dimecres, 29 d’abril de 2009

Llàgrimes sonores


Penjo un escrit que vaig fer fa 5 anys i mig. També poso la imatge que em va inspirar. És la portada del disc conjunt que van fer Freddie Mercury i Montserrat Caballé (altament recomanable, no és només "Barcelona"). Espero que us agradi!

LLÀGRIMES SONORES



Va quedar-se atònit. Aquells ulls que mirava, aquella expressió, de cop i volta reflectia la cara oposada del que ho havia fet feia uns instants. Feia no res aquells ulls eren plens de vida, mostraven joiosos i, per què no orgullosos, el benestar i plenitud d'una època esplèndida. Totes les coordenades espacio-temporals giraven en harmonia sobre ell... I aquell somriure mig contingut...! En qualsevol moment semblava que esclataria en una esplendorosa rialla. N'estava orgullós, de tenir les mans de qui les tenia entre les seves, realment. El moment de glòria, si podia demanar quelcom més, havia estat elevat a la màxima potència.
De cop, però, mentre n'inspeccionava els detalls, el va cridar. No el va cridar amb la veu. El va cridar amb els ulls. I els seus propis es van entelar, perquè va comprendre'n el missatge. Un sanglot va apoderar-se de la seva gola mentre ara observava un plor mig contingut on segons abans havia sentit la joia en tota la seva suavitat, fragància, intensitat, instantanietat. Les llàgrimes queien descaradament rostre avall; les notes sonaven i semblaven transmetre més trascendentalitat que mai. Va ser just en aquest escenari d'atemporalitat que va recordar-se de la seva condició d'ésser humà.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Un Sant Jordi molt salat

Feia temps que la Caterina m'havia comentat per vies cibernètiques que una de les seves il·lusions era viure un Sant Jordi a Barcelona.

Dimecres a les 17:45 ens vam trobar a la biblioteca Jaume Fuster per a començar l' itinerari. Cop de cotxe al Tibidabo per a fer una idea global de la ciutat, si no fos perquè un rodatge inesperat va impedir accedir al "Camí del cel" i a perspectives més centrades. Després, el Barça i Sevilla i les impressions sobre si l'home del costat era "l'Ho haveu vist" o no (al final es va decidir que no). En sortir del camp, visita obligada a la Garrafa dels Beatles, on no hi anava des de feia ben bé 5 anys, i la veritat tot seguia igual. El local, i els amos del local. L'actuació com sempre, semblava que no hi passés el temps... Pronúncies anglòfones a part.

Dijous al vespre no em sentia els peus. Va ser un dia mogut a la feina, moltes coses a fer i la festa a la tarda, amb les actuacions dels nens i nenes i la presència dels pares com a públic. Va sortir prou bé, sota un sol contundent que amenaçava lipotímia. En acabar, desplaçament fins a Barcelona per a fer la segona part del recorregut; una volta Rambla Catalunya amunt per a després baixar fins al Maremagnum, on els peus reclamaven atenció. Els peus, el cos, la ment...

Dos dies de no parar però que van resultar ser ben salats!

dilluns, 13 d’abril de 2009

Alba

Alba és el nom gaèlic per a Escòcia. Han estat sis dies de recórrer aquesta terra des de Prestwick al sudoest, passant per la costa oest, l'illa d'Skye, les Hihglands i el llac Ness, per després baixar cap a Saint Andrews i Edinburgh per a retornar al punt de partida.
En comparteixo algunes fotografies:


Highlands del nord
Castell d'Eilean Donan


Highlands nordoccidentals



Celtic Park: Celtic 4 - Falkirk 0


Viaducte de Glenfinnan


Castell d'Urquhart, llac Ness







dimarts, 7 d’abril de 2009

Viatges...

Baby I see this world has made you sad

Some people can be bad

The things they do, the things they say

But baby Ill wipe away those bitter tears

Ill chase away those restless fears

That turn your blue skies into grey

Why worry, there should be laughter after the pain

There should be sunshine after rain

These things have always been the same

So why worry now

Baby when I get down I turn to you

And you make sense of what I do

I know it isnt hard to say

But baby just when this world seems mean and cold

Our love comes shining red and gold

And all the rest is by the way

Why worry, there should be laughter after pain

There should be sunshine after rain

These things have always been the same

So why worry now

dilluns, 6 d’abril de 2009

Cara Dillon - Hill of Thieves

No sé si mai he explicat la història que va començar quan jo tenia 21 anys. Potser a l'anterior versió del bloc n'havia fet menció, però no en aquesta. Doncs bé, en un dia d'abril d'aquell 2002 vaig veure l'actuació d'una cantant irlandesa a "Los conciertos de Radio 3", a tv2. Sempre he estat amant de la música celta instrumental, però allò era més aviat folk cantat; m'estava bé. Em va agradar molt i vaig decidir baixar cançons a través d'internet. Van ser poques, ja que no se'n trobaven. Més endavant vaig trobar-ne el disc "Cara Dillon" i me'l vaig baixar. Era la meva banda sonora de llavors.


Es van posar en marxar les alarmes quan una amiga em va comentar que buscant havia vist que la cantant en qüestió, Cara Dillon, actuava en dues dates a l'estat espanyol. L'una a Santander, l'altra a Xixón. Vam parlar-ho amb la meva parella llavors i vam decidir anar-hi. Però algunes notícies poc abans de marxar anunciaven que s'havia suspès el concert...No obstant, i davant el dubte, vam decidir anar-hi. A males, visitariem Astúries. I així va ser, el concert, suspès per causes majors. Però aquell octubre, la meva participació al fòrum de la web va permetre conèixer un nou amic des de llavors. Un home que també seguia Cara Dillon va escriure'm dient que havia de venir a Barcelona per negocis. Amb la meva xicota vam fer d'amfitrions, i vam anar a sopar junts al port vell, més cerveses posteriors. Des d'aquell moment, principis de novembre de 2003, en B. era una nova amistat situada al sud d'Anglaterra. Des d'allí va enviar-me el segon disc de la cantant, "Sweet Liberty".



Abril de 2004 va ser el segon intent. Vam anar de viatge a Liverpool, però amb una escapada preparada a York, per anar a veure Cara Dillon en un poblet anomenat Pocklington. L'experiència va ser molt positiva. Sabent que hi érem, perquè havíem avisat per e-mail, va dedicar-nos la cançó "Black is the color" davant la sorpresa de la resta del públic. Després del concert vam poder parlar amb ells (Cara i Sam-el seu marit, el teclista). Va ser molt enriquidor, poder compartir opinions, comprar-hi el segon disc, rebre'n un regalat (havíem comprat a Liverpool el primer original, abans) i rebre les seves signatures en ambdós discos i un pòster. Hi ha moments a la vida en que experimentem pics. En que sentim que allò és un "top of the world" particular, i per a mi allò va ser-ho. A més a més, compartint esmorzar el matí següent amb tota la banda. Aquest dia 8 d'abril, demà passat, en farà 5 anys.

El seu tercer disc, "After the morning", sortia un any i mig després i el rebia també per correu des de terres angleses. Era un salt qualitatiu, amb un inici de disc espectacular amb "Never in a Million years". Sobre aquesta cançó, dir que recentment vaig gravar el disc per a dues companyes de feina, una d'elles la mestra de música, que entusiasmada per la primera peça, ha decidit proposar-la per a treballar-la amb els nens de sisè (merci Fina!). After the morning inclou una col·laboració amb Paul Brady a "The streets of Derry". Hi ha més peces pròpies i no tantes versions i l'evolució de menys a més des del primer al tercer es nota.







Doncs bé, Cara Dillon ja té al mercat el seu quart àlbum, sembla mentida... Es titula "Hill of Thieves". No he volgut escoltar-ne res en forma de prelistening per internet fins que no tingui el Cd a les meves mans. Ara fa uns minuts en B. m'ha confirmat per e-mail que ja el té i me l'enviarà en breu. Jo seré uns dies per Escòcia, i si tinc temps compraré una còpia per al titi (el meu cosí- també implicat en la història, va conèixer-la en concert l'estiu del 2007 a Irlanda).







Llegint les crítiques, aquest disc encara és millor. L'assaboriré de tornada de les Terres Altes.

Cara Dillon website: http://www.caradillon.co.uk/index.aspx

 
ir arriba