dijous, 12 de març de 2009

Aniversaris

Aquesta és una setmana d'aniversaris. Ahir vaig fer 28 anys, i abans d'ahir la versió actual del "Calaix de tarda boirosa" va fer 1 any. Aquí linko el primer post que vaig fer-hi: http://calaixdetardaboirosa.blogspot.com/2008/03/he-canviat-els-pensaments-de-calaix.html


En un any poden canviar moltes coses i alhora no pot canviar res. Vull dir, al mateix temps. En aspectes com el lloc de treball, ha canviat del tot. L'any passat un lloc inhòspit i lluny, aquest any un lloc càlid humanament i a prop. Tinc unes companyes i companys de feina molt macos, no ho puc dir d'una altra forma. Ahir van penjar el següent cartell per totes les escales, passadís de cicle mitjà i sala de professors. Quina vergonya...! I van posar música dels Beatles en les entrades i sortides de classe per megafonia. Els dec tant!

No cal dir que agraeixo a tothom qui m'ha felicitat. M'heu fet més feliç. ;)

Crec que he d'aprendre del que em passa...Per a construïr cada dia una realitat millor.

(post a priori llarg però que queda en curt).

dimecres, 4 de març de 2009

Relats conjunts: "Els corbs han tornat"


Cada tarda era foc encès, vivència pura. Compensant la dicotomia entre les dues vides, oci i feina. Mirada al sostre, l'un al costat de l'altre projectaven ones de futur, als seus caps pròsper. Les seves il·lusions de marrecs, vives, fortes, intenses, robustes, innocents però lliures. Havien sortit d'etapes gèlides -pensaments de núvol constant, iniciativa immòbil- i els cors desglaçaven a ritmes optimistes...
Ara, els corbs han tornat. Van deixar mai de ser-hi?

dimarts, 3 de març de 2009

Horòscop

Més enllà de si hi creieu o no, de si el llegiu o no, si us interessa, etc. Jo volia comentar un fenòmen que em passa, i que segurament és ben esbiaixat, ple d' irregularitats metodològiques, el que volgueu.

Doncs bé, jo sóc peixos, com podeu veure indicat al meu perfil aquí a la dreta de les vostres pantalles ----------------------------------------------------------------------------------->






I de fet, el que he anat observant al llarg de la meva vida, és que he tendit a agrupar-me amb persones dels següents signes: aquari, peixos i àries. És a dir, persones nascudes entre el 20 de gener i el 20 d'abril. Podria posar-ne molts exemples, però part important de les meves amistats han nascut en aquestes dates. Especialment és curiós el que em suceeix amb àries, amb qui tinc relacions llargues. És com si em complementés amb aquest signe, que tendeix a ser independent. El meu millor amic des de la llar d'infants fins a l'institut és àries, la meva exparella també ho és, un dels millors amics de la infantesa amb qui he recuperat contacte ara també. I amb els peixos les relacions també són notables, potser en més número que amb els aquari, però igualment significatives.






Evidentment això no tanca la porta a altres signes, ni molt menys...! Simplement és una curiositat, com ja he dit abans, absolutament no científica.









dilluns, 2 de març de 2009

Adéu a un geni de l'humor


Ahir al migdia vaig assabentar-me de la notícia. Obria el telenotícies amb imatges d'ell, i abans que aparegués el titular, m'ho vaig imaginar i una esgarrifança em va recórrer el cos. El càncer havia pogut amb ell als 61 anys.


Avui tothom el plany, i és que Pepe Rubianes era per a molts un símbol de vitalitat, de llibertat, de desconnexió total, i ell assumia aquest paper de bon gust.


Amb la família l'haviem anat a veure dos cops. Bé, tres. Només que el primer cop que vam intentar anar a veure "Scuuuuuuum!" al teatre Goya, una lumbàlgia si no recordo malament va fer postposar l'espectacle. El segon cop que el vaig veure jo deuria tenir uns 16 o 17 anys, i va ser al Teatreneu ("Rubianes solamente"). En vam comprar el CD i tot. Va ser una estona de riure i riure i no parar de riure que encara recordo a dia d'avui. De Rubianes en recordo també l'entrevista llarguíssima al Malalts de Tele, que el va donar a conèixer ja a tothom si és que ja no ho feien. I és que si una cosa no li faltava era paraula. La paraula que tan important és i que alleuja tants mals...Una paraula que no tenia tabús i que traspassava totes les censures dels qui l'anaven a veure ja expectants d'aquest joc transgressiu.


He de reconèixer que amb els anys la seva figura va deixar de tenir la repercussió que havia tingut en mi. Als meus pares els va seguir agradant tant com abans.


Sigui com sigui, era una persona estimada per molta gent, i la seva pèrdua ha estat sentida.


Jo vull acabar aquest post tal com sempre començo quan recordo a Pepe Rubianes:


-"Gato con paperas..."



 
ir arriba