BUP, i vam anar-hi només els de lletres, ja que era una activitat de lletres. Ja ens havíem partit entre ciències i lletres. Tenia una significació especial perquè la meva parella llavors (dúiem 2 anys junts) feia ciències. Diguem-ne que la meva relació amb la gent de lletres era normal, tot i que jo tendia una mica a l'aïllament, i em sentia prou descol·locat, ja que les meves amistats també eren a ciències. Bé, varem anar a visitar el Canigó i llegir-hi versos de Verdaguer. Ens allotjàvem a Figueres, i un dia varem dinar a Prada de Conflent (en aquella època començava a fer malabars amb mandarines i taronges a casa, i recordo fer-ne pels carrers de Prada). Però anem al gra... Aquell dia hi havia especial atenció per a seguir la final de la copa del rei de futbol entre el Barça i el Mallorca. Dos equips de casa que jugaven entre ells. Les alineacions van ser les següents:

Barça:
Hesp,Ferrer (Roger, 49'),Nadal,Reiziger,Bogarde,Celades,Giovanni,Luis Enrique (Oscar, 106'),Figo,Rivaldo,Anderson (Pizzi, 76').

Mallorca:
Roa,Olaizola,Marcelino,Iván Campo,Romero,Engonga (Eskurza, 69'),Mena,Stankovic,Valerón (Iván Rocha, 91'),Ezquerro (Soler, 71')Amato.

Amato va avançar el Mallorca en el minut 6, mentre jo era sopant en un bar amb la resta de companys i companyes. No vam poder seguir la primera part, però tant bon punt vam acabar, 5 de nosaltres vam anar a seguir el partit en un bar de la rambla de Figueres. Allà vam veure l'empat de Rivaldo amb l'ajuda d'un defensa al minut 66, i com s'arribava al final dels 90 minuts i de la prórroga sense desempatar.

Em feia la sensació que dels que érem allí, només a mi m'importava el que passava a la pantalla. La resta ho seguien però com mirant-s'ho per sobre. Recordo en Màrius, que se'm va abraçar quan el Barça va guanyar als penals (5-4). Jo estava content, almenys era una alegria en aquells dies de solitud forta per dins i enyor de moltes coses.

No obstant, tinc constància que algú, concretament una noia que llavors tenia 16 anys, va tenir una vivència diferent. Ella volia que el Mallorca guanyés, i es va endur una bona decepció després dels 120 minuts.

Però això, potser millor que us ho expliqui ella, oi Caterina?

Aquest dijous, és a dir, demà, Barça i Mallorca es veuen de nou les cares en el campionat de copa, un duel fraticida que pinta interessant ja que el Mallorca va fer un bon paper en la lliga al Camp Nou. La tornada no serà fins d'aquí un mes.

Barça o Mallorca?

Alea iacta est!
 
ir arriba