dimecres, 30 de setembre de 2009

Expressions idiosincràtiques (III): "error greu".

Aquesta és la frase que acostumo a pronunciar quan he fet una cagada de les importants, o considero que algú l'ha feta, o potser fins i tot quan les coses van maldades. "Error greu" és un mètode gràfic i breu de descriure aquest moment en que les coses no s'han fet bé i això pot comportar conseqüències. El context real modula i relativitza la força de l'expressió. Per exemple, "error greu" pot pronunciar-se tan en errar una jugada d'escacs, com quan en l'elaboració d'un pastís s'hi posa sal en comptes de sucre i es percep tot just feta la destrossa. Admet la variació "error gravíssim" que denota sens dubte un increment en la gravetat de la situació. A vegades aquest segon element esdevé reforçant del primer: (cau un plat a terra per un cop involuntari) Error greu! Error gravíssim!

El seu origen es troba en les partides de Subbuteo (futbol de taula a base de ninotets en unes peanes) amb els amics, quan no aconseguia tocar la pilota amb el jugador i, entre d'altres, deixava una posició franca de xut a l'adversari.


dilluns, 28 de setembre de 2009

Passatemps

El meu amic A. m'acaba de passar un curiós lloc web d'internet on un geni t'endevina el personatge que et pensis en màxim 20 preguntes...A vegades encerta, a vegades erra, però és sorprenent el que arriba a saber...

La web és la següent: es.akinator.com

Ni que sigui, proveu-ho un cop a veure què us sembla...

diumenge, 27 de setembre de 2009

Versets

Publico tres petits poemes que ja vaig escriure fa temps...A petició expressa de la Joana m'he decidit. L'últim va formar part d'una petita col·laboració amb la fotògrafa Ariadna Borràs, el blog de la qual ja no està en funcionament. Potser n'hauria d'escanejar la imatge resultant...


Amb tu

parets de paper

pintades d'acer.

Amb tu,

por a bufar.

(sense tu, també).

*******************

Recullo els cristalls

cauen dels ulls

em tallo.

Brollen les ferides

sé on hi ha bena

callo.

*******************

Silenci d'un temps

Filo partitura

de fils negres sobre esmalt;

faig sonar-hi les vivències:

destenyeixen les carències,

notes que no acaben mai.


*******************

(He afegit l'imant escanejat amb el muntatge fotogràfic)


divendres, 25 de setembre de 2009

Mercè 2009 Una nit on hi floten tecles

Ahir vaig sortir a veure la nit barcelonina per segon cop en aquestes festes. 2/2, fet inhabitual en mi, ja que sempre penso que les voldré viure en plenitud i després resulta que quan reacciono ja és l'últim dia. Aquest any, i potser per les meves circumstàncies laborals i personals, no està sent així, afortunadament. Si la nit de dimecres a dijous va ser un breu tastet de l'ambient al Passeig Colom, on el concert no era del meu estil i era irrellevant, ahir, nit de dijous a divendres, va ser amb la intenció de veure un espectacle concret, que no va defraudar ni molt menys.

Es titula "Floten tecles" i es representa cada dia, a les 22:00, a la confluència de carrers Consell de Cent i Roger de Llúria. És a càrrec del pianista David Moreno. No sabria dir-ne la durada exacta, ja que vaig arribar-hi uns minuts tard, no sé si l'inici va ser puntual a les 22:00, però va acabar a les 22:35 aproximadament.

M'agrada molt la música de piano, instrumental, sense veu, i si és amb imatges encara més. Però els espectacles interactius encara molt més! Vaig anar a veure en el seu dia les dues funcions que va fer el Teatre Negre de Praga a Barcelona. Ahir al vespre, David Moreno interactuà amb les imatges de forma molt ben coordinada i artística.

Us en passo el link. Es veu que a youtube ja en va ple, però pels qui hagueu pensat anar-hi, no us en vull destapar res a nivell visual, així que poso només l'enllaç: http://www.youtube.com/watch?v=zn_-hwJCtj0 on es poden veure successivament els vídeos corresponents a l'actuació.

En acabat, vam anar a voltar. A Plaça Catalunya el sempre massificat concert de los 40 principales (no sé si ahir cantava Rosario Flores o qui ho feia, per això vam decidir tirar cap avall). Rambles a través, el meu amic J. feia amistats amb els paquis venedors de "cervesa-bier". A Colom vam parar una estona i vaig fer un gofre "antirègim" jeje. A les dues xocolates, blanca i negra. Nyam nyam!

Després vam poder comprovar com ahir a la nit el metro tancava com sempre a les dotze. Colla de...! (expressió que serà desvetllada en el proper post d'expressions idiosincràtiques). Jo que havia decidit fiar-me aquest cop del transport públic i baixar en metro renunciant a la comoditat del cotxe, i em vaig trobar fent el burgeset una hora més tard tot agafant un taxi (els autobusos nocturns semblaven trens de deportats - sento usar aquesta comparació). El taxista era ben curiós. Encara dubto ara de si era franquista o comunista.

Entre el gofre i el taxista franco-comunista, una petita passejada pel barri gòtic de Barcelona, xutant involuntàriament llaunes aixafades de cervesa, descobrint nous indrets perduts entre aquells carrers... Tot i que reconec que el gòtic no és la meva debilitat, ahir estava prou formós.

Aquest vespre, tercer capítol.

dijous, 24 de setembre de 2009

Barcelona


(A mi no m'enganyen. L'escut de Barcelona és aquest, i les anades d'olla de disseny no valen per res i a més, oh què extrany, intentaven dissimular les quatre barres. No fos cas...!)





Avui us parlaré de la meva ciutat, en el dia de la seva patrona, la Mercè. Mentre ho faig, podeu escoltar la fantàstica obra composada per Freddy Mercury i interpretada per ell mateix i Montserrat Caballé. Per ell era un somni treballar amb ella, tot i que poques vegades es trobaven a l'estudi de gravació, pels compromisos d'ella. Gravaven sobre les pistes que havia gravat l'altre. Com ja he dit en més d'una ocasió, el disc no només és aquesta cançó, sinó que per exemple "Guide me Home" és una altra peça excel·lent.

Em porta records ben vívids dels Jocs del 1992, se'm posa la pell de gallina. Jo tenia 11 anys llavors i vaig tenir-ne una vivència ben forta, ben intensa, en part molt important gràcies a mon pare que va comprar entrades per a diversos aconteixements esportius i fins i tot vam poder esgarrapar a última hora unes entrades a la reventa per ser a la inauguració. L'ambient als carrers era diferent, la presència de gent de molts països era estimulant als ulls d'un nen d'11 anys. La febre dels pins...Pins del Cobi jugant a bàsquet, esgrima, nedant, etc. Pins de banderes de països diferents. Màgia, en definitiva.

Més enllà dels Jocs, i mirant-m'ho al 2009, no m'agrada que Barcelona sigui una destinació del turisme massiu. No m'agrada que s'hagi fet valer la imatge que aquí tot s'hi val, que a Barcelona pots venir, emborratxar-te, anar-te'n de putes, i fer del carrer un lloc on pixar-hi dormir-hi etc.

Tampoc m'agrada un model de ciutat on es posi per davant les grans superfícies abans que el petit comerç, per exemple.

Ser de Barcelona m'ha costat sentir noms tan afectuosos com "pixapins" o "aquests de can fanga" quan he habitat en terres del nord.

Penso que com tots els barcelonins, tinc els meus racons, que s'allunyen força dels més turístics. Segurament indrets lligats a sentiments, a èpoques determinades. Tot això sense deixar alhora de descobrir nous racons de la meva ciutat.

Em sento molt orgullós de ser del barri d' on sóc, el Guinardó, uns antics camps entre Horta i Gràcia. Som un barri costerut, on sembla ser que abundaven les guineus, d'aquí el nom. Des del magnífic Parc del Guinardó, es tenen unes vistes generals de la ciutat prou dignes, tant cap a mar com cap a muntanya.

En breu m'instal·laré definitivament en un altre barri costerut de la ciutat, i segurament amb els anys me'l faci meu, també. Però les arrels, i on em sentiré sempre com a casa, serà al Guinardó. Encara hi ha qui pregunta aquí baix a la parada d'autobús: "para ir a Barcelona es hacia allí?".

Avui és un bon dia per passejar per la ciutat i impregnar-se de l'ambient. Conèixer-la un poc més.


dilluns, 21 de setembre de 2009

Espai poètic

Ja fa temps vaig sentir un matí per la ràdio la veu i versos de la poetessa catalana Montserrat Abelló. Des d'aquell moment, vaig buscar algun llibre seu per fruïr-lo més amb calma. Aquest any em van regalar pel meu aniversari un recull de la seva obra poètica de 1963 al 2002: "Al cor de les paraules."


No sóc molt lector de poesia, i segons quina em costa. No obstant la seva em va arribar sense obstacles.

Primer de tot, punxeu el play si voleu gaudir de fil musical mentre us en presento alguns versos que a mi m' agraden especialment. (Suposo que primer sentireu la mer** de propaganda que ara li foten al goear, com ja he pogut comprovar recentment en d'altres posts, i que farà que abandoni aquest servidor musical en breu. Us espereu i quan comenci en Tiersen, a gaudir!)




T'he estimat
amb massa
paraules.

Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.

(pàg 114, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)

Assumeixo el risc
de no acabar de comprendre
que cap giny no assoleix
vèncer el temps.

I busco noves mides per
calibrar antigues mesures.

Cerco la perfecció
d'imatges inconcretes,
amagades,
al fons del meu viure.

(pàg 283, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)


La nit és massa
fosca,
l'he amagada
sota el coixí.
Dorm
amb mi.

(pàg 99, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)

És el no saber
que esglaia.

El temor de no poder
obrir una finestra,
una porta, o la por
de no saber com arribar
a deixar-la ben closa.

(pàg 234, Al cor de les paraules, Montserrat Abelló)



(Mentre feia aquest post m'he sentit com si fos un dels components del club dels poetes morts llegint allí a la cova de forma clandestina jejeje!!)

diumenge, 20 de setembre de 2009

Plou


Diumenge a la tarda, i plou. Vagarejo per casa sense acabar de fer res, i em sento menys culpable que en d'altres ocasions. Segueixo la jornada futbolística (com sempre la travessa donarà pocs fruits) mentre tafanejo blogs, antics i recents. Sento els veïns del passatge que fan xerrameca cases enllà. Un gos que no és el Misto borda de tant en quant. Tinc l'esquena agarrotada i el cos contret. Em venen al cap cançons com aquesta:


I aquesta:



Música europea en un diumenge a la tarda.

"No sos vos, soy yo"

Fa uns dies, em van recomenar i passar el link per veure per youtube la pel·lícula "No sos vos, soy yo". Em va agradar molt, i em vaig sentir identificat d'alguna forma amb el protagonista. En un moment, menciona una progressió interessant. "Al principio fue angustia; después dolor. El dolor pasó a tristeza, hasta que me levanté un día y todo estaba bien."

I és que és així, si tot va bé.

"No sos vos, soy yo" (comença per part 1/11, en acabar, clicar a la 2/11 i successivament):






divendres, 18 de setembre de 2009

Expressions idiosincràtiques (II): Quins vòmits!

Els meus amics sempre han destacat especialment una expressió que no sé d'on vaig treure, però que és prou explícita i fins i tot gràfica. La base principal consisteix en dir "Quins vòmits" quan alguna situació no m'agrada o la trobo injusta. També accepta algunes variacions com "això són vòmits" o intercalar-hi algun adjectiu que magnifiqui l'expressió com "vòmits majúsculs". A més a més, segons el context també pot aparèixer la paraula sola: vòmits...! O bé de forma més elaborada: Aquest polític em genera vòmits.

Potser imaginar-ne el significat no és gaire agradable però la veritat és que crec que ja ho dic sense fer-me'n la imatge. És una simple expressió de rebuig.

dijous, 17 de setembre de 2009

Ripollet again, per un dia

Per qüestions de certificats de validacions de pràctiques de la carrera, avui he passat per l'escola de Ripollet on vaig treballar un mes i mig la primavera del 2007. Això és el que n'escrivia el dia següent de començar-hi al meu antic calaix: http://xitus.bloc.cat/post/8206/155355
La veritat és que, provant d'integrar aquella època en la meva història recent, la puc considerar com l'inici de la inflamació, encara. Quan va coincidir tot. Estava més perdut que una altra cosa, però començava a intuir que més enllà hi havia un altre món, ple de gent, i de gent ben maca. Em començava a descobrir alhora a mi mateix en una nova faceta, la de professor, i com a ésser social en un entorn laboral seriós (diguem-ho així). Vaig treballar un mes i mig a l'escola però va ser molt intens, tan amb alumnes com companys. He d'admetre que em sentia una mica desbordat. Vaig passar a ser l'encarregat d'anglès de tota la primària i infantil... Avui he tornat a l'escola i m'han rebut, els qui encara hi eren, amb una calidesa de les que fan emocionar. Semblava que hi havia treballat tota la vida, i va ser un escàs mes i mig. Recordaven el meu nom i jo tenia ombres sobre els seus que eren confirmades (d'alguns sí que el recordava, clarament). M'ha fet molta il·lusió retrobar-los i retrobar-les, tornar a ser en un espai on vaig créixer com a persona i com a docent. Me n'he adonat que potser no era una època tan terrible, però això només es veu amb el temps.

Recentment, una amiga em va dir una frase: "Mira't en els ulls dels demés i pensa què els genera la teva companyonia...". Avui m'ha vingut al cap, en veure l'efusivitat, el caliu del que parlava abans. La gent, crec que generalment està a gust amb mi. I jo començo a estar-hi de nou.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Madrid 3 i 4 setembre 2009

Instruccions:
Compteu fins a 10.
Cliqueu al play del reproductor de música.



dimarts, 15 de setembre de 2009

Mark Knopfler - Get Lucky


Avui es publica el nou disc en solitari de Mark Knopfler, ex líder dels Dire Straits. Es titula "Get Lucky", i inclou 11 temes. És el sisè disc d'estudi en solitari de l'escocès després de deixar la seva anterior banda.


La llista de cançons és la següent:

Border Reiver [4:35]
Hard Shoulder [4:33]
You Can’t Beat The House [3:25]
Before Gas & TV [5:50]
Monteleone [3:39]
Cleaning My Gun [4:43]
The Car Was The One [3:55]
Remembrance Day [5:05]
Get Lucky [4:33]
So Far From The Clyde [5:58]
Piper To The End [5:47]
Early Bird [5:36] (not on the CD version)


Per anar fent boca, aquí us deixo un muntatge visual amb la cançó que dona nom al disc.




dilluns, 14 de setembre de 2009

Expressions idiosincràtiques ( I ): situació Michael Collins

Començo aquí una sèrie dedicada a les expressions que uso freqüentment i que són característicament meves. Avui tracto "la situació Michael Collins", una dita que uso poc però que no deixa de ser meva.

Michael Collins, sent el dirigent dels irlandesos en el sagnant conflicte de principis de segle XX en el que Irlanda buscava la independència del Regne Unit, es va veure abocat a la següent siuació. Si no pactava amb els anglesos, el bany de sang seguiria (la matança de població irlandesa havia estat descomunal fins el moment). Si pactava, els anglesos es quedaven la part del nord de l'illa, coneguda mediàticament com l'Ulster actualment (no es correspon amb el complet Ulster geogràfic). És a dir, aconseguia la Independència parcial de l'illa. Finalment, Collins va pactar. Aquest pacte va suposar la guerra civil entre irlandesos, encara més brutal que l'anterior període bèl·lic, entre els partidaris del sí i del no. Collins va morir assassinat per l'altre bàndol. De Valera, al bàndol contrari de Collins, va acabar sent president d'una república que havia rebutjat en la cruenta guerra civil.

Llavors, la situació Michael Collins és aquella en que les circumstàncies es combinen de tal forma, en que sembla que facis el que facis estàs perdut, però com a responsable de la situació que ets, has de triar, sotmès a tot tipus d'exigències, i sabent que hi haurà dits acusadors abans, durant i a posteriori. Dits que senyalaran des d'una posició àmpliament més fàcil.

Davant de les situacions MC, confiança en un mateix, convicció, coratge. Això ens durà a mantenir la integritat, penso jo...

dimecres, 9 de setembre de 2009

Una passejada pel bosc

Us invito, a partir de fotos recentment recuperades en un CD perdut, a fer una passejada pel New Forest anglès, situat al sud de l'illa de Gran Bretanya. Vaig ser-hi del 5 al 7 d'agost de 2008 i vull compartir el passeig amb vosaltres.











VERGONYA (Sobre el referèndum)

Una vergonya. S'acaba de prohibir des de la "justícia" espanyola el fet que l'ajuntament d'Arenys de Munt dongui suport logístic i per exemple, cedeixi el local a l'entitat privada promotora del referèndum del proper dia 13. A més a més, s'ha fet canviar de data la manifestació de la falange, que finalment havia estat traslladada fins el dia 20 per evitar incidents, per tornar-la a posar el dia 13.


Em pregunto, què busquen des d'Espanya? Que hi hagi merder i esbatussades el dia 13? Que la gent no vagi a votar per por? Que la votació s'hagi de fer enmig del carrer? Evitar que la gent opini, i permetre que els feixistes puguin intimidar els que ho intenten? En quin cap cap?


És que em sembla molt fort! On collons hi ha democràcia aquí?


El dia 13, tothom amb Arenys. I després d'Arenys, serà un altre. I un altre. I un altre...I què faran? Enviaran els tancs?





He creat aquesta simple imatge (dalt) que deixo oberta a tothom qui la vulgui agafar.

També poso la imatge de la CUP, i linko a la seva web d'Arenys (cliqueu a sobre).


PS- El post d'avui en principi anava per un altre tema, però hi ha prioritats.


dilluns, 7 de setembre de 2009

El conte dels dos conillets: desenllaç

Bé, no sé si coneixeu alguna de les versions anteriors del Calaix de tarda boirosa. En la que va començar el 2006, i que va suposar narrar l'etapa més fosca de la meva vida, com si unes pintures negres de Goya es tractés, vaig penjar-hi el següent post sobre una història de dos conillets: http://xitus.bloc.cat/post/8206/194635

Doncs bé, vet aquí el desenllaç.

Des d'aquell moment els contactes entre la conilleta A i el conillet B van ser pràcticament inexistents. La conilleta A no deixava les coses clares i el B estava fregant els límits de la paranoia. Fa un any es van trobar pel bosc i la conilleta A li va dir al B que no era culpa seva tot el que li estava passant. Llavors, el conillet B ja no va acabar d'entendre res. Si no era per culpa seva, per què havia renunciat a parlar-hi? El conillet B, com a bon idiota, encara va estar un any més pensant en el tema i donant-li voltes, donant hipotètiques oportunitats, fins que poc a poc va adonar-se del beneit que havia estat, i va començar a creure's el que li deien els altres animalons del bosc. A tornar-ho en real. La conilleta vocàlica havia decidit callar i no sabia tot el mal que havia produit, i com ella mateixa s'havia tancat en aquell món, usant els mateixos mètodes que ella havia rebut. Fa cosa de tres setmanes es van enviar per colom missatger les pastanages mútues que encara tenien un de l'altre. Des d'aquell moment, en B ha millorat de salut mental. Des del moment en que va adonar-se que no val la pena fer res per algú que no fa res per a tu. Hi ha gent que no s'ho mereix. Tot i que en aquest cas, només és una faula.

dimecres, 2 de setembre de 2009

Sidecar




Per uns moments t'he imaginat, he creat un niu per a la teva figura, un espai invisible, he començat a moure'm amb un sidecar psicològic.

dimarts, 1 de setembre de 2009

No sé què hi ha




No sé què hi ha darrera d'aquesta motivació repentina d'escriure. Procuro descartar la competitivitat, crec que ja és un tòpic dins el meu sistema de creences- un bon dia se'm va acudir buscar-me febleses i vaig pensar que era competitiu, i que era molt "cool" acceptar-ho i reconèixer-ho- i em decanto per les ganes d'expressar, de treure enfora, perquè tot just m'he estirat al llit ara i m'he notat una petita protuberància punxeguda que m'atravessava el pit. Al principi m'he espantat, però després m'ha semblat entendre-ho. Era una lletra, concretament una N majúscula, tota ella, que volia sortir enllà. Vistes les circumstàncies m'he estirat panxa avall no fos cas que acabés de sortir i em compliqués les coses, ara que no volia pensar...! Com que ella, tota insistent, no podia atravessar el matalàs, ha decidit intentar sortir pels ulls, i llavors ho he tingut clar. Li he dit: "està bé, està bé". Baixo. M'assec. Escric. I finalment, i dins d'una confusió creixent, i amb un ventall de possibilitats intuït, que ja em coïa, he reconegut: "tens raó". I he decidit fer-li un homenatge.

(9/3/2006)

 
ir arriba