divendres, 30 d’octubre de 2009

Sentiment majúscul

Crec
qUe
daRrerament
tInc
cOm
ganeS
vIves
davanT
Aquest
momenT.

dijous, 29 d’octubre de 2009

Més val prendre-s'ho amb humor

Aquest matí escoltava El Món a RAC 1 i entrevistaven a qui porta el web del tentacle (ara no en recordo el nom), que es veu que ha fet un petit joc sobre el cas més de moda en els últims dies. Segurament és una de les millors maneres de prendre-s'ho, amb humor.

Comproveu-ho:

http://www.tentacle.cat

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Operació al dente. Milà 24/25 oct 2009

L' "operació al dente", nom amb el qual haviem batejat amb els amics l'escapada a Milà, ja s'ha fet, i malgrat ser un èxit, no ha estat exempta d'anècdotes.

Ens vam trobar el dissabte a les set del matí per anar tots cinc en un sol cotxe cap a l'aeroport. El vol direcció Milà-Malpensa sortia a les 9:20. Abans de marxar vam fer una travessa per veure si hi havia sort i ens podiem finançar el viatge a posteriori (que em sembla que no serà així).

Després d'un vol excel·lent (no es pot catalogar d'altra forma) vam arribar a l'aeroport de Malpensa, cap allà les 11:00. Començava la prova de foc pel meu italià oral, que encara vaig recuperar prou bé. Autobús cap a Stazione Centrale, i un cop allí, van aparèixer els primers contratemps. Ens les pintàvem molt felices pensant que entrar al metro seria bufar i fer ampolles, però no va ser ben bé així. Tampoc va ser dramàtic! Només que COMPTE! Si mai aneu a Milà, no compreu una T-10 pensant que la podeu compartir, perquè és d'ús INDIVIDUAL. Això vol dir que entre picada i picada de bitllet s'ha d'esperar un temps. Nosaltres vam pensar de comprar dues T-10s i un cop passat el primer del grup, no la podiem validar. L'encarregat de l'estació després de sentir les nostres explicacions ens va deixar passar i ens va dirigir a l'estació de Duomo per a fer un canvi al punt d'atenció al client. Nosaltres no obstant haviem d'anar primer a l'hotel, per després anar a dinar a casa dels meus amics milanesos. Haviem quedat que jo els trucaria en sortir de l'hotel per a que poguéssin preparar la pasta al punt de menjar-la en arribar. Vaig trucar uns quants cops avisant que arribariem encara 30 minuts més tard. Però de fet, encara no havia passat tot. De Centrale a Moscova (línia verda) i d'allí caminant un bon tros fins a l'hotel.

"No tinc cap reserva vostra". Això diu la noia quan li parlo de la nostra reserva. "No em toquis els collons", penso jo. Però efectivament, no hi ha cap reserva, i el pitjor, no hi ha lloc. El booking dels pebrots! Ens ha deixat tirats, són les 15:00 quasi, una hora que pels estómacs dels amics italians podria ser intolerable. Es veu que a l'hotel fa poquet que se'ls va petar l'ordinador i van perdre les dades dels últims 5 anys, evidentment incloent la nostra suposada reserva a partir d'ofertes d'aquestes d'easyjet de fa un meset i mig (això m'ha confirmat en l'estratègia de millor sempre contactar directament amb l'hotel). La recepcionista està disposada a trobar-nos hotel, però el temps se'ns tira una mica a sobre. Truco a la Virginia i li explico que la pasta ha d'esperar, que em sap molt de greu. Ella exercint de salvavides ens pregunta si només és per una nit i ens ofereix casa seva. No podem rebutjar!

Just davant d'on som, a la via McMahon hi ha un tramvia que passa i agafem (tot sigui dit, sense bitllet) fins al final. Per casualitat som prop del castello Sforzesco i fent tota la via Dante ja som a Duomo, al centre, on em retrobo amb imatges antigues...La catedral, les galeries...Però ara no hi ha temps: hem de canviar el bitllet. I el cert és que finalment ens en sortim, i adquirim passis individuals pagant la diferència.

15:30 aprox i faig sonar l'interfon del pis dels amics. Abraçades fortes (feia 5 anys que no els veia) i ens obsequien amb un dinar descomunal: antipasti (formatge i llonganissa), pasta (pipe rigate amb la fantàstica salsa que fa ell), pollastre al forn i de TERCER bistequets arrebossats, després jo demano de provar els formatges que tenen per allí (ja és un clàssic) i la meva llengua orgasmeja una estona de forma forta jajaja (tot barrejant el formatge amb grans de raïm) fins passar a les postres que es componen de fruita (opcional) i un pastís de poma que ha fet ella. Els nostres estómacs disfruten però se sorprenen de tanta quantitat. Acte seguit, una bona sobretaula amb un cafè dels bons ( i això que jo normalment no prenc cafè) tot parlant de futbol. Ens explica una mica de la història del Milan i comentem jugadors que han passat de l'Inter al Milan i viceversa. No podem tenir una prèvia millor pel partit del vespre, entre l'Inter i el Catania.

Prop de les 18:15 enfilem cap al centre per a fer-hi una volteta abans d'agafar el tramvia número 16 que ens acostarà a San Siro. A la piazza del Duomo hi ha tot de cadires i un escenari i no s'hi pot passejar pel mig, però aquest cop sí que puc observar la majestuosa façana de la catedral, ben neta. Fem una volta al voltant del magnífic temple i ens colem per les galeries Vittorio Emmanuele, fent la ruta ja clàssica fins el teatro alla Scala per després girar enrere fins a Orefici a agafar el tramvia.

A mesura que avancen les estacions hi ha més ambient de partit. Les bufandes neroazzurre incrementen i l'aire per poder respirar en condicions minva. El tramvia para unes estacions abans de San Siro i hi ha un dispositiu de busos que et porten gratuitament a l'estadi. Aquí la situació ambiental és crítica ja, però puc posar la mà a la bossa, treure la càmera de vídeo i gravar-ne l'ambient. Baixem quasi just davant de l'ingrés 14, que és el nostre. Aquest cop hem tingut sort, no com fa un any a Tolosa, on l'entrada al camp va ser desastrosa.

La pujada fins la boca al camp es fa eterna, estem esperant tots aquella sensació de quan t'aboques visualment sobre la gespa, com quan vas al Camp Nou. Aquells moments inicials desperten un "wow" en tots nosaltres. Ens quedem palplantats gravant i fent fotografies i admirant.

El camp és quasi ple. Els aficionats de l'Inter més cridaners son a la graderia de l'altre gol, i quan rugeixen, és espectacular. Onegen multitud de banderes a l'aire, i comencen del no-res a bramar càntics que retronen per tot l'estadi, que està força ple però no del tot (el Catania tampoc és un rival molt atractiu). Precisament els radicals visitants els tenim propet, al darrera, però separats per una reixa de seguretat molt ben fixada.

L'himne modern de l'Inter té una melodia que es clava al cervell i ben bé és una cançó de música pop.

Eto'o juga i això que al diari del partit posa que esta "indisponibile". Tots cinc fem el càntic de l'Eto'o alguns cops (Eto'o, Eto'oooo...Je m'apelle Samuel). Al minut dotze Muntari fa un centre i Eto'o no encerta a rematar, però el porter es distreu i la bola entra. 1-0. Encara a la primera part, Sneijder fa un bonic gol de falta per l'escaire que posa el 2-0. El Catania desperta una mica a la segona part i cap al final marca de penal el 2-1 definitiu.

A mig partit, hi ha una comunió entre les aficions del Catania i l'Internazionale, quan els primers comencen a fer càntics en contra de l'etern rival, el Milan.

Finalitza el partit i tornem a casa, previ Kebab opcional pel camí. 3 de nosaltres s'allotgen al pis de la filla dels meus amics, que no hi és, i dormen a l'habitació de les nétes. És allí on ens reunim per a fer un petit torneig amb la play. Després hi ha qui cau rodó al llit...

***

Diumenge esmorzem i a les 10:00 enfilem altre cop cap al centre per a fer una darrera visita i anar xino xano a Centrale per a fer camí cap a l'aeroport. Agraïm milers de vegades a Franco i Virginia la seva hospitalitat. Sense ells potser encara buscariem hotel!

Les cadires de la piazza Duomo eren per l'acte de beatificació d'un tal Don Gnocchi. Està ple de senyors amb un barret a l'estil Robin Hood. Ens ho mirem mentre fem un gelat ben intens. Després ja no deixem la Via Manzoni fins a Centrale, només amb una parada obligada a la Via Monte Napoleone, amb alguns dels aparadors més cars d'Europa. No cal dir que no hi comprem res!

Al bus de camí a Malpensa el cansament passa factura.

El vol de tornada és força tranquil excepte algun sacseig.

L'operació al dente la tanco personalment cuinant la pasta que he comprat a Itàlia per sopar. M'encanta cuinar pasta. Ahir els resultats van agradar a la família. Vam provar el pesto ligure. Mmmm!

Pròxima estació: Alemanya!

dijous, 22 d’octubre de 2009

Arc iris

Barri del Guinardó, Barcelona, 19:00 aprox. Aparco. Em giro i veig la natura fent de les seves. Entro a casa, pujo al terrat. Feia temps que aquí a ciutat no en veia, i menys de tan complet...
Crec que amb aquestes imatges m'acomiado fins la tornada de l'escapada al nord d'Itàlia. Pensaré en tots vosaltres!
Ciao!







dimecres, 21 d’octubre de 2009

John Lennon


AABB (avís al blogger beatlemaníac): Aquest post pot ferir algunes sensibilitats Beatlemaníaques.


I de fet, qui em conegui mínimament ho sap, que jo sóc un Beatlemaníac, però les coses com són. Fa temps que volia fer aquest post, i avui, en un dia gris aquí al barri del Guinardó, m'ha donat per cantar cançons d'en Lennon en solitari com "Jealous guy" i "Mind games" i he recordat per un moment èpoques passades. Lennon en solitari va fer cançons molt bones, és cert. No obstant, el post va destinat més aviat a parlar de la seva personalitat.



Si s'agafa el Magical Mistery Tour, l'autobús turístic que ressegueix els llocs més importants de L'pool amb referència als Beatles, una de les parades és la casa on Lennon vivia de jove i on la seva mare va morir atropellada just al davant. Segurament Lennon va arrossegar aquest trauma tota la seva vida. Quan va conèixer MCCartney, els va unir el fet que aquest darrer també havia perdut la mare.

La personalitat de Lennon sembla ser (i dic sembla ser perquè tot el que diré ho he extret de llibres que he llegit o documentals que he vist) que era esquerpa, amb ironia fregant el cinisme, i amb tendència agressiva. El seu desordre interior el portava a la irresponsabilitat. I evidentment tenia una vessant creativa força important, probablement relacionada amb tot aquest moviment interior.

Però Lennon en va fer de molt grosses. Tots tenien els seus excessos, clar, ningú se'n salvava. El que jo he pogut deduir-ne és falta de consideració vers els demés, especialment vers les seves dues dones. Que quan estava amb la Cynthia feia el que volia amb les fans és un fet evident. Però quan ja havia conegut la Yoko en el conegut encontre en una exposició d'art, va succeir el següent. Tal i com explica en el seu llibre la seva primera dona, encara vivint junts amb en John, ella va marxar de viatge, i en tornar, qui li va obrir la porta de casa seva va ser la Yoko, vestida amb la seva roba! Us imagineu la cara que se li deuria quedar a la pobra noia anglesa que n'havia aguantat de tots colors?

Després, un cop Yoko Ono no es desenganxava de Lennon en cap moment, ni tan sols a les gravacions (cosa que enterbolí les relacions amb els altres tres membres del grup -que per cert no es portaven les seves dones a l'estudi), sembla força evident que Lennon buscava la figura d'una mare que el controlés i el fes redimir-se dels seus pecats. Però la Yoko també rebia unes quantes pallisses. Llavors se separaven durant un temps, llargs mesos, i ell anava a emborratxar-se a Las Vegas, tornava de genolls, i la Yoko l'admetia a tràmit de nou.

Algunes d'aquestes coses es poden veure reflectides en les seves cançons. A Jealous guy (noi gelós) diu: "Pensava en el passat, i el meu cor va començar a bategar amb força, vaig pedre el control, no et volia fer mal, no et volia fer plorar, sóc només un noi gelós". Alhora, componia cançons com "Woman" en que feia la pilota a la Yoko, suposo que envaït pel sentiment de culpa (Dona, apenes puc expressar, el meu sentiment i gratitud, per donar-me el significat de l'èxit).



De totes formes, el seu comportament i imatge de líder pacifista dels últims anys, no deixava de ser un mecanisme semblant, i tenia tot el dret a canviar, a intentar-ho si més no, i a iniciar una nova vida. Els bed-in (quan s'estava al llit amb la Yoko per demanar la pau) i tot això era un intent de rentat d'imatge intern més que extern. El que passa és que mentre feia això, al mateix temps maltractava la Yoko.

Després va passar el que ja sabem, quan en Chapman va assassinar-lo el desembre del 1980. Aquell final trist va mitificar-lo, el va convertir en un símbol del pacifisme, la seva icona amb els cabells llargs i les ulleres es va estendre, la cançó d'Imagine va ser un himne...

En el llibre "La darrera entrevista amb en John Lennon i la Yoko Ono" en Lennon es mostra molt distant dels seus ex-companys i molt crític, no només amb McCartmey, sinó que Harrison també rep de valent. A mi em va sembla un posat força immadur, com volent-se separar en excés del que havia estat, com situant-se per sobre, sense valorar el guany de tot plegat. Com si volgués renunciar a aquella època de la seva vida ara que finalment era algú amb un suposat nord. Seguia sent gelós, en el fons, i extrem. Potser en els 40 anys que ell deia que li quedaven de vida (quan en tenia 40, llavors, a pocs die sde ser mort), hagués estat capaç de canviar, això no ho sabrem mai.

Musicalment, pel meu gust Harrison és qui va treure coses més interessants un cop separats els Beatles. En segon lloc, Lennon. Les seves cançons tenen bones melodies, i és que una cosa no treu l'altra, o segurament, una cosa provocava l'altra.

A vegades, i de més jove, m'havia enmirallat en la seva figura quan encara desconeixia tot això. Té una certa mística, un estil aparent, una imatge, a la que m'hi podia assemblar una mica quan portava els cabells llargs i em posava les ulleres. De fet mon pare de jove també hi tenia una retirada. I musicalment m'hi sentia identificat pel fet de ser autodidacta.

Per últim, un apunt sobre una cançó que es fa servir sovint com a exemple. És la peça "We can work it out", dels Beatles ("Podem resoldre-ho"). En McCartney va composar la part en que diu "prova de veure-ho a la meva manera, pots estar equivocat i encara pensar qu etens raó" etc. "we can work it out, we can work it out". És a dir, la part de conciliació, de pensar, anem a solucionar-ho. Lennon va introduir la part diguem-ne més "negativa" sense deixar de ser certa de la cançó: life is very short, and there's no time, for fussing and fighting my friend" (La vida és molt curta i no hi ha temps per a discutir).



dimarts, 20 d’octubre de 2009

Milà, 3r cop (prèvia)


El proper cap de setmana (24 i 25 d' octubre) visitaré la ciutat de Milà per tercer cop a la meva vida. El motiu no és altre que l' "Operació al dente", el nom que li hem posat amb els amics a aquesta sortida. Per posar-vos en situació, us diré que l'any passat vam fer l' "Operació Rombe", en fer una escapada a Tolosa de Llenguadoc. El que hi ha darrera d'aquestes operacions no deixa de ser un motiu que a més d'un/a no li dirà res...El futbol internacional. Sí, tots tenim les nostres manies i a mi m'agrada el futbol, i m'agrada el futbol internacional.

L'any passat, en un viatge que no va gaudir de post, vam desplaçar-nos en cotxe amb dos amics fins a Tolosa de Llenguadoc per veure el partit de la Ligue 1 entre l'equip local i l'Olimpique de Marsella, i de pas, visitar la bonica ciutat capital occitana.

Enguany anem a veure l'Inter de Milà-Catània, al Giuseppe Meazza. El mal joc del Milan i la presència d'Eto'o a les files neroazurres ens han fet decidir.

El passat abril i de forma improvisada vaig fer el que vaig anomenar l' "operació Braveheart" quan, tot sent a Glasgow, va sortir l'oportunitat de presenciar el Celtic-Falkirk a Celtic Park.

Però bé, tornem al "dente" actual, i les experiències prèvies milanistes. El 1994 jo tenia 13 anys, i vam anar de viatge amb els meus pares a la fantàstica illa de Sardenya. Allí teniem com a veïns uns italians de Milà, amb qui els pares van fer amistat, i ens van convidar l'any següent a casa seva. Així doncs, vam aprofitar per fer Itàlia de Roma fins a Milà passant per Florència, i un cop allí allotjar-nos a casa seva i també passar uns dies prop dels Alps amb ells. Al 95, jo en tenia 14 jeje i per mi tot allò era molta novetat (sempre havia desitjat posar els peus als Alps i a Suïssa, cosa que vam fer només a la bonica població de Locarno, al Ticino). També va ser quan vaig començar a absorbir l'idioma italià de forma important. En aquella estada a Milà, vaig poder realitzar un petit somni per qualsevol amant del futbol: entrar a San Siro, l'estadi del Milan i l'Inter (també anomenat Giuseppe Meazza), i visitar els evstidors, la sala de premsa, i fins i tot trepitjar la gespa, poder arrencar-ne un bri, asseure'm a les banquetes... Val a dir que en aquells moments, el nebot dels nostres amics italians era un jugador del primer equip del Milan, un defensa anomenat Stefano Nava que gaudia de pocs minuts de joc.

El 1999 aquesta parella en edat de jubilació van venir a visitar-nos a Barcelona, s'hi van estar una setmana. Va servir per mantenir el nivell d'italià i posar-lo en pràctica, tot i que mentrestant i gràcies a la televisió per satèl·lit jo ja havia fet els deures.

El 2004 vaig ser jo qui va decidir agafar un vol cap allí i estar-m'hi durant una setmana al desembre. A part de la visita a Venècia i Verona així com altres ciutats, el que recordo d'aquells dies és les meves passejades pel centre de Milà tot sol, escoltant música amb els auriculars i fruint de la gent que passava, del sol que queia en un matí fred. També va ser el primer cop que vaig anar sol al cinema!(Closer). Mentre era allí, una parella amiga (l'A. i la N.) d'un amic (M.) a qui feia poc que havia conegut van venir a Milà també, i vam quedar davant el Duomo per a que els guiés un poc per la ciutat. Va ser una tarda agradable, passejant per les Gallerie Vittorio Emmanuele, per la Via Verdi fins el Castello Sforzesco...I entrant a comerços on em prenien per Italià i quan no entenia alguna paraula els havia d' aclarir que no era d'allí.

Doncs bé, el proper cap de setmana, si tot va bé, aniré a Milà amb l'A. i en M. i una altra A i M, que sumades a la A inicial del meu nom dona per a combinacions divertides.

Ahir vaig trucar per telèfon al meu amic italià per a que ens miri el tema entrades, ja que online no hi ha manera.

Comença el compte enrere...


PS-Per cert, volar fora de temporada surt a compte: vol d'anada + dues habitacions d'hotel amb esmorzar inclòs + vol de tornada = 60 €uros per persona.

PS-Prometo fotos en tornar, si pot ser, incloent-ne d'anys anteriors.

diumenge, 18 d’octubre de 2009

Cap de setmana

Últimament no paro de fer activitats. Per això m'he decidit a fer-ne un post aglutinant allò més destacat del dissabte i del diumenge. No acostumo a fer posts resum d'aquest període de la setmana, però sempre hi ha un primer cop...!

Dissabte va arribar la flama del Correllengua al Guinardó. Per qui no ho sàpiga, és una iniciativa que recorre els Països Catalans per tal de promoure la llengua, i que ja fa anys que corre (mai millor dit). Les diferents activitats es van desenvolupar al parc del nen de la rutlla. Al matí eren dedicades als nens, i a la tarda es va presentar el llibre "De la consciència a la conducta", a càrrec de David Vila, un dels coautors.

Després de veure el futbol al bar de la cantonada, vam tornar cap al centre neuràlgic del Correllengua, que estava ja en la fase de concerts. El cap de cartell eren els "Pastorets Rock", un conjunt de l'oest de Catalunya que no havia sentit mai però que obtenien un bon so tot fent versions en diferents estils de populars catalanes, com "Margarideta lleva't de matí" entre d'altres. Ben curiós, i a més ambientat (la vestimenta era amb barretina inclosa). Allí els vam veure, des de rere la paradeta de venta de samarretes (la d'aquest any té un bon disseny). Vaig agafar-ne tres adhesius:






*******************

Diumenge cap allí la una del migdia. Anem a un altre estil musical. Última cita del festival de blues de Cerdanyola, amb el Barbacue and Blues al parc del turonet. Quan jo hi arribo (després d'aparcar un xic lluny), m'hi trobo en concert tres irlandesos anomenats "The Deans", que fan una música ben bona i contagiosa, de seguida se'm dispara el peu, convenientment calçat amb bota punxeguda, per a seguir-ne el ritme i fruir dels solos de guitarra. Espectaculars! Si són capaços de posar un fragment en guitarra de la tradicional "My Lagan love" enmig d'una de les seves peces!

Aquest cop sí que vaig dur la càmera:

Us deixo amb una cançó seva:

dissabte, 17 d’octubre de 2009

Procés etern

En sóc conscient. I m'espanta, però sé que és el que hi ha, i el que hi haurà. També sé que és el que hi havia. Puc passar d' un món a l'altre en qualsevol moment. De la nit al dia, del cel a l'infern. He estat als dos llocs. Quan sóc en un d'ells, me'n faig creus d'haver estat en l'altre, no m'hi reconec, em sembla impossible haver caigut o haver pujat tan baix o tan alt.

Intento crear una fortalesa i per més que penso reforçar les parets, l'alternança segueix present: hi ha estat, hi és, hi serà.


És la nova proposta de Relats conjunts.

Festival de blues de Cerdanyola 09: Burnin' Rubber

Per 4t any consecutiu he fet acte de presència al festival de blues de Cerdanyola del Vallès. Sembla mentida, era ahir que seia al mateix racó del "bar blues", i ahir es repetia la situació: arribar amb temps suficient per a no tenir problemes amb el lloc, la gent que arriba i es pensa que no hi ha cua, sinó que estàs passant fred voluntàriament (i llavors comproven tot intentant obrir la porta que està tancat), la música bona en directe en un local molt petit i amb un so fregant la perfecció, en un bar perdut en un carreró fosc...

Aquest any l'actuació de divendres al bar blues era a càrrec de Burnin' Rubber (Myspace aquí). Una banda quasi de tribut a la Brian Setzer Orchestra, complementant les seves actuacions amb temes de Cab Caloway, Irving Berlin, Renato Carassone, Johnny Barnette...(extret de la seva web). Rock dels anys 50. La història és que no ens esperàvem rock i des del primer moment ens va captivar. Pel que he comprovat a posteriori, hi ha una secció de vent que ahir (potser per les dimensions reduides del local) no va prendre part en l'actuació. La formació per tant era a base d'un baixista (estem parlant de contrabaix, clar), un bateria, un guitarra (s'alternaven a la veu solista el baixista i el guitarra) i el coro de dues noies (Mari i Juana jeje) que anaven vestides de l'època i feien molt més vistosa l'actuació amb les seves coreografies.

Una actuació d'hora i mitja per 5 €uros (consumició inclosa) va donar per alguna que altra anècdota. En demanar-te una cervesa (ahir eren Calsberg) et donaven una butlleta d'aquestes de rasca-rasca. Un dels amics amb qui anava va intentar veure amb la llum del mòbil per darrera de cada un dels tres cercles, si podia esbrinar on era el premi. Jo seguint el mateix procediment vaig deduir que era a la primera, i ell també. Doncs efectivament, era allí. En canvi en J. va rascar la tercera i res...Però amb les seves dots intuitivo-matemàtiques va apostar per a que el premi sempre era rere el primer cercle, i així ho vam seguir en les altres cerveses, també en M .i la M. quan van arribar. I era cert! Així que vam tornar amb posa-gots i clauers cap a casa jeje!

Per a escoltar alguna peça d'ahir, podeu visitar el Myspace de la banda que he linkat abans. També per si voleu veure'n un vídeo, a la web en tenen un de penjat. Us penjo algunes fotos de la seva web (ahir no vaig dur la càmera).


Baix, guitarra i bateria en un local semblant al d'ahir.


Les girls superexpressives.

dimecres, 14 d’octubre de 2009

Parlar de les coses

Qualsevol dijous de la meva experiència a 7è d' EGB a primera hora del matí podrieu veure la meva cara de pànic davant la sessió d' expressió oral de català. En Xitus és un tímid històric, encara que la vida ens porta per on vol i per on volem una mica i això potser ho deixem enrere, o aprenem a construir un jo més social. En definitiva, aquell piscis rematat deixava passar la sessió per eliminació, és a dir: cedir discretament el torn a la resta de companys que voluntariosos expressaven la seva opinió sobre un determinat tema. Potser hi havia tres classes d'alumnes: els voluntariosos i "tiraos palante", la gran nebulosa que si els preguntaves podies treure'n alguna cosa decent, i els tímids porucs com jo a qui no li arrencaves cap vocalització ni a la de tres. El mateix em succeïa amb la meva comunicació amb les nenes de la classe, ni piu. "És que no parla", deien de mi. M'estalviaré judicis a posteriori. Bé, afortunadament les coses van variar una mica al cap de poc, tampoc gaire, tot i l'explosió inicial d'obertura a la gent un any més tard. En fi, que me'n vaig del que volia dir!

La veritat és que afrontar aquestes sessions d'expressió oral ara que ho he fet des de la faceta de professor ha estat interessant. El curs passat vaig fer castellà i quan planejava un debat o exposició davant de la classe, procurava fer-ho amb tacte, el mateix que jo hauria desitjat rebre com alumne. Els explicava a tot el grup classe (tot i que el missatge anava específicament dirigit a aquells alumnes que jo sabia tímids) que quan jo estava en la seva posició, era dels que esperava quedar-me últim, i que els entenia plenament, i intentava treure'ls la por, donar-los confiança. Crec que amb cert èxit, cosa que em va satisfer. Sovint els alumnes que xerren més i destaquen per sobre dels altres són els que inconscientment copsen l'atenció del professor, i almenys, des de la meva experiència com a alumne tímid històric, puc dir que em sentia una mica deixat de banda. Penso que un objectiu bàsic del professor és no caure en això, i donar la mateixa importància a tots els nens i nenes, saber fer-te'ls teus fins i tot a aquells que volen passar més desapercebuts.

He començat parlant de la meva experiència als dos cantons de la taula, per dir-ho així, per posar en situació la sensació que sento d'alleujament quan les coses es parlen. Ahir dimarts vaig assistir a una reunió per parlar de "coses". "Coses" importants, capaces de fer-te sentir nou un cop parlades i tractades. Capaces de desbloquejar-te emocionalment, de canviar-te el punt de vista de la tensió diària a un punt de vista més relaxat i global. Hi ha moltes coses no parlades en aquesta vida. Potser no totes es poden parlar, però les que ens preocupen, hem d'intentar aclarir-les, avançar cap a comprendre-les. Clar que dos no parlen si un no vol, igual que dos no es barallen si un no vol. D'acord. Però el diàleg és possible en moltes ocasions i per no baixar del burro perpetuem situacions de tensió estèril completament. Moltes vegades no parlem per por, i és llavors quan penso que la tasca a les sessions d'expressió oral és molt més important del que podria semblar a primera vista, i que potser, a part del desenvolupament d'una bona expressió, el més important és el treball de la confiança subjacent a tot plegat, i del respecte receptiu.

divendres, 9 d’octubre de 2009

Capvespre

Capvespre és un mot que m'agrada i ahir vaig poder-lo viure en la seva plenitud. Junt amb un amic vam contemplar-lo des de la terrassa del meu pis, tot fent unes Moritz i unes galetetes salades, amb música ben relaxanat de fons. Era immillorable. La vegetació abundant combinada amb els colors groguencs, rosacis i blavosos del cel. Les siluetes personalitzant-se cada cop més com si fóssin ombres xineses...I la ment fluint, relaxant-se, deixant-se anar, com feia temps que no ho feia.

...I és que hi ha moments en que no vé de gust pensar...

(I són tan o més importants que els altres! Si el cos necessita relaxar-se, la ment també. Potser així s'evita la compactació del sintagma: la+ment = lament. No ha de ser així.)

Totes les estrelles cauen...Només prova de no precoupar-te, pararan algun dia. Agafa el que necessitis, segueix el teu camí i deixa de lamentar-te.



La foto no és de la vista d'ahir, però prometo fer-ne fotografies i penjar-les en un proper post. Quantes promeses darrerament!

dilluns, 5 d’octubre de 2009

Objectiu

Després de molt de temps intentant trobar-ne unes tablatures dignes, ahir vaig trobar una web fantàstica amb la notació idònia per decidir-me a aprendre el següent tema:





Quan la pugui tocar tota, prometo intentar gravar-ho i penjar-ne els resultats d'algun mode...Mentrestant disfruteu d'aquest home que he trobat per internet que en fa una interpretació excel·lent.

Aps! La peça és la de going home, de la pel·li local hero, composada per en MK.

divendres, 2 d’octubre de 2009

El meu jardí de paraules

Darrerament he notat un augment de visites al blog i comentaris, cosa que m'ha fet molt feliç! I això m'ha fet pensar en diverses coses. Crec que si això ha passat, en part és perquè a) he investigat i comentat nous blogs que han retornat la cursiositat b) m'he posat al dia dels que us comentava ja habitualment c) he contestat els vostres comentaris amb molta regularitat d) he actualitzat el blog ( i cuidat en general) molt més que no ho feia abans (possiblement per altres motius que ara no venen al cas).

D'una banda, i com si fos un entorn social (en aquest cas virtual) en miniatura, em fa pensar en que en general, actuar és encertat. Si et quedes de braços plegats, no obtindràs un feedback, retroalimentació, o resposta significativa. Pots optar per provar de relacionar-te amb algú, i potser aquest algú no ho vol. Així almenys tindràs una certesa, que no tidnràs si no ho proves. El mateix succeeix en comentar un nou blog. Pots obtenir un retorn o no. Però no ho sabràs si un dia no t'ho planteges i passes a l'acció.

D'altra banda, si tu cuides un jardí, el regues periòdicament, en tens cura de l'estructura i de què hi plantes, probablement farà més goig que un conjunt d'herbotes descuidades. I això és també aplicables al tracte que tenim amb nosaltes mateixos, compte!! El temps a vegades no ens ho permet, i no podem escriure al nostre espai virtual amb la regularitat o ganes que voldriem. No està bé forçar, tot i que a vegades costa calibrar quan fa falta i quan no. Però de totes maneres, això va a ràfegues, i hem d'aprofitar els vents favorables.

El meu blog, com el de tots, i com deia aquell missatge amb un monstre menjalletres, es nodreix dels vostres comentaris. Vosaltres el feu més actiu i viu en la part que us toca, i jo el seguiré regant sempre que pugui amb una regularitat que el faci florir ben esplèndid. I és que les plantes alegren la vida! ;)

(Mai m'hagués imaginat això, el marcador mostrant 6 visites simultànies. Gràcies a vosaltres es manté ben actiu!)
 
ir arriba