dilluns, 27 de juliol de 2009

Dol pel Llullu

Ahir vaig assabentar-me de la notícia. Jo era al menjador i mon pare recitava notícies de l'AVUI en veu alta de forma intermitent. Una d'elles va ser aquesta, la mort d'en Llullu (Lluís), el fill de l'escriptor Màrius Serra, als 9 anys d'edat. El títol és dol per ell, però també per tots els "Llullus" que han tingut el mateix desenllaç.

Farà uns mesos vaig llegir el darrer llibre d'en Màrius, "Quiet", un relat sobre experiències viscudes amb el seu fill. Fa unes setmanes vaig veure l'acte (mou-te pels quiets) que Màrius Serra va organitzar a l'auditori en favor de les fundacions NEXE i Guimbarda. Va ser tot un èxit. El seu fill tenia una pluridiscapacitat congènita, amb una mobilitat molt reduïda.

Màrius Serra és una persona a qui admiro, per la seva manera d'expressar les coses, d'escriure-les, per la seva visió de la realitat, que m'agrada, i que considero altament intel·ligent, pel seu tarannà hortenc (jo sóc del costat, del Guinardó, però he transcorregut llargs períodes emocionals i vivencials a Horta), per la seva quotidienitat i sentit de l'humor, per la seva capacitat i afany de jugar amb les paraules i de vetllar per la llengua catalana, i sobretot per la seva capacitat de prendre's amb realitat i serenor i una força brutal la situació que requerien les circumstàncies del seu fill. Lectures dels seus llibres han marcat èpoques de la meva vida.

No obstant és un humà més, i li envio des d'aquí totes les energies possibles per anar integrant això a la seva història personal.


diumenge, 26 de juliol de 2009

Fú(t/n/b/m/r)bol

Ahir vaig assistir a una final de copa. L'equip de futbol sala on vaig jugar fa dues temporades (evidentment d'amics i aficionats, d'aquestes lliguetes urbanes) va arribar a la final de copa de 2a divisió, i la va guanyar als penals. Des d' aquí una felicitació als Desperados!!
Dit això, m'agradaria descriure'n l'ambient. Aquests partidets en camps de gespa artificial desperten una alta agressivitat en els jugadors. L'ambient comença amistós (es dónen la mà, i tot això); durant el partit, es torna hostil amb facilitat, incloent insults, amenaces, contacte físic, i no només entre equips rivals, a vegades també entre membres del mateix bàndol, entre banquetes, amb el públic, i amb l'àrbitre ("arbi", pels amics). L'al·lopècia impera en molts caps, les cigarretes en moltes boques. És un ambient tirant a masclista, si més no, potenciador dels rols tradicionals: els homes lluiten davant les nòvies que seuen a la grada. Hi sentireu bromes pseudoracistes. I definitivament, és un ambient castellanoparlant (res en contra, és només descriptiu).
A mi m'agrada el futbol, i ahir vaig disfrutar amb els partits, però quan jo hi jugava, el que em desagradava era aquesta pressió afegida que t'encongia els músculs, aquesta competitivitat inclosa, en comptes del divertimento. Una tensió mal entesa. Uns vestidors on la psicologia elaborada no hi té cabuda. L'instint mana.

divendres, 24 de juliol de 2009

Festa de final de curs


Amics i amigues bloggers, us invito a visionar durant uns minuts el vídeo que va fer cugat.cat de la festa de final de curs a l'escola La Floresta, on he treballat el darrer curs :)

Ja sé que quan us passen el vídeo de qualsevol festa se sol associar amb la paraula "tostón", però què us he de dir? Que aquesta va ser genial? Que les profes de música s'ho van "currar" de valent?
Jo no havia vist una cosa igual de ben feta :)

Pels curiosos, surto un parell de cops al vídeo. El primer és difícil de veure'm, xerro amb una noia al fons de l'actuació. El segon sóc el que toca la guitarra damunt l'escenari, ja cap al final (tot interpretant "la cançó de la Lupe", lletra i música: Germán del Río, Fina Guerrero i Aleix Moncosí jeje!!). Samarreta vermella i lletres blanques.

A disfrutar!!

http://tv.cugat.cat/TVRPlayer.html?ir=188

dijous, 23 de juliol de 2009

La noia s'atura de nou al parc

He reactivat el bloc sobre psicologia que tenia inactiu des de feia 8 mesos.

Hi esteu convidats!!

divendres, 17 de juliol de 2009

A cors (musicals)

de la lluna i m'ha fet pensar.
El seu post parlava d'aquest fil musical que a vegades oïm i en d'altres ocasions podria ser que no. Un fil musical i conductor. El fil, per a mi, de sentir amor vers la vida (potser no era la idea del post original). A tots ens toca? Aquests dies estic realitzant un curs d'educació emocional, i tot llegint els apunts, he vist coses interessants. Coses que podia olorar, intuir, sobre les que hipotetitzar, però que volia veure escrites en un full de paper. L'altre dia llegint, no vaig poder evitar-ho: en acabar un paràgraf vaig exclamar un "voilà" totalment espontani, com el rotet d'un nadó. Estava llegint sobre l'altíssim grau determinant del vincle establert entre nens i nenes, amb pares i mares. En el text, s'anomenaven els estils parentals així com les possibles conseqüències, però anava més enllà, i posava exemples concrets. N'hi va haver un que em va copsar l'atenció de forma especial: usar l'humor abusivament com a eina distractora. Vaja, una realitat de teatret, de titelles. On és el llop? Allí allí!! A on?? A la dretaaa! (aquest exemple el posava sempre el bon amic Xavi). És a dir, una realitat familiar on sembla que no passi res, on no hi hagi conflictes aparents, deixem-ho en que es tapi, o es posi sota l'estoreta, tota la merda excedent. La tècnica de l'estruç.
A casa meva, em sembla que directament no hem tingut mai "estoreta", i tampoc em sembla bé, ens hem passat per dalt. Les coses s'han parlat, s'han afrontat, però sovint d'una manera massa dramàtica, ansiosa i irrespectuosa. Res de malaltia silenciosa, precisament. A mi el que em preocupa no obstant són els casos inaudibles, calmes tenses, règims dictatorials encoberts, realitats fixes, veus silenciades, pors infundades, ments tergiversades, mentides tornades veritats.
Parlo d'una realitat que vaig conèixer, especialment, qui em conegui una mica més ja pot imaginar-se el què. Sí, Aleix, estúpid, de seguir-hi pensant d'algun mode. Mi-te'l, el salvador denunciant, l'heroi...I uns collons. Hauria de ser prou consol haver-ho vist escrit en unes notes en paper. Pot ser que ho sigui. Em considero lluitador, perseverant, tossut. No us ha passat mai de sentir-vos greument impotents? De voler canviar una situació i saber que no s'hi podia fer res, i no obstant així, erre que erre?
Bé, me n'estic anant del tema. Si escric tot això, és perquè estic despertant de l'anestèsia. Lentament, però ho faig. Aquesta anestèsia m'ha fet passar per tantíssims estadis, i de fet, és una il·lusió pensar que marxarà per sempre. Però em conformo amb tornar a ser capaç d'estimar, d'entrar en contacte amb els meus sentiments d'una forma vivencial, no només "racional".
Ja és hora que el dolor vagi deixant pas a l'estima. Això va a cors, això va a ritmes. Enyor de melodia dolça i harmoniosa.

dijous, 2 de juliol de 2009

Yann Tiersen (Noovo, Reus, 1 de juliol de 2009)

Eren poc més de les 19:00 quan ens vam trobar amb el meu cosí a Cerdanyola, i minuts després amb dos expedicionaris més cap al concert d'en Tiersen a la capital del Baix Camp. Allí ens esperaven dues persones més per a completar el grup.

Arribem a la discoteca (segons ens expliquen, recent com qui diu inaugurada i a punt de tancar) Noovo, en un polígon industrial (Dyna) de Reus, al costat d'una mesquita i d'un McDonald's. Un contrast interessant.

Entremig d'aquests dos símbols culturals, un músic bretó ens espera per a alçar-se amb les seves melodies misterioses i màgiques. Entrem i prenc un adhesiu no sé encara si il·legalment. És a la típica botigueta, on els productes que ofereixen no m'acaben de fer el pes. La majoria inclouen "Dust Lane", el nom del seu últim treball, i poca cosa més. Ens situem molt a prop de l'escenari, i centrats, just davant seu. És un fet que mai havia aconseguit en un concert però tampoc ha costat molt. La gent s'ho pren amb calma, en aquest local amb capacitat per a 1.000 persones. Per dir-ho d'alguna manera, la ubicació de l'escenari no és la "clàssica", sinó que es troba en un dels dos costats llargs de la pista (amb la qual cosa, els que queden més escorats no tenen possibilitat de veure-hi gaire).


Abans de començar, comentem si aquest cop durà el tan ansiat piano o no. Poc després sortim de dubtes: altre cop sense. Sí que hi veiem molta guitarra, un parell d'òrgans/sintetitzadors, algun xil·lòfon, però ni rastre del piano ni acordió. Sembla que s'acosta una repetició del concert vist l'estiu del 2005 al BTM, a Barcelona, on vam sortir ben decebuts.


Surt ell i la banda en escena. Forts aplaudiments. Ell només pronuncia dues paraules en tot el concert: "gracias" y "muchas", i fins i tot les combina en alguna ocasió. El seu posat és tímid, reservat, bohemi, centrat en la música i el soroll que crea, com si jugués més a experimentar amb els sons que no pas a fer coses clarament audibles. Sembla ser que els seus directes darrerament són tots amb guitarra, cansat ja d'un piano que li ha donat fama amb bandes sonores com "Amélie" i "Good bye Lenin".



Crea una atmòsfera amb les cançons que va tocant, al principi ell a la guitarra, en algunes després combinant amb un violí que se sent poc dins el caos. Moltes cançons s'han de deduir, ja que varien substancialment de les versions d'estudi, i s'entremesclen en el seu univers.

L'èxtasi arriba amb la interpretació, ell en solitari amb el violí a les mans i la ja clàssica imatge de les crins de l'arquet trencades, de la peça "Sur le fil". Per què no en fas més com aquestes en directe, Yann?





El concert evoluciona en la mateixa línia de guitarres i musiquetes místiques de fons, arriben els bisos, i amb ells una versió molt críptica de la valse d'Amélie.
El concert acaba després de poc més d'hora i mitja, i la sensació és que s'ha fet curt, que podia haver donat molt més. La nostra posició privilegiada ens permet fer-nos amb dos dels Setlists que han usat. El que escanejo a continuació és el del mateix Yann. Hi podeu veure la llista de cançons, i si us fa il·lusió, provar d'escoltar-les i fer-vos la idea del que va ser ahir a la nit a Reus.



Post-concert: feia molt de temps que no entrava a menjar a un McDonald's, per principis no hi entro, però ahir no hi havia més opció, per horari i per urgències gàstriques.



 
ir arriba